dilluns, 31 de desembre del 2007

Pregària d'una descreguda....


Per l'any que comença demà vull:
Que ningú més faci judícis "sumarísims" respecte d'altres persones, sense acusacións on s'han de fer, als jutjats.
Que tot-hom tingui dret a una defensa justa i digna, si t'acusen t'has de poder defensar.
Que la gent raoni abans d'escriure, com jo he raonat abans d'escriure això, acusar des de l'anonimat és tan senzill...
Que la "pujada" o bé "caiguda" la dicti una sentència, no les enemistats personals o caure bé a desocupats que no tenen res més que fer.
Que darrera del "acusat", o com es diu ara, el "presumpte" , sempre hi ha gent que pateix, la famíla i els fills, per exemple, mereixen tant de respecte com ell mateix.
Que en aquest dur moment, tingui i rebi el suport d'amics i companys, és innocent fins que no es demostra el contrari.
Que els "suposats" amics, palmeros i resta de personal, no facin la "callada" per resposta, ja se sap, el dia que t'abandona el desodorant, i ens ha passat a tots i totes, no apareix ningú, silencis que delaten interessos massa foscos...
Que fins i tot jo, ex oficial i amb papers, em sento fatal per aquestes actituts, per l'abús que és fa d'internet i perquè jo, més que ningú, se què ha perdut en le camí i em consta, que sempre ha estat del costat de la llei.
Demano molt, ho se, però encara una coseta més, que els meus, la gent que estimo, m'estima i m'ha estimat, trobi la força necesària per mirar el futur amb optimisme, fins i tot els pitjors moments troben una sortida. Tu també la trobaràs, n'estic del tot segura.
Amén!
(ja perdonareu que no linki res, avui he llegit massa merda).

dissabte, 29 de desembre del 2007

Un passeig per Rocafonda...


Dia de Nadal, passen pocs minuts de les 10 del matí, tinc un pollastre de cinc quilos al forn, farcidet de poma, ametlles, nous, pinyons i prunes.... regat amb vi de Porto, te per hores i en Martí no ha dormit a casa, així que he de treure l'Elmer jo.
Només sortir per la porta, abans de la cantonada que és a 10 metres escasos, trobo en Cristóbal i la seva dona, amb el gosset, petons i bones intencions. Tombo la cantonada del carrer Méxic i allà coincideixo amb en Paco Cañadas, més petons i bons desitjos. Tiro Méxic amunt i trobo la dona d'en Paco, la Paquita, ens posem al dia dels nostres fills i més petonets.
Agafo Pablo Picasso, direcció Rafael Estrany, veig de lluny la Antónia, filla d'en José Martín, el militant més antic d'espanya fins fa poquets mesos que va morir. Li agrada molt de veure'm, més petons i tendressa, està molt anyorada del seu pare.
Segueixo Poeta Punsola avall, aqui trobo la Victória, la única persona que li permeto en digui "Juanita"!, em coneix de neixament, amb la Concha, començo a patir per regar el meu pollastre, m'expliquen lo bè que ho estàn passant aquestes festes, fills i nets, família del poble.... ens despedim 10 minuts més tard m'entre el gos em mira amb cara de pena, estic segur que pensa "quina porqueria de passeig"!.
Tombo l'Avinguda d'Amèrica i veig la Luisa, més petons i bons desitjos. Segeixo l'Avinguda i veig la Lola, aquesta si està feliç de trobar.me, fa molts mesos que no coincidim. Un cop ens diem adèu, veig la meva mare fer cúa a "Ca l'Ortega", petonets i surto corrents cap al meu carrer, el pobre pollastre deu estar sec!!!
Agafo Colombia i veig dues dones que em sonen i ara no se de què.... elles em diuen Joanaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, tu per aqui?, son dues companyes de l'escola!, ostresssss, aquestes fa 15 anys que no les veig. Em despedeixo ràpid però amb el número d'una d'elles i la promesa de fer una trucada i un café. De lluny veig en Canals i la dona anar cap a casa seva.
Un cop entro a casa i comprovo que el meu pollastre segueix estupendo, penso... qui cony diu que a Rocafonda ja no queda gent de "tota la vida" ???.
Aquest dia un jovenet em va cantar a "cau" d'orella aquesta cançó, és preciosa, casi tant com ell.
Per cert, el pollastre, super bò!, ni que en tindrem per uns quants dies...




dissabte, 22 de desembre del 2007

Un petit recés....




De tant en tant va bé, desconnectar i agafar forces per lo que vindrà.
Avui vull agafar aquest petit recés, que ja aviso no se si podré mantenir, tot depén de com vagin per aqui fora les coses, potser no veig cap injustícia i no em cal deixar el descans.
No diré Bon Nadal, ser agnóstica te aquestes cosetes, però si us desitjo un any 2008 ple de Pau, de petits plaers, de molts petons i moltes abraçades, les meves incloses i com no... de molta salut!.
Feu molt d'exercici aquestes festes, en vertical o horitzontal, tant és, això sí, si podeu, el feu ben acompanyats!, jo intentaré fer el mateix :)
Ens llegim ben aviat..... i siusplau, sigueu feliços.

divendres, 21 de desembre del 2007

Meme "entre volutas"...



El company blocaire "Veo el Mundo entre volutas", fumador i malgrat això, encantador, em fa arribar el darrer "meme" de l'any, i no li puc pas dir que no!. (El faig en castellà en deferència a un amic en concret que te molts problemes amb softcatalà...).

Balanç anual.

Aprendí:

1) A decir ¡basta!
2) A hacer cajas y empaquetar con una rapidez asombrosa.
3) Lo complicado que es cambiar de "cama".
4) Lo positivo de algunas despedidas.
5) A no implicarme más de la cuenta, lo sinto, eso de la otra mejilla se ha terminado.

(He aprendido otras, pero son cinco).

Olvidé:

1) Cuidar el corazón y blindarlo, pero ya está hecho.
2) Las penas para abrir puertas a las alegrías, y me han llegado unas cuantas.
3) Que nadie es imprescindible, ni yo.

Perdí:

1) 28 kilos ya.... ni que ayer me di el gustito de unos bombones de Navidad, creo que Javier no quiere que pierda más!.
2) La vergüenza, ahora digo y expreso lo que siento, tal com "raja".
3) El temor al "qué dirán", que digan lo que quieran, estoy divinamente feliz.
4) Una amiga, pero descubrí que no lo era tanto.

Para el 2008

Una promesa: No calentarme la cabeza, eso me va a costar mucho.
Un deseo: Que gane el PSOE las Generales, a pesar de algunos!.
Un anhelo: Je je.... "virgencita, virgencita, que me quede como estoy", en un muy buén momento.
Un objetivo: Seguir bajando kilos, queda camino.... y cuidar mi corazón, son dos, lo se...
Un reto: Mantener mi posición para que mis hijos sigan confiando en mi y acudiendo cuando quieren y desean, siempre y como no, ser feliz.

(Glòria, t'ha tocat, t'el passo... je je).

dimecres, 19 de desembre del 2007

El moment "adequat"...


Diu la portaveu del PSOE que ara no és el moment d'enfrontar una reforma de la llei de l'avortament.
Aquesta llei és vella, està del tot caducada i no és adequada per els temps que vivim.
He defensat d'altres vegades que la llei ha de contemplar més supòsits que els actuals, potser aixì no ens trobariem amb dones que busquen "sortides" no massa legals per poder avortar, i a la vegada, amb metges sense cap escrúpols que fan dines amb el patiment de les mateixes.
El país, Espanya, ha canviat en 20 anys, aixó no cal dir.ho, però les mentalitats del tot anticuades de certs sectors, entre ells la "Santamadreiglesia" o el pp, provoquen molts fills no desitjats i això és molt pitjor que un avortament a temps. i mireu qui ho diu, una feliç mare de quatre "criatures" que no els canvia pas per rés!. Les lleis no sempre avancen al ritme dels seus ciutadans i ciutadanes, bueno, de fet crec que mai ho fan.
Entre els "meus" també trobem gent que no aprova aquest fet, jo em pregunto si creuen que avortar és anar de festa, creieu, conec dones que s'han vist obligades a fer.ho i mai, però mai, han pogut oblidar el dia que va passar. La decissió final ha de ser de la dona, sense el mínim dubte, la que pareix i cuida els fills encara és ella.
Mai és el moment, ningú dona el pas, doncs espereu que torni Bono, llavors ja podem plegar!

dilluns, 17 de desembre del 2007

Sexe, mites i veritats....





