dimecres, 29 d’abril del 2009

600?...


Ufff quin ensurt!
Resulta que tenia pensat un escrit d'aquells una mica... "picants", fa dies que no en poso cap i no pas perquè ja no sigui jo "picantona".
Quan he entrat al panell he vist que aquest és el meu escrit 600!!, mare meva, mai hauria pensat jo que durés tant aqui, que de vegades crema una mica escriure en públic, però encara em queden les ganes i com no, la força per fer.ho.
I què he descobert des de aquell primer escrit de febrer del 2006, ni que aqui surti abril, i que tan sols va consistir en una poesia "robada"?, doncs seria de vertigen llegir.ho tot, la meva vida s'ha girat, l'he girat, com un mitjó, no queda res, gaire bé, dels primers escrits, queden, com sempre, els fills, els amics i amigues, alguns companys i companyes, i d'altres que em varen donar la benvinguda en el seu moment, alguns, poquets per sort, ara em fan "morritus", soc un "problema", coses aixi d'encantadores, és curiós com en opinar en "obert" canvien les coses.
Han passat tantes coses en 3 anys que gaire bé espanta veure.ho tot, però aqui seguim, en peu. He deixat persones, n'he trobat de noves, he estat àvia, he intentat, a la fi, gaudir.
També anyoro algunes persones que han plegat d'escriure, encara que sembli una tonteria ens acostumem a llegir el que trobem per aqui i establim certs contactes, fins i tot amistats, després sap greu, és evident.
En fi, crec que sempre s'ha de mirar endavant, el passat no és més que això, passat, ha de quedar enrrera, ni que alguns tinguin mania persecutòria i vegin fantasmes on no n'hi ha.
Arribaré als mil?.


dilluns, 27 d’abril del 2009

Conceptes.....



No és el mateix;
Deixar, que ser deixat.
Mirar endavant, que fer.ho enrrera per fer mal.
Ser decidida, que fer.se la víctima.
Tenir les coses clares, que enfosquir per carregar.
Semblar forta, que ser.ho.
Deixar el passat enrrera, que explicar el què ningú creu.
La versió real, que la versió adaptada.
Callar, que mentir.
Anar per algú, que intentar posar distància.
Insisteixo, no és el mateix.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Setmanes encadenades......

Queralbs

Aquesta n'ha estat una.
Una setmana que ha passat tan ràpida que ni tan sols podria recordar els detalls, fora de l'alegria de la placa al meu tiet i potser el dia de Sant Jordi, recordo tan sols anar a mil tot el dia, per tant, també tota la nit, no se deixar la feina enrrera.
És ben normal que quan es fan canvis faci falta un temps, per totes les parts, per situar i estudiar possibilitats, però no sempre trobes qui està disposat a esperar, això m'ha provocat uns primers dies de setmana terribles fins que dimecres vaig decidir que pas a pas, com sempre i sense descàns, com sempre també, aniria fent.
Tinc la taula del despatx, bueno... imagino que encara és allà doncs l'ordinador no vola!, col.lapsada de papers que esperen, de cartes pendents, i no ha començat pas la campanya!.
Tins potser 30 mails pendents, sols he respost les coses urgents i prou.
I treballar a aquest ritme, doncs provoca un estrés important, avui a les 7 m'he despertat pensant si havia fet un pagament, o no.... ja no he pogut dormir més.
I com m'agradaria tenir més "patxorra", senyor....
El dia de Sant Jordi, una cosa maca havia de passar enmig d'aquesta feinada, apart de rebre roses de tot.hom que esperava, vaig donar una volta per la Riera i la Rambla abans d'anar a la feina, sobre les 3 de la tarda, va ser del tot impossible comprar cap llibre, un munt de gent apretada i acalorada m'ho va fer una missió impossible i això que sabia el llibre que volia, el de Gaspar Hernàndez, El Silenci, potser perquè en necessito ara mateix o potser perquè quan em va entrevistar per el seu programa, Una nit a la Terra, em va encantar.
Total, avui aniré al Robafaves i el compraré. A veure si una bona volta per Mataró, em relaxa una mica, ja que no puc marxar a Queralbs.... el millor lloc del Món per relaxar el meu esperit, la foto la vaig fer allà.
(mecachis, s'ha acabat el llibre que volia, aixi que he agafat un altre que també em feia gràcia, El Club de los Viernes).

dimecres, 22 d’abril del 2009

Orgull de persona....



