divendres, 30 de març del 2007

El preu de la sinceritat.....




O és el valor de la hipocresia?.
Tinc un problema, greu hores d'ara. He de decidir si segueixo sent la Joana de sempre, directe, passional, amb caràcter, diuen que divertida, parladora, petonera, una mica múrria, afectuosa, animada, la que li agrada ballar i dinar amb amics i amigues, la dona feminista activa i dialogant, la sincera, la fidel i confesora o bé....
Passo a ser, per retrobar el que he perdut aquests darrers dies, una dona calladeta, estic més mona segur, una dona NO sincera, que parli a l'esquena, escrigui anonimament, faci bona cara per davant i mala llet per darrera, digui el que no penso amb tal de quedar bé i fer contents la resta, aprenc a tocar "las palmas", faig de "funcionaria" pura i dura i.... recupero la tranquilitat que m'han robat tan sols per haber dit el que penso i lo pitjor de tot, haber.ho dit on tocaba i quan tocaba.
Aixi que com no puc ser la segona verssió, com no puc ser una altre que jo mateixa, avui mateix he decidit deixar d'escriure, alguns dormiràn més tranquils i fins i tot pot ser que em tornin a dedicar un somriure i no una salutació de compromís, una salutació per quedar bé davant la gent.
NO les vull aquestes salutacions, he estat fidel a la causa, la causa del socialisme ben entés, del socialisme d'ha peu, del socialisme sense trepitjar ningú, sense demanar rés per mi ni limitar la seva llibertat d'expressió i sincerament, estic fins al mismisimos d'escoltar tonteries i de llegir coses i atacs que no entenc i casi ho prefereixo, sentir que he de mirar la meva esquena, per si de cas....
Ho trobo tant trist....
A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel.
(Maria Mercé Marçal)
Fins aqui he arribat, ja ho podeu cel.lebrar.

dijous, 29 de març del 2007

Què vas fer?

I encara preguntes?.... una poesia, una canço, poden dir tant, poden fer sentir tant...
Quina canço més maca, acabo de comprar el cd i ja n'estic, del tot, enamorada.


dimecres, 28 de març del 2007

Sabates / la talla / la vida


En Japs, Joan per els amics i amigues, em fa una mena de meme, picarón, no ens enganyem, dic picarón donat que ell sap la meva opinió al respecte, hem fet molta broma amb aquest tema i a la meva època, molt llunyana ja, de xatera, era una de les preguntes que feia als molts homes que sempre preguntaben lo mateix, tonteries.... jo, vaig decidir buscar una pregunta que els afectés, i ho vaig aconsseguir!.
En Joan em diu què penso quan miro les sabates d'un home, doncs a mi em diuen molt, m'agraden els homes amb les sabates netes, no parlo ja d'ells mateixos, unes sabates netes acostumen a definir una persona neta també. Ho creieu o no, lo primer que miro d'un home és el seu somriure, els seus llavis, una debilitat com una altre, un home de llavis crispats... malament!.
Un somriure ampli i afectuós és un plaer per els meus sentits.
Però on és lo picarón, doncs la mida de les sabates, quan al xat algú començaba amb el rotllo de quant medeixes?, quant peses etc... jo sempre responía... quin peu calces?, quedaven sense cap dubte desconcertats, llavos si per exemple deien un 39, jo responia... apa! noi la tens petita!.
Fins i tot feia un càlcul, un 39, 16cm justets!, un 48, 23cm!! yupiiii. Per cert... sols m'equivocaba en un 15%.....
Això la veritat ens va fer riure molt, fins el punt que un estimat amic que acaba de ser pare, El Xavi, sempre em comentaba Joana, calço sols un 43 però ample eehhh, què consti!.
En fi, una mica de broma per alleugerir tanta tensió els darrers dies no va malament no?.

dilluns, 26 de març del 2007

Mirada sucia.....




La primera vez que escuché esa frase, fué en la serie de televisión Los Serrano, admito que hubo un tiempo que me reia mucho con ella y esa frase me hacía grácia.
Pero... una vez más....
Los más "puros" supuestamente, resulta ser que la tienen más sucia que nadie.
El hermano mayor de Los Dolores de Córdoba, un grupo de costaleros y costaleras, ha decidido prohibir que vayan chicas bajo la imagen, ya sabeis, los roces y posturas "impúdicas" y "soeces"no son própias.....
No se me ocurre de qué manera puede uno mantenerse frio, de cuerpo, ahi abajo, apretujados, con túnicas, pasito a pasito y cargando con el muerto!. Ni de qué manera se presta a ningún polvito enmedio de 40 personas y todas medio ahogadas de cansancio.
Las chicas, como es normal, han protestado y la mayoría de sus compañeros les apoyan, pero..... aiinnss con el pero... la diocesis da la razón al hermano mayor.
A diós rogando y con el mazo dando!.
Quién tiene la mirada sucia en realidad?, quién teme los pensamientos inapropiados o sencillamente, quiere ir ahi abajo, rozar y tocar y como no puede.... venga! a joder la marrana.
Luego tengo que oir que no hay machismo en España.....
Esta España cañí que nada tiene que ver conmigo, que juzga la exibición de velos y no las procesiones, que piensa mal sin motivo y sobre todo, que no consigue poner a la Iglesia católica donde toca, en el púlpito!.
Com molt bé diu Ildefonso Mármol, con la iglesia hemos topado!!.

