Les esgarrifances i el desig, han canviat de bàndol.
L’emoció de les trobades, secretes, ni que no massa, han deixat pas a l’oblit i el desinterès.
Aquells somriures còmplices, no sé on han quedat.
Però seré sincera, no els trobo a faltar.
Si em tornes a mirar, serà des de la rancúnia, des de la foscor on vius, la tristesa latent, pensar, malgrat el temps passat, que tens raó.
Però si jo et mirés, tampoc ho faig, ara, ja, recordaria els bons moments, que van ser un grapadet, i que van tenir, per sort, un final ràpid.
El temps que queda, no hi haurà mirades, ni somriures, ni petons, ni pell, ni complicitat, ni mans que s’escapen al vol.
Aquella dona segueix aquí, emotiva i passional, aquell home va ser un miratge, com mirar al mar ben blau un dia d’estiu. Breu com un sospir.
Tot passa, per sort, ho porto escrit, en tinta, a la meva pell.
(avui estic tendreta, ni que no ho sembli)
.jpeg)
