divendres, 28 de setembre del 2012

I aquí no passa res!

No penso pas justificar que en "Mas" em cau fatal, ni penso ni tinc perquè fer-ho.
Però estic indignada amb un munt de coses, sovint em costa d'entendre, potser soc massa directe, no se.
Un cop més. CiU ha manipulat fins l'infinit, ha fet seves la senyera, els segadors, el púlpit del Parlament de Catalunya per fer el primer míting de campanya electoral, la manifestació....
La resta, els que no pensem com ells som, senzillament, mals catalans i catalanes.
Ningú parla de les retallades, dels hospitals on falta personal i llits. De les escoles i instituts on hi sobre canalla i falta espai i mestres de suport. 
Tampoc dels centres de disminuïts que no cobren, residències d'avis, ajuts a menjadors i gent necessitada.
Això, ara mateix, ja no és important, aquí sols estem a una, la independència!
Eppss... i enteniment, que si com jo, dius, en petit comitè... és que jo estic en contra de posar fronteres i portes al camp... aíííí, ja està, estic en contra de Catalunya!!
No companys, no és això....
Però sí reconec que dins de les meves preocupacions, aquest tema en concret és dels que menys m'importa. Jo respecto, si la majoria ho decidís doncs perfecte. Però que ningú oblidi que en "Mas" ha manat dos anys amb el suport del PP, els dos han estat còmplices de retallades i pèrdua de drets, entre els dos han mat-xacat el sistema sanitari i educatiu públic i ara ens hem de creure aquesta comèdia?.
Tenim un país assetjat per les forces policials, un país on sortir a defensar els teus drets et pot dur a l'hospital, ho se, els d'aquí al costat, però a dia d'avui en formem part i el pp va guanyar ajudat també per vots catalans, un país on dir o fer pot acabar amb tu a la presó. On els militars borden i ni el president del govern, ni el ministre de defensa els fan callar. I Mentre en Rajoy fuma puros per Estats Units, es gasta mil euros en un sopar i viu tant content, aquí, a aquesta Catalunya magnífica que en "mas" ens vol vendre, seguim tenint famílies que no poden pagar els llibres ni donar sopar als seus fills.
Ara, ens volen distreure de tot això venent que la independència és la solució, lo pitjor és que molts s'ho creuen. Soc catalana, socialista i d'esquerres convençuda, ni que els meus em fan emprenyar de valent, jo vull primaries, era una promessa i m'haurè de fotre, però no per això soc menys catalana ni estimo menys la meva terra.
Que ningú sigui tant simple com per pensar que hi estic en contra, senzillament, no m'interessa, em preocupen molt més els temes socials que ni arreclen els d'aquí, ni els d'allà.
Algú em pot dir a quin any estem?. He de començar a fer les maletes per ser "roja"?.

dimecres, 26 de setembre del 2012

La Mar....


És una de les meves joves, diria la "gran" si no fos que potser em renya.
La Mar va arribar a casa nostra, a la meva família, ja fa uns anys, en un moment complicat, en un moment gens senzill, però s'ha de reconèixer que ho va fer ben decidida, va posar fil a l'agulla i tinc, tenim, un deute molt gran amb ella.
Més d'un deute.... ella m'ha fet àvia, per primera i per segona vegada.
Al principi vaig pensar que seria difícil tenir una jove amb la que sols em porto 16 anys, cada una amb el nostre caràcter i la vida ja decidida, però amb el temps, el tracte i el que hem viscut juntes, crec que ara ja ens entenem d'allò més bé. És decidida i te caràcter, no li puc pas criticar, m'agraden les dones que ho son.
Quan em vaig divorciar, feia poc que ens coneixíem, però va estar al meu, al nostre costat. Ha acceptat de bona gana aquesta mena "d'adopció" que en Carles, i els seus germans, tenen amb en Martí, l'afició dels dos per el Barça, per anar junts al gimnàs...
Prova el que cuino i mai protesta, ben al contrari, li agrada i a mi m'agrada que així sigui.
Crec que al ser mare va comprendre una mica més què representa ser protectora, potser al principi m'hi va trobar, ni que no sempre puguem estar ens els moments delicats, si ens podem confiar.
M'anima molt a sortir, conèixer i gaudir, fem bromes sobre un moreno que sovint veig i ni que li trec els colors al meu fill, amb ella ens ho passem molt bé fent broma al respecte.
Li estic agraïda per coses diverses, però la principal, que em deixi segrestar els meus nets algun dissabte per anar a passeig i sobre tot, que cuidi del meu fill, i que el cuidi bé.... ni que ens renyeixi als dos per les partides que fem al Apalabrados!
Tinc sort, tinc dues bones joves, espero que per molts anys!