diumenge, 25 de març del 2007

Ell i jo....


Tants anys, tantes experiències, tants petons, tants balls lents i amarraditos, tanta sensualitat, el meu primer sexe al son de Linda, el primer casament amb Te amaré, descobrir que Los Chicos (Sí) lloran amb el meu primer divorci, i tantes i tantes cançons que han marcat moltes parts de la meva vida.
Ara va, ell, i treu un nou disc que porta per nom... Papito.... nom per mi seductor i sensual, com ho és ell, se que no agrada a tot.hom, sempre s'ha parlat de la seva sexualitat, que si mascle o no, a mi, això, francament, m'és del tot igual, si dorm amb un home o no, si va tenir rollo o no amb Nacho Vidal... ummmm moltes voldríem!, no sols amb el Nacho, amb els dos a la vegada!. Lo important, és que a mi, personalment, m'agrada, l'estimo, i demà mateix corro a comprar el cd i a gaudir del mateix.
Aquesta lletra que poso a qui sota, és per en Martí, aquests dies pobret meu no para de donar petonets i abraçades, em sento molt culpable que és doni compte de com està la seva mare, és un gran consol.

IMAGINATE QUE TE QUIERO

Imaginate que soy todo valor
sueña tu que yo voy a abrir mi corazon
hay cosas que son secretos locos
de un tipo que se muere por ti

Silencio a veces dudar
atreverme a decir que te quiero
imaginate te quiero
sigue imaginandote
y que solo a ti

Imaginate que el mundo va a acabar
que al final del final
me quedas solo tu

hay cosas que son mil notas
y son pequeñas pero grandes en ti
mil gotas que hacen un mar
que no puedo explicar imaginatelo
que te quiero
imaginate te quiero
sigue imaginandote
y que solo a ti

imaginate que te quiero
sigue imaginandote te quiero

(Miguel Bosé)

dissabte, 24 de març del 2007

Ara es demà....


Aquesta setmana per motius variats ja vaig explicar que no ha estat bona, ser sincera no sempre s'agraïx i jo tinc el mal costum de ser.ho.
Les tensions i pressions diverses varen acabar amb mi a urgències ahir al matí, jo, que no soc gens poruga, ni vaig al metge si no és indispensable, ahir ho va ser i la meva doctora, coneixedora de les poques visites que li faig ho va pendre molt seriosament.
Em varen fer un cardiograma, escoltacions variades, palpacions i el dolor del meu pit no marxava de cap manera, a la fí i si rés no canvía tinc un estress important i la tensió del mateix ha provocat una contractura muscular a la part dreta del meu cos.
Em varen tenir dues hores estirada i després cap a casa amb diazepàn i aconsellant una baixa que ara mateix no puc de cap manera agafar.
Sembla que també tenia angoixa.... mai he patit aquestes coses, cert estress per la feina sí, però lo d'ahir va ser terrible.
Un cop a casa, sola, com sempre, vaig aprofitar la tarda per pensar i calmar una mica els ànims, recapacitar i afermar les meves posicions, he d'agafar.me la vida amb més calma, però mai faré de "burro oreller", mai diré sí a l'amo sols per tenir.lo content i l'amo hauria d'agraïr que en aquest cas "la burra", digui el que pensa, ja te massa palmeros al voltant.
Després de reflexionar, i molt, cosa gens oportuna per els meus nervis espatllats, vaig llegir poesia, ja sabeu.... aquesta m'obre l'esperit i els sentiments.
Vaig rellegir algunes poesies d'en Francesc, algunes d'en Javier i per fi vaig acabar amb en Miquel Martí Pol, el mestre.
He trobat certa pau i avui i demà no penso ni mirar la premsa, relax, alguna passejadeta i consultar els setmanaris gratuïts, això és per necesitat.

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

dijous, 22 de març del 2007

Santa talefònica....



