He tingut una vida, diguem sentimental, on ni massa ni poc, el que m'ha vingut, o ens ha vingut, de gust, senzillament.
Una de les coses que m'he adonat és que moltes persones, tan sols es deixen estimar.
Comencen relacions però o bé no saben, o no volen, donar més. Potser, per evitar la soledat, l'avorriment, però després d'un començament amb ganes i empenta, un cop confirmada la relació, tot s'atura, ja no cal il·lusionar ni fer res més, ja som parella!
Cert que no tots i totes donem el mateix, però si sols una de les parts fa propostes, convida, dóna estima i afecte, tendresa, la cosa cansa i si et queixes, no saben què vols!
Les relacions, de qualsevol nivell, demanen implicació a dues bandes, si sols una de les parts posa... doncs no.
Vés, potser he demanat massa, és possible, però jo, si estimo, estimo sencera!
M'agrada saber que m'estimen, que tenen ganes de veure'm, al nivell que sigui, amistat o amor, o sexe!
Jo ofereixo, almenys intento, el mateix.
És bo cercar i que et cerquin.
Si sols et deixes estimar, vius sols el 50%... i jo, ara, ja, vull el 100%!!
Ella llega pensando que le iría bien un buen
masaje, relajarse, gozar un rato y desconectar.
Entra, él está tumbado, como casi siempre, en
el sofá, en pijama.
Se acerca, le besa, el beso de él es discreto, ella acaricia su cabeza, con eso le dice todo, estoy cansado, pero si quieres, ahí
suavecito, uno rápido, que no da tiempo de nada, dos caricias, un misionero, que
ha estado todo el día sentado en la oficina y está agotado.
Pierde parte de las ganas, con su poca
predisposición. Siempre con pereza. Hoy no toca!
Ni se levanta, ahí mismo. Acaba pensando qué
hace para cenar y que no fue buena idea, lo mismo de siempre.
Gatito. Literal.
Te ha gustado?
Que va a responder? Sonríe ligeramente, va a la
ducha y en dos minutos escucha que está roncando.
Empotrador:
Llega, pensando que le iría bien un buen
masaje, relajarse, gozar un rato y desconectar.
Entra, está en pié, envuelto en una mínima
toalla, la espera, impaciente, eso es bien evidente….
Se acerca, le besa, la vuelve a besar, su lengua
le invade, le acaricia la cabeza, con eso dice todo…
En un momento está desnuda en la ducha, con él,
que está cansado de un duro día de trabajo en la obra, pero que una mirada suya, activa al momento.
Tiene masaje, ropa volando, pelos erizados,
mordiscos y acción.
La levanta y la lleva a la cama, sin pensar,
acción, posturas, giros y lametazos.
Arriba y abajo, sin pausa, deja de pensar,
literalmente, no decide ni falta que hace.
Cuando escucha ese gemido, que él sólo expresa
cuando ella he terminado, la abraza y sonríe, quiere más, lo sabe.
A todas las mujeres en general, candidatas a ser manoseadas, violadas, violentadas, insultadas, toqueteadas etc…. Sin importar la edad, la condición, el físico, el estado...
Avisadas estáis que estos, nuestros varones, machos hispánicos, hombres de pelo en pecho, bárbaros e indecentes, os pueden tocar, os pueden achuchar, meter en un coche y hacer con vosotras lo que quieran, os pueden poner a cuatro patas, manosearos en grupo o de forma individual, os pueden usar y después, dejaros tiradas en un rincón, como un juguete roto, sin sentimientos ni alma. Sucias, doloridas, con secuelas, emocionales, físicas, psicológicas, de por vida.
Pueden grabar sus vídeos, compartir los mismos por las redes sociales, para poder presumir luego de lo bien que lo han pasado, mientras os sometían, violaban, gozaban, todos juntitos y valientes, de vosotras, drogadas, asustadas, colapsadas, tanto da, lo primero es su gozo.
