Espurnes d'un estiu plaent...

Els darrers anys els estius han estat tranquils, amb estones ben intenses i d'altres de relaxament absolut.

Aquest ha tingut una mica de tot. Bona lectura, bona música, soparets i dinars, tant amb bones amistats com en família. Però mantenint el meu espai, el temps per mi i les que anomeno  "les meves coses".

Ja fa temps que dic que la calor em limita, crec que cada any la porto pitjor, però, així i tot, a prop, he gaudit d'aquest.

He rebut la visita del meu fill "australià", això ha fet que ens trobem la família, els meus nens i nena, joves, nets, i que puguem compartir taula, tots junts, cosa que passa poc. Algun passeig per Barcelona i alguna escapada, a Queralbs, com no... He gaudit d'aquesta preciosa família que tinc.

Aquest estiu, també, a final de les vacances i com cada any, he fet anys. Ho he celebrat, crec que tota una setmana! No vull perdre la meva reputació de "disfrutona".

Al desembre tinc previst visitar el fill a Sidney, per tant, he fet vacances just les tres setmanes que ha tancat l'empresa.

Ara venen uns mesos que em provoquen cert vertigen, hi haurà molts canvis a la meva vida, que encara no sé com portaré. Tinc molts projectes i em fan molta il·lusió. Però a la vegada, em fan certa por. Els encaro amb ganes això si.

També tinc algun tema mèdic, de bastant de respecte, no obstant això, confio en els professionals i no vull que em prengui les ganes de viure, veure i gaudir.

Ha estat un bon estiu, espero que el vostre també.

El català i jo…

Fa un temps que m’adono que cada vegada és més difícil que m’atenguin en català a la meva vida quotidiana.

Sigui en una botiga, un centre comercial, gestions, fins i tot, oficials. 

Aquesta setmana he trucat al 010 de l’Ajuntament de Mataró per una recollida de mobles. Un servei que funciona bé. El contestador em va preguntar si volia ser atesa en català o castellà. Vaig picar en català, doncs no, em surt una dona, en marcat accent sud-americà i malgrat que vaig insistir a parlar en català, ella va seguir en castellà i vaig haver de canviar jo d’idioma perquè no m’entenia. 

El més divertit va ser quan em va dir que a Mataró no sortia el meu carrer… Davant la meva insistència al final em va dir “és que sale en catalán”, Tremendo perquè sols un accent diferencia la paraula!

No em queixo de la seva atenció, sinó que un organisme oficial no m’atengui en la meva llengua.

No soc independentista, ni extremista, mai m’ha fet res canviar d’idioma amb qui no el parla, però veig el nostre jovent, fins i tot a la família,  que han estudiat aquí, que cada dia parlen menys el català, i són el futur per mantenir i estimar la nostra llengua tan rica i maltractada.

Ara mateix és difícil que fins i tot a l'hospital, et parlin en català.

Cuidem el català, a la fi és, també, la nostra identitat davant l’assetjament del feixisme que ja sabem no els agrada que el parlem.