Segrest....

Estic preocupada, fa dies que no et veig. He cercat, mirat, buscat, per tots els llocs que sovint hem compartit.

Hem viscut durant anys tantes coses...

La majoria bastant gruixudes, no en va sóc més forta que tu i sovint, bé... sempre, prenc la posició dominant en aquesta nostra relació.

Però sé, tinc clar, que ens respectem i mai de mai hauries marxat sola i sense avisar. Mai hauries marxat sense dir-ho, ets incapaç!

Per tant és evident que has marxat contra la teva voluntat.

Peses poquet, qualsevol et pot aixecar i aprofitant la meva absència, i fent servir traïdoria nocturna, i aprofitant les poques vegades que et deixo sola, t'han segrestat, n'estic ben segura!

És ben curiós que ha costat saber qui pot haver estat, no oblidem que gaire bé sempre sóc l'única que té cura de tu, ningú més compleix un horari establert, a part de mi mateixa i jo no he estat!

Després d'esperar tres dies i reclamar, han reconegut el teu segrest i saps? Em diuen que trigaràs a tornar....

Per tant, estimada i complidora grapadora, seràs substituïda per una de més nova, jove, àgil i gruixuda i a sobre, no em costarà diners el rescat i la substitució!

Demanen un pagament que no penso complir, visca la tranquil·litat d'esperit!

( Mira que segrestar grapadores.... on hem arribat!).

La imatge d'aqui.

Tenir consciència...

Diu el diccionari català, consciència: no tenir consciència, no tenir escrúpols, obrar malament per mal instint.

És evident que l’ésser humà és imperfecte.

Però és clar, una cosa és el físic imperfecte, tots i totes, sense cap excepció, ens veiem coses al nostre cos que no ens agraden, les assumim, o no, és clar, però són les nostres coses.

I si el defecte, segons sempre la meva visió de les coses, és la falta d’una cosa tan important com tenir consciència? O moral...

Què provoca la falta de la mateixa?.

Jo us ho diré, insisteixo, sempre des del meu punt de vista personal, provoca que qui no en té, faci mal, molesti, menteixi, es dediqui a menystenir i es quedi tan ample.

Sempre he defensat que el pitjor que li poden dir a una persona, és que és mala persona, et poden insultar, dir qualsevol barbaritat, però si et diuen mala persona…. creu que és el pitjor.

Però els interessos personals, les venjances per no seguir les directrius de qui li manca la consciència, pot provocar situacions terribles, d’indefensió, fins i tot de pena i decepció, grans, si has confiat en algú, fins al punt que l’anomenes amic i el defenses quan cal, aquesta és més gran y punyent.

La pena, gran, real, és que cada vegada conec més persones que tenen aquesta carència, més “persones o personajillos”, que es vanaglorien de les seves “victòries”, ni que aquestes no siguin tals, ni que aquestes consisteixin a mentir i en siguin ben conscients.

Estem en un món bastant decebedor la veritat, això provoca, sense cap dubte, que encongeixis els cercles, petits, íntims, i malgrat haver de seguir veient aquestes cares en el teu dia a dia, facis cuirassa i ignoris, les vegis venir, i et defensis, ni que no hagis fet, absolutament res.

Confio que el famós “Karma”, un dia o un altre, els faci pagar tota aquesta merda que escampen.

De malparits i malparides el món és ben ple!

(reflexions d'una nit d'insomni)

Justícia.... justa?

Vull començar aquest escrit reconeixent que estic enfadada, indignada i del tot decebuda amb les autoritats judicials d'aquest país.

Escric aquestes lletres molt pocs dies després de conèixer la sentència dels anomenats "la manada".

Fa anys que discrepo de moltes decisions judicials, alguna, fins i tot, m'ha afectat personalment, però crec que amb aquesta sentència s'han cobert "d'or", per no dir de merda.

Com poden considerar abusos que cinc individus com cinc armaris, portin una noia a un raconet d'escala, li facin tot el que els hi ve de gust i a part de robar-la la deixin com un drap brut allà tirada? Una nena de 18 anys...

Diuen els "senyors" jutges que no es va resistir... impressionant! Havia de morir a l'intent de defensar-se?

Crec que no saben que és la por, por en majúscules, por de l'assetjament, de l'agressivitat del volum dels atacants!!

Quina falta de sensibilitat i enteniment per part de qui ha d'impartir aquesta "justícia"!

Un dels jutges diu que veu una escena de "jolgorio"! No serà que l'excita la situació?

Vam sortir al carrer contra la sentència, si segueixen els passos habituals, abans de dos anys, són al carrer i la víctima de la violació, SÍ, violació, seguirà tota la seva vida amb el dolor i la inseguretat, amb la sensació que li han pres molt més que el seu cos, li han pres la confiança.

