Gatito o empotrador?

Gatito:

Ella llega pensando que le iría bien un buen masaje, relajarse, gozar un rato y desconectar.

Entra, él está tumbado, como casi siempre, en el sofá, en pijama.

Se acerca, le besa, el beso de él es discreto, ella acaricia su cabeza, con eso le dice todo, estoy cansado, pero si quieres, ahí suavecito, uno rápido, que no da tiempo de nada, dos caricias, un misionero, que ha estado todo el día sentado en la oficina y está agotado.

Pierde parte de las ganas, con su poca predisposición. Siempre con pereza. Hoy no toca!

Ni se levanta, ahí mismo. Acaba pensando qué hace para cenar y que no fue buena idea, lo mismo de siempre.

Gatito. Literal.

Te ha gustado?

Que va a responder? Sonríe ligeramente, va a la ducha y en dos minutos escucha que está roncando.

Empotrador:

Llega, pensando que le iría bien un buen masaje, relajarse, gozar un rato y desconectar.

Entra, está en pié, envuelto en una mínima toalla, la espera, impaciente, eso es bien evidente….

Se acerca, le besa, la vuelve a besar, su lengua le invade, le acaricia la cabeza, con eso dice todo…

En un momento está desnuda en la ducha, con él, que está cansado de un duro día de trabajo en la obra, pero que una mirada suya, activa al momento.

Tiene masaje, ropa volando, pelos erizados, mordiscos y acción.

La levanta y la lleva a la cama, sin pensar, acción, posturas, giros y lametazos.

Arriba y abajo, sin pausa, deja de pensar, literalmente, no decide ni falta que hace.

Cuando escucha ese gemido, que él sólo expresa cuando ella he terminado, la abraza y sonríe, quiere más, lo sabe.

Ahora le toca.

Hoy no se cena! Ni falta que hace.

Dime… cual quieres ahora en tu vida?

Buena pregunta....

(La imagen de aquí)

Tenir consciència...

Diu el diccionari català, consciència: no tenir consciència, no tenir escrúpols, obrar malament per mal instint.

És evident que l’ésser humà és imperfecte.

Però és clar, una cosa és el físic imperfecte, tots i totes, sense cap excepció, ens veiem coses al nostre cos que no ens agraden, les assumim, o no, és clar, però són les nostres coses.

I si el defecte, segons sempre la meva visió de les coses, és la falta d’una cosa tan important com tenir consciència? O moral...

Què provoca la falta de la mateixa?.

Jo us ho diré, insisteixo, sempre des del meu punt de vista personal, provoca que qui no en té, faci mal, molesti, menteixi, es dediqui a menystenir i es quedi tan ample.

Sempre he defensat que el pitjor que li poden dir a una persona, és que és mala persona, et poden insultar, dir qualsevol barbaritat, però si et diuen mala persona…. creu que és el pitjor.

Però els interessos personals, les venjances per no seguir les directrius de qui li manca la consciència, pot provocar situacions terribles, d’indefensió, fins i tot de pena i decepció, grans, si has confiat en algú, fins al punt que l’anomenes amic i el defenses quan cal, aquesta és més gran y punyent.

La pena, gran, real, és que cada vegada conec més persones que tenen aquesta carència, més “persones o personajillos”, que es vanaglorien de les seves “victòries”, ni que aquestes no siguin tals, ni que aquestes consisteixin a mentir i en siguin ben conscients.

Estem en un món bastant decebedor la veritat, això provoca, sense cap dubte, que encongeixis els cercles, petits, íntims, i malgrat haver de seguir veient aquestes cares en el teu dia a dia, facis cuirassa i ignoris, les vegis venir, i et defensis, ni que no hagis fet, absolutament res.

Confio que el famós “Karma”, un dia o un altre, els faci pagar tota aquesta merda que escampen.

De malparits i malparides el món és ben ple!

(reflexions d'una nit d'insomni)

Justícia.... justa?

