Amors d’estiu….

És ben evident que l'estiu té molts encants, les nits més llargues, els xiringuitos vora el mar, una copeta amb molt de gel, bones converses, menys roba i més temps lliure ens predisposen a l'amor, sense cap dubte.
Però què passa quan coneixem algú que ve de lluny, que ens dedica un somriure, una picada d'ull que ens provoca esgarrifances...
El fet de saber que serà una cosa temporal, de dies, potser setmanes, ens pot fer defallir, decaure les ganes i jo, no hi estic gens d'acord.
L'estiu pot estar ple de passions, confessables o no, de plaers a la llum de la lluna o les espelmes, podem passar un estiu avorrit, relaxat i tranquil, respectable, cert, però…..

I si decidim deixar anar la cotilla, els convencionalismes, i si sortim a somriure a la vida, a d’altres persones, oberts i obertes a conèixer gent nova, costums diferents, sabors ben diferents!, i després, arribat el fred i els abrics, obrim aquesta capsa de records i en gaudim?

Gaudiu l'estiu, obriu portes i finestres a les abraçades i petons, durin el que durin!, deixeu que les il·lusions ens cobreixin, deixeu que us acaronin, nous amors, o vells...no és important la durada, ho és la intensitat dels moments viscuts.
Bon estiu a tots i totes, al setembre, hi tornem!

Emocions a flor de pell...

Mar i Carles, 

avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.

Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.

Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.

Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.

Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!

Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.

Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.

Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!

Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?

Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 

Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.

Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.

Que sigueu molt feliços!

No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)

Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!

Senderi…

Una de les coses que espero que em porti fer-me gran, és senderi.

Sempre he estat una dona molt apassionada quan defenso una cosa, persona o causa, en la que crec fermament.

He estat una persona que he intentat, al llarg de la meva vida, seguir uns patrons, unes conductes, que no han variat gaire dels que tenia amb 20 anys, ara, 36 anys després, defenso pràcticament el mateix, amb la mateixa contundència, cert, no en sé d'una altra manera, però intento, i crec que gaire bé sempre me'n surto, fer-ho sense ofendre ni molestar massa. 

Però no tothom ho fa d'aquesta manera. Algunes persones actuen segons el vent que bufa, si veuen que en poden treure profit, de qualsevol cosa, laboral, personal, social... allà que van! I de normal, els és ben indiferent si amb el seu comportament poden fer mal, el que és important és aconseguir els seus objectius i beneficis, la resta del món els és ben indiferent.

Tots i totes coneixem persones així i d'avant d'aquestes, cal, tal com titula el meu escrit, molt de senderi.

M'ha costat anys, i panys, poder pensar així, a mi les injustícies em revelen i molt, però davant persones insensibles, tant és cridar, plorar o agafar una bona enrabiada, si poden, et trepitgen.

Quan vaig ser a Tasmània, el nadal passat, visitant el meu fill, vaig aconseguir trobar aquesta força, aquesta temperança de sang, aquest poder mirar i no reaccionar amb mala llet, es perd molta energia, ara, intento fer acció - reacció, actuar, sí, però no deixar que les situacions provocades per altres histèries m'afectin emocionalment, que al final es converteix en afectacions físiques.

Llargues caminades amb el fill, converses llunyanes i relaxades vora el mar de Tasmània, a la imatge podeu veure com és de bonic, per camins tranquils, em van fer raonar i decidir que volia aquest canvi, volia deixar les lluites inútils amb ments fredes i estúpides, i segons sembla, ha tingut efecte, potser estem davant una nova Joana?

He trobat la de ser temperada als meus casi 57 anys?, ho veurem en uns mesos, de moment del nadal aquí, la mantinc.

I em sento, del tot, orgullosa de mi mateixa.

Orgullosa de mi "ORGULLO"

Esta semana se celebra el "ORGULLO", en mayúsculas!