El sexe mou el món, d'això n'estic ben segura. Algunes persones per un bon "clau" són capaces d'enganyar, mentir, estafar fins i tot...
Però avui parlo del sexe de "parella", dels mites i les mentides que corren i no són veritat. No ho són des del punt de vista femení, és clar...
Sabeu quantes dones menteixen sobre les seves parelles, principalment marits per fer-los quedar bé?, no us ho podeu pas imaginar.
Vaig decidir fa uns mesos fer un petit "estudi casolà" entre amigues i conegudes, sobre les xerrades que hem mantingut, i creieu que no són poques, i basant el meu escrit amb les converses i preguntes variades amb unes 25 dones, he arribat a la conclusió que el sexe, en la majoria de matrimonis o bé parelles estables, és un pur tràmit. De plaer, més aviat poquet.
Una gran part d'aquestes dones amaguen grans insatisfaccions, ejaculació precoç, poca disposició dels seus mascles, poca afectivitat i molt ràpida...., expressions com és que estic cansat o bé estressat, no són pas de les dones, ni el mal de cap!!, tant fer conya pels homes.
He trobat tantes dones insatisfetes que fins i tot jo, he quedat sobtada, ni de lluny ho pensava.
La majoria d'aquestes dones passen els 40, la majoria estimen les seves parelles per tant, no en parlen malament, però són conscients que menteixen, que no estan satisfetes, que nosaltres, les dones, passats els 40 estem esplèndides i plenes i amb ganes, ells... ja no tant.
Això sí, miren culets d'adolescents i presumeixen amb els amics de lo "mascles" que són, al bar i a la feina, però a casa, la veritat és una altra.
I tot això, la idea meva sobre aquest petit "estudi" va venir parlant amb amigues íntimes sobre utilitzar, o no, joguets sexuals. Les que tenen parella en són més reticents, jo mateixa no ho faig, no vull un joguet, vull unes bones mans que sàpiguen què han de fer i com, on tocar i com besar. Una de les casades admet que en fan servir un consolador amb el seu marit, precisament ell no està a "l'alçada" doncs pateix falta d'erecció, però es nega a anar al metge, un més.... Això sí, si la que no té ganes és ella, ell la fa córrer cap al metge a veure què té!!.
Les que no tenen parella, sis de les "enquestades" tenen totes elles un consolador, anomenat entre les amigues, sí senyora, no ronca, no fa mala olor i sempre està disponible, és el que elles em varen argumentar, sols li falten braços, per abraçar, em varen dir.
En fi, que ningú s'enfadi ni és "piqui", no és per atacar ningú, és sols perquè el pròxim dia, us hi fixeu una mica més... i no oblideu una bona música i un bon ambient.



















divendres, 14 de desembre del 2007

El PSC no reconeix Bono com a candidat a presidir el Congrés, (El Periódico de Catalunya).


Oeee ooeee ooeeeeeeeeee oooeeeeeeeeeeeeeee!!!
Si al final resultarà que no estic soleta,!!! Ildefonso que potser tenim futur i tot!!!!
Bueno, doncs res, que aquesta setmana estic tant contenta que ja pateixo!! El meu cor més vermell i sociata que mai avui està del tot content.
Llegiu la notícia, ara sols falta que es compleixi aquest somni.... Com diu en Quim, no estic sola contra Bono.... ni que avui tinc un patiment.... els meus darrers escrits, en concret la carta a José Bono, no ha estat publicada a la Red de Dones Socialistes.... el motiu?.... espero que no sigui pas la censura, veig actualitzats els blocs més "oficialistes" però no el meu des de el dia 3..... dubtes....
El Periódico de Catalunya.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Memòria Oral....


Quina frase més bonica.... la he trobat divina i la he memoritzat per aquest moment.
Acabo d'arribar de la presentació del llibre d'Assumpta Montellà, el Setè Camió, estic encantada, entusiasmada i impacient per començar a llegir el llibre.
Ella, l'autora, encantadora, agradable i molt, però molt didàctica. Si l'hagués tingut de mestre jo haria fet carrera!.
Creieu que ha estat un acte preciós, no se què dirà ella, però la Glòria i jo hem quedat del tot encantades!. Gràcies als amics i amigues, algún company i companya, ens hem sentit del tot acompanyades. Per cert, la gent del Robafaves encantadora, ens han tractat de maravella.
La foto l'ha fet en Quim Amargant, com sempre atent i encantador.

Para usted "señor" Bono....


En este "su" partido no cabemos todos, eso es evidente.
Ustedes, los "barones", autonominados salvadores del mismo, con su intoleráncia verbal, su autosuficiencia y ignoráncia de las diferentes sensibilidades que comparte el mismo, tienen la verdad en un puño, en ese puño que muchas veces esconden el las imagenes, pero por suerte algunos nos empeñamos en mantener.
José Bono, hace unos dias escribí del terrible fallo cometido por Zapatero al dejar escapar a Marín para ponerle a usted, y vaya por donde, acerté de pleno. Todavía no tiene usted el cargo y ya se está cargando nacionalidades y sensibilidades, ya está usted atacando Catalunya, sin pensar ni respetar.
Digame, "señor", ¿no estaría usted, con todo mi respeto a su españolismo casposo y antiguo, no estaría, repito, mejor en casa, con su querida señora, frecuentando la alta sociedad esa que tanto le complace, con sus cenas y vestiditos, en lugar de venir y recordarnos cosas que ni queremos ni deseamos?.
¿Es capaz de entender que Catalunya tiene una sensibilidad especial y que somos, si no una Nación con todo lo que implica esa palabra, sí tenemos una sensibilidad y unos sentimientos hacia la misma?.
Queremos el Estatut, ¿recuerda usted que ganó el sí?...... me temo que ni le importa. ¿Recuerda usted que el PSC hizo campaña por ese sí?. Hoy, más que nunca, soy del PSC, ser del psoe no me aporta más que cabreos continuados.
Lo dudo, dudo que usted entienda ni respete, debe estar del lado de los que se "cepillan el Estatut", pero sepa una cosa, esta catalana de Mataró, feminista, tozuda y sociata hasta la médula, no va a respetar esas vergonzosas declaraciones. Me tiene usted contenta coño!.
(ho sento, avui estic enfadada y tenía que escriure en castellà, a veure si algú li explica....).

dimarts, 11 de desembre del 2007

Confessions veritables...



El Veí de Dalt, home realment curiós, a mi sempre em sorprèn i creieu que això no és pas senzill, em passa un altre meme, prefereixo fer els dos seguits avui, demà amb lo de la presentació estaré feta un sac de nervis, segur!.

Jo, deu anys enrere....
Era feliç, això ho tinc clar, tenia un nadó de mesos, després d'un tractament costós i dolorós ho vaig aconseguir, era, especialment, molt feliç, crec que mai a la vida ho havia estat tant. Pesava bastant més que ara, a casa érem 6 persones, i jo, com sempre, la mare "cofoia". Treballava al mateix lloc, Can PSC, i m'agradava la meva feina. Estava enamorada "hasta las trancas".

Jo, cinc anys enrera....
Estava separada, amb esperances de.. i si fos possible?, positiva, com quasi sempre, a casa ja sols érem 4, crec que també era feliç, ni que potser ja no estava tan entregada. Tenia i tinc la sort de comptar amb bons amics i amigues, més que no pas amb la família.

Jo, un any enrera....
Doncs ja no era tan feliç, ja veia venir la "caiguda", ja patia el desinterès, veia les festes de Nadal com un pes insofrible i negava les evidències que d'altres ja notaven a la meva cara i al meu esperit, aquest sempre tan positiu. A la "casa" érem tres, ni que quasi sempre érem dos.

Jo, ahir 10 de desembre...
Torno a ser feliç, estic tranquil·la, contenta, amb ganes de sortit i riure. Estic divorciada, sóc a casa meva, ni que sigui de lloguer la sento del tot meva, peso bastant menys, torno a fer soparets i a fer "picardías", faig petons, molts, abraçades, penjo estanteries, el futur laboral millora i segueixo estimant "Can PSC", malgrat tot. Faig un sopar amb les meves "nenes" i estic del tot, encantada de la vida. A casa ja sols som dos.

