Agre i dolç.....

Aquest ha estat un cap de setmana complicat, massa i tot. No m'esperava pas que l'amargor inundés el mateix. Sí esperava alguna cosa, però mai tant com ha passat.
Divendres vaig tenir un soparet molt agradable amb un dels meus fills. Tot perfecte.
Dissabte vaig degustar, amb profunditat, fins l'ànima diria, el desagraïment, la prepotència, la mala educació i certa violència.... No tindria que haver passat mai, les mans negres al voltant amb males cares i molt pitjors maneres. De vegades, complir la legalitat vigent no és senzill, gens...
Em sento del tot esgotada, decebuda, trista i desencantada i no sols d'una persona, fins i tot d'alguna persona inesperada.
Sort, tinc sort en el fons, que no estic sola, sort també, i ja van dues!, d'algún amic que amb una bona abraçada, una estona de conversa tranquileta per el pasadís, en els silencis i estones on tot.hom era ocupat, em va aixecar els ànims.
Sort, i ja van tres, de les orelles que varen escoltar, no varen ser poques.
I encara més sort, ja van quatre!, de l'Emili Suriñach, allà, atent, amable, amb el caliu i la saviesa que deprén, l'amic i company, que em va animar a no defallir, que em va donar dos petons i em va calmar,
Ell també em fa arribar una de les seves poesies i jo... com sempre, li dic gràcies! Emili, ets un senyor, un gran senyor i un millor amic.
Aquest matí dues voltes llargues i amb bona conversa per la Mostra d'Entitats, m'han acabat de calmar, va bé parlar amb persones més fredes i no tan apassionades com jo. Ni que segueixo tristona, almenys estic calmada.
Demà comença una nova setmana, veurem què porta, ni que imagino que ben poc de bó.

Saps?
Ara meteix he tornat de la fosca
per cantells de freda herba
he voltat de cendra el teu espill...
Matinada de llet...
Pit de pedra.

Emili Suriñach

Dubtes existencials.....

O també, qui vigila al vigilant?
Avui, dia intens i ple de sorpreses, bones i d'altres no tant, algú m'ha explicat la situació que viu a la seva empresa, a veure què opineu per aquí....
Aquesta persona és molt conscient que el seu cap està incomplint la "llei" de la seva empresa. No sols això, fa trampes, enganya i a més, juga brut.
El tema és que ha volgut implicar la gent que te per sota, una d'elles és qui m'ha fet la consulta.
Un altre tema és que igual que ara li demana això, i a més de males maneres, d'aquí uns dies la poden acomiadar per incomplir els estatuts d'aquesta empresa.
Ella te clar que no vol jugar cap joc brut, les normes estan per complir-les, però també sap les males arts que el "sujeto" fa servir i aquesta tarda n'ha estat testimoni ella mateixa i és clar.... sap que li perilla la feina però pensa tirar endavant el que havia previst....
I em pregunta.... Joana.... com ho veus?....
Jo se que te raó i li dono tot el meu suport,tot.... una altre cosa es quan el "sujeto" en sigui conscient i engegui la seva "màquina de desacreditar"....
Que faríeu vosaltres?. Difícil no?. La llei ha de ser igual per tots i totes o bé els "jefecitos" tenen "barra lliure"?.

"Mirando al techo"...

Els companys del Col.lectiu EPMA, al qual pertanyo, em fan arribar aquest vídeo que parla sobre les tan complicades relacion íntimes d'una parella i de lo difícil que resulta el sexe.... de vegades, és clar.

La seva pre visualització, sols en varem veure dos minuts, va aixecar un debat molt divertit al meu despatx, no diré qui hi havia, soc una senyora, però els 3 homes presents varen estar d'acord que passa massa sovint!

Observeu, veureu alguns coneguts.

Una imatge val més.....

I pot ser molt contundent. No oblidem, ni que sols sigui un dia, les dones que pateixen aquesta violència masclista, a mi lo de gènere em deixa freda.

Molt bona idèia de la JSC. En concret de Graciela Medina, militant de Mataró. (no ho he sabut fins avui)

Avui poesia.... genial Sabina...