Eso que algunos ven solo como un desfile colorido y festivo de algunas "locas" con ganas de exhibirse, por supuesto, por supuestísimo! yo no lo veo así.

Tengo el enorme orgullo de tener familia gay, el orgullo de tener puntos de vista diferentes, colores y sabores diferentes y a pesar de mis 56 años, soy una activista y defensora acérrima de sus derechos. No solo por ser mi familia, por ser como son, sensibles, atentos y reivindicativos. No es orgullo de que sean gais, eso sería absurdo, es orgullo de que vivan su vida sin importar lo que piensa el o la vecino/a.

Siendo hijos míos no podían ser de otra manera....

Lo he sido siempre, reivindicativa, tengo grandes amigos, personas a las que adoro, desde hace muchos años, cuando no se hablaba tan abiertamente de este tema, antes de saber que habría en mi familia alguno/a, a las que no solo he defendido, he apoyado, abrazado y acompañado cuando ha hecho falta.

Hoy, todavía, leemos que se agrede a personas por su condición sexual. Yo lo encuentro no de tiempos pasados, de mentes pasadas y antiguas, desfasadas y intolerantes.

Como se puede juzgar, agredir, menospreciar a una persona por el solo echo de con quién se acuesta?, no queremos ser juzgados pero si juzgamos?.

Qué más da si lleva vestido, falda, si va pintada/o o no, si su estética le "delata", con eso ya eres un valiente para hacer lo que quieras?.

Estuve hace un par de días en la presentación de la Plataforma LGTBI de Mataró, fue emotiva, bonita, personas, la mayoría de mediana edad, que hablan de lo difícil que es "salir del armario" todavía...

Fui por solidaridad, porque hay que avanzar, dejar atrás la estupidez humana y que cada persona, hombre, mujer, gay, transexual, bisexual, lesbiana, hetero, pueda vivir sin estar pendiente de qué dirán.

Dejad que gocen de esta fiesta, cada uno de la manera que quiera, subido a una carroza con plataformas, divinas y espectaculares,

o sencillamente mirando y bailando. Yo lo hice el año pasado en Sitges, mirar y bailar que en plataformas me estrello seguro, y lo pasé bomba.

De hecho, yo, heterosexual de toda la vida, nunca me ha importado lo que digan de mi, dejad que hablen mientras disfrutáis de la vida.

A esas madres que tienen hijos/as gays, dadles apoyo, ánimos, cariño y montones de fuerza, si caen, los ayudáis, algunas veces no es fácil, pero hay que estar ahí, normalizar el amor y el sexo.

No puede ser que en el 2018, se siga mirando mal por a quien amas o deseas....

Ama en Libertad!

Tenir consciència...

Diu el diccionari català, consciència: no tenir consciència, no tenir escrúpols, obrar malament per mal instint.

És evident que l’ésser humà és imperfecte.

Però és clar, una cosa és el físic imperfecte, tots i totes, sense cap excepció, ens veiem coses al nostre cos que no ens agraden, les assumim, o no, és clar, però són les nostres coses.

I si el defecte, segons sempre la meva visió de les coses, és la falta d’una cosa tan important com tenir consciència? O moral...

Què provoca la falta de la mateixa?.

Jo us ho diré, insisteixo, sempre des del meu punt de vista personal, provoca que qui no en té, faci mal, molesti, menteixi, es dediqui a menystenir i es quedi tan ample.

Sempre he defensat que el pitjor que li poden dir a una persona, és que és mala persona, et poden insultar, dir qualsevol barbaritat, però si et diuen mala persona…. creu que és el pitjor.

Però els interessos personals, les venjances per no seguir les directrius de qui li manca la consciència, pot provocar situacions terribles, d’indefensió, fins i tot de pena i decepció, grans, si has confiat en algú, fins al punt que l’anomenes amic i el defenses quan cal, aquesta és més gran y punyent.

