Estiu, a la fi, gaudim....

Aquest ha estat un estiu breu, per mi, sols he demanat 15 dies de vacances, al desembre visitaré el meu nen "Aussie" i em calen 3 setmanes llavors.

Però ha estat, crec, un dels més actius. La cama segueix sense acompanyar, ja veig que al final acabaré al quiròfan, però la voluntat és molta, la família estira, els amics i amigues ajuden, tothom s'adapta al que puc fer, això m'ha fet gaudir de grans instants. D'un munt d'abraçades i petons.

L'estiu, a casa, sempre comença el 1 d'agost que la neta, la Xènia, fa anys, a partir d'allà i fins al meu aniversari, demà, tot rodat.

He gaudit de trobades amb la meva canalla, he fet una escapada de 4 dies amb estimats amics, entre Navarra i Aragó, Uncastillo, un poble amb tot l'encant del món va ser la "base d'operacions",  i hem visitat un munt de llocs, i em quedo, entre tanta cosa maca, amb La Foz de Lumbier, lloc que em va encantar.

He gaudit de bon menjar, de molts somriures, de llargues converses, de nits sense fresca, però amb llunes espectaculars, d'escapades imprevistes, de veure gent que veig menys del que voldria, i ja sols queda demà, sopar d'aniversari en família i dilluns de descans, que dimarts, hi tornem!

Sort que la il·lusió de veure el meu australià al desembre, farà que em recuperi de tan pocs dies de descans.

Les imatges, com sempre, millors que les lletres.

Us deixo un tastet.

Posta de sol a Taradell.

Xupito a Uncastillo

Posta de sol al Santuari Puig-Lagulla 

Nits al port de Mataró

Castell de Loarre

Vistes desde Loarre

Castell de Loarre

Nits a la fresca a Uncastillo

Castell d'Olite

Vistes des de Castell d'Olite

Castell d'Olite

Uncastillo

Sos del Rey Católico

Foz de Lumbier

Tudela

Uncastillo

Sos

Estimat germà Eduard....

Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....

Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.

Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.

Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.

Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.

Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.

Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!

Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!

Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.

Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint.... 

Un moment, si us plau!!!

Aturem-nos!

D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!

Joana...

Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!

Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!

Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!

S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!

Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!

Res de fer viatges sola. JA!

Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!

Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!

Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!

Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!

Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!

Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.

Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!

Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens".  I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.

El perquè de tot plegat...

Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.

Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.

Tot arriba, espero......

 

El seny i les emocions....

Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!

Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.

Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...

Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.

Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.

I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.

Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.

Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....

Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.

Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....

Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!

(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

40 anys de cuidadora....

Aquest any farà 40 que sóc cuidadora.
El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre.
Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi...
En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper.
Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa.
Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant.
Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus.
Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! 
Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi....
Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! 
Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare.
Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.

Com hauria estat?

La vida, si seguissis aquí. Si aquell malparit no s'hagués saltat el stop.

Et penso sovint, i quan tenim trobades familiars, et tinc present.

T'imagino amb la teva nena, camí ja de doneta, protector i vigilant. Un xic massa, però amb l'educació que vas rebre, s'entén...

T'imagino més canós, amb menys cabells, ni que no t'agradaria gens aquesta imatge, però amb l'etern somriure als llavis i la teva mirada murri i seductora. Eres un seductor de manual.

Et penso organitzant dinars, donant una mà a qui li cal, sense fer massa preguntes, hi eres i prou!

Hauries viscut amb nosaltres el comiat de la mama, sovint tan dura la dona, però que encara enyorem.

Ja van un grapat d'esdeveniments posteriors a la teva marxa, imprevista i sobtada, i a tots aquests, he tingut un record i un pensament per tu.

I ara, quan et recordo, sempre és amb un somriure als llavis, una anècdota, un pensament o situació que ens havia tret un somriure.

Em pregunto què opinaries ara de tot plegat, d'aquest món cada cop tan complicat. Si seguiries treballant, si encara aniries al gimnàs, si seguiries sent un "pillin punyeter"...

El que tinc clar, és, que si encara fossis aquí, estaries encantat amb la recuperació dels sopars de germans, germanes i parelles, que m'animaries a buscar parella, que a la fi, faríem família, per poques vegades que ens veiéssim.

Trec un somriure, miro el mar, marxa el sol, ets proper.

Si fossis aquí... bonic somni estimat germà Jaume.

Orgull...

Una de les definicions del diccionari: Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es creu superior als altres. Estar ple d'orgull. Tenir un orgull insuportable. 

A què ens porta tenir un excés d’orgull? Us ho diré, absolutament a res.

He viscut situacions del tot incomprensibles, irremediables, impensables en una família, amb amistats, amb coneguts i conegudes sols per orgull.

No em cal anar massa lluny, la meva família ha estat partida un munt d’anys per orgull, l’inici de tot, una mentida, que va anar creixent i creixent i què qui la va provocar en el seu moment no va voler aclarir mai.

Això va fer un mal del tot irreparable, un mal que sols un dolor insuperable, la mort d’un germà, va aconseguir com a menys assossegar, calmar, recapacitar i malgrat que en donar, jo, un primer pas, i no ser acceptat, si va servir per veure clar on et pots acostar i on no val la pena seguir trucant.

Conec més persones que l’orgull no els deixa veure més enllà dels seus propis nassos.

Acostumen a ser molt tossuts i tossudes i creuen que la raó és a la seva mà de manera ferma i intocable, estiren la corda fins l’infinit, costi el que costi i perdin qui perdin pel camí i sabeu…. ningú és intocable i d'aquí uns anys, que voldran arreglar les coses, i ja no tindran remei, s'adonaran que no ha valgut la pena, que no hi ha per tant.

Els anys passen volant i demanar disculpes, ho creieu o no, costa ben poc. A la fi, és tan important tenir raó?, destrossar persones que estimem per un orgull malentés i intransigent?.

Jo vaig aprendre, fa molts anys, a demanar disculpes, mai m’ha costat gaire fer-ho, a la fi, la resta, és vanitat pura i dura.

I sovint m’adono que estic envoltada de gent orgullosa, intransigent, i m'allunyo, les deixo de costat o passar, sempre intento fer recapacitar però noi… discutir?, ja no en tinc ganes.

Amb ningú!

(La imatge d'aquí)

Emocions a flor de pell...

Mar i Carles, 

avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.

Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.

Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.

Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.

Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!

Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.

Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.

Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!

Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?

Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 

Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.

Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.

Que sigueu molt feliços!

No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)

Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!