Orgull de família, d'amic i company, de TIET, en majúscules, de saber escoltar, de ser un lluitador incansable, un militant exemplar, raonador, dialogant, desinteressat, treballador, apassionat del què fa, de com ho fa i de com ho defensa.
Per "culpa" d'ell vaig entrar al PSC de Mataró, com qui no vol, un dia em va dir... Joana, amb lo clar que parles i votant com votes socialista, perquè no et fas militant?... allà va començar la història meva amb l'Agrupació, crec que era més o menys l'any 1987.
Per mi és molt més que un tiet, m'ha fet de pare en algunes ocasions i m'ha fet costat, ha confiat i jo hi confio en ell.
Ahir, el Govern de la Generalitat ha donat a Pascual Fernández, el meu TIET, la Medalla al Treball President Macià, i jo n'estic tan feliç...
Li han reconegut tants i tans anys de lluita, ja tocaba!
Se que més d'ún ho trobarà una tonteria, però si sabessiu tot el que ha fet i treballat, ho entendrieu.

Pascual Fernández Pruñanosa. Sindicalista i regidor. Pel seu compromís en la defensa de la llibertat, igualtat i millora de les condicions de les persones treballadores, i per l'impuls per enfortir i fer créixer el món sindical i associacionista.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Instants de cap de setmana....

De bona música....



De fer un café contemplant les vistes....



De veure com esclata la Primavera....


De fer "pecats"... dolcets...

De fer d'àvia mentre soc solidària...

(les fotos: Martí B.T. I Antonio Giménez)

dissabte, 18 d’abril del 2009

Granet a granet...


Avui toca Solidaritat, de la de veritat, de la que fan les persones anònimes, amb ganes, sense interessos ni esperar res a canvi.
Ara, més o menys, fa un any que EPMA va presentar el projecte "Salvando el Nido", de Epma Solidària.
Malgrat estar convidada no hi vaig poder anar, avui sí aniré, ni que sigui fent de iaia, aquests actes son els que m'agraden, actes amb gent que conec i estimo, dels que entre tots i totes posen el granet per el seu funcionament.
Tampoc puc oblidar com vaig conèixer Epma Solidària, els mobles, llibres i estris meus que varen carregar sense conèixer la Joana, el dia que vaig marxar de "la casa" i ells, un amor d'homes, varen venir sense demanar res a canvi, d'alguns d'ells vaig rebre part de l'afecte que necessitaba en aquells moments i com no, em varen aixugar part de les llàgrimes que algú va provocar al poc de marxar...
Sovint els hi demostro el meu afecte i encara que soc "nova" a l'entitat, ara, que en Martí comença a ser més gran i ja m'acompanya i més a coses solidàries, espero poder tornar part de l'afecte que ells m'han demostrat.
Si us animeu, avui dissabte a les 18:00 a la seva seu, Ronda Bellavista 43.

(Ha estat un acte esplèndit, emotiu i molt tendre al final. Ha cantat un jove de Nicaràgua i hem acabat picant de mans i cantant.... Cristo ya nació en Palacagüiña, hijo de Chepe Pavón y una tal María, ella va a planchar, muy humildemente.... Quins records., amb la Glòria ens hem emocionat..... posaré algunes imatges més endavant)



divendres, 17 d’abril del 2009

Em deixeu?....


Va, sigueu bons i bones, per una vegada que estic tant orgullosa de la feina feta, ni que en queda molta més per fer i jo n'he fet una milessima part.....
Que sovint us he explicat les meves excurssions a Barcelona per apendre, amb la Renfe per mig és clar...
Que he parlat d'una de les meves tasques, d'aquest PSC que tant m'estimo i com els grans amors... tan sovint em fa emprenyar...
Avui, estic molt contenta, per fi ha nascut la "criatura" i encara que tot just la domino, també com les grans passions que mai s'acaben de dominar, per fi ha vist la llum.
I jo.... encara que nerviosa com una mare primerenca, que se lo molt que patiré per complir i bé la feina, estic.... feliç.
Avui, per fi, ha vist la llum la nova web del PSC.
Ara només queden hores i hores de dedicació per omplir la mateixa...
Però... soc una MAMEKUP, Madura Més "ke" Preparada :)

dimecres, 15 d’abril del 2009

"Llepes".... també coneguts com "pilotes"...



