dissabte, 20 de setembre del 2014

Estimada mama....

Ramoni per mi...

Que també has estat sogre, àvia, besàvia, tieta… 

Ens deixes, després d’una vida certament dura i complicada. Una vida on has treballat sempre, i has portat casa teva i la teva família endavant. 
Has marxat en silenci, no ens hem pogut acomiadar, no com haguéssim volgut, però hem estat al teu voltant, tots i totes, t’hem acompanyat en aquest comiat llarg i dolorós, complicat per tots i totes els que t’estimem. Que has sigut lluitadora ho hem comprovat fins al final, malgrat les terribles lesions que vares patir has lluitat gairebé un mes.
Has estat una dona de caràcter difícil, la vida no t’ho va posar fàcil, però els darrers anys has pogut gaudir d’una estabilitat, d’una gran família, de veure com alguns dels teus fills i filles ja són avis i àvies, de gaudir amb les celebracions, envoltada de la canalla. 
Avui et diem adéu, tan sols dos anys i mig després de dir adéu al nostre germà Jaume ens toca tornar a patir, però aquí estem, i estarem, t’estimem, ni que tu ja ho saps oi mama?.

Bon viatge.

dimarts, 16 de setembre del 2014

Vençuda.


Qui em coneix bé sap que aquesta paraula no forma part del meu tarannà, del meu vocabulari, de la meva forma de ser i pensar. Però avui em sento vençuda, del tot. 
Físicament, emocionalment, dels nervis, vençuda en tots els aspectes. No puc més.
El 24 d'agost la mare va caure tot pujant a casa seva, amb tan mala fortuna que tots els danys son cerebrals, de recuperació impossible, ho sabem del primer dia. 
Del viatge que vaig fer amb ella a l'ambulància, cap a Can Ruti, de les llargues hores a urgències mentre anaven arribant la resta de germans i germanes, cunyats i cunyades... Gairebé no recordo res, tants nervis acumulats i tanta por...
Ha estat dues setmanes en aquest centre, l'atenció del personal exquisida, ni una sola queixa, el personal de la 7a planta super entregat i amable.
Fa 9 dies vaig tornar amb ella també en ambulància, a l'hospital de Mataró, aquí dic el mateix, els i les treballadors/es malgrat les retallades, són increïbles, en aquests durs moments ajuden molt.
Avui m'he agafat el matí per estar amb ella i quan he arribat, a quarts de nou, he vist patiment, he vist pena al fons d'uns ulls que fa tres setmanes estan en coma.
He plorat i plorat i plorat, tot el que no he fet aquestes tres setmanes. Avui seria un gran dia per tenir els fills i néts ben a prop i fer una abraçada col·lectiva, forta i revitalitzant.
Mentre això no és possible, em queden les vistes de Mataró que podem veure des d'allà i escriure, això que no agrada a alguns i a mi, m'ajuda tant. 
La Ramona és dura, no se si nosaltres ho serem tant.