Sentir tant...

Aquest no ha estat un dels millors estius per nosaltres.

La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.

Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.

I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.

I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.

No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!

 

Som mediterranis, som gent de sang calenta. Res ens alimenta ni consola més que les abraçades, els petons i ànims, ens calen, però ara mateix sols poden ser telefònics, i esperem impacients que puguin ser presencials...

Un sol dia he decaigut de moral, un sol dia he pensat en negatiu. Però l'endemà, després d'algunes nits sense dormir gaire, la sortida del sol, ho va canviar tot.

Ens cal força, et cal força, estem emotius, molt, dissimulem, fem el cor fort, perquè això ha de sortir bé, tu has posat el somriure, nosaltres el suport. Sabem que serà una lluita dura, però els Torres, també ho som!

Agafarem, entre tots i totes, el toro per les banyes i has de guanyar la batalla. Nosaltres, aquí estem, disposa!

(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)

I perquè ho faig?

Sovint, amistats i coneguts/des em diuen si estic bé, els motius pels quals faig una cosa, que malgrat que fa anys la practico, no entenen.

De vegades si ho faig perquè no estic bé, desànim, problemes laborals, en fi, moltes coses ho poden provocar, però la majoria de vegades, que mai és totes les que vull, per falta de temps, per mal al genoll, per motius variats, ho faig per gust.

No importa matinar, el premi són imatges com les que acompanyen avui el meu escrit, són suficient no?

Cert, mentre ho faig m’aturo i faig fotos, una mica estranya sóc, ho sé, però després de l’esforç, ja a casa, o a la feina, prenent un reconstituent, m’encanta mirar les mateixes.

I què és el que faig?, doncs caminar sola.

Una cosa tan senzilla, tan plaent per mi, pel meu esperit, doncs no l’entenen, que si m'avorreixo… a veure, si em resultés avorrit, cercaria companyia no?, com la cerco per altres activitats, íntimes o socials.  

No sé explicar què sento, pau, calma, emoció, un plaer personal i satisfactori.

He anat acompanyada a caminar, sovint amb la meva filla, ens encanta el Camí de les Cinc Sénies, fins a Llavaneres i tornar, ho podem fer poc, els horaris laborals no ens acompanyen, he gaudit d’anar amb ella, però és una altra cosa.

Quan camino sola, per on sigui, estic amb mi mateixa, m’escolto, rumio, porto música a les orelles i el ritme acostuma a anar compassat a aquesta.

No em pregunteu els motius, mireu la meva cara quan ho faig, pocs instants sóc més lliure que mentre gaudeixo de les meves passes i vistes de Mataró.

O d’on sigui, que camino allà on vaig!

Ho faig per gust, per salut i per plaer, així de senzill.

Sola?, i?