Dijous de "Glòria"...

Aquest dijous passat, aprofintant les poques ocasions que el meu estat de mare "soltera" em permeten, vaig anar a un lloc que en tenia moltes ganes, un concert de jazz.
El feien al Casal Aliança i em va encantar, potser jo hauria escollit alguna peça més mogudeta, em decanto per un jazz més "negre", diguem "King" Bolden o el gran Duke Ellington, però la veu de Sílvia Pérez, encisadora i la esplèndida actuació dels tres músics, em varen fer gaudir d'un vespre, apart d'encantador, molt relaxant, que bona falta em fa darrerament.
L'ambient de la sala, de lo més acollidor, cava, pastetes, la llum molt suau...
Les prèvies, sempre tant importants en tot, un jove em va recollir a la feina, varem anar a sopar, bona conversa, bona teca, i bona companyia, llàstima que no vingués afeitadet!, hauria estat insuperable :).
Lo dit, dijous de Glòria!

Blanc sobre negre...

I ells encantats d'haver.se conegut....
I és que aquest amor de criatura, es fa amb tot.hom!
Sociable ens ha sortit, sense cap dubte.

"Arrebatada"....

Tenim un problema, tu i jo, cada vegada que ens veiem acabem igual.
Els dos sabem que no ens convé, que tanta passió pot ser perjudicial i ni que mirem de coincidir poquet... quan ho fem... esclata el "big-ben".
He arribat a canviar el recorregut per no veure lo maco que estàs, fosquet, aquesta debilitat meva per lo fosc, temptador, provocador diria... tu em provoques i ja saps... la carn és dèbil i jo caig de quatre grapes!
Lo nostre és certament malaltís.
Però cap dels dos ho podem evitar, acabem junts, poques vegades, però molt intenses, acabem amb un esclat, diria que orgàsmic, de lliberació de substàncies i liquids variats, de salivació potent i agradable.
Un cop hem fussionat els nostres sabors, olors, gustos i ens hem desfet l'ún en l'altre, ve el panadiment, venen els remordiments, però el gustet ja està fet, total, el perill només és... númeric!
Ferrero Rocher.... quin vici!

El sopar dels idiotes....

Aquesta coneguda obre de teatre, que no vaig poder veure però m'hauria agradat, parla d'uns amics que conviden a qui ells consideren "idiota" a sopar per poder riure-se'n del mateix.
Alguns dies, jo em sento la "idiota" convidada, però ja fa uns dies que dura l'obra, l'idiota no soc jo, m'ha costat de veure, però quan alguna persona fa servir el seu poder, per deixar malament una altre, que no soc jo, i menysprea la feina d'altres, crec que l'idiota és ell.
Lo millor, avui deu estar inflat com un porc per la seva "victòria", patètica com tantes, però com no veu més enllà del seu esquifit nas, no veu que ha quedat com un paparra prepotent i com un dictador.
Deixem que gaudeixi del moment, i esperem, amb fermesa, que sigui dels pocs que li quedin per viure en aquest àmbit.
I pensar que tot ve per una pataleta de cap de setmana.. senyor! el que s'ha de viure!!
Sort que almenys em queda el recurs d'escriure i treure... ni que ja ni em provoca mala llet, tan sols, la més bèstia de les indiferències.....

Les "fleumes"...

No tinc ni ideia si aquesta paraula existeix, per mi, la definició seria les dones "tontes", "fluixes" i que necessiten que un home, preferiblement el seu, els hi tregui les castanyes del foc.

Com és evident no em trobo en aquest grup, per sort cada cop menys nombrós, es poden dir mil coses de mi, que tinc mal caràcter, ni que no tant, que dic les coses pel "bot gròs", però mai podrà dir ningú que he enviat cap dels meus homes a què m'arreclin res, ni tan sols un endoll!!!

Cada vegada les dones hem demostrat més que valem molt, que ja n'hi ha prou que ens llueixin, ni que algunes adoren anar de "senyora de", els dona un gustet...