Podemos decir NO, alto y claro, pero ni escuchan ni sienten ni padecen.
Saben, ha quedado demostrado, que la ley no os va a ayudar, no va a hacer “justicia” en este país de mierda, patriarcal, com jueces que no ganan su sueldo, que cometen irregularidades y no condenan violaciones, quizás, sólo quizás, hasta gozan con la visión de ese vídeo, inmoral, indecente, inhumano. Cómo entender si no que algunos vean cara de gozo en mujeres sometidas?
Y la frase famosa… la falda corta, qué haces a esa hora por la calle, sola, da lo mismo si vas a trabajar, a caminar, o vuelves de fiesta, tanto es, seguro que lo has buscado!
Y publicarán tus datos, sin protección, para que montones de machitos se metan contigo en este mundo virtual y muchas veces libertino y falto de corazón.
Mentes sucias, mentes asquerosas que toman mujeres como quién toma café, sin sentimiento ni empatía.
Y qué podemos hacer?, aparte de educar, activar el feminismo con nuestros hijos, la igualdad, aparte de exigir sentencias duras y firmes, tolerancia 0 con los violadores, abusadores, contra las manadas que andan sueltas creando escuela, sin ir a la cárcel por el voto, sólo 1!!! de un juez inmoral i insensible.
No solo tenemos que decir, chillar, reivindicar, basta!! Tenemos que pasar a la acción, no queda otra.
Yo tengo clara una cosa, no dejaría la justicia en sus manos.
Una de les coses que pot presumir es de ser fidel, en general, no limiteu les coses al cor, a la vida.
A la seva edat he viscut, bastant, en mil àmbits, i ha intentat ser fidel al que diu i fa, a les idees, potser no sempre ens en sortim, però ningú pot dir que hagi estat utilitzat per ella.
A ella li han fet, i decepciona tant que et queda un forat al cor, que posteriorment es converteix en ràbia i impotència, sobretot si ho veus venir.
En uns temps convulsos, més que ara, va prometre fidelitat, no literalment, però va oferir sortir del forat d’una mala gestió, i va estar present, caps de setmana, fora d’hores habituals, amb afecte, molta paciència, i molta angoixa, les coses van millorar i va semblar que la cosa s’agraïa, no demana això, però a tots i totes ens agrada que s’adonin que hem complert.
Després va aparèixer la foscor, els interessos i les venjances, la mala llet i les males formes, el tot s’hi val, ignorar tot l'aconseguit per altres projectes, negatius i foscos on s’obliden les formes i la fidelitat demostrada.
Va avisar, no anirem bé, i en poc temps ho veu, ho sent, ho pateix, la infidelitat sempre es pateix, en l’àmbit que sigui.
I ara és l’enemic número ú, ell va apostar per altres, es dedica a altres, ella no mereix ni respondre un missatge o correu, ser l’altre té això, és en el que l’has convertit, en l’altre.
I ella li desitja felicitat, malgrat tot, que li vagi bé amb aquesta que ara defensa a capa i espasa, sabedor com és que a la que pugui el deixarà per un de més jove, un que li prometi qualsevol impossible, però serà tard.
Ell va trencar la seva fidelitat, ara que gaudeixi de la companyia.
Ni que amb les dolenteries que ha fet, pensa si ells poden dormir tranquils.
FidelidadLa fidelidad es la capacidad espiritual, el poder o la virtud de dar cumplimiento a las promesas.
(Tota semblança amb la realitat, és pura ficció. Queda clar que no parla del cor no? )
I sí, potser aturareu Catalunya, potser fotreu un munt de treballadores i treballadors que avui veuran minvat el sou perquè no han pogut arribar a la feina.
Aconseguireu que d'altres no vagin a la seva feina, malgrat voler fer-ho, per por a ser agredides.
Estareu tot el dia fotent el comerç, el petit principalment, que aquests dies es refà de males èpoques.