Vull començar aquest escrit reconeixent que estic enfadada, indignada i del tot decebuda amb les autoritats judicials d'aquest país.

Escric aquestes lletres molt pocs dies després de conèixer la sentència dels anomenats "la manada".

Fa anys que discrepo de moltes decisions judicials, alguna, fins i tot, m'ha afectat personalment, però crec que amb aquesta sentència s'han cobert "d'or", per no dir de merda.

Com poden considerar abusos que cinc individus com cinc armaris, portin una noia a un raconet d'escala, li facin tot el que els hi ve de gust i a part de robar-la la deixin com un drap brut allà tirada? Una nena de 18 anys...

Diuen els "senyors" jutges que no es va resistir... impressionant! Havia de morir a l'intent de defensar-se?

Crec que no saben que és la por, por en majúscules, por de l'assetjament, de l'agressivitat del volum dels atacants!!

Quina falta de sensibilitat i enteniment per part de qui ha d'impartir aquesta "justícia"!

Un dels jutges diu que veu una escena de "jolgorio"! No serà que l'excita la situació?

Vam sortir al carrer contra la sentència, si segueixen els passos habituals, abans de dos anys, són al carrer i la víctima de la violació, SÍ, violació, seguirà tota la seva vida amb el dolor i la inseguretat, amb la sensació que li han pres molt més que el seu cos, li han pres la confiança.

Indignes!!

No mereixeu repartir justícia. No heu donat exemple, ara mateix els que tenen aquestes intencions ja saben que tenen el camp lliure, que poden fer barbaritats que vosaltres els doneu cobertura.

Ens feu sentir, a totes, desprotegides.

Aquest diumenge passat vaig fer la meva habitual caminada pel passeig marítim de Mataró, aviat al matí, vaig veure quatre homes al costat d'una autocaravana prenent cafè, em van mirar, i les meves cames i el meu cor es van posar a mil.

Aquesta és la sensació que ens heu deixat, d'impunitat total.

No vull haver de tornar a casa amb por al vespre, no vull, em nego, a deixar de fer aquestes coses que m'agraden, com caminar molt aviat, sabent que si em passa alguna cosa, qui sigui que ho faci, seguirà tant tranquil amb la seva vida, mentre l'afectada, no podrà mai més seguir feliçment la seva.

És el futur que li heu deixat a aquesta pobra noia dels San Fermins.

Justícia?, no sabeu res d'això!

(La imatge és de Luiso Garcia, un dels molts que aquests dies ens han donat suport a les dones en aquest terrible via crucis)
Aquesta és la meva aportació daquest mes a Skorpio.

Cada vegada que t'estimo....

En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.

I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.

Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....

No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.

I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.

Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.

Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?

Les teves mans al meu cos em diuen que no.

Fins la propera, és clar.....

Relax.

I què volem?

Aquesta pregunta, que sovint us feu, com a queixa, si... queixa, què voleu les dones!!

Com és evident, no es pot ni generalitzar ni parlar per totes, però sí per algunes que conec i compartim respostes a aquesta pregunta.

Volem llibertat, si no, ens la prenem.

Volem sentir-nos estimades i desitjades.

Volem compartir.

Volem seguir aprenent.

Volem sentir!!

Volem cuidar i que ens cuidin.

Volem gaudir.... ja alliberades de càrregues.

Volem parlar i que ens escolteu.

Volem escoltar-vos.

Volem companyia, però no possessió.

Volem que vingueu de compres i venir a fer una cervesa.

Volem tendresa.

Volem instants per pensar.

Volem el nostre espai i que vosaltres tingueu el vostre.

Volem sopars amb amigues, alliberadors.

Volem un missatge picant i poder fer-lo sense que penseu "i ara què vol"?

Volem aquella abraçada forta i intensa, sense motius ni preguntes.

Volem no demanar... escombres? NO, agafa i fes-ho.

Volem que us adoneu que ens hem tallat els cabells, i que quan us aconsellem fer-ho, no ho prengueu com una queixa...