La pena, gran, real, és que cada vegada conec més persones que tenen aquesta carència, més “persones o personajillos”, que es vanaglorien de les seves “victòries”, ni que aquestes no siguin tals, ni que aquestes consisteixin a mentir i en siguin ben conscients.

Estem en un món bastant decebedor la veritat, això provoca, sense cap dubte, que encongeixis els cercles, petits, íntims, i malgrat haver de seguir veient aquestes cares en el teu dia a dia, facis cuirassa i ignoris, les vegis venir, i et defensis, ni que no hagis fet, absolutament res.

Confio que el famós “Karma”, un dia o un altre, els faci pagar tota aquesta merda que escampen.

De malparits i malparides el món és ben ple!

(reflexions d'una nit d'insomni)

Justícia.... justa?

Vull començar aquest escrit reconeixent que estic enfadada, indignada i del tot decebuda amb les autoritats judicials d'aquest país.

Escric aquestes lletres molt pocs dies després de conèixer la sentència dels anomenats "la manada".

Fa anys que discrepo de moltes decisions judicials, alguna, fins i tot, m'ha afectat personalment, però crec que amb aquesta sentència s'han cobert "d'or", per no dir de merda.

Com poden considerar abusos que cinc individus com cinc armaris, portin una noia a un raconet d'escala, li facin tot el que els hi ve de gust i a part de robar-la la deixin com un drap brut allà tirada? Una nena de 18 anys...

Diuen els "senyors" jutges que no es va resistir... impressionant! Havia de morir a l'intent de defensar-se?

Crec que no saben que és la por, por en majúscules, por de l'assetjament, de l'agressivitat del volum dels atacants!!

Quina falta de sensibilitat i enteniment per part de qui ha d'impartir aquesta "justícia"!

Un dels jutges diu que veu una escena de "jolgorio"! No serà que l'excita la situació?

Vam sortir al carrer contra la sentència, si segueixen els passos habituals, abans de dos anys, són al carrer i la víctima de la violació, SÍ, violació, seguirà tota la seva vida amb el dolor i la inseguretat, amb la sensació que li han pres molt més que el seu cos, li han pres la confiança.

Indignes!!

No mereixeu repartir justícia. No heu donat exemple, ara mateix els que tenen aquestes intencions ja saben que tenen el camp lliure, que poden fer barbaritats que vosaltres els doneu cobertura.

Ens feu sentir, a totes, desprotegides.

Aquest diumenge passat vaig fer la meva habitual caminada pel passeig marítim de Mataró, aviat al matí, vaig veure quatre homes al costat d'una autocaravana prenent cafè, em van mirar, i les meves cames i el meu cor es van posar a mil.

Aquesta és la sensació que ens heu deixat, d'impunitat total.

No vull haver de tornar a casa amb por al vespre, no vull, em nego, a deixar de fer aquestes coses que m'agraden, com caminar molt aviat, sabent que si em passa alguna cosa, qui sigui que ho faci, seguirà tant tranquil amb la seva vida, mentre l'afectada, no podrà mai més seguir feliçment la seva.

És el futur que li heu deixat a aquesta pobra noia dels San Fermins.

Justícia?, no sabeu res d'això!

(La imatge és de Luiso Garcia, un dels molts que aquests dies ens han donat suport a les dones en aquest terrible via crucis)
Aquesta és la meva aportació daquest mes a Skorpio.

Catalunya, el vodevil i la Presidència...

Recordeu aquell vers: Podría escribir los versos mas tristes esta noche, de Pablo Neruda?

Si avui, jo, escric sobre què penso del futur president de la Generalitat, de ben segur, rebré paraules lletges de gent que diu que m'estima.

Perquè ara mateix visc en un país petit, endogàmic, un país on no pots opinar diferent, ni sentir diferent, sense ser menystingut ni menyspreat.

Tindrem un president, a dit, SÍ, a dit, masclista, per quin motiu no posen la núm. 2?, un país on la primera "promesa" a estat que posaran un gran llaç groc a la Generalitat.... Res de drets socials, laborals, humans... 