9:15 del matí de dilluns, ens posen per fí una centraleta telefònica nova, ja tocaba!.
L'operari te ganes de xerrar de política, precisament del que menys ganes tinc jo, estic pensant i vull una mica de silènci... rés... ell darrera meu que si no queden bons polítics, que si tal i qual... ara recordo.. aquest paio em coneix de les Joventuts Comunistes,,, uffff sembla que no he canviat tant malgrat que fa uns 30 anys d'allò....
El tinc allà tot el dia, que si aquest cable no és bó, però ho porta telefònica data i jo soc una altre cosa, que si patatim i patatám... per fi marxa i sembla que tot va bé....
Ingènua de mi....
Dimecres comença a fallar l'adsl, nervis i més nervis, ja no podem viure sense internet i menys en campanya, truco un 900.... rés, no és aqui, truqui a gran empresses, rés 900.... tampoc, truqui al comercial de la seva empresa, truco, son just les 5 i ja ha plegat.
Ahir al matí, ja com una moto, torno a insitir i em recomana una línia nova, sembla que el que no funciona és el reuter, o mòdem, depén qui ho diu, em fa trucar a un nùmero d'avaries, la noia tota ofesa em diu que no han posat ells aquest aparell, que és massa antic i a saber qui el va posar... ara ja m'emprenyo i li dic que el va instal.lar Jesucrist!.
Després del meu estirabot he de tornar a trucar el comercial, decidim fer una línia nova i una baixa de la vella. Em diu que serà lo més ràpid...
A les 5 de la tarda apareix una monada de xicot amb el reuter que suposadament NO teníem d'ells, però amb una consulta de dades resulta que han descobert que paguem un manteniment.... ostres tú!.
El noi guapo, mira de fer la instal.lació, però resulta que és un mòdem reciclat i no tenen les contrasenyes... a mi ja em dona un atac de riure i li dic que aprofitant el camí és pot casar amb mí... la conya ja és general.
Doncs avui, per acabar d'amanir el tema, apareixen casi a la vegada, el guapo amb un router nou i un altre, barbut i no tant bufó, tots dos a fer la mateixa feina però de coses diferents i eppsss, atenció, cap dels dos fa una cosa de l'altre, és a dir, tipo ministeri, jo poso el segell i tu tanques el sobre...
Per acabar d'amanir el tema m'han tallat un cable equivocat i he estat tot el matí sense telèfon fins que a les 4 ha vingut un altre, amb poques ganes de treballar i ha enganxat el cable que cap dels altres dos els tocaba de fer.
Doncs bó i així, sols tinc internet a dos ordinadors i ara no tinc més remei que trucar el morenasso d'informàtica que m'arrecli el problema!.
I telefònica tan feliços!.
Sort que almenys el guapo era encantador i mira.... m'ha distret una mica!.

dimecres, 21 de març del 2007

Ni més fort ni més alt....


Ja tinc la resposta a les meves preguntes dels darrers temps, el problema, no és que no parli clar, ni alt quan estic nerviosa, que sí ho faig, el problema real és que soc..... INVISIBLE!!!.

Vaig escriure sobre una dona que se sentía així, invisible, pretenia ser un conte, però com tots a la vida tenen alguna part de nosaltres mateixos.

Després vaig escriure sobre la Dona marcada, i per fí he descobert, no sols que soc una dona invisible i també marcada, ara soc inexistent i ni val la pena atendre cap petició ni pregunta meva....

En fí, estic tranquila, almenys ja se quin problema tinc i us puc avançar el títol del meu post següent.... Dona blanca, busca.....

Hi tinc que pensar una mica, ja entendreu que estic estressada i he d'anar a veure la meva dietista, la tinc que felicitar, no sols ha aconseguit que perdi 18 kilos.. no.. no... no sols això, ha aconseguit que sigui invisible la meva presència, això sí és un èxit!.

I ara a treballar!, una rumbeta a l'ordinador i endavant, a mi no em desanima casi bé ningú.

dilluns, 19 de març del 2007

Tot el que ja no sentiré....


Moments d'aquests que precedeixen una tempesta, moments d'aquests que aconsegueixen treure de mi tota la tendresa, tota la força que sovint, quan em falla, algún fill o filla, alguna bona amiga i fins i tot, algún bon amic amb grans braços, aconsegueixen que torni a ser jo, a ser la de sempre.
Positiva i forta.
Mai tornaré a entrar a un paritori, ni tornaré a plorar de felicitat davant el plor d'un nadó sortit de dins meu, de mi mateixa.
Mai tornaré a vibrar ni sentir papallones a l'estòmac quan vegi arribar algú, aquell algú que provoca sensacions i emocions conegudes.
Mai tornaré a casar-me.
Mai tornaré a confiar plenament, és impossible, apart d'una bajanada.
Mai tornaré a perdre el mon de vista en una abraçada.
Mai..... massa decepcions per tants pocs mesos.
Tinc tanta feina per davant que casi estic espantada, ni que tot.hom posa un granet de sorra per animar.me, per estirar, per trobar com i quan i a on....
Demà serà un dia llarc i dur i segurament amb un final no massa agradable, però he de mirar el futur i aquest, és ple de Pau, tampoc demano massa.
Ara seria un moment ideal per tancar els ulls i fugir a Núria....

