Silencis perduts....

El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.

Molt destacable, un cotxe de tant en tant i cua a la farmàcia de sota casa, però fins i tot la gent que feia cua per entrar, estava callada. 

Va fer molt bon temps, finestres obertes i escoltaves tot, però tot molt suau, lent, tranquil.

Els primers cinc o sis dies, a la gent li va costar quedar-se a casa, cridava l'atenció que el que més veiem amb en Martí, era gent gran, els de més risc eren els més complicats.

Va començar a passar la policia i la cosa va anar a menys.

Semblava una mica com que tants morts, tant de patiment, ens mantenia a casa, era com un silenci reverend, respectuós, creieu que això, al meu barri, no passa.

En Martí ha estat fent teletreball, va muntar el despatxet al nostre balconet, i res el destorbava. Va ser una bona elecció.

Jo, al meu seient preferit per llegir, amb les finestres de bat a bat i gaudint d'aquest silenci.

Ahir vaig ser ben conscient que s'ha acabat la treva, la sonora, cotxes, botzines, cotxes amb la música a petar, terrasses de bars plenes, veus...

Tantes coses han canviat en l'absència de les persones, i totes a millor! carrers més néts, dofins al mar, natura. Tot ha millorat en la nostra absència.

Ha estat breu per tant de mal com li hem fet. Surto a caminar aviat al matí, ara que ja puc, i m'esgarrifo de nou en veure brossa, contenidors amb mobles que no toca, bosses a terra, mascaretes i guants...

No, no aprenem, ni pandèmies, ni dolor, ni morts, ni respecte, tots i totes impacients per quedar en grup, fer força petons i abraçades, total... no ha estat res no?
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.

Quin enyor del silenci.....

Fer un esforç, sovint, val la pena....

Divendres passat vaig anar a la inauguració d'una exposició.
Aixó sería poc novedós si no fos perquè mai vaig a events d'aquest tipus. Primer de tot per la molta gent que acostuma a haver-hi, segón per no trobar segons qui i tercer, acostumo a ser tímida davant aquests aconteixements.
Prefereixo anar-hi qualsevol altre dia amb més calma, i menys gent...
Però aquesta inauguració tenía una cosa especial, era d'en Pere Màrtir, pintor que em te, del tot, l'esperit robat.
Ara ho explico...
M'agrada fa anys, l'he seguit de lluny, com acostumo a fer, però aquesta exposició en concret, representa molt per ell, ens ho va dir i tal com en Pere Pascual, també molt encertat va deixar clar, transmet tota la seva força.
La llum, el blanc, les lletres, ell i el seu somriure.......
Volsatres que em llegiu, i sabeu quins durs moments he viscut, entendreu que tot aquest blanc, em va donar vida, força, ànims...
Gràcies Pere, Queda't més sovint en blanc.
(La podeu veure al Col·legi d'aparelladors de Mataró, a la Plaça de Can Xammar)

La més ràpida...

De la meva història.
Matí de divendres, plou, jo encantada. Pujo al bus a les 20:28, com cada dia. Sec al davant de tot, gaire bé mai ho faig, però m’he llevat cansada.
A l’altre costat del passadís, just darrera del conductor hi ha un seient. Intueixo, quan el bus torna a moure’s, que la persona es lleva i ve al meu costat, jo, com gaire bé sempre, vaig amb la música a les orelles, veig que em parla, trec el “pinganillo” de la meva orella i repeteix....

Ell: Quin dia més lleig no?
Jo: A mi m’agrada.
Ell: A sí?, si a tu t’agrada a mi també.
(m’hi fixo, el conec? No...)
Ell: Vas a la feina?, vaja si tens la sort de treballar que aquests socialistes dels collons ens estan deixant sense feina.
Jo: Sí, vaig a la feina.
(Pobret, acaba de fotre la pota fins a dins, veig que el conductor ens mira per el retrovisor intern, em pregunto si l'engego ara ho m'espero)
Ell: (insistent), de què treballa una senyora tan bonica com tu?
(jo cara d’espant, pot ser que aquest tipus em vulgui lligar?)
Jo: Treballo a una multinacional. (a la fi tenim sucursals a Espanya...)
Ell: A sí?, i t’agrada la feina?.
Jo: Sí.
( no s’adona que no m’interessa?)
Ell: I què fas els caps de setmana?, no seràs d’aquestes noies avorrides que el dediquen a llegir o bé anar al cinema?.
(El conductor em pica el ullet per el retrovisor, està fart de veure com llegeixo cada dia al bus)
Jo: doncs no, surto de festa, vaig a ballar i penso poc.
Ell: Molt bé!! Com jo!! Ara si em vols fer feliç digues que estàs soltera o divorciada.
(aquí m’ha costat amagar el somriure, el conductor ja estava petat, sense dissimular ni una mica, penseu que tot això ha passat en 10 minuts!, això sí, com plovia el trànsit era abundant i hem trigat més del normal en arribar)
Jo: Doncs no, ho sento, estic casada feliçment amb el meu quart marit, he quedat vídua tres vegades, si vols i em torno a quedar vídua doncs podem quedar... a més, tinc 7 fills i filles.
(paraula que ha anat tal com dic, la seva cara... un poema).
Ell: Val, si de cas en parlem un altre dia.
(blanc com el paper s’ha baixat a la parada del Caminet, jo he esclatat a riure i el conductor s’ha girat i m’ha dit, "lo dels marits es mentida no?". Tot ho és! Li he respost jo.

