divendres, 31 de maig del 2013

I si em falten les lletres?


Una de les coses que m'agraden de mi mateixa és no resultar impassible a les injustícies. Però de vegades em fallen les lletres, no per falta de ganes, potser per no saber com acabar amb el problema.
Quan m'indigno, que per desgràcia és sovint, és quan em sento viva i activa.
Aquesta setmana he patit, per tantes dones que han mort, que han estat agredides, per els que suposadament, en algun moment de la seva vida, diuen, les van estimar.
Ens acostumem, la majoria, a escoltar aquestes notícies amb certa normalitat, és com sentir parlar de la guerra a Síria, és diari, gaire bé no escoltem.
Jo hi paro atenció, penso en les famílies, visc el seu dolor per la tragèdia, no oblidem que ja van 26 dones assassinades, a sang, a ganivet, amb acarnissament, i que els seus agressors, sortiran molt més aviat del que ho haurien de fer.
De moment ningú troba el "camí" per acabar amb aquest terror, amb aquest dolor, es fan plans i lleis, però mai son prou.
Una amiga em va dir fa un parell de dies que ella els marcaria a foc, que tothom sabés què havien fet. Ho vaig trobar molt bàrbar, és clar, però.... un dubte veritable em va envair.
Tot xerrant amb ella varem treure el tema que ara, molta gent jove, practiquen maltractament amb la seva parella, i lo pitjor, elles troben ben normal que ells les controlin, tant la roba, com amb qui parlen, xategen o saluden... Joves que hem educat en la igualtat, no esperava pas aquest resultat jo.
Lo pitjor, una persona de la meva família em va dir que si la teva parella no és gelosa, si no s'emprenya i et renya quan parles amb altres nois o bé creu que la teva faldilla és massa curta, és que aquesta persona no t'estima prou. Vaig quedar morta.
Aquest és el començament de tot, el control absolut sobre la teva persona.
S'escriu al respecte, en parlem, ho veiem com una cosa llunyana, però habitual. El problema ve quan això et toca de ben aprop, és quan podem viure lo terrible d'aquestes situacions.
Jo ho he vist en una coneguda amb la que tenia amistat al xat, poques coses m'han impressionat més que quan es va treure les ulleres de sol i vaig veure els seus ulls, morats, inflats, ja secs de llàgrimes, no n'hi quedaven.
Ara, ho escric, i s'encongeix el meu estomac i lo pitjor, ella no el pensa deixar.
M'he mogut en molts ambients, he vist abans això, però no per vist em deixa d'impactar.
I els jutges, no poden restar impassibles, com ho fan sovint.


Hem de dir prou, jo dic prou, i tu?.


dissabte, 25 de maig del 2013

Setmana estranya...


Aquesta ha estat una setmana estranya, ho he posat al principi.
No he gaudit amb gaire bé res, però més que res, he estat absent, jo m'ho noto i com no, la resta també.
De vegades algunes notícies, potser per lo inesperades, per lo sorprenents, et deixen corpresa, distreta, fa que tot passi com lent, però distant.
Acabes mirant des de fora com les hores, els dies, la setmana en sí, ja no forma part de tu, complelixes de manera mecànica les teves tasques i deixes una mica de costat la resta, les distraccions, la lectura, fins i tot aquest ciber espai en el que sovint hi trobo distracció amable.
Fins demà son les fires de Mataró i crec que és el primer any que no hi he posat els peus. Mai m'ha agradat la fira, però un volt un dia sempre l'he fet.
He mirat el cel sovint, les nuvolades ràpides m'han distret els pensaments, saber que avui venia el noi francès d'intercanvi ha fet que em posés una mica les piles, que no cal que sàpiga que estic distreta!.
Aquesta tarda he gaudit d'una molt bona companyia, he anat a conèixer la casa d'un germà a Argentona, hem estat un grup agradable i en un molt bon ambient, tot plegat ha servit una mica per posar els peus a terra i pensar que "c'est la vie", res més a dir.
Per tant, per variar, deixo el meu llibre i agafo un de poesia, el meu estat de somnis potser està més 
aprop d'aquesta lectura....
M'imagino tot passejant per aquest pont, a Roma, escolto l'aigua córrer....
Eppss, ja hi torno, baixo a la terra i marxo al llit, que ja toca.


Pel viure extrem
(Jaume Subirana) 

TOT POT CANVIAR SEMPRE 


Serà com ara:
bosses, papers, sabates, roba
pertot arreu
i la maleta, encara buida,
damunt del llit.


Serà com ara:
somnis, amics, l'amor, els llibres,
tot a mig fer.
I faltaran només minuts
per la sortida.

dissabte, 18 de maig del 2013

Escriure de tu, i per tu.... 30!