Personatges que marquen....


El Javier em fa arribar un meme, jo li faig un petit canvi al nom del mateix, apart de personatges, afegeixo, persones.... Javier, amb el teu permís...
vaig llegir la seva biografia fa molts anys, jo encara era joveneta, bueno, una mica més que ara:), em va impactar tot d'ella, no sols com aguantaba el patiment de la seva malaltia, també la llibertat em la que va viure la seva vida, els seus amors i desamors, la passió per tot, la pintura, el seu caràcter, era una dona lliure dins un cos casi inutilitazat per un accident.
La meva admiració per ella ha continuat impassible tots aquests anys.
Se que no és un personatge concret, però tenía uns 15 anys quan vaig llegir un llibre sobre les primeres sufragistes, per desgràcia l'he perdut entre canvi i canvi de marit, també podem dir de casa.
Em va impactar la seva força, el seu coratge, la solidaritat entre elles, com varen aguantar el patiment i fins i tot la mort en ser alimentades brutalment a les seves vagues de fam quan reclamaven els seus drets....
No cal dir que el meu feminisme ve d'allà. Espero impacient llegir el nou llibre El voto femenino y yo: mi pecado mortal".
Encarna,
l'amiga, la germana "no de sang", la lluitadora, la patidora, la contància, la proximitat, els ànims que sempre em dedica, fins i tot quan ella no te esma, la defensora, la que truca i pregunta com estic, la que ho sap tot i bó i aixi no em diu .... ya te lo dije......, la taxista, la modista, la consellera i companya, la feminista compartida, la que sempre és a latre costat del telèfon i te deu minuts per consolar, l'amiga més antiga, ja passem dels 20 anys d'amistat, la persona i punt.

diumenge, 18 de març del 2007

Ara soc articulista....


La setmana passada, des de el Tot Mataró, em varen demanar un prtit artícle sobre per quin motiu jo defensaba les quotes o llistes paritaries.
Sols vaig tenir un moment per dir que sí i un altre per escriure el mateix. No està tant bé com jo voldría, però a les 11 de la nit, ja dono per poquet!.
A les meves amigues, i amics els va agradar, d'haber tingut una mica més d'espai crec que l'hauria millorat.


Parlar de quotes sempre ha estat complicat.
Costa fer entendre que si no fos per les mateixes, les dones, poques vegades seríem a les llistes electorals.
Recordo amb claredat la primera vegada que és va parlar d'aquest tema en una Assemblea, les cares, eren, la majoria, de sorpresa, lo millor va ser quan alguns varen dir... dones sí, però que estiguin preparades!.
Jo vaig preguntar, a quants homes dels que és dediquen a la política els han exigit això?, quants polítics ha tingut el Mon inutils totals?.
Sembla que per ser dona has de demostrar el dobre la teva valúa. Tot ho has de fer bé. La mínima equivocació porta aquella mitja rialla i la frase... és una dona...
Crec, n'estic convençuda, que les quotes han fet que ells hagin de pensar en nosaltres, hagin de saber que hi som i que ho podem fer tan bé com ells. Tenim un munt de dones, preparades i amb ganes, sols falta que deixin de ser invisibles
Pertanyo al PSC fa més de 20 anys, he patit fins i tot companyes que NO volien quotes, però tal com dic sovint, sols estàn en contra les que ho han tingut fàcil per pujar.
Fan falta dones i si ha de ser en quota, doncs que ho sigui. El dia que tinguem una igualtat real llavors no caldràn, però de moment, tots i totes sabem que aquesta, encara no ha arribat. Moltes en tenen ganes, però de vegades pensar en descuidar la família, ens ho impedeix de entrar.hi més.
Volem llistes cremallera, potser aquest cop no, però insistirem tant com faci falta, la llei ens ampara.

dissabte, 17 de març del 2007

Melosa.....