Avui, 11 de desembre...
Estic del tot dedicada a les quatre frases que demà he de dir, tant de bo això de xerrar en públic ho practiqués més, no estaria tan nerviosa!. Faig rostit per dinar, si no s'ha cremat mentre escric aquí, és clar...

Cinc cançons que em sàpiga la lletra...
I el més antigues possibles....
Jardín Prohibido... Sandro Giacobe, no l'he oblidat mai.
Linda, Miguél Bosé... els meus primers lents....
Illes dins d'un riu, Tomeu Penya, m'emociono cada vegada que l'escolto...
L'Estaca, Lluís Llach, com no...
Más y más, la Unión.. ufffffffffff

Cinc llocs per visitar...
París
Estambul
Ribes de Fresser
Bilbao
Granada

Cinc coses que m'agrada menjar....
Entrant, amanida de tomàquet de Montserrat i olives d'aragó, una mica de sal gruixuda i gota d'oli verge i un polsim d'orenga.
Primer, sopa d'escudella de l'àvia Ramona.
Segon, sortit de formatges, la carn puajjj.
Fruita, tota!!! m'apassiona.
Postre, el meu cake de nous, ho sento....

Cinc joguines preferides....
El domino, amb en Martí.
El parxís, també amb ell.
Escriure, malament, però m'ho passo "teta".
El Super Mario.. je je..
El Tetris, ho faig bastant bé.

5 blogers a qui torturar passant això?, no pas! que no em parlen mai més!!!.

Premi blog solidari...


La Arare, Reina del Mar, em fa arribar un d'aquests memes tan famosos i no li puc pas dir que no, abans l'hi he d'agraïr, considerar el meu un blog solidari, és un honor, no diré que no.
Jo l'he de passar, al meu torn, a altres set blocaires que consideri susceptibles de mereixer-lo.

Imagina-ción Poques vegades no estic d'acord amb ell, per no dir sempre.

El club de los Corazones Solitarios, magnífic!

Francesc Puigcarbó, bon, molt bon escriptor i reivindicatiu.

Pere Pascual, reivindicatiu, no compartim el 100%, però m'agrada molt el seu estil i la llibertat d'opinar.

Oriol Vaquer, jove, socialista i de moment "net", pensa en el seu poble.

El Mirador, amb ell comparteixo una amistat que ve de lluny, llàstima que escriu tan poquet.

Assumpta Montellà, gràcies, per recordar tantes coses als desmemoriats com jo i per reivindicar tant.

No li passo a ningú, crec que fa temps que circula.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Estic preparada...



Per un cap de setmana especial, després d'un any i mig sense.... per fí, he donat el pas i ho vull viure amb intensitat, amb dessig, amb passió, amb delit i sense preses....
M'he portat bé tot aquest temps, m'he "sortit de mare" en contades ocasions i sempre, amb algú conegut i motius especials, aquest cop serà a casa i en bona companyia.
He comprat melmelada de taronges amargues, la més bona, he ventilat el pis degudament, m'he posat roba lleugere i còmoda, de vegades aquestes coses donen certa calor. He buscat la música adient, suau, sensual i alliberadora.
Cal que sigui una ocasió que recordi temps, no se quan podré repetit sense ser observada i descoberta, lo més segur és que torni a passar bastant de temps i a mi, com a la majoria, aquest, no em sobra.
Aquest cap de semana.... he comprat una pastilla de xocolata amb llet i ametlles i trenco el règim!!, aquest que m'ha posat divina amb 26 kilos menys, però avui en especial, li vull ser infidel.... no ho direu a la meva dietista oi?.

divendres, 7 de desembre del 2007

La mala educació....



Aquesta ha estat una setmana on els mal educats, els exaltats, els fatxendes, els poca vergonyes, i els de l'AVT amb ells, per no dir que son ells, han campat a plaer.
No respectar els morts per terrorisme, no respectar els minuts de silénci per condemnar els mateixos, insultar de manera vil i barruera una persona per la seva condició sexual i no per la seva gestió política, exaltar la bandera espanyola com a símbol de "bons espanyols", com en el seu moment d'altres varen fer amb la senyera catalana, cridar més que ningú per tenir raó i vexar Pedro Zerolo fins que va marxar amb el seu cotxe, això sí, ells eren un grapat, però amb la raó de la violència i els crits i amb l'únic argument de cridar maricón!!.....com si lo més maco del Mon no fos estimar...
I aquests, encapçalats per un "personajillo" sinistre i estúpit, un bocamoll que no respecte ningú, amb una diarrea verbal fastigosa, que acusa sense cap prova, però a la vegada, compta amb el suport del primer partit de l'oposició.
Aquests, benvolguts i benvolgudes, son els que volen governar el proper any, espero no veure aquesta barbaritat. Son, els que amb la bandera ben gran i lluent volen imposar una manera de fer política retrograda y xenofòba.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Aclaparada del tot....



Doncs sí, aquesta donota encara queda "patidifusa".
He tingut un cap de setmana molt mogudet, he estat bastant desconnectada, fa dies que bromejo amb les amigues dient, espero el dilluns per anar al PSC i seure 4 hores seguides!.
Avui, de bon matí, sempre miro el correu a primera hora, prenent el meu primer café amb llet, mentre en Martí treu l'Elmer a fer un petit volt.
Tenia un mail de la Glòria, on em comenta que l'Assumpta Montellà ja te dia per presentar el seu llibre, El setè camió, a Mataró, al Robafaves.
Fa dies que esperem saber el mateix per poder anar.hi i conèixer, per fí, l'Assumpta.
Vaig fer un escrit, fa cert temps, expressant la vergonya d'un mail d'aquesta autora, referent al meu bloc, sempre tinc la sensació de que escric per mi i poca cosa més. Li vaig agraïr, que una escriptora t'afalagui... ostres tu... Havia llegit la Maternitat d'Elna i vaig escriure sobre el que em va provocar, que no va ser poc.
Bé, doncs la Glòria em comentava aquest tema en el seu mail, el dia 12 de desembre fan la pressentació, a les 7 de la tarda a la llibreria Robafaves, i m'he despertat de cop en llegir que les dues teniem que ser.hi, doncs l'Assumpta ens convida, no sols a ser.hi presents, a presentar el mateix!!!.
Ara, jo, que no se parlar en públic, que em poso vermella, que lo més segur és que ho passi fatal, doncs estic com una nena amb sabates noves!!.
Per cert, vindreu?.

dissabte, 1 de desembre del 2007

I van?...


Això ha d'acabar, aviat, tantes morts, tant joves... penso en les mares d'aquests nois assasinats avui a França i... ostres tu, fins quan?.
Per una vegada han estat tots d'acord, no han aprés encara?.
Prou, siusplau.

divendres, 30 de novembre del 2007

Fortes i valentes....



Aquest any no he escrit res amb motiu del Dia Internacional contra la violència "masclista", em nego a dir de gènere mentre morin més de 70 dones i 8 homes. Ja he explicat els motius d'aquesta breu absència.
Però sí vull recordar avui, aqui, una de les dones més valentes en temps que poques ho erem, dona amb empenta, capaç de tirar endavant una família, sent vídua i amb fills, lluitar per els drets de les dones i a la vegada ser Alcaldesa de Premià de Mar. Ha lluitat amb "toros" grans i crec que amb molta dignitat.
Conec la Mª Jesús fa bastants anys, principalment per el tema de la Secretaria de la Dona del PSC, defensora i impulsora de Dones per la Igualtat, en fí, una lluitadora que just aquest dimecres varem "jubilar" amb un sopar divertit, alegre i emotiu, és va emocionar i ho entenc.
No erem molts, 15 crec, però l'ambient va ser divertit, còmplice i tendret, vaig conèixer gent nova i vaig gaudir de companys i companyes que ja conec d'anys, a cada costat un noi guapo, què més puc demanar?... :)
Mª Jesús, has plegat de treballar, però comptem que no deixis aquesta lluita que tant ens està costant, cap a la Igualtat real.
Va estar un honor compartir aquest sopar amb tu, gràcies per tants anys i tanta feina.

dijous, 29 de novembre del 2007

El meu racó....