Una amiga, tot prenent un café aquests dies que tenim més temps, m'explica la situació que viu a la feina, situació cruel a la vegada que ridicula.
Te un company que "vijila", en nom de l'empressa i sense que ningú li hagi encomanat la feina, però aquesta "persona", aspirant fustrada de "jefito", s'ho ha encarregat ella mateixa.
La cosa és que de vegades va de company i confident, sobre tot per carregar contra d'altres companys i companyes de l'empresa, i d'aqui a qui, va de jefe.
Alguna vegada, aquesta amiga li ha remarcat el fet de que no és pas un jefe, només una peça més de l'engranatge de l'empressa, però aquesta "persona", dale que dale!.
La meva amiga també ha pogut notar i comprovar, que els de debò, els que manen, estàn informats sempre dels detalls de la empresa, de les coses petites dels treballadors i treballadores de la mateixa i és clar, no ha calgut preguntar qui ha inforat, era evident. Això sí, escombrant sempre cap a casa.
Estàn convençuts que la empresa sense ells no funciona, però ni imaginen lo tranquils que estàn quan no hi va.
També és curiós que aquesta "persona" faci el que vol, entra i surt a l'hora que li interessa, a comprar, a fer gestions personals, si no ve sempre te una excussa "perfecte" per justificar, l'absència etc...
Però aiiiii sí qui un dia falta és una altre persona, per més que aquesta justifiqui, llavors indaga, crea mal ambient, xafardeja i no para finc crear un dubte, mai raonable, sobre els companys i companyes.
Tot per ser ben vist per "la patronal", i és clar, jo, innocent, li he pregutat a la meva amiga.... i qui vijila al vijilant?, la resposta ha estat contundent, ningú!
De tot en diuen companys de feina, a mi, em fan un fàstic insufrible aquestes persones i lo trist, cada cop en podem veure més.
Son persones que jo denomino, fosques....

dilluns, 13 d’abril del 2009

Amb humor, siusplau!...

De vegades, aquests de El Jueves, son la pera!
Bueno, jo el trobo molt bò je je.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Quan les cames volen...

Platja de Pineda de Mar

Ahir, amb en Martí, que feliçment torna a ser a casa després dels seus viatges, varem fer una petita excurssió.
En pujar al tren, direcció Massanet, primer anavem amb la intenció de baixar a Calella, varem canviar i voliem anar a Malgrat, però en arribar a Pineda, ens varem mirar i amb una "arrebolá", ens varem baixar allà.
Era ben núvol, diuem paraigues i bones sabates, però estavem ben convençuts que ens mullariem.
Platja de Calella

Varem passejar per el mercat, si, era dia de mercat i ni ser festa, allà el fan. Després varem agafar el passeig marítim i a pas lleuger no varem parar fins arribar a Calella.
Fa molt de temps haviem vist aquest camí des de el tren i en teniem ganes, el cel era imponent, uns nuvols foscos ens varen fer patir una mica, però fins i tot varem poder fer un aperitiu en un "xiringuito".
Quan varem ser a Calella, varem buscar lloc per dinar, com uns "guiris", per cert, deunidor els que varem veure, a les 13:30 teniem gana, ens varem decantar per un japonés, el "pato pekin" bonissim!.
Després una volteta, ara ja si plovia suaument, i a buscar el tren.
A la tarda encara ens va donar temps de fer un pastís i fer una feineta web que ell i jo teniem pendent mentre escoltavem la música de Hairspray i ens marcavem algun ball.
Total.... un divendres estupendo.
Les fotos les ha fet ell, ara hi te una gran afició i n'estic del tot encantada.

dijous, 9 d’abril del 2009

Lo prohibit....




Què fa que una cosa ens sigui més temptadora, més dessitjada, més esperada, més anhelada, que ho esperem impacients, que les hores semblin dies, que perdem el temps mirant l'infinit, que el pessigolleig d'estòmac ens impacienti i fins i tot ens provoqui mal humor, que l'espera es faci eterna, que fins i tot la pell, ens faci estar més sensible?.
Lo prohibit, sense cap dubte, en l'àmbit que sigui, de menjar, de beure, de mirar d'amagat....
Però cap, en cap situació ni moment és més temptador.... que el sexe prohibit, que no està ben vist, que no ens pertany, la pell que amb sols el seu tacte, ja gaudim... això, encara el fa més temptador.
I de vegades ens conformem, acceptem que no pot ser, ho deixem passar....
De vegades, les coses "prohibides" son les més agradables....

dimarts, 7 d’abril del 2009

1991.....