Després d'una setmana realment esgotadora, més de nervis que de feina, entra un i surt un altre, escolto, entenc, m'enfado, vaig a dinar i escolto, m'indigno, paiexo, preparo, dono petons i abraçades, respiro profund, miro d'entendre i no puc, aconsello i mira que m'agrada poquet....
En fí, ha estat una molt mala setmana i ni avui que és dissabte, deixo de rebre trucades i donar ànims.
Aixi que he decidit llegir poesia, sempre funciona amb mi, poesia tendreta i melosa que aconsegueix relaxar-me. Amb el canvi d'ordinador vaig guardar un munt de documents en un llapis d'aquests tan magnífics i petits, un mun d'intimitats i records.
Avui, ara mateix, l'he obert i he retrobat les poesies que fa uns anys algú em va escriure, en aquell moment per mi eren les més boniques del mon, ara, que fa més de 4? anys que no ens hem tornat a veure, m'ha vingut de gust rellegir allò i he tret un fragment, crec que si aquesta persona, seré discreta i no donaré noms, és dediqués a escriure, seria una delicia, ni que ara mateix li ha donat per dissanyar joies, maques, molt originals.
Va per tu "Ventós" per això la teva rosa presideix el meu bloc.

De la cantarella del teu somriure, melodies he fet
De les mirades d'argent, fines joies he pensat
Del teu caminar per el meu cor, sendera d'amor a quedat
De la teva escalfor, caliu de passió m'abraçat
Que puc fer jo....si em tens enamorat.

divendres, 16 de març del 2007

Preguntes absurdes i sense resposta.....




1: Qué pensen fer les dones del pp davant la decisió del seu grup d'abstenirse en la votació de la Llei d'Igualtat?.
Donde están no se ven las señoras del PP.......
2: Perqué d'arrerament veig palmeros per tot arreu?. Tanta por fem els i les que discrepem?. He de perdre amistats per ser sincera?.
Palmero: Persona que acompaña con palmas los bailes y ritmos flamencos de Andalucía.

3: Per quin motiu ahir vaig contenir la meva llengua de normal ràpida i decidida quan algú em va dir (un homes és clar), .... aviat tindrem que demanar la paritat els homes, esteu anant massa lluny!.
(He d'estar callada si això passa quan soc al meu lloc de treball?.

4: He de fer cara de tonta i submissa?..... encara que em costi una pedra el fetge?
(Mai he sigut de les que donen copets a l'esquena i es retiren.....).

5: Per quin motiu persones que diuen sentir afecte per mi ara casi no em parlen sols perqué discrepo amb algunes decisions?, ho tenim que personalitzar tot?.

En fi, son preguntes que em faig jo mateixa, a la fí, sols em donen mal de cap i em fan replantejar si moltes vegades val la pena treballar per impossibles i per insensibles!.
Aquest migdia aniré a fer.me las mechas, allà amb el ipod posat i un bon llibre oblidaré una mica tants absurds....

dijous, 15 de març del 2007

¿Caritat Cristiana?



I una puñenta!.
L'han mantinguda anys i anys lligada a un respirador, lligada a una ¿vida? artificial, lligada a un llit, ella fa anys que demanaba ser desconectada i fins que la llei no l'ha emparat, no ha aconseguit el que volia.
Una mort tranquila i digna, això sí, eppssss faltaria més!, la Curia General va decidir que no podía morir allà, no podia morir on ha viscut des de fa anys, la caritat, aquesta hipòcrita esglèsia catolica sols la fa servir amb els pederastes que te entre els seus capellans que mai van a presó, que paguen perqué tot quedi en silenci, per tapar la molta merda que tenen que amagar, ella, la Inmaculada, ha tingut que morir en un hospital públic al que la varen traslladar a corre cuita unes hores abans de morir, com si fos una apestada.
En fí, un cop més, a Diós rogando y con el mazo dando!.
Cada dia conec més hipòcrites que van a missa els diumenges per fer.se perdonar les malifetes, entre setmana son uns malparits, però noi, el diumenge queden nets!.
Inmaculada, descansa tranquila, jo, atea i pecadora et tinc al meu record, amb afecte, les roses blanques, les meves preferides, son per tu.

dimecres, 14 de març del 2007

Era bonita......

( Imagen: www.monkey-studio.com/rajoy.html)

Mariano Rajoy: "La manifestación era hermosa, era alegre, era bonita, era todo lo contrario de la crispación. Crispados estarán otros, los que han cometido el error, pero esta era la manifestación de la esperanza y de la libertad. Yo nunca he visto una cosa, he visto algunas, pero esto es de lo más bonito que he visto a lo largo de toda mi vida política."
Escuchad este enlace: Cadena Ser.
Este otro vale también: Los Genoveses.