I fanfarrojareu, amb la cara tapada la majoria, del poder que teniu en grup, vosaltres, que la majoria no heu treballat mai, que els pares i mares assumeixen les vostres despeses, que no sabeu què cony és la vida, avui, us fareu els "matxitos" i femelles, en grup, per acollonir qui pensa diferent que vosaltres.
Penjareu vídeos a les xarxes, terribles imatges de destrucció a cops de martell de seus de "l'enemic", dit d'una altra manera, de qui no pensa com vosaltres. Això, és feixisme, pur i dur.
Ni ús admiro, ni us respecto. Quan us feu grans i accepteu la diversitat de pensament, en parlem.
Per mi, ara mateix, sou una colla de fanfes ignorants, violents i inconscients.
Disculpeu, el "règim" sou vosaltres.
Insisteixo, som uns covards, som més, però us temem. Les vostres bufetades, la vostra violència i intolerància. Quedi clara una cosa, JO NO.
Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.
Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig, acabaré plorant.
He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.
Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!
I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.
No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones passen, les idees perduren, vindran temps millors.
(Vagi per endavant un petit apunt, ni jutjo, ni critico ni tan sols valoro, sols opino….)
Fa un temps escolto sovint aquesta frase, vull una relació oberta.
Crec, almenys m’hi tinc, que sóc una dona diguem moderna, m’adapto als nous temps sense massa complicacions, gaire bé en tots els àmbits, però diguem que això, no ho entenc.
Quan cerques parella, per mi, això implica un cert compromís amb la persona que estableixes la mateixa. Aquest compromís pot ser de sortir, entrar, compartir, gaudir, de mil coses i maneres però dic jo, que part del compromís ha de ser sentimental no?.
Potser es pot estimar dues persones, potser sí, jo no ho he viscut, però jo penso que si estimes algú, si n’estàs enamorat/da, els teus sentiments, el teu plaer, el teu sexe, la fidelitat, sí, fidelitat, ha de ser per aquesta persona.
No em puc imaginar, i mireu que no sóc gens gelosa, però ni gota, que uns llavis que fa mitja hora eren a una altre boca, ara siguin dins dels meus, ni uns dits que corren la meva pell, l’ericen, l’exciten, facin el mateix i vinguin impregnats d’altres olors….
Em pregunto, quin munt de dubtes!, si no es tracta d’una moda, jo espero que passatgera, que enmig de tot això jo sols hi veig un cert egoisme sexual, per fardar, per poder variar…
Potser no em sona tan estrany quan ho diuen persones joves, canalla, que encara no han viscut un amor ple, d’aquells de les papallones, diguem que potser pica més avall que a la panxa.
Reconec que sols he estat enamorada dues vegades, en 57 anys no són massa, ara mateix, lliure i disposada no concebeixo estar en una relació així, no crec que la pogués viure, si vols estar amb una persona deixa l’altre.
és evident que si accepten tots i totes, doncs que en gaudeixin però noi…. estem perdent els valors?, no saben estimar?, o potser sí que he quedat anticuada i sols puc concebre una relació fidel?.
Jo li dono un valor, molt, a la fidelitat, si no ho he de ser, gaudeixo, amb qui vulgui i quan vulgui, però no embolicaré sentiments. Si tinc ganes de sexe, docs ara mateix en tinc amb qui vull i quan vull, sense complicacions. Però no en diré parella, bé, de llit potser si :)
No en diguem parella, en podem dir lio no?
Com diu la frase famosa: Follem, follem, que el món s’acaba!!
Però no en diguem parella estable, en podem dir parella de sexe no?
Una de les definicions del diccionari: Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es creu superior als altres. Estar ple d'orgull. Tenir un orgull insuportable.
A què ens porta tenir un excés d’orgull? Us ho diré, absolutament a res.
He viscut situacions del tot incomprensibles, irremediables, impensables en una família, amb amistats, amb coneguts i conegudes sols per orgull.
