Fredor...

Avui, tot esmorzant amb en Martí, a les notícies parlaven del cas de la noia Marta del Castillo, com ja sabeu va morir assassinada.
Em pregunta si mai la trobaran.
Jo li responc que no puc entendre, no puc, com gent tant jove poden tenir aquesta sang freda, mentir amb aquest descar sota la pressió d'un tribunal.
Quin tipus de jovent està gestant aquesta societat?.
Que adults menteixin, inventin i aguantin, s'entén, que no respecte.
Però estem parlant de menors, menors que violen, maten i amaguen i en cap moment, ni un!, defalleixen, s'esfondren ni ploren.
Ni que fos per el patiment dels pares, que mai podran descansar donat que no han acomiadat com cal la filla, ni davant dels plors i desesper dels mateixos, no diuen on és la morta.
Un altre paper és el que juguen les televisions, en alguns casos una vergonya.
M'he callat dir a en Martí que si jo fos la mare.... no se si em conformaria amb aquesta paròdia de judici, no ho se....

De nou....

El GRA al cul.

Estic acollonida....

Al mes de juliol vaig escriure això:
De com flipar sense provar gota de res!
Ara, un cop he llegit que han multat una periodista mataronina i el seu manso per "supuestamente" haver insultat un mosso, doncs ja pateixo!.
Ja veig qualsevol dia d'aquests un sobre a la meva bústia provinent dels nostre "estimat" ajuntament amb una multa per el meu escrit i és clar, ja sabeu com en soc de subversiva jo!
Deu resultar que la paraula del mosso val més?, no va dir l'ajuntament, preguntat per un partit de l'oposició que no es pensava posicionar?.
Molts i moltes mataronins i mataronines ens varem sentir del tot envaïts per els mossos, en plan "machomen", passamuntanyes i postures del tot innecessàries davant de canalla i famílies que volien gaudir de les Santes. La seva actuació va ser, sense cap dubte, del tot desproporcionada.
Aquest món cada dia és més boig. A partir d'ara ni els podrem mirar. Aquests d'en Puig i de CiU, de "mal en peor". Aquí a callar, pagar i punt!
Una vergonya.
(si arriba la multa faig una col.lecta val?.

Habitacions tancades....

Agafo el llibre, Habitacions tancades, em te enganxada, cada vespre, de dia tinc poc temps, l'agafo, i recordo el darrer llegit la nit abans, i avanço, i em dol pensar que s'acabarà, enganxada a la família protagonista, a les ombres, a la pols, a les nines velles, als quadres penjats, a les habitacions sorpresa, al servei de la casa, al redactat....
Però avui tinc el cap molt ple, aviat veig que no puc "entrar al llibre", tinc massa informació, massa notícies recents, no se per quin motiu la gent pensa que em pugui interessar per segons quins temes...
Tinc, com sempre, l'habitació ben ventilada, penombra i silenci.
Poso el llibre, obert, sobre la meva cara, tanco els ulls, respiro en profunditat, rememoro el dia, les hores, arribo fins dissabte, les rialles que vaig gaudir amb en Dídac, la llarga, llarguisima caminada per un nen que encara no te tres anys, anar a buscar en Martí a l'esplai, fins la Plaça Granollers, des de l'Avinguda d'Amèrica, i tornar!, les fulles seques als peus, tots dos escampant fulles i rient...
I aquí sí, trec el llibre de la meva cara i enfilo la novel·la de nou, ara ja concentrada i amb un somriure als llavis. No m'adono i em toca gaire bé la 1 de la nit llegint.
Si teniu ocasió llegiu el llibre, s'ho val.
S'ha de saber buscar la calma, i res millor que el somriure d'un trapella espavilat.

Costa de creure.

Però és del tot cert.
Tinc una coneguda que està, com tantes persones, passant un moment molt dolent econòmicament.
Fa 7 anys varen comprar amb el seu marit un pis, després de estalviar anys, de dubtar, es varen decidir. El banc amb el que varen fer la hipoteca els hi va valorar el que compraven en 340.000€.
Ells en varen demanar 270.000 i han anat pagant sense fallar mai.
Ara, ella ha quedat a l'atur. Els ofeguen bastant els 900 i pico d'euros que paguen, per tant, varen anar al banc, de nou i varen demanar una nova valoració per mirar de vendre el mateix.
Quan va venir el taxador varen estar contents, era el mateix que els havia valorat el pis en la seva compra.
La sorpresa va venir quan els va dir que ara, el mateix pis, amb la cuina nova i finestres noves, que no és poc, valia 230.000€.
La seva cara, un mapa, i l'argumentació del taxador molt pitjor: Ara, ha caigut la bombolla i els pisos es valoren al preu més real.
I dic jo, els bancs mentien en el preu dels habitatges?. Qui va crear aquesta bombolla si no ells?. I ara, a sobre es queden el pis, segons ells per molt menys valor que el vares comprar i quedes deutor per tota la teva vida!
Estem ja insensibilitzats? o bé tota aquesta gent que es mou aconseguira que la famosa "dación de pago" tiri endavant?.
Els mateixos que ara son rescatats posen el peu al coll als que varen enganyar en el seu moment.

Això em sona....

Núvol...

De vegades perdem el món de vista, tants malparits per el món poden amb qualsevol, fins i tot amb la Joana, ella, sempre tant forta.

Però la negror dura poc.
Una jove que demana de fer un cafè, una conversa tranquil·la, una rialla sincera.
Una família que et visita el diumenge a la tarda, sense avisar, més conversa, petons, un menut que ho enreda tot, i ens treu un somriure. Una jove i un fill també preocupats, però també disposats.
Una filla que et necessita, i estàs present, i cuines, i fas endreça amb tot l'efecte del món. Un viatge a Barcelona, també imprevist, unes llaminadures, un reagrupament familiar inesperat, bon ambient, tendresa.
Un menut que ja fa temps em va passar un pam, o més, que m'abraça i em demana que no em preocupi, que els tinc a ells, ens tenim, que passarem com sigui amb el que sigui, almenys ens tenim els uns als altres, no tothom ho pot dir ni gaudir.