Volem empaitar-vos, que sentiu que us desitgem. (Parlo de parelles i amics amb drets, enteniment....)

Volem llum als vostres ulls, si, quan ens mireu.

Volem gaudir de la família, però amb els nostres espais.

Volem que vingueu a la cuina i peleu patates, sense preguntar, compartir.

Volem... ballar... ben arrambats....

Volem petons, molts petons i no de passada, d'aquells que tallen la respiració!

Volem que ens agafeu la mà, al carrer, a casa, al llit...

Volem iniciativa.
Volem passió!!

Volem, principalment, que hi sigueu....

Pot semblar molt, però el cost és 0.

Tantes lletres, paraules i sentiments....

Avui, 2 de març, fa 12 anys que escric al meu bloc.

12... qui m'havia de dir aquell primer escrit, amb un poema que encara m'encanta, que tants anys després encara gaudiria escrivint.

Aquests dies, de baixa laboral, he repassat bastants escrits, no per ordre, senzillament clicava un any i un mes i llegia, improvisat.

Alguns m'han emocionat especialment, bé també m'han fet plorar, senzillament, d'altres m'han tret la bilis, com en el seu moment, molts, massa potser, descriuen com sóc, com visc i com sento.

Moltes persones m'han dit que aboco massa, que m'implico i parlo massa clar, però ja sabeu el meu argument més conegut, si no escric així, no sóc jo...

No és senzill escriure sovint, no et vols repetir, vols que qui et llegeixi t'entengui bé. Jo pateixo molt per si m'explico prou clar. Jo ho puc entendre, però i qui em visita?..... quin dubte!

He escrit gairebé de tot, tampoc ho he explicat tot, ni que de vegades ho sembli, no m'exposo tant com algunes persones pensen, ni que sí que és certa una cosa, escric des de les entranyes, també des del cor, la passió, de cuina, sexe, amistat, poesia, viatges, família, música, política, d'intransigents, pèrdues familiars, quin gran dolor he compartit aquí, l'amor i el desamor....

Algunes persones m'han dedicat escrits, espero que segueixin pensant el mateix d'aquesta donota de Mataró.

No tinc un bloc on cerqui moltes visites, en tinc un per explicar com veig les coses, com les sento i ni que de vegades pateixo escrivint, la majoria, en gaudeixo. Sovint he generat polèmica, debat i alguna enemistat, ho lamento, o no....

Aquests dotze anys han viscut un divorci, he estat àvia de tres marrecs, casaments, no meu!, i algun "romance", no hi ha mala valoració, ho reconec.

De vegades faig vacances, d'escriure, em cal posar distància i en aquests moments, ni que ho trobo a faltar, és quan més llegeixo i comparteixo, per altres camins, és evident.

Gràcies també, per els ànims, sovint he sentit la vostra escalfor en la distància.

Anem al llit!

Avui he arribat de la feina molt cansada, molt. En tinc molta i sempre que sembla que s'acaba, torna a entrar feina nova.
He deixat la bossa de qualsevol manera i m'he tret les sabates, he pensat seure deu minuts, em feia falta...
M'he assegut al sofà reclinable, m'he estirat i he tancat els ulls, deu minuts he pensat, després em faig una dutxa ràpida i em poso còmoda.
De cop i volta sento el timbre, el gos bordant, m'he llevat ràpida i en mirar l'hora, havia passat 1 hora d'ençà que havia arribat a casa!.
He obert la porta, t'he vist, allà, ben plantat, amb el teu somriure... de cop i volta jo ja no estava cansada, em sentia lleugera i àgil....
T'ha sorprès que anés tan arreglada per casa i abans d'entrar has preguntat... anem a algun lloc?, jo només he respost... sí, anem al llit!, mentre estirava de la teva roba endins de casa...
De cop i volta ja no estava gens cansada.
Tu t'has limitat a entrar, somriure i per una vegada, fer el que jo t'he "manat"....