És senzill.
Una, jo, quan escric dels fills i filla, sempre hi poso un enteniment especial, que ningú no es pugui molestar per explicar, o dir, alguna cosa que incomodi.
He escrit, també, de les meves dues joves "grans", de la petita encara no, però tot arriba!. Els hi vaig demanar permís a les dues, amb les joves s'hi ha d'estar bé!.
En aquest cas, si cal, és encara molt més senzill.
Puc dir tantes coses de tu... però també se que totes no les puc dir.
Ets afectuosa, tendre, tens caràcter, ets decidida, treballadora, de vegades tens una dosi de mala llet, odíes les injustícies i totes les branques que les practiquin.
Sempre estàs disposada quan et demano alguna cosa, ni que sigui anar al Ikea que no t'agrada gens ni mica!.
Puc comptar amb tu, confiar en tu, sovint t'atabalo el cap amb les coses que em preocupen però tu, no falles, allà que aguantes i em dius la teva opinió.
Avui fas 30 anys, esplèndids, tens els teus mals moments, però seran superables, ho son. Saps quanta gent t'estima i està pendent de tu, com tu ho estàs de nosaltres.
A mi, encara em costa de creure que aquella menuda que sempre penjava de les meves faldilles ja sigui una dona feta, però els anys, ni que no m'adoni, passen que volen.
Ara em gastes bromes com la d'aquesta imatge, sort que tinc clar que monja segur que no!



A més, ets una dona afortunada amb moltes coses, la més gran i millor, fins ara, has trobat l'amor ja fa més de 10 anys, amb una noia estupenda, que està sempre pendent de tu. No tothom pot dir el mateix.
Per molts anys estimada filla, en moltes ocasions, amiga. T'estimo Elisabet.

dijous, 16 de maig del 2013

He tingut un somni....


Complicat, però amb un final satisfactori...

He somiat que no us recordava, ni les vostres cares, ni els vostres noms, ni el color dels vostres cabells, ni tan sols què hi fèieu vora el meu llit.
En el somni duia una d'aquestes camises de dormir que tant m'agraden, llarges, clraes i fresques. Recordo els llençols, ni que estic ben segura que no en tinc cap com aquests... Eren de grans flors, feien una magnífica olor, ni que també estava ben segura que no els havia posat jo al llit.
El llit, tal com ara, era de matrimoni, ni que faci anys que dormo sola, i a cantó i cantó hi éreu asseguts, un agafava la meva mà, l'altre acaronava la segona mà, i algú m'acaronava la cara i els cabells, curts, ben curts...
La sensació de pau era intensa, plaent, però per molt còmoda que em sentia, feliç i relaxada, no sabia qui éreu...
Sobre la calaixera un munt de llibres pendents, com ara, però alguna cosa em deia que feia molt que esperaven allà, sols, que jo els dediqués una mica d'atenció. Les meves colònies, inseparables de la meva persona, la foto d'una gran família, tampoc sabia de qui.
Un sol de primavera es colava per els forats de la persiana i banyava l'habitació donant un to taronja a tot l'espai.
Em sentia bé, molt bé, en pau i feliç, però volia preguntar per quin motiu em dedicaveu tanta atenció, tant d'afecte, però tampoc recordava les paraules, les lletres a pronunciar, sols sabia que m'unien grans sentiments amb tots vosaltres. 
Llavors una llàgrima queia per els meus ulls i un d'ells agafava la mateixa amb un dit i em preguntava, mama, estàs bé, som tots aquí, fills, filla, joves i nets, avui és el teu aniversari, fas 70 anys... 
De cop un flash, era el meu fill gran i la resta era tota al voltant del llit, amb somriures, flors, moltes flors, globus...
Una intensa emoció s'ha apoderat de mi, llàgrimes d'alegria corrien per les meves galtes. Eren els meus nens i nenes i ara, els recordava tots i totes...
Llavors, de sobte, m'he despertat, i plorava, però de felicitat. No m'he llevat angoixada, m'he llevat tranquila.
Potser és que la única por de la mort que tinc, és patir Alzheimer i no recordar, no saber, no valer-me....

dissabte, 11 de maig del 2013

La cruel realitat actual...


