dissabte, 27 de febrer del 2010

De mirar i veure...


Sovint mirem, però no hi veiem. Sovint sentim, però no escoltem.
De vegades, quan matino i prenc el meu primer café, malgrat ser dissabte i que no faci falta cap urgència en llevar-se, gaudeixo d'un silènci que la setmana no porta, de la calma de l'Avinguda, de la tranquilitat de llegir sense cap pressa i poc a poc els blocs que m'agraden, i rebo imatges del fill que és a Nova York i m'inspiren i emocionen, ara, que aqui sembla brotar la primavera, al final del recorregut per la xarxa, que els dissabtes poca gent escriu, acabo amb un llibre a les mans, veient Mataró als meus peus i desitjant gaudir l'instant.
Ho faig.

Imant (J.L. Bruguera)

Llavis molsuts, vermells, imants del bes.
Sensual guiatge per rutes d'amants.
La boca, ofrena de balma plaent
on fer-hi estada mentre levitem.
Després serà la veu tota murmurís
on clam ferotge proclamant l'amor
a tots els vents.
I novament els llavis pervindran
centre d'un univers que ens engoleix.
Llavis molsuts, vermells, imants del bes.

dimarts, 23 de febrer del 2010

La "pell que amaga el llop"...


Com diria la meva amiga Encarna, "los mismos perros con distintos collares", és molt de refranys ella...
Les propostes de CíU, les mateixes que el PP, i és que no podem oblidar qui forma part d'aquests partits i les seves direccions. Empresaris i potentants que sols cerquen una cosa, treballadors i treballadores "més econòmics".
No oblidem que sols és pell d'ovella, el llop és ben amagadet.

dilluns, 22 de febrer del 2010

De vegades...


Una troba coses com aquesta i s'ho passa de conya!
La música també acompanya!!

dissabte, 20 de febrer del 2010

Carnavalera?....

Doncs no.
Mai, de mai de mai! no m'he disfressat. Sempre ha estat una "festa" que trobo bastant absurda, apart, quan jo era joveneta, uuffff...., no hi havia aquesta febre tan forta com hi ha ara.
Cert que vaig vestir els nens quan "tocaba" i a l'escola així m'ho deien... en Carles, el meu fill gran, encara no m'ha perdonat aquesta foto!
En Martí si que gaudeix, dissabte vaig anar amb les "meves nenes" a veure la Rua de Mataró, crec que és la primera vegada que la veig tota i amb el fret que feia!, anava amb el seu grup de Batukada i li voliem donar ànims!, ni que estava ja animat je je. Eren una grapat de Gansters molt guapos!

Ara toca en Dídac, divendres el vaig recollir a la guarderia i feia aquesta fila...
Què voleu?, un dimoniet a la vida li dona certa... salsa!!

divendres, 19 de febrer del 2010

I 13!!!



Potser hauria de dir 12 + 1 per els que tenen manies, però no crec en supersticions jo...
Avui, el meu company de pis, amic, abraçador i petonejador número 1, aquest "Hipiji", (hippie i pijet), el que ja és més alt que jo malgrat que li vaig prohibir, el que deixa la casa feta un "cristo" però sempre ho reconeix, el que diu que em cuidarà quan sigui velleta...
Avui fa 13 anys que després d'un tractament de fecundació, tres en realitat, molt durs i forts, va nèixer en Martí, va nèixer amb el que seria la meva quarta cesàrea, però estimar ens fa fer aquestes coses, i n'estic del tot encantada amb ell.
Amb lo clar que parla i expressa, amb lo directe que és, amb que no es deixa enrredar per falses promesses mai complertes...
El que m'espera amb espelmes i música quan arribo cansada i compatrtim uns instants de relax al sofà.
El negociador permanent... el que sap que cada vegada que escolto aquesta cançó de Maná, els meus ulls brillen més del normal.
Quina sort que tinc amb ell, fins i tot ara, que ja marca bigoti i passa llargues estones al telèfon amb jovenetes que l'empaiten!
Per molts anys "somriure" de la meva vida.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Potser, sols potser....



Si deixés de costat les pors.
Si decidis donar un pas més.
Si confiés en el fons d'aquests ulls tan negres.
Si no fos tan comlicat tot, ho jo ho fes més senzill.
Si tanqués els ulls i em deixés portar.
Si la teva força fos la meva.
Si reconegués que t'estimo.
Si fes cas dels i les que m'animen a seguir, a provar.
Potser llavors, obriria del tot les portes sense dubtes ni recances...
Potser, si no sentis tant quan m'abraces, seria tot més senzill.
Diu la cançó.... Tengo un amor....

diumenge, 14 de febrer del 2010

No poden o no volen?...



