dijous, 29 de desembre del 2011

Entre cassoles....

Aquest any hauria volgut tancar els ulls i que de cop, fos dia 9, el que torno de les meves vacances.
Però sabem que no és possible, que s'ha de viure dia a dia, en tinguem ganes, o no...
Per tant, vaig haver de pensar un menú per el dia de Nadal, dia que sempre venen els nens i parelles a dinar, i en Dídac, és clar.
Em va costar molt decidir el menú, però vaig poder veure que mentre consultava receptes, tant virtuals com dels molts llibres de cuina que he anar recollint amb els anys, el meu cap rebaixava el ritme, les pulsacions es calmaven un xic i m'implicava mentre anava vestint el mateix.
A l'hora de cuinar em va passar el mateix, mentre cuino, no rumio tant i si tinc en Martí al costat, engrescat i fent la "carta" del menú de "Ca la Joana", les hores volaven més. Sempre m'ha agradat cuinar, en aquest cas ha estat una teràpia.



Crec que el dinar va ser bo, la companyia em va ajudar molt, i el fet de saber que el proper any serem un/a més, em te molt més animada.
El dinar de Sant Esteve de la família, uns 40, va ser salvat, també, per els menuts i menudes de la casa, varem aguantar el tipus, gaire bé, fins el final.
Aquí un lleuger apunt del què vaig cuinar. Ara em queda el sopar de fi d'any, i encara no m'hi he posat, ni que avui començo a preparar això....

dissabte, 24 de desembre del 2011

Escrit del meu germà Mingo per el nostre germà Jaume.


(El Meu germà em demana si puc posar aquí el seu escrit, els seus sentiments, i tant que ho vull!)

De cop i volta a la vida, sentir una trucada en un moment inesperat, perquè algú tingui pressa ens pot trencar el cor a moltes persones.

Un germà que deixa enrere la dona, fills, mare, germans i tota la família, una trucada que per molt que corris ja és massa tard, el cor t'ho diu i els ulls plorosos, una trucada que entra dintre de l'ànima, però què és l'ànima en realitat?.

És veure l'Amparo agafada a les seves filles dient-se per què havia de passar això quan estaven en el millor moment de la seva vida.

Veure els meus germans i la mama abraçats dient que no pot ser, que no s'ho creuen....

El moment de l’església veure els fills, germans i nebots tots plorant desconsoladament, i la meva dona dient-me que hem de seguir endavant, que ell ho voldria així.

Per això l'ànima no és el que tenim dintre cada persona sinó el tros de cada una de les persones a les quals estimem.

T'estimem Jaume sempre estaràs amb nosaltres.

MINGO TORRES

dimarts, 20 de desembre del 2011

Indiferent...


Doncs si.
He guanyat una mica de calma interior, ara em noto absent, lluny, trenco aquesta absència davant alguna trucada o correu, però sobre tot, davant les abraçades que rebo. A mida que s'acosta Nadal, m'engresco pensant menús, els nens i nenes venen a dinar, encara que aquest any per primera vegada no venen tots....
Estic indiferent a tantes coses que sempre m'han encès la sang.... ara no els hi dono cap importància, per injustes que les trobi, no se si el temps portarà de nou la Joana reivindicativa, ara mateix ho dubto.
He restat indiferent a la decisió del PSC de no formar grup propi al Congrés de diputats, en un altre moment m'hauria enfadat de valent, ara mateix, passo.
Anuncien una pujada immoral del transport públic, el bitllet senzill un 38%. Mentre, els sous congelats o rebaixats. I qui ha muntat un escàndol?, ningú. A la fi els varen votar. Tampoc m'indigno, se que el pitjor està per venir.
Ha pres possessió un nou president del govern, tisora i mata, tampoc hi penso.
M'observo des de fora, veig que he canviat, no hi vull pensar. He de fer un esforç per els fills, per el net i les joves, perquè dins tota aquesta pena una llumeta s'encén i m'acarona.
Torno i agafo el llibre de cuina, mentre llegeixo i valoro menús del dinar no penso en altres coses. He aprés a deixar el cap en blanc, aquesta no puc ser jo.
Em plantejo deixar d'escriure, gaire bé tot em surt trist, però un cop ho penso bé m'adono que lo més important és treure, ni que sigui trist.
Resto indiferent i ara mateix, ja m'està bé.
En Martí prepara aquesta nadala, jo ni tan sols hi havia pensat, li agraeixo, tant pendent...

divendres, 16 de desembre del 2011

No ha estat senzill....



