Amors d’estiu….

És ben evident que l'estiu té molts encants, les nits més llargues, els xiringuitos vora el mar, una copeta amb molt de gel, bones converses, menys roba i més temps lliure ens predisposen a l'amor, sense cap dubte.
Però què passa quan coneixem algú que ve de lluny, que ens dedica un somriure, una picada d'ull que ens provoca esgarrifances...
El fet de saber que serà una cosa temporal, de dies, potser setmanes, ens pot fer defallir, decaure les ganes i jo, no hi estic gens d'acord.
L'estiu pot estar ple de passions, confessables o no, de plaers a la llum de la lluna o les espelmes, podem passar un estiu avorrit, relaxat i tranquil, respectable, cert, però…..

I si decidim deixar anar la cotilla, els convencionalismes, i si sortim a somriure a la vida, a d’altres persones, oberts i obertes a conèixer gent nova, costums diferents, sabors ben diferents!, i després, arribat el fred i els abrics, obrim aquesta capsa de records i en gaudim?

Gaudiu l'estiu, obriu portes i finestres a les abraçades i petons, durin el que durin!, deixeu que les il·lusions ens cobreixin, deixeu que us acaronin, nous amors, o vells...no és important la durada, ho és la intensitat dels moments viscuts.
Bon estiu a tots i totes, al setembre, hi tornem!

I com explicar-ho?

Com explicar un sentiment?, una cosa profunda, impalpable, a la vegada tendre i passional, amb força, una força que t'empeny i t'oprimeix a la vegada...

Dins aquest regal meravellós que ha estat el viatge a Austràlia, hi havia una escapada de quatre dies a Tasmània, amb el fill, tots dos sols.

Hi vàrem volar el dia de Nadal després de dinar amb el gendre.

Al matí, d'hora, per aprofitar el dia, vam sortir a caminar i el primer que vam trobar va ser la Bahia de Sandy Bay, just al costat de l'hotel. 

El fill anava per un costat, jo vaig baixar a pet d'ones i en fer aquesta foto que encapçala l'escrit, vaig rebre un munt d'emocions, de sensacions, de ganes de plorar i riure a la vegada, un estat de felicitat absoluta i per sobre de tot això, amb una emoció impressionant, vaig sentir, profundament, que jo ja havia estat aquí.

No em demaneu ni com ni de quina manera, va ser una mena de "comunió" amb mi mateixa, espiritual, si, ja sé com sona, però va ser així i tinc clar, molt, que malgrat no ser creient, si crec en les energies, les meves, el meu esperit, havia sortit d'aquí.

Sé molt bé com sona, però... no m'importa ni un xic, ni un petricó ni res de res, jo vaig sentir tot això els quatre dies que hi vam ser.

La natura, sempre imponent a Austràlia, cuidada, neta, respectada, sobre tot això, a Tasmània vessa per tots costats.

Vam fer dues excursions, a l'illa de Bruny Island, amb ferri i un minibús fins a Cape Bruny, les vistes, aquí, són del tot indescriptibles. L'altra al Mont Wellington i Richmond, espectaculars.

La resta, caminar i mirar.... caminar i mirar... incansables.

He vist molts llocs bonics al llarg de la meva vida, no em puc pas queixar, però creieu que aquí, em vaig trobar, m'hi vaig sentir, malgrat no parlar res d'anglès, com a casa.

Ahir al vespre, tot obrint reis amb els fills i néts, ho vaig comentar, jo conec aquest lloc amb vint anys i els meus fills neixen allà.

Tinc un somni, tinc una il·lusió, tinc una esperança, hi vull tornar, hi he de tornar, vull tornar a sentir tot això.

Crec que les imatges ho diuen tot.