dilluns, 30 de gener del 2012

Els anys, el temps perdut...



A la vida, llarga ja per mi, et fas gran, et calmes, valores i vius algunes situacions que et fan descobrir que d'altres viscudes, no eren, ni de bon tros, tant importants.
Un dia, per una situació imprevista comences a valorar el camí fet, et sinceres, mires... i descobreixes com de grans s'han fet la canalla, amb quina rapidesa has perdut tants instants, tans aniversaris, tants moments... i et sap greu.
Decisions presses fa anys, ara les veus d'una altre manera, no vol dir que seguiries fent el mateix, però potser ho faries d'una altre manera. O no deixaries que passés tant de temps. La vida dona poques oportunitats i no sempre les sabem aprofitar.


Vull intentar recuperar espai, instants, somriures, petons i abraçades, ho intento, però no sempre hi estem, hi estan disposats.
Vull pensar que amb la canalla que puja a la família, que ha estat tant intel·ligent, tot serà més senzill, ara ja podem compartir espais, moments i situacions, queda poder compartir sentiments, ni que no se si serà possible ni si serà senzill.
No decaiguem en l'intent. Hem donat un gran pas...

dimecres, 25 de gener del 2012

Júlia...


Júlia…

Avui fas cinc anys, un gran dia per tu, esperes una festa, regals… el que qualsevol criatura desitja, com és normal, sols hi ha una cosa que no et podem donar, però avui no te’n parlarem, tindrem la resta de la nostra vida per fer-ho.

Recordo, com si fos ara, el dia que els vaig acompanyar a recollir els papers a la “Gene”, fins llavors no varen saber que eres una nena i varem mirar la foto, allà, tots enlluernats, emocionats, anàvem a un funeral a Zaragoza i la teva imatge ens va salvar d’aquells durs moments, d’enterrar un cosí molt jove mort de càncer. Poc pensàvem que l’any acabaria molt pitjor.

Recordo, i conservo, els correus que els teus pares ens varen enviar amb les fotos de la vostra primera trobada, et varen anar a buscar després de cinc anys d’espera, llargs, durs, a un país llunyà, com els contes, però amb un premi magnífic, tu.

La primera imatge ens mostra una nova família, amb una nena amb un gran somriure i uns pares i germana amb una cara de cansament increïble, però feliç.

Des de que vares arribar de la Xina has donat molta feina, però també moltes alegries i felicitat. El primer dia que et vaig veure anaves amb el iphone del teu pare fent fotos a tota aquesta gran família que som, després, el teu pare et deia els noms de cada un de nosaltres, tanta gent en un dia... no entenies res de la nostra llengua, però ens vares demanar el nom i un somriure, ho vaig trobar super encantador.

Ara, i espero que per molts anys, ets el gran consol de la teva mare, encara no ho saps ni en pots ser conscient, però ets una alegria per ella. La Sílvia sempre hi es, però la teva innocència i les teves entremaliadures son una font constant de somriures. La teva cara, el dia 5 de gener a la cavalcada, la teva primera, era plena de llum i emoció, mentre, i sense que ho veiessis, d’altres deixàvem córrer les llàgrimes. Quina pena tan gran que el teu pare sols hagi pogut gaudir de tu 10 mesos...

Preguntes per el pare, s’ha intentat trobar una explicació a l’alçada de la teva edat, encara no te’n podem parlar obertament, ho farem, has de saber tota la il·lusió que va posar en tenir aquesta nena, tot l’esforç i amor. Ho farem quan sigui el moment, mica a mica...

Algun dia, també, t'explicaré el Black is Black i per quin motiu és referència en la felicitat que han compartit els teus pares, que ha estat molta.

Ara, el que saps, hi has de recordar, era com t’estimava.

Per molts anys Júlia!



diumenge, 15 de gener del 2012

Remember....


Alguns dies, les coses més rutinàries, porten una sorpresa, per petita que sigui, capgira un xic la monotonia.
Ahir, tot netejant la pols, em vaig entretenir, un xic més de lo normal, en un vell aparell tocadiscs que tinc, és molt senzill i porta els altaveus incorporats, però a mi m'agrada conservar un grapat de vinils que tinc i per això, encara, conservo l'aparell. Ni que fa un grapat d'anys que no els escoltava.
Aquest matí, mentre ens arreglàvem per sortir a caminar, gaire bé fins a Llavaneres per la vora del mar, he decidit escoltar algun dels senzills que encara conservo, de quan tenia 15 anys.. no és res!.
En Martí, que gaire bé mai es queixa, em mirava per si els records em feien angoixa, però jo estava tranquil.la, he anat fent mentre canviava els discs, li he ensenyat com ho feia i ell ha trobat que era un rollo, canviar tant sovint, és clar, comparat amb un cd...
M'ha dut bons records escoltar aquella música, ara mateix, tant versionada que gaire bé no es reconeix, però els meus son originals, purs com ho eren en aquell moment i sobre tot, igual de romàntics com llavors m'ho varen semblar.
Ha estat un "remember" agradable. Els he tornat a desar, fins la propera.
El passeig de després també, dia gris i fred, però ja sabeu, a mi m'agraden..

dijous, 5 de gener del 2012

Un mes....


I aquí estem, sense poder arrencar "motors", cada dia un pas petit, cada dia un record i sí, encara ploro gaire bé cada dia, i revisc escenes, tant bones com dolentes, les més freqüents son les del hospital, tant presents i doloroses que no em permet que la pressió del pit marxi, l'angoixa i el dolor.
Faig un esforç cada minut, perquè no vull ser una ànima en pena davant d'en Martí que viu 24 hores amb mi i pateix. Però quan he de plorar ho faig, no puc mantenir aquest dolor dins meu, em crema.
Fins ara he sentit parlar, cada cap de setmana, dels morts en accident de trànsit, però quan t'hi trobes tu, entens que la gent hi posi flors, als punts on han mort les seves persones estimades, és terrible que et vinguin amb aquesta notícia, una part de tu marxa sense comiat, per sempre, el dolor és gaire bé inassumible.
Cada cop que algú em diu que la vida segueix.... m'enfado, i molt, cert, segueix i no demano que ningú comparteixi el meu dolor, el meu dol, sols demano que m'ho deixin viure a la meva manera, lenta, cert, però és la meva.
Per sort acaben aquestes festes, que ja mai seran les mateixes per la meva família. I arriben bones noves, una en especial em te una mica més distreta, en Dídac tindrà un germà o germana, tornaré a ser àvia, i em concentro en la bona notícia per poder somriure, els somriures han de tornar, per poder fer salut. També una neboda serà mare per primer cop, vida nova a Can Torres, això ha de fer que miri endavant, ni que sigui a càmera lenta.