dijous, 26 de febrer del 2015

Adoctrinar....


No se què té en Wert, torero!!!, que és llegir alguna notícia del seu ministeri i aconseguir que tingui mala llet de bon matí.
Avui, dono gràcies, al temps i la meva edat, que en Martí acaba aquest any el batxillerat i no hauré d'actuar ja. Em veia sent de les primeres persones a ser atacades per les noves armes tasser dels mossos per anar a l'institut i muntar un "pollastre".
Ara, que som al segle XXI, sí pp sí... al XXI !!!! Obligaran la canalla a estudiar religió. OBLIGATS!!
I dic jo, no estem en un país aconfessional? JA!!, no us ho creieu pas això, som a un país on els ministres com en Wert, torero!!!, creuen que no sabem educar els nostres fills i filles, pobrets, no els evangelizem i és clar, algú ha de vetllar per ells no?
En Martí va ser batejat, per mantenir la pau marital, ho dic alt i clar, total, va servir per a una merda, ja em perdonareu. Ara, ell, no em perdona que ho fes, quan els seus germans no els vaig batejar. Li he explicat els motius, els entén, però creu que vaig ser poc contundent. És clar que davant l'amenaça que ho fessin d'amagat meu..... vaig cedir.
Ara ha decidit, te 18 anys i pot, apostatar. Li he dit que és una beneiteria, que no li doni més voltes, però el deixaré que faci, només faltaria!.
Total,tenim ministres com en Wert, torero!!!, que pensen que som nens petits, que no sabrem educar l'esperit o bé creences, però senyor Wert, torero!!!, gent com jo volem que els nostres fills i filles decideixin, quan tinguin edat, què volen creure i en qui!
Vostè, primer, els va voler españolitzar, ara, adoctrinar. No pas els meus!!

Els meus fills no han anat a escola per aprendre a pregar, resar, creure.... i han anat per tenir un futur, uns estudis, una educació, aquesta que vostè, "senyor" Wert, torero!!, ha posat al límit, aquests estudis elitistes que ja sols els podran permetre famílies amb diners, com vostè, no "senyor" Wert?, TORERO!!
(p.d. Com podeu entendre lo de torero és per lo xulo que és)



dijous, 19 de febrer del 2015

18.... ja?


He pensat dies què et podia escriure, dir, que no hagi fet ja.
Parlem sovint, discrepem, cert, la pubertat no és senzilla i jo sóc poc pacient... però en el important, en el nostre dia a dia, coincidim i ens agrada estar junts, compartir, ni que cada cop menys, com és normal.
Et podria dir que ja ets adult, però fa temps que et comportes com a tal, que prens decisons, que tens actituds de persona adulta.
He dit, també sovint, que ets el meu company de pis, de viatges, de camí, del dia a dia que de vegades no és senzill, però hi ets quan és important, quan cal, quan em fas falta. Sóc afortunada amb els fills, sempre hi sou. 
Sent massa petit, jove, t'ha tocat viure situacions difícils, ens ha tocat, no t'he pogut lliurar de tot, però has tirat endavant i has oblidat, madur com pocs. Has consolat i donat ànims, ho fas molt bé.
Martí, avui fas 18 anys, ja.... i jo segueixo perduda cercant l'infant aquell que sempre anava de la mà, pillin, simpàtic i alegre.
Ja se sap, per les mares, sempre sou els nostres nens.
Gaudeix, de la majoria d'edat, posa seny, que fer 18 no és fer el que vols, és aprendre a decidir. I sovint, no és senzill.
Raona, escolta i pensa dos cops les coses, jo seré aquí, com sempre, per quan vulguis i calgui. Seguiré lluitant perquè no et falti de res, però això, tu ja ho saps.
Ara, compartim altres coses, música, películes, secrets d'amor... fins i tot, hem coincidit anant de festa! Al concert de La Pegatina, quina gran nit al Clap!
T'estimo, petit meu, ni que ja em passes dos pams...

dimarts, 17 de febrer del 2015

Doulas .......

Aquests dies hi ha cert rebombori amb aquest nom, segons elles, són dones que s'ofereixen a assessorar i acompanyar les gestants pels dubtes durant l'embaràs. Més o menys...
Què està passant en aquesta societat?
Quan jo vaig ser mare, els primers dubtes, els vaig consultar amb el metge, com és i ha de ser. No oblidem que tenia 17 anys quan em vaig embarassar per primer cop, no, no de "penalti", de gust!.
Després, els dubtes aquests que ens fan sentir una mica ximpleta al principi, o bé els parlava amb la meva mare, o amb la meva primera sogra. Elles, no eren tan "modernes" com jo, però havien parit en temps molt més difícils, i sabien, per experiència, com havia d'anar la cosa.
Una altra, era que després, jo feia, o no....
També tenia les amigues, més grans que jo, però és clar, de la colla, vaig ser la segona en ser mare!.
Què passa que ara han de pagar per assessoria emocional?, d'embaràs?, i el metge?, i la comadrona?, no són prou acompanyament?
S'han perdut els valors i les formes fins al punt que consultem fora de la família coses tan ximples com el mareig, la molta, o poca gana, agafar la canalla així o aixà?
No se, de veres, si són unes aprofitades o és que tenim unes noies joves, ni que la majoria ja tenen més de 30!, que no són valentes o capaces de tirar endavant amb la parella i família una cosa tan maca i personal com l'embaràs.
Quan he estat àvia, malgrat que han parit les meves joves, elles m'han consultat, comentat, preguntat, i sempre els he dit el mateix, cada embaràs és diferent, gaudeix del mateix, és un estat... únic!
Ja em perdonareu.... crec que és tan sols un negoci per gent feble, principalment.
Consulteu i confieu en les famílies, les mares, àvies, tietes, apart de consell, et donen afecte.
(A la foto la Petra i la Ramona amb el meu fill gran Carles, dues àvies que ja no hi són)


divendres, 6 de febrer del 2015

A dues mans....


Temps i temps que em pregunto com ho puc fer per gaudir dels dos a la vegada....
Ja tinc fama d'estranya i lliberal, però em neguitejo i em doneu plaer al mateix nivell, no entenc que no pugui fer un trio amb vosaltres.
Una tan blanca, fresca, lleugera i potent. Dispares el teu influx sobre cada raconet de la meva pell, cada dia, sempre que vull i em ve de gust, però reconec que quan més et gaudeixo és de bon matí, quan la meva pell encara està calenta del llit i amb les marques del llençol...
L'altre, negre, potent, concentra el seu poder a la meva boca, i d'allà, escampa el seu sabor, potent i fort, per cada porus del meu cos...
Mai he tingut manies amb els colors, cada un té lo seu i lo important és gaudir, força!. També és coneguda la meva debilitat pel negre....
Aquests dubtes que tinc, com gaudir a l'hora d'aquest desig visible i potent al meu cos, a la meva vida, a la meva pell i als meus llavis... sovint, em posen ben nerviosa.
Tanco els ulls i us puc sentir, els dos, a l'hora, i ja m'excito, em poso nerviosa i sigui on sigui, espero impacient el matí per repetir, un cop, dos, tres... els que faci falta i el cos aguanti.
Dutxa o café?, què faig primer?, Blanc o negre?.
Crec que de moment, seguiré começant per el negre!