divendres, 29 de juny del 2012

Endins..... enfora....

Fa anys que se que la millor manera de fer "fer net" és venir a veure't, gaudir de la calma que transmets, dels instants que em proporciones, tant de cansament com de relax.
Entres dins meu fins arrapar ben fort tot el meu contingut, molt fort, l'estrenys i de cop el fas fora. Fas fora els neguits, els nervis, aquest dia a dia tant difícil, les angoixes queden, si més no, aparcades, és ben impossible ser amb tu i no estar bé.
Sols una estona amb tu, per petita que sigui, m'omple de llum i de força i si em pregunten els motius, sovint, responc que no ho se... que tenim un lligam íntim i dolç, que a cap més lloc sento, fora de casa meva, ara mateix, l'alegría de ser-hi, de la teva llum, la teva verdor i la teva fresca....

I és que tots i totes hauriem de tenir el nostre racó, el nostre món diferent i personal i ni que moltes vegades no hi podem anar, sols veure les imatges i recordar els instants i la companyia, ja fan que sigui especial.
I de Queralbs al "Coronel", de Ribes a l'Ermita de Sant Antoni, de la "Lluna" a Núria.... cada instant m'allunya de qualsevol preocupació.
 


Vall de Ribes, vall de vida. 

dilluns, 18 de juny del 2012

Costums...

Son "animals" de costums, les persones...
Crec que com més gran em faig, més ho soc.
M'agraden les meves costums, ara mateix, crec que no en canviaria cap. Ni que sovint el meu fill gran insisteix que tinc una vida avorrida, segons ell, vol que surti i faci un munt de coses, però és que jo ja gaudeixo amb les que tinc i faig.
Costum de matinar els festius per mirar la premsa per internet amb el meu cafè. De llevar en Martí amb uns quants "axuxons" i mirar com fa ell l'esmorzar. Menjar torrades els diumenges de pans estranys.
Cuinar, i gaudir mentre ho faig i si puc, repartir després lo cuinat.
Costum de dissabtes a la tarda de lectura el sol·litud mentre en Martí és a l'esplai. De sopar pa amb tomàquet els dissabtes.
Costum de fer neteja els dissabtes i també la compra.
Costum de "veure" quan vaig per el carrer i contemplar aquesta ciutat meva cada dia menys cuidada però on també ha arribat la primavera i mentre vaig a la feina, li faig fotos.
Costum d'anar amb el meu ipod connectat i este absent, massa sovint. De posar una espelma a la foto del mey germà Jaume, se que no serveix de res, però a mi em reconforta.
Costum des de fa un temps de plantar tomaqueres i ser feliç de veure com creixen. De regar.
Costum de recordar, també diuen que és normal quan et fas gran, i també evitar recordar segons quines coses, total, el passat és això.
A mi m'agrada tenir costums, m'agrada, en aquest moment, mirar i veure, i si pot ser, la costum d'estar tranquil·la.

dissabte, 16 de juny del 2012

La Rosa....

Tinc una cunyada, que com heu llegit es diu Rosa. Fa més de 25 anys, bastants més, que ens coneixem, jo soc una mica més gran que ella, no molt, però no diré la seva edat que ella és més "coqueta" que jo..
La Rosa avui fa anys, mai li he dedicat un escit, malgrat que s'ho mereix, i molt.
Sempre l'he vist més com una amiga, la millor, confident i pacient, que no pas com la típica cunyada que veus de tant en tant en algun dinar ho celebració. Mai hem renyit, i encara que no sempre hem estat d'acord, ens hem fet costat. Som molt diferents, en moltes coses, però en les importants, sempre estem d'acord.
Ha estat al meu costat sempre, mai m'ha jutjat, ha intentat, i de fet ho ha aconseguit, ajudar.me sempre que m'ha calgut, en qualsevol àmbit de la meva vida, sigui un trasllat de casa, sigui sentimentalment. Ha estat discreta quan ha calgut i ens hem explicat, mútuament, infinitat de confidències. Ha vetllat per tal que no em sentís sola en moments difícils, sigui amb una trucada, amb un entrepà al Coky o portant la Joana al Ikea, que ella sap com m'agrada...
M'ha deixat diners si ha calgut, m'ha vist plorar, riure, passar amors i desamors i en cap moment, per dur que fos, ha estat absent. Sempre m'ha animat a tenir noves relacions i si això s'ha donat, ha estat sempre la primera de conèixer i compartir el secret...
Jo he intentat estar amb ella en els seus moments durs, espero haver estat a l'alçada.
Quan va morir en Jaume ella el va plorar, el plora encara, tant com qualsevol dels que som els seus germans i germanes, ens ha animat, abraçat i petonejat.
En qualsevol ocasió seiem juntes,  cosa que de vegades ens ha costat alguna crítica que nosaltres portem tan dignament...
Rosa, per molts anys, molts i molts, el meu camí hauria estat molt més dur sense tu.

diumenge, 10 de juny del 2012

Una qüestió de fidelitat...