Llegeixo, bastant sorpresa, ho admeto, que a Mataró s'han concedit dues llicències per obrir dos prostíbuls, Serem la ciutat amb la casa de putes més gran de Catalunya.
Com podeu notar per la ironia ho trobo del tot fastigós.
Estem farts i farts i farts de sentir parlar de l'explotació de dones de paisos del tercer món, i d'aquest que "supuestamente" és el primer. I ara, aqui, on "supuestamente" teim un govern d'esquerres que ha de lluitar contra tot això, doncs apa, com a bons capgrossos que som, la fotem més gran que ningú!, que per putes no sigui!.
Ja vaig parlar fa un temps sobre si prohibir, o no, la prostitució, però si us plau, que no em diguin que no "ho poden evitar", donar llicència, de vegades, els camins, poden ser recargolats i no facilitar aquestes coses.
A la Junquera tenen un problema ben real amb aquest tema, ara, aqui, ja han fet un crit ben gran, Putes! cap a Mataró que tenim llicències i permís!
Ara m'agradarà veure si algunes associacions es movilitzen com per altres coses.
Per fí em sortit al canal33!.
(Com és evident amb aquestes pobres dones, al meu entendre ho son, vindrà tot el que comporta i envolta aquest ambient, delincuència, drogues, mals tractes i explotació, diguin el què diguin)

dissabte, 13 de febrer del 2010

Bombolletes d'emocions...


Ahir al vespre, per fí!, vaig anar a veure la Maternitat d'Elna a la Sala Cabañes.
Lo primer que em va emocionar és un munt de persones que vaig "retrobar". Des de que no soc al "5è" pis les veig poquet i ahir vaig repartir petons i abraçades a "tuti pleni".
També em va emocionar trobar un grapadet d'amigues que m'esperaven, persones que em varen dir que anyoren arribar al "5è" i no veure'm, de veritat, va ser molt emotiu.
L'obra, com no podia ser d'una altre manera, magnífica, els pèls de punta, quan varen patir els exilats, quanta fam, fred, por, morts... i ara.. volen posar en Garzón a la pressó per investigar totes aquestes morts i assasinats, quin país...
Va ser un vespre molt emotiu, vaig veure plorar persones que tenia molt aprop, l'emoció i el silènci, i no podem oblidar una cosa important, l'obra la representa una sola actriu acompanyada d'un pianista, ho fa molt i molt bé.
Potser jo estava bastant cansada, ahir vaig tornar a cuidar el "chico serio", després d'un matí inténs de feina, però a mi, també em va costar i molt, mantenir les emocions a ratlla...
Al final vaig poder saludar l'Assumpta Montellà, autora del llibre i amiga, crec que estava tant emocionada com nosaltres. Crec que el seu llibre hauria de ser d'obligada lectura als Instituts.
Per fí, la meva amiga, podrà "descansar" i deixar els nervis aparcats.

dijous, 11 de febrer del 2010

No se pas on es...


L'he buscada sota el llit, on per cert he trobat una arrecada que havia perdut.
També l'he buscada per la cuina, i mira que és petita.
Entre la roba que voleiava en un aire gèlid i tampoc, no hi era.
Entre els ous i la botifarra, de dijous gras... res..
Entres els llibres que tinc a la vora del llit, les cremes i els taps d'orella...
A l'habitació d'en Martí, camp de mil batalles d'adolescent.
Fins i tot a la caseta del gos.
Però m'ha fugit. Fa dies que només tinc una cosa al cap i aquesta, no és la meva inspiració, no se pas on l'he deixada...
Potser ara, que ja he posat fil a l'agulla, puc pensar.
Segueixo esperant, com la imatge, la inspiració.
(quadre de Mila Hajjar, "Esperando la inspiración")

dilluns, 8 de febrer del 2010

12 hores...


Amb el "chico serio".
Després d'un matí de feina, aquest dissabte em va "tocar", al migdía vaig recollir aquest "terratrèmol" de nen.
Un amor, per molt que m'esgota, és un amor, de simpàtic, divertit i dolentot!
A la tarda, 5 hores amunt i avall, amb visita a la besàvia que l'han operada, i amunt i avall per Mataró. Amb persecucions per part de les tietes a la Palça Santa Anna, i és que no para!.
Com podeu veure, al vespre, gaire bé a les 10, va quedar "rendit" al "poder relaxant" dels meus pits :).


dissabte, 6 de febrer del 2010

M'agrada....


Primero que todo,

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

(jo afegiria: M'agrada el teu somriure, i més, quan no hi ets, el recordo i em fa feliç)

divendres, 5 de febrer del 2010

Un capullo més....


Ho sento, amb totes les lletres, capullo!.
Adolfo Domínguez, declaracions que trobo al diari Público.

