dimarts, 15 d’octubre del 2013

Com perdre la salut i la dignitat....


Esperant a urgències de l'hospital de Mataró.
Ahir, la meva mare, de 84 anys, va caure al mig del carrer.
Tossuda com una mula, la dona ho és, no varem aconseguir portar-la a urgències fins a les 4 de la tarda. Gaire bé la va segrestar el meu germà petit per tal que hi anés.
Presentava un blau imponent al costat esquerra de la cara, amb una inflamació sanguinolenta molt considerable així com un dolor fort en un genoll, tot producte de la caiguda. Podem dir que va caure de cap i per la seva edat no va posar les mans per davant.
La cosa és que a les 4:30 vaig pujar per donar suport i ens varem anar intercanviant gaire bé tots per poder recollir canalla, reunions etc.... Jo m'hi vaig estar fins a les 9:30 del vespre i el meu cos va dir prou, no puc estar sense menjar més de 3 hores i ja en duia 6 i pico...
La cosa és que no ens vàren cridar per una primera valoració fins a 4 hores i mitja, sí, 4:30h!!! hores després, 1hora i pico més per les radiografies i després 1 altre per parlar amb el metge...
Més de 7 hores en total.
Sabeu què representa això per persones malaltes, molta gent gran, nens plorant...?
Creieu que en aquests moments entenc que som un país de persones civilitzades, ni havia per muntar una revolució, la dignitat no compte, som un ramat de bens i xaiets esperant. Paguem i callem.

Són d'admirar els treballadors/es, metges i infermeres d'urgències, malgrat el col·lapse no perden la bona atenció i l'amabilitat, no és culpa d'ells les cues i els retards, la Generalitat talla i retalla al seu antull i mentre gasten diners en coses ben absurdes, la sanitat pública és una merda absoluta.
I aquí estem preocupats per la Independència i no ho estem per això?.
Ara mateix la nostra dignitat no existeix, ja no som persones, no som res per ells.
I aquí seguim, obrint cada dia les notícies de la "nostra" tv3 amb ell tot cofoi, en Mas, i el país fet un fàstic.
Avui estic de mala llet, i en tinc motius.
(La foto de Ràdio Mataró)


dissabte, 12 d’octubre del 2013

339, un número i prou?


Són els morts a l'illa de Lampedusa.
I tot per?, venir al suposadament primer món a "viure millor", i la cruel realitat és que venen per ser explotats i maltractats.
I què fem?, tots amb les mans al cap, esverats, indignats, sí.... però què fem en realitat, res.
Ni la unió europea, ni els estats, no fan res més que apilonar els emigrants en pavellons ben plens, donar menjar un parell de cops al dia i poc més.
Els morts de Lampedusa, les PERSONES que hi varen morir, segueixen de manera ben indigne, en hangars i pavellons, allà, apilonats com si fossin bestiar, nens, homes, dones, joves... tant és, la misèria, ni en la mort, pot ser digne. I això és el pa de cada dia...
La culpa?, poden haver-hi molts culpables, començant per la corrupció als seus paissos d'origen, passant pels tractants de persones, cobren i traslladen, com bestiar, acabant per les guerres i la fam...
I aquí seguim, tant tranquils, diem pobres, ens emocionem, fins i tot!, amb les imatges de nens morts de fred que han sobreviscut. Quina misèria no ha de passar una mare per dur al seu fill a fer aquest trajecte que tan sovint acaben en mort?. La desesperació ha de ser molt gran...
Tenim unes autoritats, en l'àmbit europeu, que són insensibles, que tant els hi és i llavors, en Barroso s'enfada que li facin xiulets... no tenen cap tipus de sensibilitat.
Ja fa un temps, tot parlant amb un amic meu de Senegal li vaig dir que part de la culpa els dels que viuen aquí, ell es va molestar amb mi, però li vaig fer veure que si cada cop que viatgen allà els hi porten regals, molts, paquets enormes amb regals per tota la família, és ben normal que els d'allà, no creguin la greu crisi que vivim aquí. No veuen que amb sort, amb molta sort, acabaran treballant al camp a 3€ l'hora, sense contracte ni cap tipus d'assegurança.
Li va costar, però al final em va donar la raó, ell, ara, explica a la família que aquí ja res és el mateix, però és clar, els d'allà pensen que és impossible que sigui pitjor que Àfrica. 
I aquí seguim, cada dia una barca nova, cada dia morts... estem, ja, del tot insensibilitzats?
Gran titular a El Periódico d'avui: Ningú vol els vius, però tothom reclama els morts de Lampedusa.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Dubtes existencials...


I massa temps per pensar!
Encara estic de baixa, no era conya que la intervenció era important, positiva estic, però esgotada.
Per tant, tinc temps per pensar, temps per escoltar, temps, fins i tot, d'estar ben avorrida!
Em pregunto... donada la situació dramàtica que es troba aquest país, perquè serveix el Senat?, miro, remiro i arribo a la conclusió que gaire bé per res, és, mai més ben dit, un cementiri d'elefants.
Però ningú es planteja eliminar el mateix no?, és més senzill retallar als treballadors i treballadores, a la sanitat, als ajuts socials, segueixo?.
Per un altre costat, els ex presidents de govern tenen una paga a perpetuïtat....... sí, sí, tal com ho llegiu.
Puc entendre que una persona que ha estat president d'un govern no pot tornar a fer una vida diguem... "normal", és difícil, però dic jo, si un d'aquests te una empresa de joies, que a més factura molts calers, i a part te una assessoria d'empreses, i un altre ex president està d'assessor en diverses empreses i cobra per fer conferències.... cal que segueixin cobrant de tots nosaltres?, NO!.
Us heu fixat la poca assistència al Senat? i al Congrés? això sí és un insult per qualsevol persona que cerqui feina.
No cal dir que han perdut el nord, tots plegats, les retallades ens afecten a nosaltres, a ells us ben asseguro que no.
No veureu ningú que plantegi aquests canvis. Per si de cas hi arriben...
Estic ben indignada, o era emprenyada?.