dilluns, 27 de novembre del 2017

Carta a l'amiga...


Carta oberta a l'amiga que vaig fallar, almenys així ho sento.
Han passat uns anys, ara, més que mai, m'adono del que vas patir, del que vas passar, que la teva angoixa era molt més gran del que jo veia, palpava o escoltava.
Ara, en la distància del temps i donat que estic passant el mateix, no puc entendre que no en fos conscient en el dia a dia compartit.
Una cosa és certa, vaig intentar posar pau, suavitzar la situació, fins que la moral em va fallar per la mort del meu germà i us vaig dir que em negava a estar al mig.
Deia, en començar, que ara és quan hi veig clar, no sols per patir una situació similar, també perquè la distància en el temps ha fet que vegi el teu dolor i patiment del moment.
Em vas avisar, però ni així vaig ser conscient de la malícia i traïdoria.
La cosa té difícil solució, l'assetjament i les pressions augmenten amb el dia a dia, les rebequeries i voler tenir sempre raó, caigui qui caigui.
Poc més puc fer que intentar mantenir el tipus i fer, com sempre, el que toca.
Fa poc, en persona, et vaig dir que ho lamentava.
Ara et vull demanar perdó, des del cor, lamentant molt no haver-ho fet abans, ho sento.
Sé que no m'ho tens en compte i també sé que ho entens, avui ho he volgut fer públic, el meu suport, ni que sigui tard.
Tu ja m'has donat el teu, m'has animat i donat forces, gràcies.
Sempre ens quedaran el foc i les caminades per les vinyes, sense males influències ni assetjaments.

Gràcies per ser-hi.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Voluntariat, voluntariosa....




Una de les coses que sempre he volgut fer és voluntariat. 
Van tres intents, de moment, sols un ha funcionat.
Amb gairebé trenta anys, ja amb uns fills quasi adolescents, vaig ser voluntària de "STOP Sida", una de les primeres entitats al respecte i que es trobava a Barcelona, just al "barri xino", no sé si existeix encara.
Es tractava de fer companyia a malalts de sida, llavors una malaltia molt desconeguda encara, malalts que les famílies no podien, o no volien, cuidar.
Anaves a l'hospital, xerraves amb ells, llegies alguna cosa, els hi donaves la mà i durant un parell o tres d'hores, algú vetllava per ells.
Era molt emotiu, potser massa, quan va morir la segona persona que vaig acompanyar, em van poder les emocions, em vaig derrumbar i vaig descobrir que era del tot impossible no implicar-se, no plorar, no sentir aquella mort com teva.
La mateixa associació em va aconsellar que no seguís, i ho vaig deixar.
Vaig aparcar aquestes intencions.
No fa tant vaig intentar-ho de nou. Una entitat de Barcelona, Barcelona Actua, fa diverses activitats, totes relacionades amb un voluntariat actiu i desinteressat, el que jo vull.
M'hi he acostat dues vegades i sense implicar-me, ja he patit.
Admiro, es veu a la primera, la gent implicada, amb ganes, la gent que dóna menjar, que prepara un plat a casa i el comparteix amb persones desconegudes que viuen al carrer, amb nens en perill de risc social... mil coses.
Però vaig marxar entre indignada i emprenyada, trista de nou. La societat és molt injusta i valorem coses de les més estúpides mentre tantes persones, sense que les autoritats ho arreglin, s'arremanguen i donen el que poden, temps, menjar, roba, diners....
Gent que no té res i somriu agraïda.
És evident que el meu voluntariat no passa pel tracte directe, m'implico i pateixo i no se si amb el temps això canviarà, quan em jubili era un dels temes que hi volia dedicar més temps...
De moment em quedo amb la Caminada de l'Alzheimer, aquesta no és de tracte directe, de moment hi estic poc implicada, però també de moment, no em fa patir.
I jo que creia que era una dona forta tu....
Cal fer voluntariat, cal i molt, jo no he trobat el camí, però no defalleixo pas.


divendres, 17 de novembre del 2017

No hi vull pensar...


No hi vull pensar...
Si ho faig,
els veig,
amb tanta claredat,
que els sento.
Un calfred intens,
profund i plaent,
em recorre.
No hi vull pensar,
però la imatge apareix,
al seu darrere, tu...
I tanco els ulls,
i et deixo fer,
els deixo fer.
Els teus llavis ho saben,
el com i l'on,
els "tempos" i la durada.
Cada cop,
cada instant,
em dic que no hi tornaré,
t'esquivo,
no et penso,
però la imaginació...
Darrere els teus llavis,
hi ha el teu somriure,
la teva llengua,
tot un munt de plaer.
Et deixo fer,
de nou,
no penso, tanco els ulls,
em deixo portar,
esclato i...
Torno a pensar,
no cauré,
no ho faré,
no repetim.
Però veig els teus llavis,
ja no penso,
sense senderi,
sols queda el plaer.
Gaudeixo,
en acabar,
esgotada, relaxada,
llavors manarem,
jo i els meus llavis.
Gaudeix.

(Deixeu la rima de costat, sentiu....)
La imatge d'aquí.