Ara diuen que alguns perfils de Twitter són falsos i que no són de Quim Torra, una merda, els insults, vexacions, etc… són del seu perfil, esborrats ara mateix, és clar, però si una cosa em fa digne, a mi, és que accepto el que he fet, mai dono la culpa a terceres persones.

Vivim, visc, en un país, en dos de fet, on per ser lliure, has de tancar els ulls i no opinar, si no vols anar a la presó, allà, i si vols conservar les amistats, aquí.

Tristos els temps que ha tocat viure a la Joana, molt tristos...

Tindrem un president, hooligan, que sols ho serà per la meitat de catalans i catalanes, per cert, a mi no em representa aquest personatge, això que fa mesos parlo amb el meu "petit polític" que posin un altre que no sigui el "faraó" Puigdemont, que si creuen en la causa, tenen gaire bé 70 diputats i diputades, doncs van i a DIT agafen el menys indicat. Consens? JAAAA.

Estalvieu-vos dir que allà més, tinc ulls a la cara, i estic al dia, però aquí, aquí això ja és de vodevil!!

I no, NO sóc l'enemic!

Cada vegada que t'estimo....

En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.

I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.

Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....

No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.

I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.

Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.

Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?

Les teves mans al meu cos em diuen que no.

Fins la propera, és clar.....

Relax.

Saber dir gràcies....

Una de les coses que trobo es van perdent, i molt, és ser agraït. Hi ha un refrany castellà que diu: Es de bien nacido ser agradecido.

Per mi és una norma, és a dir, primer donar les gràcies, si és possible sempre amb un somriure, però trobo que la mala educació pren lloc en aquest món nostre i de moment, poca sortida veig.

Quan aquest Nadal passat vaig visitar el fill a Sidney, el primer dia, en agafar el transport públic, el bus, en concret, en Daniel em va dir, mama és molt important dir bon dia quan entres, sempre ho faig això, i gràcies en baixar. M'hi vaig fixar i efectivament així era, la gent, en baixar saluda el conductor i li dóna les gràcies. Impensable aquí.

Ara, quan em van operar, dos cops en un mes i mig, d'aquí que la recuperació està sent un xic lenta, vaig donar gràcies a qualsevol persona que m'atengués, qualsevol, per més que sigui la seva feina, costa poc, molt poc, i dóna molta satisfacció a qui ho rep, però a mi també!

Dir gràcies a qui s'ha preocupat per mi en aquesta convalescència, perquè alguns/es que ho haurien d'haver fet, ni han piulat.

Podria posar mil exemples més, alguns m'afecten de manera personal, però és evident que no tothom té bona educació. Alguns/es consideren que tens certes obligacions, i que estiguis, o no, en actiu, les has d'atendre per pebrots.

És trist, però la mala educació i la supèrbia, impera a la nostra societat i a mi, això no m'agrada gens.

És tan senzill donar les gràcies, ser educat/a, agrair la feina que fan les persones.... i molt més, si aquestes persones no tenen cap obligació per estar "fora de servei".

Sort que he ampliat, i molt, la meva zona "zen", així, intento, i molt, que la incompetència i la conjura dels idiotes no m'afecti.

Però és evident que la mala educació no la puc esquivar!

La naturaleza hace a veces un tonto; pero un fanfarrón siempre es obra del hombre. (John Kennedy Toole)

Adormits o morts?

Sovint m'ho pregunto, de moment, sembla que estem, com a mínim, anestesiats.

Passen tantes coses al món, al nostre país, al conjunt de la societat, que no entenc que no hàgim aturat el país, tal com sona.

Què ens passa?, per quin motiu ja no reivindiquem?, no ens manifestem, no tallem carrers i cridem, hem mort o senzillament estem adormits?

Estem perdent la majoria de drets que els que passem de 50 anys vàrem aconseguir amb molt d'esforç. A tots nivells. I aquí seguim potser amb la por al cos, potser patint per la feina, per una multa o fins i tot presó!, si escrivim, o ens manifestem.