La Glòria, un cop més, em fa arribar una invitació a un meme, com és evident, a ella, mai li puc dir que no!.
Seria més o menys posar una foto del racó preferit de la meva ciutat, Mataró. He pensat durant tot el dia d'ahir en quin lloc posava, tinc bastants llocs diguem "especials", de records, alguns recents i d'altres no tant, però molts amb un passat a la meva vida.
Però n'hi ha un en especial, un lloc on vaig quan estic trista, però també quan soc feliç, un lloc que m'alimenta l'ànima i l'esperit, aquest lloc és el passeig marítim, és coneguda la meva debilitat per el mateix, però és que cap lloc de la ciutat em motiva tant com aquest.
També el Parc Central, he fet, crec jo, tots els camins i caminets del mateix i creieu que és un gust. Recordo especialment una nit de boira del braç d'un jove de Valls, va ser un passeig encantador.
Les dues imatges son de Quico Melero, se que compto amb el seu permís. Ni que en tinc algunes fetes per mi, ni de lluny trec tanta bellesa a les imatges com ho fa ell mateix.



dimarts, 27 de novembre del 2007

Una d'aquelles persones....



Fa una mica més de cinc anys va entrar a la meva família, aquesta part íntima de la mateixa, una jove timida, però molt!, a la que de mica en mica he anat, no sols coneixent, també estimant.
És una noia discreta, no crec haver sentit mai una paraula més alta que una altre sortir de la seva boca. Te una paciència infinita, és atenta, i lo millor de tot, estima i fa feliç la meva filla Elisabet.
Reconec, i no em costa gens, que al principi vaig pensar, no anem pas bé, la meva filla tant "xarameca" i ella tan calladeta, però han passat els anys, ha viscut moltes situacions amb nosaltres, algunes bones i d'altres no tant, però ella, ha estat aqui, silenciosa però present.
Avui, que per fí trobo cinc minuts per escriure, vull que el meu primer post després del canvi de casa, després del cansament que porto, després d'estar, més o menys, instal·lats, sigui per ella, per el gest de generositat que va tenir dissabte a les 9 del matí, per segona setmana consecutiva, de venir quan jo estaba bastant nerviosa, perduda i "liada" esperant el camió, de conversar amb aquesta sogra tant "viatgera" que li ha tocat, per dedicar un dia de festa a que jo no estés tan sola, per animar, xerrar, sí... xerrar, per distreure, per carregar i descarregar paquets, per acceptar presències imprevistes i ser tan amable amb elles, per els somriures dedicats i les patates braves que varem dinar, per tot el que va representar per mi, avui, Jordina, aquest escrit va per tú, gràcies, de tot cor.
(A la esquerra de la imatge la Jordina, a la dreta la meva filla Elisabet).

divendres, 23 de novembre del 2007

La meva primera vegada....


Doncs sí... demà serà la nostra primera vegada i com sempre en aquestes ocasions, els nervis de lo desconegut poden desvirtuar la trobada, per molt esperada que sigui la mateixa...
No se que posar-me per cel·lebrar la mateixa, no se si fred o bé calor. Així que he deixat preparada un "salto de cama" lleuger, per si he de córrer... en cas d'emergència més val anar lleugera d'equipatge.
La meva "primera vegada" real, va ser amb disset anys, una nena, però va estar bé, va ser una mica una lliberació, amb nervis i sense experiència, però en tinc bons records.
D'entrada, no conèixes les olors, els sabors, el tacte, els silèncis, els sorolls, vas una mica a "pèl" i procures relaxar, sí no, pot fer mal i donar una mala nit...
Demà és la primera vegada que dormo al nou pis i les emocions, l'estrena, em te dels nervis, més que no pas la feina del trasllat, ja veieu, la "primera vegada" encara m'emociona!.
I això que en porto 9 amb aquesta!.
De canvis de casa malpensats!!!

dimecres, 21 de novembre del 2007

La lladre de bosses....



Baixo tota sigilosa per Sant Francesc d'Assís, miro a un costat i a un altre en arribar a Santa María, no veig ningú, m'acosto poc a poc a l'aparell, faig una estrabada ràpida i segueixo com qui no vol, amago el meu "tresor" al meu bolso el més ràpid possible i segueixo lleugera per la plaça de l'Ajuntament. Enfilo el carrer Sant Josep i ja he aconsseguit perdre la vergonya del meu delicte.
Arribo a la Plaça de les Tereses, allà repeteixo l'operació, aquest cop ho passo pitjor, veig unes iaies ocioses que m'observen amb mala cara, és clar, robo a la vista de tot.hom i ni m'espero que sigui fosc!!.
Passo lo més ràpid que permeten les meves cames i m'amago a l'edifici on treballo, ostres tú, estic vermella com un perdigot!!.
I qui te la "culpa"?, doncs el meu "estimat" Ajuntament, aquest que ha decidit no possar bosses per caques de gos a cap carrer, ni que alguns, com el Carrer de Mata, sigui un autèntic "pipi-can", diu que sols en posen a les places... cony si prop de casa no en tinc cap! i la única que tenim, Plaça de la Brisa, estàn prohibits els gossos, per tant a Can Pijos no s'hi posa tampoc aparell de bosses.
Queden tres solucions, o bé no collim la merda, cosa que mai faré, o bé anar per Mataró com una "lladragota" prenen bosses dels aparells que trobo per el camí o li poso al gos un bolquer.
Total, em sento com una "manguis".


dilluns, 19 de novembre del 2007

"Meme" musical...

La Rosa Herrero em fa arribar un "Meme" si més no original i ni que no se les "condicions", és musical, cosa que ja m'agrada. No tinc molt clar l'ordre, però com estic contenta i "rumbosa" poso les que ara mateix em ve de gust escoltar més.

Los Rodriguez - Sin Documentos- -Sensual, aquesta boca..-


Aretha Franklin "Respect" -Per tot-hom-


You Can't Stop The Beat - Perquè no sempre guanya la més guapa-


James Brown - Sex Machine - Aqui sense comentaris-


Down with love de Miguel Bose / Nacho Vidal/ Katsumi - una nit amb els dos.... un somni!

diumenge, 18 de novembre del 2007

Foto en sípia....




Seguint un post del meu estimat Rafael, on ell deixa una foto que porta aquest nom, foto en sípia, en deixo una de quan era petita. En tinc alguna més, però l'escaner ja està preparat en una capsa per el trasllat i tindrà que esperar una mica la propera.
De moment i per fer un "tastet", aqui la Joana en la única foto que porta minifandilles!!. És clar, tenia 3 anys....
(Rafael, guapa ¿no? :)
pd: He trobat aquesta, crec que amb uns sis anys.

divendres, 16 de novembre del 2007

No estic sola!!!




Quin descans....
Ja pensava que jo era de Mart i la resta de la Lluna, o pitjor, que ja no m'explico prou, cosa que sempre em preocupa.
Ara, ve ell i diu: "Hay que afirmar la voz del PSC ante Madrid" i jo..... estic emocionada!.
No ho diu la Joana, aquesta donota un xic esborrajada de Mataró, ho diu tot un Conseller i penso.... no estic tan sola com pensava, hem de fer valer el nom del PSC a Madrid i no sols això, a la llarga, més aviat que tard, fer Grup Parlamentari propi. Serà una altre cosa, el "fet diferèncial" entre PSOE i PSC és massa gran. Aquest PSOE que deixa "escapar" persones dialogants i discretes per recuperar un passat que la majoria ja volem oblidar, un passat de "Bonos" i "baronets".
Gràcies Antoni, tu no has dit tant, però jo sempre he estat una mica atrevida.

dijous, 15 de novembre del 2007

I a tu, t'ha passat?...




Estàs una mica llunada, cansada, amb poques ganes, no sortiries al carrer per no veure ningú, no somrius, cosa excepcional en tu, no llegeixes, no escrius, no cuines, no escombres, no agafes el mòbil, fas capses i més capses...
I de cop....
Un somriure, una canço, un ball, una carícia, un detall, un gest, una trucada, una esperança, un i si fos possible?...
De cop...
La llum, una llumeta petita, casi insignificant, però brillant i contundent et recorda que potser sí és possible, aquesta llum penetra dins teu i apareix el somriure, i agafes el mòbil i truques les amigues, i rius, rius molt, i les teves galtes és posen vermelles, i cuines pastissos, i convides a sopar i et conviden i t'arrecles i....
Aquesta llum pot ser un gran Arc de San Martí....
Ostres tu, estic encantada.


dimarts, 13 de novembre del 2007

I ells no?


