Insensats!!!!

Aquests dies enrere, a la meva població d'adopció s'ha viscut una situació com a mínim, patètica.
L'alcalde, després d'unes acusacions via Twitter ha plegat, reconeixent, abans de tancar el seu de Twitter, que havia tingut accions "impròpies", per tant, acceptant que havia comès assetjament sexual, si no, tots i totes sabem que no hauria plegat mai de mai.

Ara ve el millor, a part que ara diu que mai ho ha reconegut... perdona??, a Argentona van organitzar un acte de suport a ell...
A part a una assemblea dels que manen, germans "Calvo", família "insigne" d'Argentona, vaja el que són a Mataró els MTV, mataronins de "tota la vida", encara que la resta hàgim nascut aquí mai serem del "rovell de l'ou". Doncs en aquesta assemblea es va dir el nom de la noia que l'acusava, tremend, estil "la manada", la culpa és d'ella, sense cap dubte!.

La portaveu del PSC, s'ha manifestat contundent, això NO ES POT PERMETRE. Però ha estat l'únic grup municipal, per mi, prou contundent.

La CUP, callats fins ara com uns "putes", diuen que el van fer fora per un altre cas d'assetjament, per tant, tenim proves, el seu reconeixement implícit o explícit i li munten actes de suport?.

A quina societat vivim?, perquè el seu germà, possible alcalde de la població, no condemna aquests actes?, ho trobo del tot fastigós! Com a dona, com a persona.

I ara bé, després que si les feministes ens queixem, que si mai estem contentes, que si no hi ha tantes agressions com es denuncien...

Estic enfadada, indignada i fastiguejada, amb tot aquest argumentari li féu una mani de suport?, no teniu vergonya!!

NO ÉS NO hòstia!

40/30

Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.

Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig,  acabaré plorant.

He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.

Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!

I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.

No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones passen, les idees perduren, vindran temps millors.

Jo hi confio.

Sóc i seré, per sempre.

Visca, visca, visca, el meu cor socialista!!

Catalunya, el vodevil i la Presidència...

Recordeu aquell vers: Podría escribir los versos mas tristes esta noche, de Pablo Neruda?

Si avui, jo, escric sobre què penso del futur president de la Generalitat, de ben segur, rebré paraules lletges de gent que diu que m'estima.

Perquè ara mateix visc en un país petit, endogàmic, un país on no pots opinar diferent, ni sentir diferent, sense ser menystingut ni menyspreat.

Tindrem un president, a dit, SÍ, a dit, masclista, per quin motiu no posen la núm. 2?, un país on la primera "promesa" a estat que posaran un gran llaç groc a la Generalitat.... Res de drets socials, laborals, humans... 

Ara diuen que alguns perfils de Twitter són falsos i que no són de Quim Torra, una merda, els insults, vexacions, etc… són del seu perfil, esborrats ara mateix, és clar, però si una cosa em fa digne, a mi, és que accepto el que he fet, mai dono la culpa a terceres persones.

Vivim, visc, en un país, en dos de fet, on per ser lliure, has de tancar els ulls i no opinar, si no vols anar a la presó, allà, i si vols conservar les amistats, aquí.

Tristos els temps que ha tocat viure a la Joana, molt tristos...

Tindrem un president, hooligan, que sols ho serà per la meitat de catalans i catalanes, per cert, a mi no em representa aquest personatge, això que fa mesos parlo amb el meu "petit polític" que posin un altre que no sigui el "faraó" Puigdemont, que si creuen en la causa, tenen gaire bé 70 diputats i diputades, doncs van i a DIT agafen el menys indicat. Consens? JAAAA.

Estalvieu-vos dir que allà més, tinc ulls a la cara, i estic al dia, però aquí, aquí això ja és de vodevil!!

I no, NO sóc l'enemic!

Adormits o morts?

Sovint m'ho pregunto, de moment, sembla que estem, com a mínim, anestesiats.

Passen tantes coses al món, al nostre país, al conjunt de la societat, que no entenc que no hàgim aturat el país, tal com sona.

Què ens passa?, per quin motiu ja no reivindiquem?, no ens manifestem, no tallem carrers i cridem, hem mort o senzillament estem adormits?

Estem perdent la majoria de drets que els que passem de 50 anys vàrem aconseguir amb molt d'esforç. A tots nivells. I aquí seguim potser amb la por al cos, potser patint per la feina, per una multa o fins i tot presó!, si escrivim, o ens manifestem.