Estem perdent les llibertats més elementals, aquelles que ja consideràvem nostres, de tots i totes, de pensar que els nostres fills i filles perdin tants drets que han costat tanta lluita, m'encén com un llumí!

Hem perdut, i molt... en sanitat, llistes infinites d'espera, en educació, ara volen atacar el català, com als anys 50!!, seguim amb barracons, amb poques beques.... en llibertat d'expressió, ara, per opinar pots anar, directe, a la presó, i aquí seguim, tan tanqui'ls, mirem cap a un altre costat.

Ara, van per les pensions, aquest dret, que no oblidem paguem TOTA la nostra vida a través de les nostres nòmines, ara, volen que en fem de privades. Però amb quins diners senyors! Si vostres han aconseguit els sous més baixos i els drets laborals més minsos! Jornades inacabables per 800 € amb sort!

Retallen ajuts, no contemplen la pobresa, de cap tipus, la majoria de persones amb necessitats alimentàries, de roba, el bàsic, han d'anar a les ONG que són, i sembla que seguiran sent, referent pels més necessitats.

Estem tots i totes espantats, amb por de perdre la feina, cosa que es pot entendre, però.... què fem?, jo us ho diré, res.

Això s'ha d'acabar, aquesta impunitat política, aquest malbaratar diners públics, aquesta falta general d'interès, s'ha d'acabar.

Repeteixo, morts o adormits?

Espero que reaccionem, abans no sigui massa tard.

Endavant lluitem i no defallim! El poder ha de tornar a ser del poble.

(Escrit fet per la revista Skorpio)

(La imatge d'aquí)

Parlem de cicatrius?

A mesura que ens fem grans, que no vells ni velles, anem acumulant cicatrius.

En tenim de moltes menes.

Ahir, a un programa de televisió, un senyor va dir: les cicatrius formen part de les nostres vides, no les hem d'esborrar, però les hem de tancar.

Estic del tot d'acord. Ell parlava en concret de les emocionals. Aquestes poden ser terribles, podem pensar que el dolor i patiment mai marxaran, però tot es calma, la qüestió és saber conviure amb això, sense rebolcar-s'hi, són allà doncs les hem viscut i, gairebé sempre, ens fan créixer, ni que primer plorem milers de llàgrimes i patim fins a l'infinit. Pot ser per una pèrdua, amorosa, personal, defunció...

Les cicatrius físiques... podria fer un llibre al respecte, el titularia: com conviure amb més de 140 punts al cos? I pujant...

Durant un temps vaig gaudir, molt... amb una persona que sempre m'ha fet sentir especial, molt, desitjada, més que res.

Un dia em va preguntar per quin motiu mai li deixava veure la panxa amb el llum encès. Li vaig argumentar que porto quatre casaries, una histerectomia i una intervenció de fetge. No es pot ensenyar!

Molt seriós em va dir, jo veig senyals d'una mare orgullosa dels seus quatre fills, d'una dona que ha sobreviscut al dolor i la malaltia per criar els mateixos. No hi veig talls, et veig a tu. Veig la teva vida i la que has donat a través d'aquestes ferides.

És la cosa més maca que m'han dit mai.

Deixem que les cicatrius convisquin amb nosaltres, no les amaguem, però mai hem de permetre que ens amarguin ni dominin.

A la fi, sempre es tracta de conviure.

(Aquesta cançó va ser una cicatriu molts anys, ara, és el que ha de ser, una bonica cançó)

I què volem?

Aquesta pregunta, que sovint us feu, com a queixa, si... queixa, què voleu les dones!!

Com és evident, no es pot ni generalitzar ni parlar per totes, però sí per algunes que conec i compartim respostes a aquesta pregunta.

Volem llibertat, si no, ens la prenem.

Volem sentir-nos estimades i desitjades.

Volem compartir.