Moltes vegades he escoltat el pp demanar la il·legalització del Partit de las Tierras Vascas, però moltes!, per cert, a Interior manava l'Acebes quan va ser inscrit com a tal....
La meva pregunta, d'aquelles que ningú pot respondre, per quin motiu no demanen la il·legalització de Alianza Nacional?, potser per afinitat?. La sola visita a la web d'aquests per linkar ja fa por.
Aquest cap de setmana han assasinat un noi de 16 anys a Madrid, ja em costa d'entendre matar alguna persona per una discurssió, em costa moltissím, però un noi de 16 anys davant d'un munt de fatxendes armarts?.
Perquè prohibeixen les manis de Tierras Vascas i no les dels ultra dretans?, que a més, declaren obertament ser racistes?.
Ja se, son moltes preguntes juntes i segur que no trobem la resposta.
Ahir al vespre, sopant amb el meu petit, em va preguntar per quin motiu la gent és racista, creieu que no sabia què dir. Ell ha anat sempre a l'escola amb persones de raça diferent, una de les seves millors amigues és ben negre de pell, però tal i com sempre els hem educat, no veuen la diferència entre persones, més enllà del lloc de neixement que provoca el canvi de color en la mateixa.
Aquests grupets, cada dia son més i jo no veig ni en Garzón ni ningú pendre mesures, és més, han permés una manifestació de record a José Antonio, després, és clar, passen escenes com les del tren, s'envalentonen com el que son, uns malparits.
Crec que s'ha d'actuar i ben ràpid, castigar les persones per el lloc on han nascut ja és terrible, però anar per el mon provocant i saben que ningú els posarà en "vereda", és molt pitjor. Crec que és un tema molt preocupant.
Justícia, actúa!.


diumenge, 11 de novembre del 2007

De misteris, desvetllant el primer.....


Fa uns mesos em vaig inscriure a una bossa de lloguer de l'Ajuntament de Mataró, està adreçat, principalment, a persones de més de 35 anys, per tant i com a família monoparental hi tinc dret. La llàstima és que el pis m'ha arribat un xic tard, ja estic ben instal.lada i m'ha costat més d'una setmana decidir què faig i si ho faig... Per cert, funciona molt bé el servei, crec que també s'ha de dir, ni que disposen de pocs pisos, els propietaris els costa donar el pas, el noi que em va atendre, m'ha atés durant tot el procés, perfecte.
No ha estat una decissió sencilla, vetllo per en Martí, però estic també obligada a vetllar per la meva econòmia, molt justeta després del meu divorci. (Aquest ja fa una setmana que és oficial).
Per tant i donat que la major part de la meva vida ha transcorregut a Rocafonda, diguin el que diguin, he decidit acceptar l'oferta, el pis és en aquest barri. La raó econòmica és important, no diré que no, però al mateix carrer viu el meu fill gran, en Carles, i el meu germà de l'ànima, en Mingo amb la seva dona Rosa, una de les meves millors amigues.
El pis és gran i està en molt bones condicions i ni que admeto estar del tot "acollonida" davant un nou canvi, la feinada que comporta, pintar un altre cop..... també estic il·lusionada, necesito un lloc on ja no em tingui que moure en uns anys, on sentir que som a casa i lo millor, en Martí està del tot d'acord i la fí el seu somriure és el més important del Mon, és la persona que comparteix casa i vida amb mi, bueno, no oblidem l'Elmer...
Aquests dies aniré de cap, com podeu pensar, però si algú te manya amb el pinzell o bé el rodet i s'anima, serà benvingut. Comptarà, com no, amb el meu afecte i un bon esmorzar, gentilsa de "Ca la Joana".
Ja hi esteu convidats...
(El segón misteri ha d'esperar una mica...).

divendres, 9 de novembre del 2007

La seguretat de la sinceritat...


Sovint, massa i tot, les amistats, coneguts i conegudes, em diuen.... sigues sincera, jo vull saber què opines.... malament!, això és com quan una amiga o bé amic et diu... em queda bé aquest vestit?.... ja podem patir!.
Soc, ho recalco sovint, sincera per davant de tot, si em pregunten, no diré el que volen escoltar, diré què penso i com ho veig, però en realitat les persones ens demanen sinceritat?, doncs no!.
Volen que diguis el que esperen escoltar, és clar, si predico sinceritat, també vull que ho siguin amb mi és clar, doncs no puc mentir. No faré mal, però diré què penso.
I això que comporta?, doncs quan opines diferent, quan expliques i més si és en públic, com veus les coses, per bé o per mal, com les sents, sí... jo també paro de sentiments i no em fa vergonya...., doncs et guanyes alguna mala cara, alguns "morritus" infantils i tontos, et deixen de fer els dos petons que fa anys rebs en cada visita, ja no tens aquell somriure dedicat a tu, t'arriben "misils" que t'expliquen que tal o cual està enfadat per algo que has dit, o bé escrit, i tu, jo en aquest cas, quedes de "pasta de moniato", has de mentir per ser acceptat?, si opines obertament ja no ets aquella amiga de confiança i confidències?, sols som bons si quedem bé ni que sigui mentint i anant contra nosaltres mateixos?. No és preferible una veritat encara que no agradi?.
He defensat sempre, i ho penso seguir fent, que ja sols dono aquells petons que son sincers, tendrets i afectuossos, ni per qudar bé ni per fer el bé, son, aquests sí, sincers davant de tot.
Quan pregunto la opinió d'algú, sovint li pregunto a una de les meves millors amigues, confío que em dirà sincerament com ho veu, no vull que em doni la raó com un ase, vull que m'ajudi, per sentir mentides, doncs no pregunto o bé miro El Tomate!.
Volem, quan demanem sinceritat, la veritat?..... A mi m'agrada la meva....

dimecres, 7 de novembre del 2007

Un cop més.... bbbrrrrrrr




Has arribat, una vegada més sense avisar, sense anunci ni avisos, arribes i t'instal·les.
Saps que no m'agrada, saps que m'incomodes i em desmuntes el dia, o els dies, no sempre et quedes un dia, de vegados dos, fins i tot tres!.
I com no, sempre dies d'estres, dias complicats, dias que necessito estar tranquil·la.
I aquests dies ho necessito i molt!. Però com fas habitualment passes del que jo penso.
Fins i tot faig cara de son i em pregunten si he sortit de "festa", però sols el Migraleve i jo sabem la veritat.
Maleïda migranya, fot el camp!.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Antena3 i el pp, el mateix....


No cal que el pp faci més campanya, ni a Espanya ni a Catalunya, ant3 ja ho fa i molt bé.
Alguns dies al migdia, mentre em preparo per anar a la feina, escolto els titulars d'aquest canal, més per "morbillo" que per rés més, les notícies de veritat les miro al Cuatro.
L'altre dia varen fins i tot fer un noticiari en directe des de els "socavones" de rodalies i el gran col.lapse que pateix Catalunya, sí, no Barcelona, Catalunya en general.
És tal la sorna i la musiqueta que el presentador dels migdies fa servir que m'arriben a posar nerviosa.
Sempre que parlen d'aqui és per desgràcies, poques, o nules vegades expliquen coses agradables, aqui vivim un tràngol terrible amb el tripartit!, és una vergonya, comença a ser tan impresentable com escoltar la Cope, segur que produeix efectes secundaris....
I mentrestant, ell, el hombre, segueix a la seva, què cony saben ni jutges ni fiscals, la "conspiració" segueix en peu, ell prou que és cuida de fer declaracions!. No te vergonya.
En quin país vivim?.
(ja he prés una de les dues decisions pendents....).

diumenge, 4 de novembre del 2007

Ni blanc ni negre...


També pot ser, ni negre ni blanc.
He dedicat la major part d'aquest pont a passejar, llegir, bona lectura i pensar... també he sortit a ballar, ni que casi no vaig trepitjar la pista.
He tingut que pendre una decissió, bueno, son dues, però les dues eren dures. Més ben dit, en les dues em fa por equivocar-me, però també en tinc dret.
Una d'aquestes encara fins demà no la tindré del tot clara, però l'altre... doncs va endavant, de moment amb molta empenta i molt bon gust!.
Ja se... no s'entén res, però bueno de vegades t'has de guardar les sorpresses, si no, ja no ho son.
Per cert, m'he comprat dues peces de roba, he d'actualitzar la nova talla que gasto i no se per quin motiu, les dues negres.... estic de dòl?..... doncs no, per cert que estic ben contenta :).
Com deia al començar, ni blanc ni negre.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Fa falta comprometre's....