Solo leer esto que me hace llegar una buena amiga me vienen a la cabeza imagenes de mariposas, florecillas silvestres, cierta inocencia.... a la vez que dudo mucho de la presencia de Rajoy en la manifestación, ¿iba colocado?, ¿llevaba tapones en sus lindas orejitas?.
Me pregunto qué debe ser feo para este tipejo!.

dimarts, 13 de març del 2007

Per animar....

Simbol_dona




De vegades, una no sap com actuar, malgrat els meus 45, malgrat l'experiència, malgrat una verborrea important, malgrat saber que tenen raó, malgrat estar indignada, malgrat saber que tot el que digui ho faci no podrà canviar les coses, malgrat que bó i aixi ho faré, malgrat les ganes de fotre quatre crits i dir en veu ben alta el què sento i com ho sento, malgrat tot.... sols puc donar una forta abraçada i consol, moltes coses escapen al meu pobre enteniment, llavors surt aquesta Joana que sovint penso ja no hi és, però sí, surt la dona, surt l'activista, surt el gèni, surt la visceralitat, la passió, femenina o no, surt la amiga-mare-germana, abraço, animo, donc tot el que tinc, però ni aixi arribo al fons del dolor, soc bona estimant les amigues, no és presumir, se que ho soc, per això avui em sento tant impotent.
I quan em sento aixi, em sento fatal i escolto música com aquesta per calmar els ànims... és un regal d'un amic.


diumenge, 11 de març del 2007

Deliberacions amb mi mateixa....

Dones i Socialistes



Matí de diumenge, un sol esplèndit il.lumina el pati. Per coses d'aquestes de la vida, avui estic sola i ja tocaba! un diumenge matí de calma i per poder pensar una mica, malgrat que admeto que trobo a faltar molt en Martí, de tant en tant em va bé i més ara que vaig de bòlid amb la feina.
Tot mirant el correu, coincideixo, per fí!, amb una antiga amiga al messenger, la Mª Ángeles, hem fet mil lluites a favor de les dones les dues juntes. Per motius variats ella va plegar, una mica decepcionada, però per mi, les seves paraules sempre han tingut un valor i una força que no he trobat en cap més companya, malgrat haber fet molta feina.
Tot xerrant parlavem, com no, de les properes llistes, sensacions i impresions, rés més. Li he fet constar que jo segueixo "peleona", malgrat els entrebancs i donada la meva absència total de ganes de manar enlloc, em considero capaç d'opinar, sense embuts.
Estic pensant en la conversa, un cop acabada i em pregunto... quantes dones han desistit per no lluitar més?, per no rebre més decepcions?.
Quantes persones han treballat fa temps i amb ganes i no s'els ha tingut en compte?, qué valoren a l'hora d'escollir la gent?, si treballen?, si tenen les cuixes més maques?, si saben fer millor la pilota?, si tenen una trajectòria satisfactòria i ample?, si son més joves?.
Jo tinc un objectiu clar i contundent i se que d'altres persones el contemplen amb mi, una representant de la Secretaria de la Dona ha d'estar en un lloc destacat, per sortir vaja, no oblidem la feina feta per aquest grup, el més actiu ara mateix del PSC de Mataró i no sols això, el que més gent reuneix als actes, els fa més sovint i tenim unes quantes dones preparades per ser.hi.
He viscut decepcions, d'amics, d'amigues, de persones que han pencat moltíssim i després rés.....
Hem d'esperar l'Assemblea, és clar, abans ningú m'ha demanat la meva opinió i potser millor, no estem de moda les persones que parlem clar i català!.
Som dones, som Socialistes i ja en tenim prou de bones paraules.... volem fets.
Segueixo reflexionant....

divendres, 9 de març del 2007

Onada lila.....