Volem seguir aprenent.

Volem sentir!!

Volem cuidar i que ens cuidin.

Volem gaudir.... ja alliberades de càrregues.

Volem parlar i que ens escolteu.

Volem escoltar-vos.

Volem companyia, però no possessió.

Volem que vingueu de compres i venir a fer una cervesa.

Volem tendresa.

Volem instants per pensar.

Volem el nostre espai i que vosaltres tingueu el vostre.

Volem sopars amb amigues, alliberadors.

Volem un missatge picant i poder fer-lo sense que penseu "i ara què vol"?

Volem aquella abraçada forta i intensa, sense motius ni preguntes.

Volem no demanar... escombres? NO, agafa i fes-ho.

Volem que us adoneu que ens hem tallat els cabells, i que quan us aconsellem fer-ho, no ho prengueu com una queixa...

Volem empaitar-vos, que sentiu que us desitgem. (Parlo de parelles i amics amb drets, enteniment....)

Volem llum als vostres ulls, si, quan ens mireu.

Volem gaudir de la família, però amb els nostres espais.

Volem que vingueu a la cuina i peleu patates, sense preguntar, compartir.

Volem... ballar... ben arrambats....

Volem petons, molts petons i no de passada, d'aquells que tallen la respiració!

Volem que ens agafeu la mà, al carrer, a casa, al llit...

Volem iniciativa.
Volem passió!!

Volem, principalment, que hi sigueu....

Pot semblar molt, però el cost és 0.

Tantes lletres, paraules i sentiments....

Avui, 2 de març, fa 12 anys que escric al meu bloc.

12... qui m'havia de dir aquell primer escrit, amb un poema que encara m'encanta, que tants anys després encara gaudiria escrivint.

Aquests dies, de baixa laboral, he repassat bastants escrits, no per ordre, senzillament clicava un any i un mes i llegia, improvisat.

Alguns m'han emocionat especialment, bé també m'han fet plorar, senzillament, d'altres m'han tret la bilis, com en el seu moment, molts, massa potser, descriuen com sóc, com visc i com sento.

Moltes persones m'han dit que aboco massa, que m'implico i parlo massa clar, però ja sabeu el meu argument més conegut, si no escric així, no sóc jo...

No és senzill escriure sovint, no et vols repetir, vols que qui et llegeixi t'entengui bé. Jo pateixo molt per si m'explico prou clar. Jo ho puc entendre, però i qui em visita?..... quin dubte!

He escrit gairebé de tot, tampoc ho he explicat tot, ni que de vegades ho sembli, no m'exposo tant com algunes persones pensen, ni que sí que és certa una cosa, escric des de les entranyes, també des del cor, la passió, de cuina, sexe, amistat, poesia, viatges, família, música, política, d'intransigents, pèrdues familiars, quin gran dolor he compartit aquí, l'amor i el desamor....

Algunes persones m'han dedicat escrits, espero que segueixin pensant el mateix d'aquesta donota de Mataró.

No tinc un bloc on cerqui moltes visites, en tinc un per explicar com veig les coses, com les sento i ni que de vegades pateixo escrivint, la majoria, en gaudeixo. Sovint he generat polèmica, debat i alguna enemistat, ho lamento, o no....

Aquests dotze anys han viscut un divorci, he estat àvia de tres marrecs, casaments, no meu!, i algun "romance", no hi ha mala valoració, ho reconec.

De vegades faig vacances, d'escriure, em cal posar distància i en aquests moments, ni que ho trobo a faltar, és quan més llegeixo i comparteixo, per altres camins, és evident.

Gràcies també, per els ànims, sovint he sentit la vostra escalfor en la distància.

Ser dependent….

Fa una setmana setmana vaig ser intervinguda del menisc, trencat fa sis mesos els quals he passat com he pogut en llista d'espera. La sanitat va com va i aquí, ens queixem ben poc....

