Carta oberta a l'amiga que vaig fallar, almenys així ho sento.
Han passat uns anys, ara, més que mai, m'adono del que vas patir, del que vas passar, que la teva angoixa era molt més gran del que jo veia, palpava o escoltava.
Ara, en la distància del temps i donat que estic passant el mateix, no puc entendre que no en fos conscient en el dia a dia compartit.
Una cosa és certa, vaig intentar posar pau, suavitzar la situació, fins que la moral em va fallar per la mort del meu germà i us vaig dir que em negava a estar al mig.
Deia, en començar, que ara és quan hi veig clar, no sols per patir una situació similar, també perquè la distància en el temps ha fet que vegi el teu dolor i patiment del moment.
Em vas avisar, però ni així vaig ser conscient de la malícia i traïdoria.
La cosa té difícil solució, l'assetjament i les pressions augmenten amb el dia a dia, les rebequeries i voler tenir sempre raó, caigui qui caigui.
Poc més puc fer que intentar mantenir el tipus i fer, com sempre, el que toca.
Fa poc, en persona, et vaig dir que ho lamentava.
Ara et vull demanar perdó, des del cor, lamentant molt no haver-ho fet abans, ho sento.
Sé que no m'ho tens en compte i també sé que ho entens, avui ho he volgut fer públic, el meu suport, ni que sigui tard.
Tu ja m'has donat el teu, m'has animat i donat forces, gràcies.
Sempre ens quedaran el foc i les caminades per les vinyes, sense males influències ni assetjaments.