Indignes!!

No mereixeu repartir justícia. No heu donat exemple, ara mateix els que tenen aquestes intencions ja saben que tenen el camp lliure, que poden fer barbaritats que vosaltres els doneu cobertura.

Ens feu sentir, a totes, desprotegides.

Aquest diumenge passat vaig fer la meva habitual caminada pel passeig marítim de Mataró, aviat al matí, vaig veure quatre homes al costat d'una autocaravana prenent cafè, em van mirar, i les meves cames i el meu cor es van posar a mil.

Aquesta és la sensació que ens heu deixat, d'impunitat total.

No vull haver de tornar a casa amb por al vespre, no vull, em nego, a deixar de fer aquestes coses que m'agraden, com caminar molt aviat, sabent que si em passa alguna cosa, qui sigui que ho faci, seguirà tant tranquil amb la seva vida, mentre l'afectada, no podrà mai més seguir feliçment la seva.

És el futur que li heu deixat a aquesta pobra noia dels San Fermins.

Justícia?, no sabeu res d'això!

(La imatge és de Luiso Garcia, un dels molts que aquests dies ens han donat suport a les dones en aquest terrible via crucis)
Aquesta és la meva aportació daquest mes a Skorpio.

Tantes lletres, paraules i sentiments....

Avui, 2 de març, fa 12 anys que escric al meu bloc.

12... qui m'havia de dir aquell primer escrit, amb un poema que encara m'encanta, que tants anys després encara gaudiria escrivint.

Aquests dies, de baixa laboral, he repassat bastants escrits, no per ordre, senzillament clicava un any i un mes i llegia, improvisat.

Alguns m'han emocionat especialment, bé també m'han fet plorar, senzillament, d'altres m'han tret la bilis, com en el seu moment, molts, massa potser, descriuen com sóc, com visc i com sento.

Moltes persones m'han dit que aboco massa, que m'implico i parlo massa clar, però ja sabeu el meu argument més conegut, si no escric així, no sóc jo...

No és senzill escriure sovint, no et vols repetir, vols que qui et llegeixi t'entengui bé. Jo pateixo molt per si m'explico prou clar. Jo ho puc entendre, però i qui em visita?..... quin dubte!

He escrit gairebé de tot, tampoc ho he explicat tot, ni que de vegades ho sembli, no m'exposo tant com algunes persones pensen, ni que sí que és certa una cosa, escric des de les entranyes, també des del cor, la passió, de cuina, sexe, amistat, poesia, viatges, família, música, política, d'intransigents, pèrdues familiars, quin gran dolor he compartit aquí, l'amor i el desamor....

Algunes persones m'han dedicat escrits, espero que segueixin pensant el mateix d'aquesta donota de Mataró.

No tinc un bloc on cerqui moltes visites, en tinc un per explicar com veig les coses, com les sento i ni que de vegades pateixo escrivint, la majoria, en gaudeixo. Sovint he generat polèmica, debat i alguna enemistat, ho lamento, o no....

Aquests dotze anys han viscut un divorci, he estat àvia de tres marrecs, casaments, no meu!, i algun "romance", no hi ha mala valoració, ho reconec.

De vegades faig vacances, d'escriure, em cal posar distància i en aquests moments, ni que ho trobo a faltar, és quan més llegeixo i comparteixo, per altres camins, és evident.

Gràcies també, per els ànims, sovint he sentit la vostra escalfor en la distància.

Anem al llit!

Avui he arribat de la feina molt cansada, molt. En tinc molta i sempre que sembla que s'acaba, torna a entrar feina nova.
He deixat la bossa de qualsevol manera i m'he tret les sabates, he pensat seure deu minuts, em feia falta...
M'he assegut al sofà reclinable, m'he estirat i he tancat els ulls, deu minuts he pensat, després em faig una dutxa ràpida i em poso còmoda.
De cop i volta sento el timbre, el gos bordant, m'he llevat ràpida i en mirar l'hora, havia passat 1 hora d'ençà que havia arribat a casa!.
He obert la porta, t'he vist, allà, ben plantat, amb el teu somriure... de cop i volta jo ja no estava cansada, em sentia lleugera i àgil....
T'ha sorprès que anés tan arreglada per casa i abans d'entrar has preguntat... anem a algun lloc?, jo només he respost... sí, anem al llit!, mentre estirava de la teva roba endins de casa...
De cop i volta ja no estava gens cansada.
Tu t'has limitat a entrar, somriure i per una vegada, fer el que jo t'he "manat"....