Fins aquí poc de nou, el títol que encapçala aquest escrit "ser dependent", és el que

quests dies estic vivint en primera persona.

M'he adonat que l'única cosa que em preocupava era això. Ni la intervenció ni la recuperació. Dependre d'algú, qui fos, tant és que ho fes amb afecte i tendresa, no m'agrada, gens, dependre ni demanar.

Sóc una dona independent, decidida i acostumada a no demanar, tiro i punt.

Però noi... anar al vàter acompanyada, a la dutxa, que t'ajudin en quelcom tan senzill com posar-te la roba interior, m'ha generat una inseguretat i mal estar increïble.

He hagut de reflexionar, pensar en les persones que viuen depenent de qui els hi dóna una mà, qui els renta i alimenta, cada dia….

El meu és temporal, el tercer dia, i donat que sóc tossuda, ja m'ho he fet tota sola però m'ha quedat aquesta sensació d'incapacitat, de valorar les persones que dediquen la seva vida a fer més fàcil la vida de qui no es pot valdre.

Coses molt senzilles que el teu cos no et permet fer, veus, quan no pots, l'important que és ser autònom, no ho valorem però quan ho perdem...

La recuperació va bé, intento ser pacient, cosa gens senzilla, però he recuperat gran part de la mobilitat i faig tot agafada a les carosses, d'altres persones no són tan afortunades. 

Sé que hi ha molts graus de dependència, la meva és minsa, però quan per uns dies ho vius, veus com en som d'afortunats, tant per no haver de dependre, com per estar envoltats de persones que t'estimen i intenten que no et falti de res, ni comoditats, ni atenció. Ben trist qui no ho té, això sí que ho puc dir. 

No m´he queixat, gaire bé gens, ells si, per no demanar i tirar. 

Tot el meu respecte i afecte a cuidadors i cuidadores. Als meus fills en particular, que fins i tot en la distància, han estat presents i pendents, a la meva cunyada Rosa, que m'ha tret a esmorzar per tal que no em deprimís, a qui s'hi dedica, cobrant o no, en general. Fer la vida més fàcil a qui t'envolta també ha de ser satisfactori.

(Escrit preparat fa uns dies per la revista Scorpio, ja han passat més dies i tot comença a anar com cal)

Obre els ulls...

Obre els ulls...
Aixeca el cap,
Respira i mira.
Sents un esclat!
Una forta guspira,
Llums, de bat a bat
Un cel que et mira...
Un rosa l'il·lumina,
Capvespre que gira
Cap el vespre que arriba.
Dóna'm la mà, somia,
Pots tornar, tens una vida!
Sóc aquí, gaudeix i gira,
I si marxa el sol,
Viu la vida!

El cel de Sydney m'inspira.... rimi o no, a mi m'agrada! La foto del meu Aussie Daniel :)

Les dones de la meva generació....

La meva generació....

No podíem respondre, ni a pares, ni mares ni mestres.

Callàvem si parlaven els grans, sempre.

Obeíem, si no....

Les dones, de la meva generació, amb dotze o tretze anys, algunes fins i tot abans, sabíem fer de tot. Cosir, cuinar, fregar, atendre els homes de casa...

Volíem ser mares, com no!, com més aviat millor, això volia dir independitzar-se, no quèiem que això volia dir, també, passar a servir un altre senyor...

Si teníem joguines, sense cap dubte, eren nines, res de jugar amb cotxes o altres coses similars que si no, pensarien que eres un homenot.

Les dones de la meva generació, no podíem ser vistes caminant amb cap noi que no conegués la família, encara recordo la plantofada del meu pare quan li van dir que m'havien vist parlar, al mig de carrer, no penseu... amb un xicot negre.... dels primers que van arribar a Mataró. Parlar... sols parlar...

No viatjàvem soles, ni de bon tros, ni amb amigues. El primer cop que vaig sortir d'Espanya va ser amb 16 i sota supervisió del meu germà Jaume. Per sort, en arribar a Niça amb un grup esportiu em va dir... posa seny, ens veiem en tres dies!.... grans records d'aquell viatge!