Aquestes, les "fleumes", em posen dels nervis, de manera absoluta, son, les que després propicien que els homes diguin... és una dona, què vols!!.

Això sí, lo més inteligent que et diuen és: tens enveja de lo mona que soc..., em preferixo mil vegades acabada de llevar, similar a Mafalda, que ser com elles!

Així que quan tinc la mala sort de coincidir amb una, procuro, del tot, tenir.la ben lluny, deixar que llueixi melena al vent, però sense que en passi per la cara.

No em cal cap home que parli per mi, ni que de vegades, més valdria que m'estés callada, tindria una vida més tranquileta, però tambe una "ulcera" a l'estómac!

Ser i sentir.se independent, te aquestes coses....

Mai és tard....

Per estimar, per donar i rebre afecte, petons, abraçades, tendresa, amor....
Per demanar perdó, per repartir afecte, per escoltar i ser escoltat, per rectificar fins i tot quan ens sembla impossible, per fer una trucada...
Per llegir un llibre i veure una pelicula, amb crispetes i "xuxes", no passa l'edat per això.
Per anar a ballar i marcar uns lents d'infart, per fer l'amor, a llocs fins i tot insospitats.
Per rentar els plats, després d'un dinar amb molta gent, escapar a la meitat del mateix amb aquesta excusa... no val.
Mai és tard per apendre, el què sigui, fins i tot coses que potser mai farem servir, el plaer de saber pot ser infinit.
Per ajudar un amic/ga que ha caigut, a tornar a estar en peu i ser fort un altre cop.
Per fer un soparet amb amics i amigues, ni que sigui unes truites!
Mai és tard per agafar una mà, fer una carícia i mirar uns ulls...
Mai és tard per recuperar aquells que un dia veren ser importants per nosaltres i mai és tard per oblidar, també dona tranquilitat.
Mai és tard per dir.. t'estimo, ni que l'altre ja estigui mig adormit...
Mai és tard per tantes coses.... i nosaltres, sovint, pensem que sí....
(Avui estic profunda, serà perquè en Martí ha marxat de matinada de viatge de fí de curs i em falta tot).... :)

Dissabte....

El millor dia de la setmana!

No en tinc cap dubte.
Cert, potser és el dia que més faig de "maruji", fins el migdia, és el que faig.
Però també és el dia que puc mandrejar al llit, que si tinc companyia puc escalfar el peus i el que faci falta.. :), que el primer café te més bon sabor i dura més.
El dia que puc esmorzar o fer l'aperitiu pendent amb bones amigues.
Que puc llegir i passejar sense presses. Que trec l'Elmer sense marcar 10 minuts i amb la Maitena de companyia.
Que si no dino a les 2 o faig a les 3... tant és!
Dia de compres, cert, però també fa goig veure la nevera plena!
Dia per pensar en positiu, amb aquest preciós cel tapadet, amb el mar de fons.... i és que si una està feliç i tranquila, els dissabtes, i qualsevol dia, és gaudeix molt més.
Visca els dissabtes!.

Dissabte
(Miquel Martí Pol)

Cada dissabte
l'aire fresc del carrer penetra dins les cases
-és més fresc i més clar l'aire dels dissabtes-
i esbandeix els racons
de la malenconia
i de l'esforç, obscur i rutinari,
de tota la setmana.
Cada dissabte
les dones obren els balcons i les finestres
i pengen robes de colors cridaners
part defora,
talment els dies de processó,
i amb un mocador lligat al cap,
com húngares de sarsuela,
canten a bells crits
tot espolsant els mobles
i posen a l'abast dels veïns
la intimitat de les cambres.

Si passeu, llavors, pels carrers
us semblarà que visiteu un poble desconegut
i les dones us somriuran amorosides
a punt d'estimar-vos amb una tendresa insospitada.

Heus ací que el miracle del dissabte
és un miracle absurd i una mica infantil,
però ningú no l'ignora als pobles
i cada setmana les cases es purifiquen
i l'aire fresc del carrer
entra pels balcons i les finestres
i tot és bell una vegada més
per la seva virtut.