No m'agrada la gent que passa per la vida esperant rebre, mai donar. Esperant el "manà" sense moure un dit per defensar, ajudar, participar, col.laborar.
Cada persona ho pot fer en un àmbit diferent, les possibilitats no son les mateixes per tot.hom. Les meves son poques, principalment les econòmiques, malgrat tot, tinc apadrinat un nen, soc sòcia del grup Tercer Món de Mataró i de la Creu Roja, tampoc puc més, però em comprometo també amb causes que no son económiques, crec que ja heu llegit lo molt que m'indignen les injustícies, ni que sigui amb les meves lletres, poca cosa, ho se, també participo d'aquest intent de millorar la societat.
Ara bé, ni estic, ni estarè mai, a l'alçada d'aquesta gran dona, Emma Thompson, sempre la he edmirat, per les causes que defensa, sempre fins el final, i per la seva feina, com no.
El vídeo és molt dur, però digueu, acàs no és més dura la vida de les dones que ho pateixen?.
I encara hem d'escoltar "chascarrillos" sobre "anar de putes"...
Tràfic sexual, quin futur més dur.... i cap on mirem mentrestant?...

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Fent les paus....

Part del passeig de Mataró..

Ahir vaig anar al passeig marítim, des de la meva separació no havia tornat al mateix sola.
Sempre ha estat per mi un lloc on cremar les penes, on pensar i calmar aquest caràter tan Lleó que tinc, on raonar i decidir.
Ahir vaig descobrir que en torno a gaudir, vaig baixar per la Plaça Fivaller, després per el pas soterrat de Floridablanca i lleugera fins Laia l'Arquera. Feia caloreta, però era un plaer, una onada inmensa de gent feia el mateix. Amb el meu ipod a les orelles, tota feliç.
De tornada vaig parar a un espigó, que no se si te nom, en aquella platgeta erem poquetes persones, vaig seure a les roques i vaig llegir una estona el llibre que portava escoltant les onades de fons.
Va ser allà, on vaig descobrir de nou el goig de viure a Mataró, veure la ciutat en la distància em va emocionar, estimo aquesta ciutat, ni que la seva inmensa grandària m'acostuma a molestar.
Em vaig reconciliar amb mi mateixa, puc tornar a passejar per aqui sense necesitat de penes, perque ja no en tinc, estic feliç.
Ahir va ser un gran dia, i d'ara endavant espero que ho siguin tots, estic contenta d'on visc, de com visc i de qui m'envolta.... és pot demanar més?.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Passions vermelles....



Ahir va ser una tarda revolucionaria, però a més, de bona companya.
Vaig anar al cinema amb la Glòria i el seu marit, una bona companya per anar a plorar. Sabia què anava a veure, La trece rosas, he llegit el llibre i ja vaig haver de parar per l'emoció varies vegades, també llegint El silencio roto, Mujeres contra el franquismo, aquest vaig trigar mesos a poder acabar, les emocions em deixaven feta pols, lo pitjor d'algunes històries, és saber que son certes....
La película és fantàstica, molt emotiva, però tan real que fa patir, és clar que jo, soc emotiva. Ben ambientada i creible, quines Joventuts aquelles.... quina vitalitat i desinterès, quina entrega.
Vist aixó, qui creu que la llei de memòria històrica fa justícia?, ningú!.
A sobre, avui, he de llegir que la "Santamadreiglesiadelapuñeta" beatifica un munt de morts de la guerra civil, no cal dir de quin bando no?. Quina vergonya!.
Ells que entregaven detinguts, ajudaven als sublevats, ells que en la mort d'aquestes noies, algunes menors d'edat que moren condemnades per un delicte comés mentre son a la pressó!, en el moment de fer la carta de despedida de les famílies, el capellà, tot piadós el malparit, els diu que si no és confessen, no poden fer cartes a la família.... el fan sant també a aquest?.
Vaig sortit "tobeta" com un flam, varem vaja....
Llavors xino xano a la Plaça de l'Ajuntament on feien la segona part dels actes amb motiu dels 40 anys de l'assasinat de Che Guevara i organitzat per el Casal d'Amistat amb Cuba de Mataró, gràcies a en Sebastià per la seva amable acollida.
Molta gent, música, poesia, socialistes.... si... si.. aquest cop no vaig estar sola, vaig contar 15 companys i companyes, a tots i totes ens va fer il.lusió veure'ns allà, petons per aqui, petons per allà, un petit debat amb un jove d'Esquerra Unida sobre si el PSC és o no, de dretes, aqui vaig treure les ungles....
Però... i consti que em vaig informar primer i vaig marxar passades de llarc les 8 de la tarda, CAP membre del Govern Municipal, un cop més... i ara?, què diràn?... ohhh sí, calla, no hi pensava, eren a Santa Anna amb els trens... tots!!.


HIMNO DE JUVENTUDES SOCIALISTAS

Hijos del socialismo,
somos la fuerza del porvenir
frente al capitalismo,
sabremos vencer o morir.
Luchamos por la buena causa,
por la revolución social,
debemos combatir sin pausa,
hasta que triunfe la igualdad.
Injusticias, privilegios,
que hacen al hombre sufrir,
ya se acaban, ya se acaban,
los vamos a suprimir.
Es la lucha final que comienza,
por el triunfo de la revolución,
si es preciso que sangre vertamos
será por nuestra emancipación.
¡Juventudes!
¡Socialistas!
¡Adelante!

divendres, 26 d’octubre del 2007

Censura....


Em fan arribar una notícia del diari La República, italià, que diu, més o menys, que el Govern prepara una llei per censurar blocs. En concret, els blocaires tindrien que pagar una taxa i un periodista professional fer-se càrrec dels contingut.... censura pura i dura. Segons el diari, el Govern de Romano Prodi ja hauría aprovat aquest decret i resta a l'espera de l'aprovació del Parlament.
Ho trobo del tot bestial. Acabarem com a la Xina?, acàs sols els "adictes" a les causes dels Governs podràn escriure lliurement donat que està garantit el seu suport?.
Aquesta notícia la vull lligar amb un soparet que vaig tenir ahir, molt més distès del que jo havia previst, fins i tot agradable, potser la família a la que pertanyo per naixament encara te una oportunitat..... veurem amb el temps, el primer pas està donat.
La lligo amb el sopar perquè un dels assistents estava preocupat, i molt, per mi. Em va preguntar molt seriós si no pateixo per conservar la feina, donat els meus escrits..... li vaig respondre un NO contundent. Jo, a la feina, compleixo com la primera, no tenen queixes, soc fidel a l'empresa, però no cega. La meva llibertat d'opinió fora d'ella, com a militant de fa 20 anys o més, no pot patir per ser sincera. Més val que els "popes" es preocupin dels llepes, no dels discrepants, aquests, som ben visibles!.
No es va quedar tranquil i em va demanar que vagi amb compte, ara sols em queda saber si em duia algún missatge d'estranquis, o era la seva sincera opinió....
Censura?, ben lluny siusplau!!!.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Fret als peus....


Que no "de" peus...
Aquesta nit he patit de fret als peus, però no un rampell i punt, no, no.... tenia els peus congelats. Frega que frega, peu amb peu i pensant com podía arreclar el "problema".
Primer he pensat en uns mitjons o peucs, però quin poc glamour!, després demanar a la senyora Ramona, la meva mare, unes ampolles de plàstic de quan era petita, posaves aigua calenta a dins, i les deixabes una estona als peus del llit abans d'anar a dormir, però no crec que les conservi...
Estaré nerviosa?, em preguntaba jo a les 4 de la matinada.... no crec... ha estat un dia tranquilet, amb una reunió de la única sectorial del PSC que encara participo, Solidaritat, passejada amb la Glòria, com sempre divina, amb un sopar amb un bon amic, una mica puajjj (bocata), però relaxat i divertit i un cinema agradable, fins i tot amb abraçada final, quin fret feía a la 1 de la nit al Mataró Parc!!!, (abraçada amistosa malpensats!), amb una estona de lectura....
Total, potser sols estic anyorada del meu Martí que està de colònies fins demà i trobo la casa buida....
També se una altre solució, buscar un "maromo" per els mesos d'hivern que m'escalfi els peus... els peus!!... com sou!.
Total, volta a volta, avui he desmuntat el llit, he acabat pensant amb unes fotos que em va enviar el amic i company Quim, son de l'Alguer, això, unit a unes poesies que un altre Quim, aquest de Manorca, m'ha fet arribar, han aconsseguit per fí que no pensés en els peus i em relaxés, he dormit poquet, tota encongida i faig una cara.....
Alguna solució alternativa?.