Mai havia "lligat" i "deslligat" més ràpt.
Vaja, que he lligat al bus, sense ser conscient ni donar peu, amb un paio que devia tenir 15 anys menys que jo, i és un brètol. Quin panorama!!

D'infart, tal com sona...

Ha estat un cap de setmana de lo més "ocupat", d'aquells que esperes el dilluns, és un dir, per "tornar a la normalitat".
Dissabte, enmig d'una migranya d'aquelles matadores, primer la pelu, després més llibres d'en Martí, a casa, a acabar, per fí!, les entrades de la caminada, em duen la compra, la neteja setmanal, el gos a passeig, una estona de sofà mirant una peli, acompanyada, i el llit, ni vaig llegir, en cinc minuts ja dormia!.
Ahir al matí, a primera hora a Santa Anna, amb un munt de gent voluntària, tot hom fen el què podia, embossar, obrir paquets, capses, plegar capses, recollir brossa... les dues primeres hores varen ser d'infart.
Després, la meva tasca principal, era el Cava solidàri, al costat de tres persones encantadores, vendre, obrir capses, recollir tiquets, "lligar" caixa, saludar un munt de coneguts i conegudes, fer petons aqui i allà...
Varem acabar sobre les 13:30, esgotats, però contents.
El número de caminaires, sobre els 2300, però i el de voluntàries i voluntaris?, no caminem però no parem ni un instant. No se quants, però un munt de gent, gent amb empenta, mirant que res no falli i tot hom se senti ben acollit...
Estic segura que més de 2500 persones varem fer el "total".
No està malament no?.

Mataró, ahir, va ser la primera en Solidaritat.

Gaudir dels instants....

Ahir a la tarda vaig anar a un acte on es presentaba un treball fet per la ex regidora socialista, Pilar González sobre les dones que han estat regidores a l'Ajuntament de Mataró des de 1979 al 2007.
Varen ser allà 18 d'aquestes regidores, sense distinció de partit ni colors, i totes varen poder parlar uns instants de com havien viscut ser regidores.
Una de les coses que més gràcia em va fer varen ser les cares de sorpresa d'alguns companys i companyes per veure la Joana a un acte diguem "institucional", per norma no hi poso mai els peus, però crec que ahir bé ho valia.
Vaig trobar a faltar dues persones que al meu entendre no podien faltar, una, Consol Prados, em consta que li hauria agradat ser.hi, però va haver d'excusar la seva presència ben justificadament, l'altre persona no la mencionaré, però hauria quedat com un senyor.
Gaire bé cent persones eren allà, les intervencions, una emocionada Pilar González, una divertida, es nota que te "tablas", Teresa Carreras, i alguna intervenció que no va estar a l'alçada ni de lluny, però com soc una senyora, no diré nom.
De les intervencions potser em quedo en positiu amb la de Alícia Romero, va dir el que tants cops he defensat, dones a les llistes, SÍ, és clar, preparades, i tant!, però que els homes també ho estiguin, que a ells no s'els jutge tant, encara...
En negatiu, una senyora que per sort per ella no em va quedar gravat el seu nom, va fer una intervenció terrible i mascliste, al meu entendre, aquesta dona no va entendre res de res del que es va parlar i reivindicar allà.
També molt negatiu no haver pogut gaudit ni tan sols d'un exemplar en paper per poder veure acabat el treball.
Per sort vaig marxar doncs tenia una cita per sopar a la Turka, prop de l'estació, no havia anat mai i em va encantar. El sopar, a mitja llum..... :)
(pd. vaig poder ahir confirmar que estic del tot curada!, jo ja m'entenc.....)
Les fotos son de la meva estimada amiga Encarna Siles.