Les dones de la meva generació no sortíem de nit, el primer cap d'any que ho vaig fer va ser amb 16 i ja promesa amb el primer exmarit. El meu pare li va donar permís a ell, no a mi....

Les dones de la meva generació.... la majoria!!!, als quaranta ens vàrem alliberar, vàrem fer el que als 18 no ens van deixar, als nostres fills i filles els hi hem donat llibertat, SÍ, també per equivocar-se, però pensant i decidint per ells i elles i si s'equivoquen, hi som, emprenyem i ajudem, però decideixen ells!!

Les dones de la meva generació, érem, la majoria, submises.... érem...

I als cinquanta..... ens alliberem en el sexe, el plaer i acollonim al primer que s'acosta perquè ja no demanem permís per res, fem i desfem, estimem lliurement, cerquem plaer, viatgem soles, entrem i sortim i si no tenim ganes de planxar o fregar doncs no ho fem i no passa res!! No ens sentim malament si el moble de la tele té pols!

Ni que sovint... motius educacionals... pensem... si ens veies la mare....

Llàstima, que molts d'aquests alliberaments no m'arribessin fins als quaranta..... n'hi que segueixo recuperant el temps!

Algunes dones de la meva generació, no tenim bons records d'infantesa, la discriminació que vam patir no ho permet, però ho tenim superat.

Les dones de la meva generació, moltes, no totes, som i ens sentim... lliures!!!
Permís? je je je je .....

I com explicar-ho?

Com explicar un sentiment?, una cosa profunda, impalpable, a la vegada tendre i passional, amb força, una força que t'empeny i t'oprimeix a la vegada...

Dins aquest regal meravellós que ha estat el viatge a Austràlia, hi havia una escapada de quatre dies a Tasmània, amb el fill, tots dos sols.

Hi vàrem volar el dia de Nadal després de dinar amb el gendre.

Al matí, d'hora, per aprofitar el dia, vam sortir a caminar i el primer que vam trobar va ser la Bahia de Sandy Bay, just al costat de l'hotel. 

El fill anava per un costat, jo vaig baixar a pet d'ones i en fer aquesta foto que encapçala l'escrit, vaig rebre un munt d'emocions, de sensacions, de ganes de plorar i riure a la vegada, un estat de felicitat absoluta i per sobre de tot això, amb una emoció impressionant, vaig sentir, profundament, que jo ja havia estat aquí.

No em demaneu ni com ni de quina manera, va ser una mena de "comunió" amb mi mateixa, espiritual, si, ja sé com sona, però va ser així i tinc clar, molt, que malgrat no ser creient, si crec en les energies, les meves, el meu esperit, havia sortit d'aquí.

Sé molt bé com sona, però... no m'importa ni un xic, ni un petricó ni res de res, jo vaig sentir tot això els quatre dies que hi vam ser.

La natura, sempre imponent a Austràlia, cuidada, neta, respectada, sobre tot això, a Tasmània vessa per tots costats.

Vam fer dues excursions, a l'illa de Bruny Island, amb ferri i un minibús fins a Cape Bruny, les vistes, aquí, són del tot indescriptibles. L'altra al Mont Wellington i Richmond, espectaculars.

La resta, caminar i mirar.... caminar i mirar... incansables.

He vist molts llocs bonics al llarg de la meva vida, no em puc pas queixar, però creieu que aquí, em vaig trobar, m'hi vaig sentir, malgrat no parlar res d'anglès, com a casa.

Ahir al vespre, tot obrint reis amb els fills i néts, ho vaig comentar, jo conec aquest lloc amb vint anys i els meus fills neixen allà.

Tinc un somni, tinc una il·lusió, tinc una esperança, hi vull tornar, hi he de tornar, vull tornar a sentir tot això.

Crec que les imatges ho diuen tot.