Ahir vaig ser a un sopar especial, un sopar on era impossible no sentir i transmetre, on una força invisible ens unia en un objectiu clar i contundent, la paritat.
Però no quedaba aqui la cosa, era palpable a l'aire, a l'ambient, les ganes de solidaritat, de donar un cop de mà a les noves, les ganes de transmetre fortalessa i vigor, era, lo que sovint denomino, el fet diferencial de fer política, política feta per dones, és diferent, sense cap dubte.
Vaig coneixer dones molt, però molt diferents, dones amb un objectiu clar i sincer de millorar els seus pobles i ciutats, sense discriminacions, sense rencúnies, treballar per els mes desfavorits i per fer els nostres pobles més habitables. Tenim un munt de dones preparades i amb ganes!.
Per cert, moltes d'elles con blocaires!.
Donar també les gràcies als 8 o 9 valents que ens varen acompanyar.
La Conxita Campoy, a qui conec fa anys i és una dona inmensa, li tinc un afecte especial, crec que ella ho sap.
La Pilar Ventura, simpàtica, decidida y a la que tenia ganes de coneixer doncs fa temps que la segueixo.
La Carme Bastida, la més joveneta, no la conec però esta preparadisima.
La Rosa Albiol, "anfitriona " del sopar a qui el seu "estimat" Alcalde va "putejar" convocant un Ple municipal extra quan va saber lo del sopar, maco el noi no?. Em va encantar ella, te un parell.... de tot!.
La Carme Magem, amiga, companya, mare, treballadora..... una joia i un fitxatge maravellós.
També la Pietat Jiménez, la Trinidad Fuentes, La Mª Ángeles Montoya, no les coneixia i em varen encantar.
La Lourdes, la Consol i la María, ahir, varen ser unes companyes més.
Lo millor de tot, les confidències, amb la Marian, amb la meva estimada Glòria que avui ha fet un escrit molt maco referent al sopar, i l'escapada a Barcelona a portar a la Lourdes, les picardíes amb en Carles i en Xesco a les dues de la nit i via mòbil....
En fí... una delícia.

dijous, 8 de març del 2007

Llanço una idea, Lanzo una idea.....




D'alguna manera hem de combatre la inapropiada manipulació de símbols que ens pertanyen una mica a tots i totes.
En el seu moment, aquests varem apropiar-se de la Senyera, aquests altres de la bandera espanyola, i ara, els mateixos és volen apropar d'un símbol que no sols ens pertany a tots i totes, la majoría varem lluir als nostres pits el llaç blau, per acabar amb el terrorisme i les morts absurdes.
No podem deixar que s'el facin seu, em nego.
Us proposo als que sovint veniu per aqui, gent variada i la majoria solidària, als que esteu de pas i no penseu tornar, a tots i totes, què us sembla si posem un llaç blau als nostres blocs i webs, com un mar lluent de solidaritat, blau com aquest el meu mar.....
No deixem que un cop més, se surtin amb la seva. Omplim el ciberespai amb llacets.
Com ho veieu?.
---------------------------------------------------------------------------
De alguna manera tenemos que combatir la inapropiada manipulación de símbolos que nos pertenecen un poco a todos y todas.
En su momento, estos se apropiaron de la Senyera, estos otros de la bandera Española, y ahora, los mismos, quieren apropiarse de un símbolo que no solo nos pertenece a todos y todas, la mayoría lucimos en nuestras solapas el lazo azul, para acabar con el terrorismo y las muertes absurdas.
No podemos dejar que lo hagan suyo, me niego.
Os propongo, a los que venís a menudo por aqui, gente variada y la mayoría solidaria, a los que estais de paso y no pensais volver, a todos y todas, qué os parece si ponemos un lazo azul en nuestros blocs y webs, como un mar reluciente de solidaridad, azul como este mi mar....
No dejemos que una vez más se salgan con la suya. Llenemos el ciberespacio con lazitos.
¿Cómo lo veis?.

dimecres, 7 de març del 2007

8 de març....


Ja se, sols és un dia al calendari, però jo sempre m'he negat a acceptar això.

Ara, els moderns i jasp que corren per el Mon no han tingut cap ideia més fastigosa que anomenar aquest dia... Dian Internacional de la Dona.... ????.

Ara van les meves i també fan un manifest amb aques títol, com podem fer servir aquesta expressió les dones d'esquerres?!, doncs no! noies NO i NO.

Molts cops ho he dit, de quines dones?, no anem pas totes al mateix sac no?, ara van i em comparen amb l'Ana Botella i tinc un cobriment de cor!.

Dones TREBALLADORES!!!, reivindiquem això. Dones que no som de ningú ni anem de senyores de ningú, dones que carreguem amb la feina, la casa, els fills i filles i la majoria de vegades soles, avui és el meu dia!.

Per celebrar el dia, demà, vaig a un sopar que fan a Arenys de Munt amb les 8 candidates Socialistes de la Comarca del Maresme, no és un sopar per dones, és amb dones i penso reivindicar això a la que pugui.

Algú s'anima?, vinga perdeu la por... no mosseguem, sols reivindiquem.


(Com ha reivindicació i protesta faig servir una imatge dels joves comunistes del PSUC on si consta el títol que jo vull).

dilluns, 5 de març del 2007

Guerra sucia....