divendres, 21 de setembre del 2012

Menteixen, i cobren per fer-ho...

Han començat les escoles, els instituts i les universitats i cada dia en tenim una de nova.
Al Satorras, institut on va el meu fill petit s'ho estan passant malament. Amb les noves ràtios imposades per Ensenyament de la Generalitat no hi caben a les aules. Alguns alumnes de batxillerat no poden seure a una cadira ni tenir taula doncs no hi cap a l'aula.
Ara, després de les queixes d'alumnes i pares i mares, el departament diu que estudia si posa més mestres... però a veure.... no saben sumar?, no sabien abans de començar el curs en nombre d'alumnes i la capacitat de l'escola?, i què han d'estudiar?, s'ha d'actuar ràpid i amb celeritat, però és clar... el "departament" pot trigar setmanes ha prendre una decisió tant urgent com és aquesta. 
I quina solució han trobat, així, d'entrada, oferir als alumnes que canviin d'institut doncs d'altres no son tan plens!.
Quina barra!.
L'associació d'alumnes demana celeritat, però ja sabeu, amb la "Gene" hem topat!
L'educació està sota mínims, no hi ha cap dubte. Ens varen fer comprar un ordinador fa tot just dos anys, aquest any ja no el volen, sols per unes assignatures en concret, per tant la despesa, un altre cop, per els núvols i l'ordinador mort de riure.
I mentre aquí, a casa nostra, estem tant preocupats per si en Mas fa seva la senyera, un cop més, allà, a Espanya, el ministre d'educació, una de les persones més nefastes en aquest àmbit que ens podia haver tocat, diu una bajanada darrera l'altre.
Primer que si separar nens i nenes, d'entrada subvenciona escoles que ho fan, de l'opus, és clar....

S'està jugant, no sols amb l'educació i el futur de tota una generació, o dues segons es miri, passarem de tenir unes de les millors escoles públiques d'Europa a ser, un cop més, a la cua, tant en educació com en sanitat i drets laborals.
Quin gran futur ens espera.... I ells diuen que tot va bé, per això insisteixo, menteixen!
Això sí, de la seva mala gestió no en podrem demanar responsabilitats, ells seguiràn cobrant sense respondre.


divendres, 14 de setembre del 2012

252è joc literari


La mare, pendent, acompanya les meves passes.
El pare, ben orgullós, ens segueix per la rampa.
Jo vaig ben decidit, ja soc gran, tinc tres anys...

(dedicat al fill d'en Jesús M. Tibau que começa p3)

dilluns, 10 de setembre del 2012

Cap cim és prou alt....

