Sovint, amistats i coneguts/des em diuen si estic bé, els motius pels quals faig una cosa, que malgrat que fa anys la practico, no entenen.
De vegades si ho faig perquè no estic bé, desànim, problemes laborals, en fi, moltes coses ho poden provocar, però la majoria de vegades, que mai és totes les que vull, per falta de temps, per mal al genoll, per motius variats, ho faig per gust.
No importa matinar, el premi són imatges com les que acompanyen avui el meu escrit, són suficient no?
Cert, mentre ho faig m’aturo i faig fotos, una mica estranya sóc, ho sé, però després de l’esforç, ja a casa, o a la feina, prenent un reconstituent, m’encanta mirar les mateixes.
I què és el que faig?, doncs caminar sola.
Una cosa tan senzilla, tan plaent per mi, pel meu esperit, doncs no l’entenen, que si m'avorreixo… a veure, si em resultés avorrit, cercaria companyia no?, com la cerco per altres activitats, íntimes o socials.
No sé explicar què sento, pau, calma, emoció, un plaer personal i satisfactori.
He anat acompanyada a caminar, sovint amb la meva filla, ens encanta el Camí de les Cinc Sénies, fins a Llavaneres i tornar, ho podem fer poc, els horaris laborals no ens acompanyen, he gaudit d’anar amb ella, però és una altra cosa.
Quan camino sola, per on sigui, estic amb mi mateixa, m’escolto, rumio, porto música a les orelles i el ritme acostuma a anar compassat a aquesta.
No em pregunteu els motius, mireu la meva cara quan ho faig, pocs instants sóc més lliure que mentre gaudeixo de les meves passes i vistes de Mataró.
O d’on sigui, que camino allà on vaig!
Ho faig per gust, per salut i per plaer, així de senzill.
Sola?, i?