Esto va a ser insoportable.
La campaña de descalificaciones, mentiras, insultos, demagogia y cinismo está llegando a cotas insospechadas hasta ahora. Nos queda algo más de un año terrible.
Se manifiestan contra el vertido de un buque en Cádiz, con lo del Prestige ni palabra!.
Ellos NO son Franquistas, qué va!, pero nunca han condenado la dictadura.
Ni este personajillo, en su momento, dijo tantas barbaridades. El pp, es, ahora mismo, la extrema derecha de Lepén, tal como suena.
Solo me faltaba ver ayer como Ana Pastor reclama y exige al Presidente Zapatero que de la cara.... ante el parlamento y los ciudadanos..... vaya, reclama lo mismo que hizo Aznar en su dia cuando nos metió en una guerra ilegal, cuando cambió el nombre a los muertos del Yacolev, els mismo que ahora dice que él no sabía.... no dió la cara en ningún momento!. Zapatero la da continuamente i se moja.
De verdad, escuchar estas cosas estoy segura que me van a provocar un estress de por vida!.
Hay que tener memoria, por lo menos, hay que intentarlo!.
De verdad todavía hay gente que se los cree?.
(pd. bueno ahora, a mis 45 estupendos años me acaban de calificar como.... gente de mala fe y no soy una mujer de bién...., dado que no voy a ir a esa manifestación. Espero que Rajoy se pegue un gran batacazo y vaya a dormir la pájara con sus antepasados. Ni que mucho me temo que este Sabado, todos los fachas y afines, tomarán las calles a su antojo).

dissabte, 3 de març del 2007

Va de poesia...., aquest cop és meva...












Tornar a começar....

He vist la Lluna,
en solitud com sempre,
freda i distant
bó i aixi
dolça i romàntica.
Em porta lluny
em fa recordar,
qué podia haber estat
i ja no serà.
Tornar a começar
és dur,
ara no hi vull pensar,
no tinc força,
no tinc ganes,
vull mirar aquesta Lluna.
Una llàgrima llisca ,
suau i melosa
galtes avall.
No li faig cas,
gens ni mica,
entro al llit,
és fret com sempre,
demà serà un altre dia,
i estic segura,
puc tornar a começar....

En Francesc, encantador i poeta, ofereix un final millor.... li agraiexo.... clickeu el link, ha quedat preciosa.

(espero que els poetes que em visiten, que no son pocs, dispensin tots els errors, avui tenia necessitat d'expressar, ja ho he fet),

divendres, 2 de març del 2007

Una dona valenta....



Una més....

Li vull desitjar un camí dolç, una sortida d'aquest mon, ple de dolor per ella, ple de patiments i màquines, una sortida al descàns, la vull felicitar per la seva valentia i saber estar, ha prés una decisió difícil, molt difícil, deixar la gent que estima i pateix amb ella fa ja 9 anys....
9 anys enganxada a una màquina, sense poder donar un pas, ni respirar sola, ni acaronar...
Li vull dedicar més que rés, una mica de tendresa per aquest camí, la tendresa que sento per ella, tendresa que avui sento i transmeto amb una de les cançons que més m'han fet plorar i enamorar, les dues coses acostumen a anar lligades.


Inmaculada, jo hauria fet el mateix.

dijous, 1 de març del 2007

La mujer marcada.....



Vaya por delante mi admiración, y cierta envidia de la escritora Maruja Torres.

La adoro, por lo buena escritora y ante todo, envidio su libertad para vivir la vida que ha querido, sin ataduras ni convencionalismos, se ha limitado a ser feliz....

Ayer por la mañana, Josep Cuní la entrevistaba mientras yo desayunaba, ha presentado un nuevo libro con sus opiniones, una vez más, de su amado Líbano, ese pequeño país, más pequeño que Asturias y con tantas muertes insensatas.

Dejando aparte que estoy de acuerdo con ella diria que en todo, me gustó una cosa en especial, Cuní la mencionó esa frase..... eres una mujer marcada..... ella se rió y dijo que le encantaba esa denominación.

Compartimos la frase, ella y yo, marcadas por haber intentado ser felices fuera de los convencionalismos de esta sociedad, por haber amado en su momento sin preocuparnos el qué dirán, ni si nuestras parejas eran más jovenes, si nos gustan más jovenes qué hay de malo?, marcada por una infancia con pocos posibles ni que en su caso con mucho amor, marcadas por amar libremente, por decidir estar solas cuando lo hemos necesitado, no queremos una pareja para aparentar, ninguna de las dos y cuando no funciona hay que saber decir adiós, no se acaba el mundo con eso.

Pilar Rahola la criticó muy duramente en una entrevista reciente, por una vez no estoy de acuerdo con ella, denominó sus crónicas judeofóbicas y antioccidentales, no estoy de acuerdo, Maruja ha vivido meses en Líbano, ha vivido y sufrido las bombas, sabe de qué habla.

He leido la mayoría de sus libros, algunos me han gustado más que otros, pero es una mujer, enorme!.