Mai l'ombra d'un arbre
no fou tan preciosa, amable i suau.
Serse, de G.F. Haendel


Recordar exacte un rosa besat de llavis
és provar d'encendre un foc
amb llumins que ja han cremat.
Però queden a la memòria
el mar resplandent des del camí
i l'ombra d'aquell arbre ufanós
on amb tot el cos a la veu vas dir-me vine.
Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra
l'una damunt de l'altra.
de "Com un persa" .
Manuel Forcano

dimarts, 23 d’octubre del 2007

I tú, què faries???...




Aquest vídeo li calen poques paraules, en pocs segons, que per ella devien ser hores, aquest malparit fa servir la violència racista, l'agredeix per la seva nacionalitat i color de pell, masclista, li pessiga un pit, a més d'abús de menors, te 17 anys aquesta noia.
I ara, ell, feliç i a carrer amb llibretat amb càrrecs, i ella?... ella, com tantes vegades, tancada a casa i morta de por....
I el paio que s'ho mira?, que gira el cap i ni tan sols li dona consol un cop passat?....
Sou capaços de dir què farieu vosaltres?, jo ho tinc clar, ajudar!. No podem permetre aquestes coses. de cap manera.
Com poden restar impassibles davant això?, no ho puc entendre, ni que m'ajuda a entendre d'altres situacions que ningú fa res....

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Grease.....



O com passar una bona tarda de diumenge.
Ahir vaig anar a veure aquest musical, Grease, amb en Martí i en Daniel, al teatre Victòria, vaig comprar les entrades fa més de tres setmanes.
Ens ho varem passar de maravella, si us agraden els musicals, val la pena. Bones veus, bon ball i molta animaciò. No és pas d'estranyar que duguin més d'un any i amb el teatre ben ple. Per cert, casi tres hores d'espectacle i no baixa el ritme en cap moment.
Aquesta música va marcar la meva joventut, vaig veure la pelicula amb 17 anys i acabada de casar a Londres, no vaig entendre res, però tampoc calía, la música ho diu tot.
Va ser l'antídot de tota la mala llet que he tingut aquest cap de setmana, en que per primer cop en molt de temps, vaig decidir no comprar el diari el diumenge per no llegir mes tonteries ni hipòcrites dient coses que no pensen. Encara que deunidor les que s'han escrit en alguns blocs. Persones que no poden veure en Pasqual i ara diuen... hoooooo.... va ser un gran polític!.... a fer punyetes penso jo!.
Bueno, veig que encara em queda algo de caràcter...

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Dol... carta oberta a Pasqual Maragall...


Benvolgut Pasqual, company per molt que pesi a segons qui.
Ahir va ser un dia per oblidar.
I no sols per la tarda boja i a mil que vàrem tenir a la feina, ni les insinuacions malpensades i hipòcrites de segons qui sobre si la feina s'ha fet, o no, ben feta, ni les trucades de darrera hora apuntant persones despistades. El pitjor va ser quan la meva companya em va dir que deixaves el PSC.
Admeto que vaig posar cara de "és impossible"!, però una altra companya es va cuidar d'imprimir una notícia a El Periodico de Catalunya perquè la llegís i quan ho vaig fer, vaig quedar del tot parada i disgustada.
Has decidit deixar el vaixell, aquest vaixell ple d'assessors ficticis que s'inventen càrrecs per no pagar 18€ d'un sopar. D'aquest partit perdut en un mar de dubtes i amb influències externes super depriments. De les 4 persones que en aquell moment eren al meu despatx, 3 estàvem amb tú, vull que ho sàpigues, molta gent està del teu costat, però després... qui dóna la cara?, doncs t'ho diré, la donem els que NO tenim cap poltrona.
També et vull dir que per primer cop no vaig poder "complir" els meus deures, com porto fent fa més de 16 anys com a treballadora del PSC de Mataró. Ahir vaig complir els justets, vaig cobrar el sopar als assistents, vaig fer petons a qui vaig considerar, fins i tot amb això vaig ser escassa... jo, sempre tan petonera!, vaig comprar flors, vetllar per deixar el tema lligat. Sempre sec quan tothom ja sopa, al costat de la base, aquesta tan maltractada sovint. Sec i riem una estona. Ahir no vaig poder, no hauria estat una bona companyia, no podia estar feliç en un local on sopava una de les persones que jo considero t'ha fet el llit, i vaig preferir venir a casa i passejar el gos tot escoltant música, per baixar aquests nervis que avui encara tinc, aquesta adrenalina que tinc a mil.
Crec que has estat el millor President de la Generalitat des de la Democràcia, jo estic orgullosa de tú, ni que has hagut d'aguantar pesos a l'esquena i traïcions, de fet, on és l'Estatut aquest tan famós?. Sé que sóc un moc en un mocador perdut, però no pensava pas que tiressis la tovallola. Insisteixo en un tema, si els que discrepem marxem... qui queda?, què cony queda del nostre ideari d'esquerres, progressista i catalanista?. T'ho diré, queden aquests mamelucs i aspirants a Ministres i trepes per excel·lència que els importa un pito tot això, queden els que l'any que ve donaran bufetades per anar al Congrés i "codearse" amb els "importants".
Jo no abandonaré la meva lluita, els granets de sorra a les sabates podem ser molt emprenyadors. A més, sé que NO estic sola.
Un petó Pasqual, ni que mai hem estat presentats, ja saps, sempre fujo de conèixer jefes, ha estat un plaer.

divendres, 19 d’octubre del 2007

Salsa rosa??....


De les moltes coses que no he entés mai, la hipocresía social és una de les que més em cabregen, tal com sona.
En Sarkozy te a França unes de les manifestacions socials més importants de fa molts anys en el sector transports i resulta que la notícia queda del tot "eclipsada" per l'anunci del seu divorci. Que per un altre costat i coneixent el personajillo, estic segura que va fer oficial ahir l'anunci per "tapar" les manis. Igual que estic segura i donada la cara que va posar la "seva" dona el dia que va guanyar, ja estaven "separats" per les eleccions. Aixó sí, de portes endins!
Ara, tot planxant, escolto un debat on surt la meva admirada Cristina Almeida, fa un petit apunt dient: al Parlament Espanyol, la majoria de diputats son casats, ni que sigui per segona o tercera vegada. En canvi, la majoría de diputades, son divorciades o bé solteres.
El motiu?, doncs ells poden faltar de casa les hores i dies que faci falta, però elles encara no, s'entén la dedicació absoluta dels polítics a la vida pública, però si ho fa una dona, encara està mal vist. Consti que ho diu una dona que sap de què parla, no ho dic jo. Ni que ben mirat... jo podría opinar i molt, de la hipocresía social, però millor m'estic calladeta!.
Vivim en una societat instal.lada en la Salsa Rosa?.

dijous, 18 d’octubre del 2007

Lifting....


Vaig a la perfumeria, he acabat la crema hidratant.... quin error....
Bon dia -jo en lila-
Bon dia senyora, què voldrà? - vert ella, la -supermegadependenta-
Una crema hidratant siusplau, marca tal....
Segur?, no se, en tenim d'altres més indicades per vosté...
(primer estrés)...
A mi ja m'agrada aquesta i em va bé...
Ja però vosté ha passat els quaranta... (maleïda bruixa, no sempre en tindràs 25!)
Ho se.... (mirada de mala llet), ja fa dies noia...
Crec que li convé un "pack" de tractament, per ara no li veig arrugues, però no trigaràn.
(Aqui m'agafo al mostrador)
I doncs? què proposes?...
(No se perquè pregunto....)
Doncs miri, per començar, una crema intensiva, de neteja, faci un bon peeling, li convé, ni que vosté encara no ho sap...
brrrr brrr.....
Després una antiarrugues, amb colageno i filets d'or, ideals per la pell madura i les arrugues...
Però si no en tinc!!!
En tindrà, (sentència ella)
També unes ampolletes per donar vida al cutis, a més una altre crema, aquesta és especial, per les bosses sota els ulls...
Quines bosses?, exclamo jo, ara sí, emprenyada!, em miro al mirall espantada
Les que tindrà, respón ella impassible..
També una crema reafirmant, li balla un xic la "papada"
He perdut 25 kilos, exclamo jo!
És clar, diu ella tota comprensiva, entenc, però encara ni queden bastants no?....
(Aííííí, la mato, jo la mato!)
Bueno, un cop tinguem aixó aplicarem també una nutritiva de nit, abans dels 50 és imprescindible i per acabar una crema antiedat, almenys li treurà 5 anys del damunt. En sis mesos veurà un resultat esplèndid. (Ella tota cufoia i contenta).
La miro, ara aclucant els ulls i pregunto....
I quin preu te treure cinc anys de la meva preciosa persona?...
(crec que ara nota el meu sarcasme..)
Doncs si compra el "pack" li surt sols per 300€. Aquest mes està d'oferta! (I m'ho diu amb un gran somriure!).
La miro....
Benvolguda, donim la "meva" crema, la que he demanat, si treure 5 anys m'ha de valer 300€, ja m'estàn bé, em quedo amb els que tinc!.
Algún dia recordarà els meus consells, diu ella tota convençuda.
Reina, quan en tinguis 46, com tinc jo ara, ja et vindré a veure, llavors em dius qui te millor pell.
Tota digna he anat a pagar els 29€ que val la crema que faig servir. Ella em mira amb cara compasiva...
Cony que jo estic divina sense tanta porqueria!.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

De lectures....