No em cal anar massa lluny, la meva família ha estat partida un munt d’anys per orgull, l’inici de tot, una mentida, que va anar creixent i creixent i què qui la va provocar en el seu moment no va voler aclarir mai.
Això va fer un mal del tot irreparable, un mal que sols un dolor insuperable, la mort d’un germà, va aconseguir com a menys assossegar, calmar, recapacitar i malgrat que en donar, jo, un primer pas, i no ser acceptat, si va servir per veure clar on et pots acostar i on no val la pena seguir trucant.
Conec més persones que l’orgull no els deixa veure més enllà dels seus propis nassos.
Acostumen a ser molt tossuts i tossudes i creuen que la raó és a la seva mà de manera ferma i intocable, estiren la corda fins l’infinit, costi el que costi i perdin qui perdin pel camí i sabeu…. ningú és intocable i d'aquí uns anys, que voldran arreglar les coses, i ja no tindran remei, s'adonaran que no ha valgut la pena, que no hi ha per tant.
Els anys passen volant i demanar disculpes, ho creieu o no, costa ben poc. A la fi, és tan important tenir raó?, destrossar persones que estimem per un orgull malentés i intransigent?.
Jo vaig aprendre, fa molts anys, a demanar disculpes, mai m’ha costat gaire fer-ho, a la fi, la resta, és vanitat pura i dura.
I sovint m’adono que estic envoltada de gent orgullosa, intransigent, i m'allunyo, les deixo de costat o passar, sempre intento fer recapacitar però noi… discutir?, ja no en tinc ganes.
Inclinació:
cap al teu somriure
a la teva mirada,
a les teves carícies.
Als teus llavis.
Inclinació:
a les teves mans,
a la teva excitació,
als teus sentiments,
tot tu i el que representes.
Inclinació:
al foc de la teva pell,
a restar impacient, per tu,
a les teves provocacions.
I per sobre de tot....
Inclinació a la teva escalfor!
No sempre és senzill i de vegades, no ho volem fer, o bé escollim malament.
I perquè hem d’escollir entre dos? Ara ho he de fer i gairebé, m'hi nego!
El primer em dóna més plaer, més intensitat, més força, fa que totes les meves cèl·lules reaccionin i es posin en marxa. És una abraçada que fa foc intens.
Si tanco els ulls, tot estant amb ell, sento tot d’una altra manera, el plaer es barreja amb la intensitat, produeix desig de seguir, de més, de xarrupar i llepar, de no acabar…
Tinc una debilitat per aquest, és més fort, m’aixeca tot el que ha decaigut, més fosc, la seva procedència ja és plaer assegurat….
L’altre, doncs està bé, no és tan passional, ni tan intens, ni em porta als mars del sud, és més clar, més suau, amb certa tendresa, el puc tenir a qualsevol hora, les seves afectacions no tenen hora ni dia, però no encén les meves galtes, ni em dóna ganes de més…
Per una vegada, o dues, estic d’acord, però...
I la doctora insisteix que el segon, i noi… què voleu!, a mi el que és fosc sempre m’ha cridat més!
Crec que a la vida, en general, ens perdem moltes coses per no donar el primer pas.
Els àmbits poden ser diversos, cert, la nostra vida, de normal, toca àmbits diferenciats.
Familiars, personals i íntims, laborals, d’amistats….
Reconec que com sóc, vaja, he estat sempre, una dona ben decidida, normalment, faig el pas sense massa manies.
No m’agrada esperar a veure… si s’ha d fer es fa, pot sortir malament, però i si surt bé?
Hem de ser valents i valentes, no podem deixar passar aquesta vida fent veure que no va amb nosaltres, ens hem de mullar i sovint, les coses surten bé, les gaudim, duren o no, però les hem viscut.
En l'àmbit personal sempre he estat la que dóna el primer pas a prendre decisions, si una cosa no funciona, a què allargar el patiment, les males cares i els mals gestos?
