O és el valor de la hipocresia?.
Tinc un problema, greu hores d'ara. He de decidir si segueixo sent la Joana de sempre, directe, passional, amb caràcter, diuen que divertida, parladora, petonera, una mica múrria, afectuosa, animada, la que li agrada ballar i dinar amb amics i amigues, la dona feminista activa i dialogant, la sincera, la fidel i confesora o bé....
Passo a ser, per retrobar el que he perdut aquests darrers dies, una dona calladeta, estic més mona segur, una dona NO sincera, que parli a l'esquena, escrigui anonimament, faci bona cara per davant i mala llet per darrera, digui el que no penso amb tal de quedar bé i fer contents la resta, aprenc a tocar "las palmas", faig de "funcionaria" pura i dura i.... recupero la tranquilitat que m'han robat tan sols per haber dit el que penso i lo pitjor de tot, haber.ho dit on tocaba i quan tocaba.
Aixi que com no puc ser la segona verssió, com no puc ser una altre que jo mateixa, avui mateix he decidit deixar d'escriure, alguns dormiràn més tranquils i fins i tot pot ser que em tornin a dedicar un somriure i no una salutació de compromís, una salutació per quedar bé davant la gent.
NO les vull aquestes salutacions, he estat fidel a la causa, la causa del socialisme ben entés, del socialisme d'ha peu, del socialisme sense trepitjar ningú, sense demanar rés per mi ni limitar la seva llibertat d'expressió i sincerament, estic fins al mismisimos d'escoltar tonteries i de llegir coses i atacs que no entenc i casi ho prefereixo, sentir que he de mirar la meva esquena, per si de cas....
Ho trobo tant trist....
A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel.
(Maria Mercé Marçal)
Fins aqui he arribat, ja ho podeu cel.lebrar.