Dilluns vaig acabar un llibre, La sang dels Innocents, de Júlia Navarro, encara que la meva és en castellà.
He passat molt bones estones amb aquest llibre, 778 pàgines que en cap moment m'han aburrit ni donat ganes d'avançar algunes més ràpides.
Parla sobre Orient i Occident, de religions, de terrorisme i d'extremistes, fins i tot d'amor, vaja, com la vida mateixa!.
A mi, alguns moments, m'ha posat la pell de gallina, ni que no soc peruga, és pot veure ben clar que el llibre és realista i com la religió, portada als màxims extrems, pot anular qualsevol voluntat i fer mal.
És un llibre entretingut i documentat que transcorre en diferents escenaris al mateix temps, però no et "perds" ni un moment de la situació que explica.
Ni tan sols el pes del llibre, tingueu present que casi sempre llegeixo al vespre al llit, m'ha desanimat.
Ja sabeu, un més per llegir.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Memòria, SÍ, però quina???


És evident, crec que per la majoría, que la llei de Memòria històrica, no fa justícia, almenys no la suficient, més que res hi perden els de sempre, l'esquerra.
Com pot ser que oblidem tan facilment?, cert, jo no ho vaig viure, però l'avi em va explicar algunes coses, en Tristany, company i memòria vivent del PSC m'ha obert els ulls a moltes altres, apart n'he llegit i com pot ser que s'oblidi qui va començar la guerra, qui va fer pagar amb pressó i tortures els teoricament "perdedors"?. Oblidem que els que varen començar la guerra varen ser uns sublevats?, que varen carregar contra un gover legitim i democràtic?. Tot-hom va cometre barbaritats, com a totes les guerres, però tinc la sensació que sols un dels bàndols ha pagat durant 40 anys!.
M'argumenten alguns coneguts que el Govern no pot anular juducis, aixó pertany al "poder judicial", i doncs què esperen?, poden perseguir aquests "jutges moderns" a Pinochet i no poden fer justícia al nostre país?, és clar, ningú vol donar aquest pas tant important.
En Quim, amic i revolucionari, aquest sí te memòria i em fa arribar un escrit de Carlos jiménez Villarejo, tingueu paciència i arribeu al final, potser entendreu una mica més....

La repressió exercida pels revoltats i per la posterior dictadura permet parlar de genocidi.

Recentment, un dirigent del PP, alineant-se amb la posició del seu partit en el Parlament Europeu contra la condemna del franquisme, va dir, com minimitzant el que va significar, que solament va ser un règim "autoritari e dretes". En el 70 aniversari del colp militar contra la Segona República, és necessari recordar la veritable naturalesa del règim imposat pels vencedors, el seu caràcter feixista i el genocidi que van cometre durant la guerra i després de la derrota de la República.
La repressió mantinguda de forma calculada i sistemàtica pels revoltats i després per la dictadura va tenir l'abast suficient com per a ser qualificada de genocidi. Així resulta de les dades, parcials, facilitats en el seu moment pel ministeri de Justícia de la dictadura: els presos polítics el 7 de Gener de 1940 eren 270.719, i el 10 d'abril de 1943 encara eren 92.477. Els presos polítics morts, entre els quals incloïa als afusellats després d'un procés i els morts en les presons, des d'abril de 1939 fins al 30 de juny de 1944 van ser 192.684. Aquesta terrible realitat la justificava un decret de 1939 sobre les presons: "El notori increment de la població reclosa derivat del nobilísim afany que anima al nou Estat de liquidar jurídicament les responsabilitats contretes per quants van participar en la monstruosa rebel·lió marxista".
Tots aqueixos presos i molts milers més van ser sotmesos a processos davant els consells de guerra i els tribunals especials que eren la culminació d'un règim de terror imposat als encausats des que eren detinguts. Eren arrestats il·legalment, per l'absència de causa que justificara la detenció —que es perllongava indefinidament, sense control judicial algun—, eren salvatgement torturats i, quan eren condemnats a presó, se'ls sotmetia a un règim penitenciari presidit per la venjança i la crueltat. Els consells de guerra, que van dur a la presó o a l'afusellament a dites preses, no podien qualificar-se de tribunals de justícia. Eren, pura i simplement, una part substancial de l'aparell repressor implantat pels facciosos/ i després per la dictadura.
ELS PROCESSOS davant els consells de guerra eren radicalment nuls per diverses causes. En primer lloc, no mereixen la qualificació de tribunals de justícia quan van ser constituïts, ja des del decret 55 de 1936 del general Franc, pel poder executiu. En segon lloc, els militars que els formaven mancaven de qualsevol atribut d'independència, propi d'un jutge, en tant que eren estrictes i fidels servidors dels seus superiors. En tercer lloc, era incompatible la seua possible independència amb la disciplina castrense imposada per tots els caps. La submissió a l'Executiu quedava de manifest quan l'execució de la pena de mort exigía el "assabentat" del cap de l'Estat.
A més, concorria una total vulneració de totes les garanties i drets fonamentals. La instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor dels encausats, que sempre romanien en situació de presó preventiva. A tots aquests processos es referia la declaració de l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa sobre el franquisme com un "sistema de justícia militar expeditiva" en el marc de la imposició de la "llei marcial".
Altres instruments essencials de la repressió van ser el Tribunal de Repressió de la Masonería i del Comunisme i els Tribunals de Responsabilitats Polítiques. Eren tribunals radicalment il·legítims, tant pel seu origen com per la seua composició, i per ser organismes de naturalesa administrativa dotats de competències per a la imposició de sancions penals. La llei de 1-3-1940, creadora del primer d'aquells tribunals, és la màxima expressió de l'arbitrarietat al servei de la repressió ideològica i política. Establia penes gravísimes de reclusió menor i major, a més d'altres privatives i restrictives de drets. Franco nomenava al president del tribunal i als seus membres, que havien de ser "un general de l'Exèrcit", "un jerarca de Falange" i dos lletrats. Era la més rotunda negació de l'Estat de dret. De similar naturalesa van ser els tribunals establits per la llei de 9-2-1939 de responsabilitats polítiques. També eren tribunals administratius, presidits per "un cap de l'Exèrcit", i els seus membres eren responsables polítics de la dictadura, falangistes i militars, facultats per a imposar sancions d'ordre penal, com inhabilitacions, estranyament, confinament, bandejament i pèrdua total o parcial de béns.
ELS DANYS causats a les víctimes van ser immensos. Ara és inajornable una reparació que la democràcia deu a qui van patir tan brutal repressió. Què espera el Govern? Des de 1948 està vigent la Declaració Universal de Drets Humans, que la dictadura no solament va ignorar, sinó que va violar de forma sistemàtica. En 1948 s'aprova la convenció per a la prevenció i sanció del genocidi que en aqueix moment estava cometent-se a Espanya, igualment ignorada i violada durant 20 anys. La llei d'amnistia, salve en els supòsits de desapareguts i dels delictes ja prescrits, va afavorir de forma singular als responsables franquistes de tota classe de delictes i, en particular, als membres dels consells de guerra, moltes vegades constituïts il·legalment, i d'aquells seudotribunals responsables de gravísims delictes. La reparació i rehabilitació moral i jurídica de les víctimes no admet més demora.
(Carlos Jiménez Villarejo).