I a mi que no em sembla que faci tant....
Va ser la única vegada, reconec que em va fer gràcia, era massa in.nocent!
Però del que de veritat vaig gaudir, va ser de fer campanya al carrer, repartir clavells amb en "Sánchez", la Mª Ángeles, penjar cartells amb en Remigi, fer un entrepà a les 23:55 per poder penjar els darrers cartells al darrer minut en aquella valla tan gran...
Quins temps... i quines campanyes electorals!
M'he fet gran... ja començo a fer neteja dels calaixos.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Dijous de "Glòria"...




Aquest dijous passat, aprofintant les poques ocasions que el meu estat de mare "soltera" em permeten, vaig anar a un lloc que en tenia moltes ganes, un concert de jazz.
El feien al Casal Aliança i em va encantar, potser jo hauria escollit alguna peça més mogudeta, em decanto per un jazz més "negre", diguem "King" Bolden o el gran Duke Ellington, però la veu de Sílvia Pérez, encisadora i la esplèndida actuació dels tres músics, em varen fer gaudir d'un vespre, apart d'encantador, molt relaxant, que bona falta em fa darrerament.
L'ambient de la sala, de lo més acollidor, cava, pastetes, la llum molt suau...
Les prèvies, sempre tant importants en tot, un jove em va recollir a la feina, varem anar a sopar, bona conversa, bona teca, i bona companyia, llàstima que no vingués afeitadet!, hauria estat insuperable :).
Lo dit, dijous de Glòria!

dissabte, 4 d’abril del 2009

Blanc sobre negre...

I ells encantats d'haver.se conegut....
I és que aquest amor de criatura, es fa amb tot.hom!
Sociable ens ha sortit, sense cap dubte.

dijous, 2 d’abril del 2009

"Arrebatada"....



Tenim un problema, tu i jo, cada vegada que ens veiem acabem igual.
Els dos sabem que no ens convé, que tanta passió pot ser perjudicial i ni que mirem de coincidir poquet... quan ho fem... esclata el "big-ben".
He arribat a canviar el recorregut per no veure lo maco que estàs, fosquet, aquesta debilitat meva per lo fosc, temptador, provocador diria... tu em provoques i ja saps... la carn és dèbil i jo caig de quatre grapes!
Lo nostre és certament malaltís.
Però cap dels dos ho podem evitar, acabem junts, poques vegades, però molt intenses, acabem amb un esclat, diria que orgàsmic, de lliberació de substàncies i liquids variats, de salivació potent i agradable.
Un cop hem fussionat els nostres sabors, olors, gustos i ens hem desfet l'ún en l'altre, ve el panadiment, venen els remordiments, però el gustet ja està fet, total, el perill només és... númeric!
Ferrero Rocher.... quin vici!

dimecres, 1 d’abril del 2009

El sopar dels idiotes....


Aquesta coneguda obre de teatre, que no vaig poder veure però m'hauria agradat, parla d'uns amics que conviden a qui ells consideren "idiota" a sopar per poder riure-se'n del mateix.
Alguns dies, jo em sento la "idiota" convidada, però ja fa uns dies que dura l'obra, l'idiota no soc jo, m'ha costat de veure, però quan alguna persona fa servir el seu poder, per deixar malament una altre, que no soc jo, i menysprea la feina d'altres, crec que l'idiota és ell.
Lo millor, avui deu estar inflat com un porc per la seva "victòria", patètica com tantes, però com no veu més enllà del seu esquifit nas, no veu que ha quedat com un paparra prepotent i com un dictador.
Deixem que gaudeixi del moment, i esperem, amb fermesa, que sigui dels pocs que li quedin per viure en aquest àmbit.
I pensar que tot ve per una pataleta de cap de setmana.. senyor! el que s'ha de viure!!
Sort que almenys em queda el recurs d'escriure i treure... ni que ja ni em provoca mala llet, tan sols, la més bèstia de les indiferències.....