Quan em tornis a mirar…

Ja no seré la mateixa, ja no tremolaré d’emoció. Les papallones han fugit de la meva panxa.

Les esgarrifances i el desig, han canviat de bàndol.

L’emoció de les trobades, secretes, ni que no massa, han deixat pas a l’oblit i el desinterès.

Aquells somriures còmplices, no sé on han quedat.

Però seré sincera, no els trobo a faltar.

Si em tornes a mirar, serà des de la rancúnia, des de la foscor on vius, la tristesa latent, pensar, malgrat el temps passat, que tens raó.

Però si jo et mirés, tampoc ho faig, ara, ja, recordaria els bons moments, que van ser un grapadet, i que van tenir, per sort, un final ràpid.

El temps que queda, no hi haurà mirades, ni somriures, ni petons, ni pell, ni complicitat, ni mans que s’escapen al vol.

Aquella dona segueix aquí, emotiva i passional, aquell home va ser un miratge, com mirar al mar ben blau un dia d’estiu. Breu com un sospir.

Tot passa, per sort, ho porto escrit, en tinta, a la meva pell.

(avui estic tendreta, ni que no ho sembli)

Cada vegada que t'estimo....

En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.

I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.

Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....

No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.

I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.

Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.

Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?

Les teves mans al meu cos em diuen que no.

Fins la propera, és clar.....

Relax.