Adolfo Domínguez cree que hace falta combatir el "elogio de la pereza" que defiende la izquierda..

Un empresari més que culpa de la crísis als treballadors i treballadores i arreclaría la mateixa fent que paguin els de sempre, els que treballem. És clar que veient qui l'acompanya a la imatge, calen poques paraules.
Aixó sí, molt criticar però sempre que pot xucla la "mamella" de les subvencions públiques, per ell sí, per els i les treballadors no.
Sort que no tinc res de la marca que te aquest "senyor", si no, avui ho fotia a la brossa.
(Domínguez, acompañado por Nuñez Feijóo, a su llegada a la conferencia. EFE.)

dimecres, 3 de febrer del 2010

Delicatesen...




De quan després d'un soparet a Premià de Dalt en una companyia inmillorable, d'un intercanvi de llibres, d'una conversa que no decau, de fotos i records, la meva cunyada em fa escoltar aquesta canço, m'emociona, sense saber què deia... ara sols em queda fer la traducció, és clar que tinc qui la pot fer.
Ja cerco un cd d'aquest autor, m'encanta. Ismael Lo, la cançó: Tajabone i ara he descobert que és la música de la peli "Todo sobre mi madre".

dilluns, 1 de febrer del 2010

"Salto a la fama"...


Ja et val Joana!!
Ja fa un temps, crec al setembre de l'any passat, va contactar amb mi una noia que es diu Mireia i és la Gestora de continguts de la web Dones en Xarxa. Em va dir que llegia el meu bloc i em volia conèixer i tenir una entrevista amb mi, una mica més i caic de cul!
Va costar bastant que em decidís, no és pas una cosa que em faci especial il·lusió, però la seva insistència, i sobretot la seva simpatia, em varen convèncer.
Vaig anar fins el seu poble per xerrar una estona amb ella i és una passada de dona, no ja per les mil coses que fa, també per lo decidida i simpàtica que va ser. Varem pasar una estona molt agradable al voltant d'una taula i un café.
Un dia vaig mirar si havia sortit l'entrevista però no la vaig veure. Ara, que ella vol preparar un sopar a Mataró, al qual em convida a anar·hi, he pogut veure l'entrevista a la web i encara que em fa vergonya, doncs la poso, una cosa més per conèixer la Joana.
(per cert el logo nou és un regal del meu Martí)


"S’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador d’una dona"

Entrevista a la bloguera mataronina Joana Torres
divendres 25 de setembre de 2009


Dona amb caràcter, decidida (potser massa...), enamorada de Cadaqués, del País Basc i dels seus fills. Apassionada i defensora del que creu amb contundència. Boteriana, divorciada i tranquil·la. Així és com es descriu la bloguera Joana Torres. Aquesta mataronina de 48 anys, mare de 4 fills i àvia del petit Dídac, ha viscut des de molt jove situacions difícils, cosa que l’han fet més valenta. Aquesta és l’entrevista que va concedir a Dones en Xarxa.

Joana, com va sorgir la idea de crear-te un blog?

No tenia ni idea del que era un blog i el vaig crear a través del que podriem dir va ser una aposta. Ja fa tres anys que escric tot el que em succeeix, les meves experiències i inquietuds.

Creus que les xarxes socials d’Internet poden ajudar a les dones a visibilitzar-se i a empoderar-se?

Un sí contundent! Moltes dones han sortit al ciberespai a través de la creació d’un blog. Allà, la majoria poden escriure què senten i com es senten, encara que moltes ho fan amb pseudònim.

Com veus el paper de la dona en les noves tecnologies?

Crec que les dones estan al dia de les noves tecnologies, encara que tenen la tendència de prioritzar altres coses com, per exemple, la família. És deformació professional.

Pertanys a alguna associació de dones?

Vaig començar amb Dones per la Igualtat però m’estic rumiant entrar a Dones de Rocafonda, que és el meu barri.

En el teu blog, a l’apartat d’interessos, dius que ets anti-violència de qualsevol tipus. Què opines de la lacra de la violència de gènere?

Sincerament, sóc defensora de la dona maltractada, i sóc de la opinió que s’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador. Crec que, tot i que s’han fet certes millores, encara no hi ha mitjans suficients per combatre aquesta situació. La gent s’ha de conscienciar molt, però encara no hem arribat a fer-ho.

Com et descriuen els que et coneixen?

Diuen de mi que visc en un núvol musical. La resta dependrà de si m’estimen o no. Mai m’ha agradat fer mal a ningú amb les meves opinions, però val a dir que sóc molt sincera i transparent.

Veure en línia : Entrevista realitzada per Mireia Fontrodona de Dones en Xarxa