Aquest cap de setmana he fet un kit-kat de vida. De la vida ordinària i habitual.
Hi ha vegades que has de tancar, dir no hi sóc, i cercar ànims, i força, en solitut.
A casa, és complicat desconnectar, sempre trobes alguna cosa per fer, alguna obligació per complir, per tant he fet un esforç i vaig demanar festa divendres. A les 10:30h ja era al meu paradís personal, Ribes de Freser.
A les 12 ja era a Núria, d’aquelles coses que fas sense pensar i surten bé. A Núria, un divendres de finals de febrer no hi ha ningú. Meravellós.
Vaig pujar al mirador, caminar, gaudir del fred i la boira gelada a la meva cara… vaig sentir molt i molt profund, aquell silenci, aquella pau, els pèls de punxa i mil emocions contingudes que van esclatar, van sortir, totes de cop. Després d’això, el somriure, menjar un entrepà asseguda, sola, a gairebé dos mil metres, té molt d’encant, i a 0 graus, és clar.
A partir d’haver buidat tot, aquesta tensió em passarà factura algun dia, ja vaig poder gaudir, descobrir alguns camins que mai havia fet, tocar l’aigua gelada, escoltar…. tot va quedar allà, entre la Vall de Núria i jo.
Després tornar cap a Ribes, amb un altre ànim, Els Caçadors, el seu menjar, la seva gent, sempre tan amable i afectuosa, llegir… gairebé tot un llibre, passejar, xocolata, no pensar, caminar gaire bé sola per Queralbs mentre neva, en definitiva, m’he retrobat amb mi mateixa, deu sonar estrany, molta gent es preocupa que marxi sola però per mi, ha estat retrobar una pau que segur no dura gaire, però m’ha permès llençar molta merda.
Sols han estat dos dies i mig, però estic vitaminada, de nou.
He trobat la Joana? no estic segura, sé que ha estat un gran plaer.
Xocolata i lectura