És un geni, no en tinc cap dubte.
I quin millor homenatge que acompanyar la mateixa amb una obra de Perecoll?..... Mar negre.... i és que l'art i la poesia van de la mà....
Estic romàntica? espero que no!



Décimas estupefactas

Se vengó Abel de Caín,
salve, sueño americano,
tan go home, tan primo hermano,
tan Lincoln, tan Luther King.
Calló el muro de Berlín
y a la vera de un verano
con Yahvés y medias lunas
la rueda de la fortuna
trajo un milagro africano.

Qué noche la de aquel día,
qué martes tan milagroso,
qué miércoles resacoso,
qué negro tan utopía.
Qué borrón en plena CIA
qué virus tan contagioso
qué disparate, qué foso
entre el nunca y el mañana,
entre Florida e Indiana,
viva Michelle y su esposo.

Ni cabaña del Tío Tom,
ni sepulcro blanqueado,
ni Michael Jackson pirado,
ni Harlem versus el Bronx.
Obama es un reggaetón
cimarrón y encorbatado
con cuentas que han esquivado
los pecados de la banca,
la Casa Blanca no es blanca,
el futuro ya ha empezado.

Joaquin Sanina

Y que vivan!

Com no estar enamorada d'aquest home......
for ever!

Vergonya aliena....

Miro, contemplo i ni que em costa denominar "art" a la cúpula de la Onu a Ginebra, d'altres si la consideren.
De veritat, estic indignada davant el gasto, i més en el moment actual, i lo pitjor, amb quins diners s'ha pagat això.
Costa molt, però moltissim a les entitats i ong's que es dediquen al desenvolupament, tenir diners per els seus projectes.
Ja se, lo primer que em diràn alguns és que faig el "joc" al Pp.... abans em tallo la llengua, però és una vergonya.
Quants pous, tendes de campanya per refugiats, aliemnts, medicaments, etc.... s'haurien aconsseguit amb aquests diners?, molts, però molts!.
Ja trobo del tot ofensiu que la ONU, que tantes poques vegades serveix per alguna cosa, permeti aquesta despesa, però molt més que Espanya participi de la barbaritat.
I en Barceló, denominat el "Español vivo más cotizado" no li cau la cara de vergonya?, doncs ja em cau a mi per ell.
Moratinos diu que l'art no te preu.... i jo em pregunto, pagant amb diners públics tampoc?.

" Tutti pleni"...

Dissabte 8 del matí, piticling piticling.... despertador....
Avui duen en Martí més aviat, he d'estar preparada a les 9.
després del meu "chute" de café amb llet, mirar el correu i fer una dutxa, poso la primera rentadora.
Espero el meu nen per esmorzar i comença la nejeta setmanal, en Martí la seva habitació, deunidor!, i jo la resta del pis. Després d'estendre dues rentadores i tenir tot com una "patena", marxem de compres, avui per el Centre de Mataró.
Entre una cosa i una altre arribem a casa pasades les 2 del migdía. Fer el dinar, fregar plats i poc més, sortim rapidets cap a l'Esplai. Un cop en Martí a puesto café amb en Carles i rapideta cap a la Riera, m'esperen la Glòria i l'Evarist. Parada al Ateneu a veure pintura catalana, no ens agrada massa i seguidament anem al Robafaves a la presentació de dos llibres de Lola Casas, blanc i negre, malgrat ser per nenes gaudim una bona estona.
Fem un café, gaudim de la companyia i de la bona conversa.
Després de la despedida surto escopetejada un altre cop a l'Esplai, recullo en Martí i xino xano anem al Innova360º, fem una visita i votem quina galeta volem que sigui la que representi Mataró.
Tornem a casa i passeig tranquilet amb el gos, soparet un xic de lectura i a dormir, estem esgotats!
Diumenge a les 8 ja no puc dormir, aixi que em poso en "marxa", després de les coses habituals de primera hora llevo en Martí i esmorzem plegats, avui unes magdalenes de "Can Bastons", pecat gens benial, un cop en forma comencem a preparar per pintar la única habitació que encara no tenim "decent".
Durat una mica més de dues hores pintem, jo a dalt de l'escala, i abaix, i a la dreta i a l'esquerra, és la primera vegada que ho faig sola i no se pas... en Martí primer a fet deures i després em mulla els pincells i el rodet, així estalvio algunes baixades d'escala. Ens fem certes confidències, la intimitat del lloc i el bon humor ens fan encara més còmplices del que ja som i per fí li parlo de sentiments, de per quin motiu sempre que posa aquesta cançò de la que he posat el vídeo, li faig treure, m'entén i la acabem cantant els dos.... estic curada!
Acabem rendits però molt orgullossos, podem!.
Una altre dutxa i anem a veure la meva mare, després una volteta, el diari i a casa.
Dinar, roba estesa, roba seca, plego, endreço i per fí faig un petit recés mirant el diari.
Més tard torno a collir roba, aqui la equem molt bé, i ara queda sessió de planxa....
Començo a patir agulletes, imagino que de l'esforç del matí.
A les 7 dic !prou¡, sec amb el nen al sofà i mirem una peli, sopar, lectura i a dormir, per fí!
Així que avui he anat a la feina a seure una estona... per descansar del cap de setmana!! :)