En l'àmbit romàntic... bé, si m'ha interessat el "mancebo", no m'he tallat gaire, ho reconec, he practicat el joc de mirades, cert, és divertit, però tampoc he esperat que la pera caigui de l'arbre.
He gaudit, en general, he gaudit molt, i espero poder seguir fent-ho, ni que no trobi aquella persona que digui, aquesta és per sempre, ja no hi compto, la veritat, però m'han estimat, i he estimat, molt.
He pogut escollir qui m'abraçava, i he rebut abraçades meravelloses, i em vull quedar amb aquestes, principalment amb dues grans i grosses que sempre seran un bon record, d’aquells que et treuen un somriure.
Després, en la resta d’àmbits, familiar, laboral… (aquí faig un petit incís, dues vegades he hagut de prendre decisions serioses, i aquí, reconec que m’ha costat molt, la por de perdre la feina, de patir represàlies… però, ho he fet, sempre hi ha un punt que has de dir fins aquí, just fins on algú, et perd el respecte, aquí, per molt que costés, he hagut de fer un pas, o dos….), per sort sols recordo dues i puntuals. Una a tràmit.
Una cosa si he descobert, de mi mateixa, prenc moltes decisions, afortunades o no, però ara, ja em costa més tirar del carro, ara, cerco deixar passar els dies plàcidament, amb calma, la màxima tendresa i perquè no… algun moment de bogeria.
Seguiré prenent decisions, no em queda una altra, forma part de la vida, però cada vegada més per mi, més endins, cercant la calma.
No espereu que prengui les decisions de ningú, accepto les meves, amb els errors comesos, que hi han hagut, però el conjunt, és bastant satisfactori. I si m'equivoco, doncs demano disculpes, important.
No deixeu passar la vida sense pendre decisions, sense escollir el vostre camí, no podeu dir que heu viscut si no heu respirat.
I si podeu, mentre viviu i decidiu, escolteu bona música, acompanya i relaxa.
Hace unos días, en una conversación privada con una persona, escuché este término, me llamó la atención, no creo haberlo escuchado nunca. La persona que utilizó el mismo me hizo una clara descripción, cosa que agradecí.
El tonto útil es aquel, o aquella, que se piensa ser vital, en cualquier ámbito, cree que se le respeta, que se cuenta con su opinión, pero en realidad es la mano ejecutora, que no piensa ni valora, sencillamente sigue indicaciones de un o una “capo”, al que no le gusta ser mal visto, por tanto, para eso tiene al tonto útil.
Lo mejor de la situación, siempre según las explicaciones que recibí, es que no se dan cuenta, o les da lo mismo, quieren considerarse, y se consideran, personajes o personajillos a quien los súbditos del “capo” obedecen, pero a sus espaldas, la gran mayoría ni le respeta ni le tiene consideración, sólo temen al “capo” y saben que el tonto útil correrá con el parte.
El tonto útil no valora, no agradece, no recuerda si hace tiempo esas personas le sacaron las castañas del fuego, le dedicaron tiempo y trabajo, la cosa es, ni que sea mintiendo vilmente, que el “capo” esté feliz. Dar las hostias y repartir mierda por él vaya.
¿Porque? Sencillo también, las promesas que este le hizo y él espera que cumpla.
Por tanto, para ser un buen tonto útil sólo debes repartir, y recoger, mierda, descalificar, conseguir afines para la causa, ni que la misma sea un asco.
Lo importante para el tonto útil es creerse eso, que es importante. Salir en las fotos y hacer ver que trabaja.
Sólo es y será eso, un tonto útil.
(Dedicado a los que se creen superiores, a los que van rajando y hablando mal de las personas, a los que no fueron fieles a sus promesas, a pesar de ellos, mañana saldrá de nuevo el sol, y por encima de todo, al tonto útil que todavía no sabe que lo es)
Per un instant, uns breus segons, i em dius com ho veus…
Et poses a la pell de qui….
