Quan
fas les coses perquè les sents, les gaudeixes, les valoren i valores, les coses
surten soles, flueixen, estires i tires fins a l'infinit.
Quan
sentim, de veritat, amb el cor i l'ànima, l'esperit, tires i tires, però dol
poc. Dol físicament, suportable. Quan deixes de sentir, quan ni els ideals, ni
les ganes, ni la companyia, ni l'entorn, t'acompanyen, compleixes, no
queda una altra, però la foscor el pot envair, et pot tombar i desanimar,
i llavors, ja no són ideals, el que fas és perquè toca.
I
escolto, aquí i allà, i rumio, sense implicar-me, ha deixat d'interessar-me,
del tot.
On han
quedat els ideals?, ja fa un temps van fugir, lluny, i dol, molt,
però aprens a viure amb això. I passen els dies, i ni gràcies, ni
bona feina, ni una abraçada, no, no, seguim exigint, desapareguts que
manen amb males formes i autoritat "virtual".
A la
vida hi ha etapes fosques, d'altres amb llum i color, esperem que la fosca,
passi aviat.
Per
sort, la vida personal, ara mateix és plena de llum, de colors i de vida. De
petons i abraçades, de projectes en família. L'altre, ha deixat de ser vida, ha
deixat el contingut per passar a ser.... Bé, seguiré, per una vegada el consell
del germà que em diu que no em mulli, que estic a l'ull de l'huracà,
que em porti bé....
I jo,
ja no em vull portar bé, indignada, decebuda, trista i a l'hora angoixada,
estressada. 15 i ni mú, malgrat l’esforç, l’abandonament de la meva vida, familiar, personal, amorosa, d’amistats…
Per
tant, ja no tinc ideals, tinc, si es pot denominar així, feina. Massa....
Ja ho vaig dir l'altre dia, això, NO tornarà a passar.
De moment, sols el meu mar m'escolta....