est l'amour....

Llegeixo amb atenció una entrevista a la sociòloga Marina Subirats.
Diu ella, "El mundo necesita hombres que sepan querer"...
No seré pas jo qui li discuteixi. Jo porto anys dient que és molt difícil trobar un home que en sàpiga. Jo, sense estar "titulada" en cap universitat, sols en la de la vida, afirmo que és casi impossible.
No busquem pas un super home, busquem algú que ens abraci quan cal, que ens doni la mà mirant la tele, que abraci, que petonegi....
Una altre entrevista, aquesta a una escriptora de novel.la romàntica, aquesta que ningú admet llegir però son super vendres, diu Marian Keyes: " Jamás he creído que un hombre sea la respuesta a todo". Jo tampoc ho crec, mai he buscat un home que m'arrecli res, a lo més el cos de tant en tant i és evident que no cal tenir papers per això....
La literatura "rosa" ens acosta sempre als grans amors que la majoria voldriem viure, però que ens fa tanta vergonya admetre. Jo en llegeixo i m'han fet plorar, sense cap pudor.
Ja sabeu, jo fa temps que no em mossego la llengua.

Carme, crec que ha arribat el moment....

Benvolguda companya Carme Chacón, crec que ja és hora. Sempre he estat d'acord en actuar el crísis humanitàries, on cal i qual cal. Però ara mateix Afganistàn és un país en guerra, no crec que les tasques siguin tant d'ajut i solidaritat, que també, però estàn en guerra i tal com varem fer amb Iraq, ara toca marxar, ho crec molt sincerament.

I no ho dic per les paraules d'aquest impresentable, tu tens honor i lo millor de tot, ets dona i tens sentiments de mare, per això quan t'he vist plorar mentre dones consol a les mares dels morts, m'has emocionat i crec que fas un paper molt digne com a Ministre de Defensa, has demostrat que ser dona i mare no està renyit amb complir amb la feina encomanada.

Va ser un encert la teva elecció, malgrat masclismes absurds i "patriotes ignorants" que varen clamar al cèl quan et varen nomenar, ja saps... l'Espanya profunda encara està entre nosaltres.

Fas un gran paper, per això crec que ja és hora que penseu en el retorn dels soldats a l'Afganistàn, ja no "toca" ser allà, enmig d'una guerra que va començar en Bush i que com és evident, no hi fem res allà.

Amb afecte, companya.

De quan les campanyes, eren una altra cosa....

Aquesta poesia, junt amb un ramet de roses, ens la va regalar el llavors Primer Secretari del PSC de Mataró, en Remi, el darrer dia de campanya de les eleccions Autonòmiques del 93....
Llavors.... tot era una altre cosa. En aquells temps, discrepar, no era "o connmigo o contra mi". I ell sabia agraïr la feina i fer.se perdonar els mals moments.
No calia ser un llepa, ni estar en tot moment lloant la seva persona. Ell solet es feia estimar. De fet.... encara es fa estimar.
Jo vaig plegar de la seva Executiva per una seriosa discrepància i mai, però mai, m'ho va criticar ni em va fer una mala cara. Va seguir confiant en mi i en la meva opinió.
I és que sap ser, davant de tot, persona.
Apart, de cuinar la millor sopa d'all que mai he tastat!
Avui, que estic un xic "remember" va per ell aquesta bonica cançó, per els bons temps que tan lluny han quedat.