Crec, del més fons de la meva persona i els meus sentiments, que els que decidim ser pares i mares, tenim una qüestió de fidelitat, adquirida voluntàriament, que ha de ser infranquejable amb el pas dels anys cap els nostres fills i filles.
Quan cal, hem de ser-hi, sempre, perquè ser bons pares i mares passa per ajudar tant com podem.
Però és clar, no tothom està capacitat per això. Moltes persones posen per davant els seus interessos personals als dels fills i filles, llavors, és quan no poden reclamar afecte ni estimació. Això, s'ha de teixir dia a dia per tal de fer un tel irrompible.
Quan un pare deixa d'atendre les necessitats bàsiques d'un fill, les coses més normals com són alimentació i vestit, no mereix el nom de pare, ni el mereix ni el pot reclamar. I no parlem de que fa més d'un any no paga cap activitat extraordinària, intercanvi musical, matricules escolars, campaments de l'esplai, ja van 3 i s'acosta el quart, llibres, tot, ho estic pagant soleta. La darrera vegada que va pagar va ser via "execució de sentència" i per tal que no li fos embargat el sou.
Anys i anys de debat estèril, tot, per fotre la mare, per haver deixat el domicili sense el "seu permís", així mateix ho va dir, que no havia signat cap paper per donar permís... també que "em faria la vida impossible".... amenaça que està complint i de la que en varen ser testimonis un bon grup d'amics i amigues i familiars meus. Ja fa més de cinc anys que mai se quin mes pagarà, si ho farà tot, si retallarà el que ell vulgui. No compleix sentències signades fa 3 mesos, justets, i va de víctima....
Jo estic cansada, de callar, de no dir d'una vegada tot el mal que està fent, de que la justícia sigui lenta i no el faci complir amb la rapidesa deguda....  
Sols te feina a fer proclames defensant que l'església no pagui IBI, deu haver confós la seva persona amb l'església i el seu fill amb l'IBI?.
Crec que en aquests casos la justícia hauria de ser ràpida i eficient, quan una "persona", per no dir res més gran, comet aquestes injustícies i delictes, no pagar la pensió d'aliments és delicte, s'hauria de poder actuar amb promptitud i rapidesa, però és clar.... al meu fill no li faltarà res, que tal com ell diu, té tres germans que li fan, i li han fet sempre, de pares.
Una qüestió de fidelitat, estimar els nostres fills i filles i vetllar que estiguin bé.
Mentre, a fer malabars... o miracles!


dilluns, 4 de juny del 2012

Acumular...

En aquesta societat que vivim és molt important què tens, i quants en tens.
Acumulem, possessions, joies, mobles, roba, molta roba, sabates, bosses, fermalls, plats, llibres, gots, neveres ben plenes, coses de decoració, mòbils, televisions, i quan més grans millor, quadres i gerros... i ho expliquem, jo tinc...
Jo em vaig vendre les poques joies que tenia, per poder arribar un fi de mes que algú no va complir els pagaments pactats, i no n'he volgut més. Ara sols tinc 4 arracades i de plata que fa un munt d'anys vaig comprar.
Llibres... doncs ara en compro menys, però en segueixo regalant, crec que alguns meus han volat a Paraguai en un viatge solidari, i això, em fa sentir feliç.
Lo important, lo que de veres val, si ho acumulo... sentiments a flor de pell, abraçades ben tendres, tantes com puc i em deixen, petons d'en Dídac.. que no penseu, li costa donar!.
Acumulo estones de calma i silenci, i escolto, escolto molt... i comparteixo el poc que tinc, també tant com puc...
Acumulo retalls de papers amb escrits dels fills/a.... com si fossin les millors joies mai dissenyades, ho son, exclusives per mi...
Ara, també, acumulo un grapat de testos amb unes flors i tomateres plantades per mi i em fa feliç veure com creixen...
En realitat, lo material, no és important, si tenir lo necessari per no passar fred ni gana, tampoc cal que sigui de marca... cal que ens digui alguna cosa.
Acumulo instants, soparets i poques, però bones, amistats. Acumulo imatges, per no oblidar instants màgics, com aquesta ecografia de la Xènia, que aquest agost ja serà aquí.
No em cal més...

dissabte, 2 de juny del 2012

Ho vaig intentar però....

No me'n vaig sortir....  
Dijous mentre anava al Concert de fi de Curs de la Banda i Coral del IES Satorras on en Martí toca la flauta tenora, vaig pensar que estaria bé reunir els fills tot fent un entrepà a la fira de Mataró. No hi tinc gaire, bé... gens, d'afició, però en Carles i la Mar tornaven dijous de Menorca on han passat dues magnifiques setmanes i tenia ganes de veure'ls,  i veure en Dídac, és clar!.
Total, tothom va acceptar si cap allà que hi varem anar, fer un entrepà de calamars al bar d'en "Pedrito" no te preu!.
Un cop tips ens varem dirigir l la fira d'atraccions i mirant i badant, i pujant en Dídac on va voler....
Tot d'una i veig en Carles, la Jordina i la Elisabet cap amb cap... miro... miro la Mar que ja riu.. dissimulo i miro d'amagar la meva persona darrera una atracció prou gran com per no ser vista... ells cerquen, observen i venen, un per cada costat de la mateixa, cosa que impedeix que pugui fugir per enlloc!
Les seves cares ja donen fe de la malifeta que han tramat entre fills i joves i jo... no vaig poder fugir per enlloc!
Aquí em teniu, asseguda al "Látigo" de tota la vida, amb el meu fill gran Carles, al fons en Martí, la Elisabet i la Jordina, la meva jove, la Mar i en Dídac reien com descosits veien l'àvia i sogre cridar i fent aquesta foto....
Ara he de preparar la meva venjança.... la propera coca de pastanaga no la tasten! :)
Això sí, reconec que la famosa adrenalina va anar a tope.