Un fill a 17.000km que em fa un Skype i m'anima, i m'envia postals, i cartes que em fan plorar, d'emoció. Fotos des de Adelaida, boniques, romàntiques. Com la que teniu a dalt.
Si en soc d'afortunada!, prou per no deixar que un cabró em segueixi amargant la vida.
El núvol és fora i jo, envoltada d'afecte i forta, de nou.
Espero impacient el juny per poder fer una bona celebració, amb tots i totes, ja en tinc ganes.


La foto no és bona, ho se, però per mi és la millor i més bonica.

Col.lapse.

Stress, obsessions, plans de futur i contradiccions.

El teu cap fa massa voltes abans de poder dormir,
Una vida més senzilla, només vols estar tranquil.
Busques gent sota les pedres en qui poder confiar,
És difícil de trobar-ne i potser no en trobes cap.

Divideixes el teu temps, separant la realitat,
Tens formigues dins del cap, que no paren de pencar,
Busques temps dins de l’agenda, busques lloc on no n’hi ha,
És difícil dir que no, a mi sempre m’ha costat.

Has de trobar un lloc on protegir-te
Has de trobar temps per tu...

I somies un futur on tot es veu tant bell i clar,
Hi existeix la vida plena, prats bucòlics i ideals,
Però et lleves al matí amb tres mil coses a fer,
I aquest somni se n’ha anat, i de nou la realitat.

Has de trobar un lloc on protegir-te,
Has de trobar temps.

Ser bona persona és:
No saber dir que no,
Sentir la lleialtat,
El pes d’estar obligat,
Saber que has de complir
Amb la paraula donada.

Ser bona persona és:
Responsabilitat,
Siusplau no arribis tard,
Siusplau no em deixes tu
Penjat de nou!

I et ve la mala llet
I no la pots evitar
I et ve la mala llet
I no la vols amagar
Et ve la mala llet
I no la vols evitar.

Sanjosex

Estic cansada, porto dos dies que somio ganivets i extraccions d'ulls, no vull pensar el seu significat. Ni tot hom és bona persona ni tot hom està capacitat mentalment per complir el signat. I jo que m'he agafat dos dies per descansar. Vaig a cuinar una estona, això gaire bé sempre funciona....

Del amor... i de l'edat per estimar...

Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interessa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.

Sr. Mas, vostè menteix.

I falta a la cruel realitat.
Des de que varen arribar al Govern, tot han estat retallades, i de les pitjors, educació i Sanitat i sap per quin motiu?, doncs perquè els "seus" poden pagar escoles i metges, clíniques de luxe i el que faci falta, per tant, els importa un pepino si els "de baix" ho passem malament, a vostès no els afecta.
Ara, amb la sanitat és una autèntica vergonya.
Com poden publicar aquestes llistes i dades que saben que son mentira?, sap, quan la meva mare és va operar de cataractes, va esperar uns 4 mesos, ara, tinc un amic que ja en porta 9, 9!!! de mesos i no li donen esperances que sigui aviat la intervenció. mentre, cada dia i veu menys i està més desanimat, per tant, els fills l'han d'ajudar a pagar l'intervenció. Vostré creu que això és digne?.
Per un altre costat, jo porto anys esperant una intervenció, 4 a can Ruti, ara, em varen derivar a la meva zona i n'hauré d'esperar un pro-mig de 4 anys més. I diu vosté que no és cert el que diuen els metges?, ja ho crec que és ben cert!.
Passi vostè una tarda, si els seu tupè i estupideses varies li permeten, a qualsevol sala d'espera d'un hospital, públic eehh, no si val una clínica de pagament, passi allà la tarda, parli amb la gent que s'hi visita i veurà si n'ha dit de mentires en aquest informe que han presentat.
Li dic que menteix donat que és el seu govern, per tant la seva responsabilitat.
I ja sabem, lo pitjor està per venir, per els treballadors i treballadores, és clar. Perquè volen que els metges es rebaixin el sou, però i vostès?, ho pensen fer?.
Amb el tema d'ajut social, ja varen fer una demostracio amb el Pirmi, i aixì anem.

20 anys....

Que una dona de 30 anys acabats de fer va arribar al cinquè pis de la Casa del Poble per fer tasques d'administració. Ben convençuda que seria per poc temps, canviar un mostrador de carnisseria i xarcuteria per una freda taula de despatx no ho veia pas viable.
Però varen passar les setmanes, i va mantenir les dues feines una temporada, fins que ja va veure que li agradava, que s'entenia amb la gent, que en coneixia de nova i coincidia amb altra de feia temps.
A la fi, a la vida, gaire bé tot, consisteix en vendre i a ella, això, se li donava molt bé.
I els anys varen passar, ràpids, com acostumen a fer-ho, amb alegries i disgustos, la mort de companys i companyes amb qui fas camí és molt trista, gent que traspasses el mostradors, taula d'oficina i comparteixes amistats, i molta vida.
Han passat tantes coses que em caldrien un munt de pàgines per fer un resum, algunes d'aquestes coses les he escrit aquí i els que em seguiu fa temps les heu llegit. Hem quedaré amb lo bo, que no ha estat poc. Si alguna cosa trobo a faltar, i molt, son les vistes que tenia abans...


M'agrada la meva feina, gaudeixo encara amb ella, i avui, fa 20 anys, que treballo al PSC.
Malgrat tot, crec que va ser una bona decisió.
Això, ara, ja no s'estila....