Espera la teva trucada, amb ànims i consol.
Espera aquell cafè, promès fa mesos, espera pacient.
Espera l’ajut, el suport i les abraçades.
Espera li responguis un missatge o un correu.
Espera les promeses fetes i mai complertes.
Espera sentiment i afecte.
Espera no la cerquis sols quan et cal alguna cosa.
Espera ajuts institucionals, que mai arriben.
Espera arribar a final de mes.
Esperen poder alimentar els fills i filles cada dia.
Esperen que els duri la feina, mentre veuen acomiadaments al seu voltant.
Esperen que fills i filles els recordin un diumenge. Avis oblidats.
Esperen que la pensió s’allargui, i els permeti sobreviure.
Esperen un pis, ajust socials, entretinguts de manera indecent.
Espera que l’acaronis, li mostris afecte...
Podria seguir, però digues, digues-me, ets pots posar uns segons, un instant, a la seva pell?, potser llavors veuràs que tot són excuses, que no ho fas per mandra o desinterès, que a bones, tots i totes hi som. Potser llavors canviaràs aquesta cara de fàstic quan els veus demanar, naufragar al Mare mortum, aquest somriure irònic quan veus els seus missatges o li regales roba que ja no vols.
S’ha de tenir cor. Has mirat si tu en tens?
Insisteixo, pots posar-te, uns instants, a la seva pell?
(Dedicat, sense cap mica d’afecte, a la supèrbia i prepotència de tants/tes, la maca d'empatía,
Sovint, amistats i coneguts/des em diuen si estic bé, els motius pels quals faig una cosa, que malgrat que fa anys la practico, no entenen.
De vegades si ho faig perquè no estic bé, desànim, problemes laborals, en fi, moltes coses ho poden provocar, però la majoria de vegades, que mai és totes les que vull, per falta de temps, per mal al genoll, per motius variats, ho faig per gust.
No importa matinar, el premi són imatges com les que acompanyen avui el meu escrit, són suficient no?
Cert, mentre ho faig m’aturo i faig fotos, una mica estranya sóc, ho sé, però després de l’esforç, ja a casa, o a la feina, prenent un reconstituent, m’encanta mirar les mateixes.
I què és el que faig?, doncs caminar sola.
Una cosa tan senzilla, tan plaent per mi, pel meu esperit, doncs no l’entenen, que si m'avorreixo… a veure, si em resultés avorrit, cercaria companyia no?, com la cerco per altres activitats, íntimes o socials.
No sé explicar què sento, pau, calma, emoció, un plaer personal i satisfactori.
He anat acompanyada a caminar, sovint amb la meva filla, ens encanta el Camí de les Cinc Sénies, fins a Llavaneres i tornar, ho podem fer poc, els horaris laborals no ens acompanyen, he gaudit d’anar amb ella, però és una altra cosa.
Quan camino sola, per on sigui, estic amb mi mateixa, m’escolto, rumio, porto música a les orelles i el ritme acostuma a anar compassat a aquesta.
No em pregunteu els motius, mireu la meva cara quan ho faig, pocs instants sóc més lliure que mentre gaudeixo de les meves passes i vistes de Mataró.
O d’on sigui, que camino allà on vaig!
Ho faig per gust, per salut i per plaer, així de senzill.
Estic preocupada, fa dies que no et veig. He cercat, mirat, buscat, per tots els llocs que sovint hem compartit.
Hem viscut durant anys tantes coses...
La majoria bastant gruixudes, no en va sóc més forta que tu i sovint, bé... sempre, prenc la posició dominant en aquesta nostra relació.
Però sé, tinc clar, que ens respectem i mai de mai hauries marxat sola i sense avisar. Mai hauries marxat sense dir-ho, ets incapaç!
Per tant és evident que has marxat contra la teva voluntat.
