Ideals i sentiments.....

Quan fas les coses perquè les sents, les gaudeixes, les valoren i valores, les coses surten soles, flueixen, estires i tires fins a l'infinit.

Quan sentim, de veritat, amb el cor i l'ànima, l'esperit, tires i tires, però dol poc. Dol físicament, suportable. Quan deixes de sentir, quan ni els ideals, ni les ganes, ni la companyia, ni l'entorn, t'acompanyen, compleixes, no queda una altra, però la foscor el pot envair, et pot tombar i desanimar, i llavors, ja no són ideals, el que fas és perquè toca.

I escolto, aquí i allà, i rumio, sense implicar-me, ha deixat d'interessar-me, del tot.

On han quedat els ideals?, ja fa un temps van fugir, lluny, i dol, molt, però aprens a viure amb això. I passen els dies, i ni gràcies, ni bona feina, ni una abraçada, no, no, seguim exigint, desapareguts que manen amb males formes i autoritat "virtual".

A la vida hi ha etapes fosques, d'altres amb llum i color, esperem que la fosca, passi aviat.

Per sort, la vida personal, ara mateix és plena de llum, de colors i de vida. De petons i abraçades, de projectes en família. L'altre, ha deixat de ser vida, ha deixat el contingut per passar a ser.... Bé, seguiré, per una vegada el consell del germà que em diu que no em mulli, que estic a l'ull de l'huracà, que em porti bé....

I jo, ja no em vull portar bé, indignada, decebuda, trista i a l'hora angoixada, estressada. 15 i ni mú, malgrat l’esforç, l’abandonament de la meva vida, familiar, personal, amorosa, d’amistats…

Per tant, ja no tinc ideals, tinc, si es pot denominar així, feina. Massa....

Ja ho vaig dir l'altre dia, això, NO tornarà a passar.

De moment, sols el meu mar m'escolta....

La mosca.....

El presidente de la corporación financiera se puso las manos en la cabeza, soltó un largo gemido, no placentero. Y ese error?, esos dos ceros de más en los beneficios comunicados a los miembros de la sociedad?

Tenía que buscar un culpable y lo tuvo claro, el vicepresidente, sería el culpable de tremendo error.

El vicepresidente, curtido en mil batallas, viendo venir el descalabro, decidió que la culpa era de su secretario, había entrado mal los datos, que pasar de beneficios 0 a 100, había que colocar el muerto a alguien que no fuera él.

El secretario lo vio venir, este vicepresidente, que se pasa el día en comilonas pagadas por la empresa, en viajes a los que va acompañado y no por su "querida" esposa, y en la que gasta gran parte de  esos beneficios, me quiere culpar, busquemos un cabeza de turco.

La culpa será del de mantenimiento, las maquinas no van como deben, hay que estar mas pendiente y este, el de mantenimiento pasa muchas horas en el sótano, comiendo y mirando series a costa del wifi de la empresa en ese móvil de baratillo que utiliza.

El de mantenimiento, viejo gato en la casa, decide que la señora de la limpieza, la última "mona" de la casa, al limpiar un teclado, seguro que marcó alguno de esos ceros de más que quedaron plasmados en el documento final enviado a los socios y que les había hecho creer que este año se llevaban unos enormes beneficios, a costa de no subir el sueldo al personal más bajo.

La señora de la limpieza, no es gata vieja, es lista, cuando es llamada al despacho del presidente para ser culpada y despedida, esgrime su viejo móvil, y en presencia de todo el escalafón muestra al presidente de la compañía dando un puñetazo al teclado, intentando matar a una mosca muy pesada,  el día que descubrió las enormes pérdidas, de rabia, puñetazo que marcó esos dos ceros de más, que pasaron de negativo a positivo el resultado y demostró, vídeo en mano, que tiene un hijo teleco i ha sacado las imágenes, que des de ese día, no funcionaba el número 0.

Y es que si estás al final de la cadena, no saques genio, saca imaginación, siempre querrán que seas culpable de su propia incompetencia.

Donar “el primer pas”

Crec que a la vida, en general, ens perdem moltes coses per no donar el primer pas.

Els àmbits poden ser diversos, cert, la nostra vida, de normal, toca àmbits diferenciats.

Familiars, personals i íntims, laborals, d’amistats….

Reconec que com sóc, vaja, he estat sempre, una dona ben decidida, normalment, faig el pas sense massa manies.

No m’agrada esperar a veure… si s’ha d fer es fa, pot sortir malament, però i si surt bé?

Hem de ser valents i valentes, no podem deixar passar aquesta vida fent veure que no va amb nosaltres, ens hem de mullar i sovint, les coses surten bé, les gaudim, duren o no, però les hem viscut.

En l'àmbit personal sempre he estat la que dóna el primer pas a prendre decisions, si una cosa no funciona, a què allargar el patiment, les males cares i els mals gestos?

En l'àmbit romàntic... bé, si m'ha interessat el "mancebo", no m'he tallat gaire, ho reconec, he practicat el joc de mirades, cert, és divertit, però tampoc he esperat que la pera caigui de l'arbre.

He gaudit, en general, he gaudit molt, i espero poder seguir fent-ho, ni que no trobi aquella persona que digui, aquesta és per sempre, ja no hi compto, la veritat, però m'han estimat, i he estimat, molt.

He pogut escollir qui m'abraçava, i he rebut abraçades meravelloses, i em vull quedar amb aquestes, principalment amb dues grans i grosses que sempre seran un bon record, d’aquells que et treuen un somriure.

Després, en la resta d’àmbits, familiar, laboral… (aquí faig un petit incís, dues vegades he hagut de prendre decisions serioses, i aquí, reconec que m’ha costat molt, la por de perdre la feina, de patir represàlies… però, ho he fet, sempre hi ha un punt que has de dir fins aquí, just fins on algú, et perd el respecte, aquí, per molt que costés, he hagut de fer un pas, o dos….), per sort sols recordo dues i puntuals. Una a tràmit.

Una cosa si he descobert, de mi mateixa, prenc moltes decisions, afortunades o no, però ara, ja em costa més tirar del carro, ara, cerco deixar passar els dies plàcidament, amb calma, la màxima tendresa i perquè no… algun moment de bogeria.

Seguiré prenent decisions, no em queda una altra, forma part de la vida, però cada vegada més per mi, més endins, cercant la calma.

No espereu que prengui les decisions de ningú, accepto les meves, amb els errors comesos, que hi han hagut, però el conjunt, és bastant satisfactori. I si m'equivoco, doncs demano disculpes, important.

No deixeu passar la vida sense pendre decisions, sense escollir el vostre camí, no podeu dir que heu viscut si no heu respirat.

I si podeu, mentre viviu i decidiu, escolteu bona música, acompanya i relaxa.