Estem perdent les llibertats més elementals, aquelles que ja consideràvem nostres, de tots i totes, de pensar que els nostres fills i filles perdin tants drets que han costat tanta lluita, m'encén com un llumí!

Hem perdut, i molt... en sanitat, llistes infinites d'espera, en educació, ara volen atacar el català, com als anys 50!!, seguim amb barracons, amb poques beques.... en llibertat d'expressió, ara, per opinar pots anar, directe, a la presó, i aquí seguim, tan tanqui'ls, mirem cap a un altre costat.

Ara, van per les pensions, aquest dret, que no oblidem paguem TOTA la nostra vida a través de les nostres nòmines, ara, volen que en fem de privades. Però amb quins diners senyors! Si vostres han aconseguit els sous més baixos i els drets laborals més minsos! Jornades inacabables per 800 € amb sort!

Retallen ajuts, no contemplen la pobresa, de cap tipus, la majoria de persones amb necessitats alimentàries, de roba, el bàsic, han d'anar a les ONG que són, i sembla que seguiran sent, referent pels més necessitats.

Estem tots i totes espantats, amb por de perdre la feina, cosa que es pot entendre, però.... què fem?, jo us ho diré, res.

Això s'ha d'acabar, aquesta impunitat política, aquest malbaratar diners públics, aquesta falta general d'interès, s'ha d'acabar.

Repeteixo, morts o adormits?

Espero que reaccionem, abans no sigui massa tard.

Endavant lluitem i no defallim! El poder ha de tornar a ser del poble.

(Escrit fet per la revista Skorpio)

(La imatge d'aquí)

No sóc l'enemic....

Per pensar diferent, per sentir diferent, per veure les coses d'una altra manera, per pensar que falta diàleg i ganes, no, jo no sóc l'enemic.

Sóc l'amiga i companya que tants cops has compartit sopars, caminades, cafès, jornades de gresca, també algunes estones de dolor i abraçades en situacions complicades.

La que t'ha escoltat. La que tu has escoltat i consolat, acompanyat i abraçat.

Sóc la mateixa persona que un dia et va fer confiança i et va donar el número del seu mòbil, aquest que tan poca gent té. Per tal que en fessis un bon ús, perquè em trobessis si et calia que hi fos, escoltar-te quan et calgués, hi crec que sempre he estat aquí.

Sóc aquella que un dia vas trucar de matinada, desanimat/da per penes d'amor o de feina, la que mai ha rondinat per ser fora d'hores.

Sóc l'amiga que t'estima, et respecte, la que malgrat treballar en el "tema", mai t'ha fet campanya, mai ha intentat canviar les teves opinions, mai, però mai.... ni tan sols ha mencionat que ho pensis.

No, no sóc l'enemic, i ara, que em sento atacada, agredida, incompresa, estressada amb aquesta situació, jo, que ni tan sols em manifesto a casa, la llibertat per sobre de tot!, ara, deia, em sento, del tot violentada en la meva intimitat.

Camino, poc, però quan ho faig i trobo persones com tu, que em busqueu, em cerqueu, gairebé em perseguiu, per dir-me el malament que ho fan, que no pensar com vosaltres és dolent, que els "meus" tal i tal... no és pitjor el que tu fas enviant-me centenars d'imatges, de vídeos, de "memes", i veient que no et responc, que no vull entrar a debatre, que segueixo sent la punyetera Joana, bo i així, insisteixes, insistiu.

I resulta que no m'he de sentir així, que sols vols, voleu, que vegi la "llum"....

Democràcia dius?, tu, vosaltres, que no em respectes?, que m'assetges contínuament?, que després de tants anys em veus com de l'equip de les "ombres"? Quina democràcia voleu?

NO, democràcia és una altra cosa. I el respecte, lo primer de tot. És el lliure pensament. És parlar sense estridències, sense avasallar, sense insultar, tan sols, per pensar d'una altre manera.

Si no us deixen votar, no és pas culpa meva no?. Us sentiu agredits per l'estat, dieu, i jo?, per vosaltres.

Jo, no sóc l'enemic. No m'agredeixis més.

Vindran temps, millors... espero.... de moment, sols veig núvols negres.

(Ja tinc silenciades 7 persones i 3 grups al mòbil, trist, molt trist)

Si li hagués fet cas….