Mirar d'escriure sense que les llàgrimes em tapin la visió, mirar d'escriure des de la distància, quan encara ets tant present i a la vegada, tant absent...
Em costa molt saber que per Sant Esteve no hi seràs, voltant la gran taula i preguntant si ens ha agradat el dinar. M'ha costat molt acceptar que aquest dinar es faci, bo i saben que tu voldries que fos així, però he acceptat l'opinió de la majoria i serem allà, puntuals, intentant no malbaratar un dia que als nostres fills tant agrada.
Una trobada de "Can Torres" que no serà pas complerta, faltes tu Jaume.
Ha estat tot tan dolorós, ràpid i terrible, angoixant i jo, que ja soc gran, he posat un xic de distància a tot per poder valorar actuacions, la de la mama i els teus germans no cal, immillorable. Els cunyats i cunyades, tots i totes, allà, presents i animant i plorant i acompanyant totes les hores, totes.
Els teus nebots i nebodes.... què gran que son, grans com a persones, del més petit al més gran, quina gran família.
La teva dona... sabíem com era d'estupenda, sols ho ha remarcat, un cop més, com t'estima... La vostres filles, segur, guarden un magnífic record teu. Què gran la Sílvia, enorme de cor i presència, no ens ha deixat un minut.
Els castellers varen ser la gota a un funeral ple de gom a gom, amb moltes llàgrimes, cert, però amb una unió perfecte, indestructible.
Has deixat una marca inesborrable entre nosaltres i no pateixis, cuidarem de la teva família.
Hauria de donar les gràcies, per tantes coses, a la gent que va venir, la que va trucar, la que m'ha escrit, la que ara, encara m'abraça....
(No vaig poder evitar, ho he sabut després, que algunes rates vinguessin a embrutar l'ambient, per sort es varen amagar com el que son, rates de claveguera).

dimecres, 7 de desembre del 2011

I després de la mort, el silènci....


Estimat germà Jaume,

No és senzill, avui, parlar de tu, tenint el pit ple d’emocions, de tristesa, de sentiments... i ja, des del primer moment t’enyorem moltíssim. Pensar en tu ens fa dibuixar un somriure fins i tot dins d’aquesta immensa tristesa, sempre tant actiu, tant animós, tant divertit, sempre disposat a donar una mà... En els pitjors moments sempre eres al nostre costat i mai tenies un ‘no’ per ningú. Amb una paciència infinita organitzaves el dinar de Nadal, per una gran família com la nostra no era gens senzill però sempre te’n sorties. La teva passió per les noves tecnologies, avui, t’haurien emocionat, si haguessis vist els escrits dels teus nebots i nebodes, pensant en tu, al Facebook...

Tots els teus germans i germanes recordem, amb un lleuger somriure i alguna foto en sèpia, quan eres jove, els teus pantalons acampanats, la teva melena, les teves ganes de festa i de viure. Sempre decidit, sempre actiu, emprenedor i molt treballador.

Els anys han passat, per tots: has estat pare, has estat avi, has gaudit dels menuts i tots els teus nebots i nebodes recordaran amb afecte els molts instants que els vas fer riure, gaudies de les trobades familiars, molt.

Els darrers anys vas trobar la companya perfecte, l’Amparo. Vas veure realitzat el somni de tenir una filla, la Júlia. Has estat un bon fill, un bon pare, un bon germà i una bona persona, i nosaltres, els teus germans i germanes hem tingut la sort que formessis part de la nostra vida i així et recordarem.

T’estimem, Jaume. Ara i sempre.