A les "tres Tereses" (per l'adreça de la seu del PSC)

Cal que aquest darrer dia
tota la gent de la casa
pugi, baixi i/o treballi
envoltats del vostre somriure.
Si eñs telèfons no paren,
somrieu.
Si no arriba un interventor,
somrieu.
Si us manca un apoderat,
somrieu.
Perquè el vostre somriure
és molt per a vosaltres
i no ens fa mal a nosaltres

(Rabrodegat Tambore).

I qui vol res més?...

Cap de setmana deliciós. Ja convenia.
Dissabte, passejada entre bolets, butifarres i fuets, coques i formatges.
Després dinar a casa de les meves nenes, aquest mes tenim moltes coses per celebrar.
Sants, aniversaris....
En Carles 29 i en Daniel 27... em faig gran i lo millor, m'agrada. El Sant de la Elisabet i el d'en Martí.
M'agrada gaudir d'una sobre taula llarga, entre café i tallat, galetes i mousse de xocolata amb cruxent de neules, de "Ca l'Uñó".
Per "culpa" dels horaris de feina tenim molt poquetes ocasions d'estar així, relaxats i distessos, fent broma i jo... en fí, feliç amb tots els meus nens i nenes al voltant.
Concretant els dinars de Nadal i Sant Esteve, s'ha de complir amb les "dues bandes" familiars i jo ho entenc i respecto. Preparant el menú de la nit de fí d'any que aquest any toca a casa meva.
Al vespre una peli i a dormir aviadet.
Un dissabte inmillorable.
Diumenge, primer de tot passeig amb la Glòria, amb un solet estupendo. Després lectura, fa molts dies que no m'hi podia dedicar, el diari, el llibre i bona música.....
Vaja, estic nova per una setmana que imagino tant complicada com la darrera.
I estic... feliç....
Heu vist quina família més bonica tinc? A la foto de dalt els meus fills amb mi, a la de sota, les meves joves.

Apendre a viure, no és senzill....

Sembla que una persona adulta com jo, ja tingui que saber com i de quina manera pendre's les coses, les actituds o els comportaments adequats a cada moment....
Però no, aprenem cada dia, ni que sigui una cosa insignificant, cada dia veus algo nou i no vull perdre la meva capacitat de sorpendre'm, ni que de vegades sigui de manera desagradable, també amb això aprenem.
Ahir va ser una tarda que voldria oblidar, però no ho faré. Una tarda on els minuts eres dècimes de segòn i malgrat les meves ganes de plegar, era divendres i tinc un xic d'estrés, doncs volia parar el rellotge per poder arribar a tot, per fer que les màquines corresin una mica més, que internet anés més ràpid i que l'ordinador seguis el ritme embogit i absurd de la feina del moment.
De vegades, massa sovint, si s'organitzes tot amb més temps, no tindria que patir, no ja sols per arribar, també per arribar senceres i amb salut al final d'una tarda.... per oblidar.
Però un cop a casa, aquesta que cada dia descobreixo algo nou, aquesta on fins i tot he trobat gustet a planxar, veien el que surt en aquesta foto que encapçala el meu escrit, on neteges els vidres i gaudeixes amb tantes vistes, on la llum entre per tot arreu i el solet..... doncs decideixes que no tornes a passar una tarda com aquesta, que ja està bé i que de tant en tant, un bon cop de puny a la taula val la pena, ni que tingui que aguantar males cares, un cop més....

Va per tu....

Per tot el que vares defensar i creure, i per la gran part que jo comparteixo amb tu, més de 40 anys després.
Ara que no falli, que demostri la capacitat i el canvi que ens ha assegurat.
Martín, avui és un gran dia! El color, ara, més que mai, ens ha igualat.