Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...
No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.
Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc, sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.
Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.
Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.
Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.
Tornaran els somriures i les escapades.
Tot arriba, espero......