Ho diu la cançó, ni que de vegades ens sembla impossible fer el cim i tombar avall, cap a la vall...
He dit més d'una, i de dues vegades, com em calia un estiu ben tranquil, però he de reconèixer, per molt que em costi, que potser n'he fet un gra massa.
Els records de fa una mica més d'un any son tant presents que em fan mal, em mantenien encongida, arrugada, diria que amagada, no amargada, no confonguem.
He tingut un munt d'empentes, de gent que m'estima, de fills que m'animen a sortit i veure món, a deixar aquesta mena de retir, no se si d'esperit o de tristesa que em tenia replegada sobre mi mateixa.
He fet un esforç important cada cop que he sortit, cada cop que sobre tot els meus fills m'empenyien i em treien de casa, on per cert, jo estava, i estic, molt bé.
Però aquesta mena de sintonia general, surt, surt, vine, anem, truca i queda, surt, surt..... que he escoltant durant mesos a la fí la vaig escoltar, vaig començar a veure que no vull tenir tanta gent pendent de si moc, o no, el cul fora de casa. Tenir pendents els fills i filla, no és aquesta la cosa que vull, que hi pensin si, però no que en pateixin.
Així que he començat a mirar enfora, estirar les cames, alliberar alguns somriures, fer un sopar a casa, cuinar receptes un xic més complicades com aquesta mousse de llet merengada que vaig fer ahir i que ha triomfat, tenir una cita, o dues....
La porta és entreoberta, comença a córrer una càlida brisa, una mica de llum llisca sota l'escletxa de la porta, he deixat que algú m'agafi la mà i m'acaroni, m'abraçi, m'acompanyi de passeig i em digui... soc aquí. 
No se si la podré obrir del tot, almenys no tan ràpid com vol la meva família, però ves per on, dissabte, tots sopant a la fresca, va ser una de les poques vegades que tots i totes els presents, més de 20 persones, fins i tot la mare, varen estar d'acord amb el què he reprès, amb el que he començat. I creieu que en una família tan gran no és senzill que tots i totes estiguem d'acord.   

 



dissabte, 1 de setembre del 2012

Tenir "barra", "jeta" o "morro".


Ahir, tot llegint el diari, vaig veure una notícia que em va deixar ben emprenyada.
Una milionària australiana diu que la gent envegem els rics, els qui tenen més, que és injust que els facin pagar més impostos i que el que han de fer els treballadors és "que passin menys temps bevent, fumant i passant-s'ho bé, i més treballant fort"...
Algú li pot explicar on i de què si no hi ha feina enlloc?.
El que ella no explica és que la major part de la seva fortuna la va heretar del seu pare, sembla ser que te més de 14.515 milions d'euros, costa, fin i tot d'imaginar.
Li podria posar molts exemples de persones que han treballat dur, tota la seva vida, que han passat penúries, fred i fins i tot, de vegades gana. Però em limitaré a la meva mare.
Ella va començar a treballar amb 13 anys, i fins la seva jubilació als 65 anys, no va deixar mai de fer-ho.
Enmig de tot aquest temps, va canviar de feina diverses vegades, fins i tot en va compaginar dues a la vegada, amb més de 10 hores al dia per poder tirar endavant la seva família. Ha tingut 10 fills, i cap mare ni pare que li donés una mà, va passar moments molt durs i això li va fer un caràcter eixut i un xic esquerp, però va tirar endavant la família lo millor que va saber i poder.
I ara, amb 83 anys, li comencen a treure el que tants anys va treballar, comença a pagar receptes i tal com ella diu, acabarà pagant per sortir al carrer.
Ella és un clar exemple de persona que ha treballat dur i que no pot sortir del gasto ordinari si vol arribar bé a final de mes.
Aquesta senyora australiana no te vergonya, no te coneixement de la realitat social, del dia a dia de milions de famílies.
Jo la posaria a viure, dos dies, sols dos dies, a qualsevol barraca amb una família desnonada i amb canalla que dia a dia han de patir per donar de menjar els nens.. A veure si quan surt pensa el mateix.
Què ho fa que tants rics i riques sols es veuen el melic?.
(Per cert, ahir varem fer el sopar de final d'estiu de la família, sant de la mare que em va parir, va ser una nit molt agradable, encara amb emocions a flor de pell, però agradable. A la foto la meva mare, Ramona. Tenim tanta sort amb aquests fills que ens treuen sempre un somriure...)