Ara, aquí, assegut i sol, hi pensa. Pensa en com va començar tot, quan l'amic aquell de l'escola el va buscar i li va demanar que els acompanyés en un projecte, tot amb molta il·lusió i molts ideals.
Primer va parlar amb ella, que sent com és, dona amb ideals profunds, es va il·lusionar del fet que ell col·laborés en aquesta societat, aportés els seus coneixements i estudis a millorar, ni que fos un xic, la seva ciutat.
Al principi va ser així, tot era dedicació, molta més de l'exigida, però veure fruits recompensa, i molt.
Però... el dia que li varen presentar aquell important inversor i empresari, el dia que va dinar amb ell en aquell restaurant de moda, caríssim, el mateix dia que li va veure el cotxe esportiu i la noia que l'acompanyava..., allà, va pensar com n'és d'injust el món. Ell, amb una nòmina controlada pels contribuents, poca, segons la seva percepció, i sense poder treure la "visa or" com havia fet aquell paio mentre li deia, ja pago jo!.
Quan ho va comentar a la seva dona ella li va dir clar, ens hem de mantenir fidels, als nostres ideals, no pensis que aquest home té sort, tu en tens molta més.
Però ell havia vist diners, luxe i amb tot això va lligada, també, la luxúria.
Va començar a veure l'empresari sovint, sopars, festes d'amagat d'ella, fins que amb la confiança, el mateix, li va parlar d'uns terrenys destinats a un Centre Cívic, però que mai es podrien fer per falta de diners, ell ho assumiria si requalificava una parcel·la de no res al costat del parc, zona de reserva protegida.
No li va costar gens decidir-se. Va entabanar l'alcalde, els companys del partit i tothom qui va fer falta, un maletí ple de diners dona molta empenta es va dir.
Allà va començar la caiguda, va gaudir d'uns anys de molt de luxe, però d'amagat, la dona li deia que no perdés el món de vista, i ell, m'entres, anava fent camins cap Andorra, amb els diners amagats, ningú ho sabia, un dia donaria una sorpresa la dona i viurien feliços.
Qui li havia de dir que aquell policia, avorrit i mort de gana, l'aturaria i li desmuntaria el cotxe trobant els cinquanta mil euros.
I ara, aquí, a la presó de la Seu, pensa en la dona, en el que li va preguntar quan tota espantada el va visitar, és cert?, sí, però ho he fet per nosaltres, va respondre ell.
No, per mi no, t'ho vaig dir, ens mantindrem fidels com deia Espriu... tu m'has traït, li va respondre.
No l'ha tornada a veure. Ara, mentre hi pensa i se'n lamenta, sols pateix si el jutge haurà trobat tots els comptes, per quan surti, més que res....

(Vagin aquestes lletres dedicades a Espriu, en el seu any. Les volia presentar a un concurs de micro-relats, però no em veig en cor de retallar)

En som conscients?

Tinc dubtes...
Som conscients de la pèrdua de llibertats que estem patint?.
Llegeixo, primer amb incredulitat i després ja bastant empipada, que la resistència passiva a "l'autoritat" o bé convocar manifestacions, siguin quines siguin, per internet, pot comportar penes de presó.
Estic al·lucinant, i un cop més sense provar ni gota.
La resistència passiva, una de les pautes més importants del meu admirat Gandhi, és a dir, seus i no dius ni respons a les agressions ni als insults, et pot dur a la presó.
Imaginem..... sopar de comiat de soltera convocat via internet i que cau en mans d'un d'aquests mossos que tenim amb ganes de "gresca", i no parlo que ens faci un estriptis no.... ja la tenim emmerdada. 40 dones, juntes, a la Plaça Santa Anna, mudades per l'ocasió, rient i fen conya, eppsss... això pot ser considerat una "trobada il·legal" ?. Imaginem que no ens resistim davant "l'autoritat", que seiem a terra i esperem... ens faran passar el comiat de soltera a la presó?.
Un altre punt, aquest divendres vaig a buscar, per primer cop!, en Dídac a l'escola. El meu horari no m'ho permet mai. Imaginem un munt de mares i pares, a la porta de l'escola, parlant... ens poden detenir per reunió il·legal?.
Ja sé, ho porto a l'extrem però és que si em prenc massa en seriosament tot això, acabo, segur, deprimida.
Estem perdent els drets laborals, adquirits amb molta lluita pels nostres avis/es i pares i mares i ara, venen les llibertats de reunió, de trobada i d'estar on vulguem quan vulguem....
No anem pas bé.

(La imatge d'aquí)