Feia estona que mirava el moneder. Era sobre la taula, sols havia d'allargar la ma i agafar el mateix.
Però tenia tant clar què hi havia, que li feia pànic confirmar-ho.
Sabia del cert que hi havia 2,75€. Fins i tot de quines monedes estava composada aquesta xifra, però s'havia de decidir, hi ho havia de fer aviat, els nens vindrien de l'escola en dues hores i alguna cosa havia de fer.
Va agafar d'una estrabada el mateix i va sortir de casa. Va entrar al supermercat de la cantonada i va fer números mentals, amb aquells diners en tenia per macarrons, una mica de carn picada i un pa, d'aquest que no te gust de res, però atipa.
Va pujar a casa i va seure, estava sempre cansada, no prenia la medicació per la fibromiàlgia, no la podia pagar, prou feia d'anar a netejar les quatre escales i casa la veïna, encara que no pogués caminar ho havia de fer, si no, els seus fills no tindrien res per menjar.
Va caure de cop en que per el vespre no tenia res de res, ni tan sols llet, i va ser aquí quan ho va veure clar, ja no li quedava res per vendre, ho havia de fer, demanar ajuda. Tenia tanta vergonya d'haver d'explicar la trista situació que vivia... però ara passaven gana i ella, no podia permetre saber que els seus fills vivien així.
Li va caure l'ànima als peus, demanar... ella, que havia treballat sempre, que havia estat tant decidida, haver de demanar a la seva mare menjar... era tanta la vergonya que sentia...
Va agafar les claus i va anar fins a casa la seva mare, una dona més aviat freda i distant. Va intentar ser forta, no li va voler fer pena, li va dir clar que en dos mesos la treien de casa, per no poder pagar el lloguer, el pare dels nens ni sabia on parava, havia marxat amb una altre dona, per tant ella havia de pagar tot, i no sabia ja d'on treure diners.
Llavors, va veure lluir els ulls de la seva mare, d'emoció, la dona es va aixecar i la va ben abraçar, fort, mentre les dues ploraven. Varen estar llarga estona sense dir res, sense parlar.  La seva mare li va fer un café i li va posar unes galetes, ara torno, li va dir.
La va escoltar parlar per telèfon, sense entendre què deia. Va prendre amb ànsia el cafè i les galetes, feia dos dies que no menjava res.
Va passar una estona, la mare va tornar amb un somriure, ella no entenia res, però al moment va sonar el timbre, els seus dos germans eren allà, sols la varen abraçar i li varen dir, alt i clar, aquí estem, no ho dubtis.
I aquell món fosc i trist on havia caigut per "no molestar", va començar a tenir llum, companyia, afecte...
Ha tornat amb la mare, ella i els fills, han descobert que l'àvia era més tova que no pensava i es fan companyia, els tietes els duen al cinema i els ajuden tant com poden, per fi, ha trobat la calma.

(Petit relat dedicat a tanta gent que ara mateix pateix, que no veuen cap llum al seu camí, sempre n'hi ha, sempre trobarem una mà amiga, sols cal que la busquem) 

dijous, 2 de maig del 2013

Cap on anem?






Els darrers temps he escoltat, i vist, que algunes persones volen limitar la participació de nens i nenes en alguns actes i llocs.
Parlant amb una coneguda, fa uns dies, em va comentar que anava a un casament i li havien indicat, ja a la invitació, ben clar, que no hi portés la nena que te, que no arriba a l'any. Que el casament era sense nens ni nenes.
La seva primera reacció va ser dir que no anava, ni que després ha cedit per afecte als nuvis.
No és la primera vegada que en tinc coneixement d'una petició com aquesta, Ja fa un parell d'anys ho vaig també saber i encara que em vaig enfadar, i bastant doncs era un acte de la meva família, vaig preferir no dir res per estalviar mals de cap.
Ara, es posen de moda hotels per gent que no tenen, no volen o no poden, també potser que ja els tinguin grans, nens al voltant.
Fins i tot algú m'ha argumentat que els nens fan nosa al voltant de la piscina, o bé als menjadors, que busquent ranquil·litat i que amb canalla, això no és possible.
A mi em costa molt d'entendre, una barbaritat, i no perquè ara ja sigui una mica gran, la meva joventut va passar envoltada dels meus nens i nena, no anava enlloc sense ells, sempre en portava un penjat del meu maluc i ara, que ja "gestiono" nets, poc, perquè treballo, però tant com puc i em deixen, em costa d'entendre un casament, en família o sense ser-ho, sense la taula dels nens, sense els seus balls i riures, sense el divertiment que comporten, tots mudats i elegants.
Ho entenc com un acte d'egoisme, no ho puc evitar.
Puc entendre, ja no ho faria, dur criatures a alguns actes culturals, que calgui silenci, tampoc els duria a cap acte polític, perquè no toca, però actes festius i de vacances?, no sense ells.
Què voleu, la canalla, per mi, és vida, alegría, emoció.... es nota a la imatge no?.