Peses poquet, qualsevol et pot aixecar i aprofitant la meva absència, i fent servir traïdoria nocturna, i aprofitant les poques vegades que et deixo sola, t'han segrestat, n'estic ben segura!
És ben curiós que ha costat saber qui pot haver estat, no oblidem que gaire bé sempre sóc l'única que té cura de tu, ningú més compleix un horari establert, a part de mi mateixa i jo no he estat!
Després d'esperar tres dies i reclamar, han reconegut el teu segrest i saps? Em diuen que trigaràs a tornar....
Per tant, estimada i complidora grapadora, seràs substituïda per una de més nova, jove, àgil i gruixuda i a sobre, no em costarà diners el rescat i la substitució!
Demanen un pagament que no penso complir, visca la tranquil·litat d'esperit!
( Mira que segrestar grapadores.... on hem arribat!).
Fa un temps que vaig escrivint sobre "l'estat zen", enteniment, això no vol dir que la Joana hagi deixat la revolució, ni parlar-ne!, senzillament intento prendre les coses de una altra manera, com amb més perspectiva.
Alguns dies costa, bastant... molt!, però me'n vaig sortint i realment, es viu molt millor.
Coses petites que poden ser enormes.
He tingut un estiu envejable, he fet el que he volgut, literal. He anat i vingut, amb un triangle que pot ser Bilbao, Mataró, Arenys de Mar i sabeu... he gaudit. De llargues caminades en solitud, de soparets i família, d'amistats, poques, però selectes.
Gairebé no he cuinat, ben poc, cosa estranya, ho sé.
Tampoc he llegit massa, ho he fet, però no ha estat dels millors estius en aquest aspecte.
Crec que ha estat un dels estius més tranquils, però que menys he parat.
Va tenir un gran començament amb el casament d'en Carles, el meu fill, i la Mar.
A partir d'aquí ha estat un no parar. Soparets a la fresca, cafès, bocates al Coki, vermuts a La Sal... xerrar, escoltar, aconsellar...
També he tingut alguna mala estona... sí... és clar, però tot passa, com ha de ser.
He desconnectat, per sort, diguem que el final de curs no va ser gens agradable, però el mateix dia que vaig plegar, vaig tancar amb cadenat. Per fi he après a fer això.
He fet 57 anys.... mira que n'és de lleig el número, però estic contenta, fora del genoll estic raonablement bé, acompanyada si vull, i sola si és el que cerco.
Cony, ho vaig dir fa anys, però ho repeteixo, sóc una "tíasuertuda", més que no em penso.
Tot aquest conjunt de petites coses, han fet que, un estiu que havia de ser poqueta cosa, fos un gran estiu.
És ben evident que
l'estiu té molts encants, les nits més llargues, els xiringuitos vora
el mar, una copeta amb molt de gel, bones converses, menys roba i més temps
lliure ens predisposen a l'amor, sense cap dubte.
Però què passa quan coneixem algú que ve de lluny, que ens dedica un somriure,
una picada d'ull que ens provoca esgarrifances...
El fet de saber que serà una cosa temporal, de dies, potser setmanes, ens pot
fer defallir, decaure les ganes i jo, no hi estic gens d'acord.
L'estiu pot estar ple de passions, confessables o no, de plaers a la llum de la
lluna o les espelmes, podem passar un estiu avorrit, relaxat i tranquil,
respectable, cert, però…..
I si decidim deixar anar
la cotilla, els convencionalismes, i si sortim a somriure a la vida, a d’altres
persones, oberts i obertes a conèixer gent nova, costums diferents, sabors ben
diferents!, i després, arribat el fred i els abrics, obrim aquesta capsa de
records i en gaudim?
Gaudiu l'estiu, obriu
portes i finestres a les abraçades i petons, durin el que durin!, deixeu que
les il·lusions ens cobreixin, deixeu que us acaronin, nous amors, o vells...no
és important la durada, ho és la intensitat dels moments viscuts.
Bon estiu a tots i totes, al setembre, hi tornem!