Infumable.....

Imaginem...
A mi m'agrada un noi, per tenir el seu número de mòbil, m'he d'anar al llit amb el marit d'una que conec i se com em posarà de "verda" si ho sap i a més, ell no m'agrada, però insisteix, si el vols, tu, al llit.
L'amic d'aquest que em vol portar al llit, em dona garanties, diu que serà un senyor, però se que no te paraula. Mentres em diu això, ja està enviant un missatget amb insults variats, mentires etc...
És a dir, encara no ho he fet, però ja rebo un munt de crítiques, per tant, com soc conseqüent i no vaig al llit amb qualsevol, dic que NO i vaig directe a parlar amb l'interessat, a la fí, és l'objecte de dessig i tinc el que fa falta per fer.ho.
Total, més val "pactar" el dia i l'hora, que quedar per "ligerita de cascos".
Soc una inculta, imagino, políticament parlant, alguns pactes son del tot infumables!
No podem posar una cara al nord i una altre al centre del país, no amb aquests impresentables.
El què va guanyar te algo que dir no?. Se que no sería senzill, però seria molt millor que això!
Patxi, a qualsevol preu.. NO!

Va per tu, xafarder/a!

Tu, que entres al blog per saber què dic, com i de qui, per després queixar'te del que dic, deixo entreveure o tan sols imagines.
Tu, que negues visitar el mateix, però deixes rastre cada cop que ho fas.
Tu, que vols controlar, ho que controlin en nom teu.
Per quin motiu el visites?.
Com he de dir, expressar, deixar constància, de quina manera, puc fer entendre que aquest és el blog "PERSONAL" meu?.
No ho posa ben clar a la part de dalt?.
Mai he transigit les "normes" que pugin ser considerades "de confiança", però ja se sap, en aquest mon, ser sincera, dir el que penses i sents, no està de moda.
No em calen les teves visites, ni les dels "vijías", expresso, deixo constància i punt.
Em fas un favor?, no tornis, siusplau, jo no busco visites al contador, ni fama, ni tan sols aplaudiments, com fas tu.
Busco treure, i no ho trec pas tot.
Per cert, jo no miro el teu, m'agrada la sinceritat i la "frescura", no et molèstis en tornar, per tu, no tinc benvinguda...

"Sabado Sabadete"....

No home no!!! no penseu malament, o bé...., des de fa unes tres setmanes, he estat "contractada" per fer d'àvia els dissabtes a la tarda, tant el meu fill Carles com la seva dona Mar treballen i jo n'estic.... encantada de la vida!
Això sí, de 4;30 a 9 estic donant voltes per Mataró. La setmana passada apart de portar.lo a "Ramblejar" el vaig dur a una inauguració d'una expossició de pintures organitzada per el col.lectiu EPMA, al qual pertanyo encara que em veuen poc el pèl.
Ell, com podeu veure, dormidet com un angelet... i els seus pares diuen que es "tremendo", què va home, què va!!
Sort que acabada la meva "jornada" d'àvia em varen fer un bon "masajito" als peus.. ufff... vaig recòrrer mig Mataró!.
El proper.... m'aventuro a anar fins a Calella o Pineda.... que ara ja domino l'artilugi!.

Erotisme....

Diu Vikipèdia: (la imatge es seva també)
Erotisme (del grec ἔρως - "desig") s'ocupa de tot el relacionat amb les relacions sexuals i no simplement amb el acte físic sinó també amb totes les seves projeccions. L'erotisme pot veure's en combinació amb la libido, terme més usat per la psicoanàlisi freudiana L'erotisme tracta de tot allò que emana de la nostra zona libídica i està relacionat amb el sexe i amb l'amor.

Soc molt conscient que les pàgines, o bé blogs, més visitats tenen a veure amb el sexe, molt poques persones reconeixen visitar les mateixes, però la prova son els seus contadors.
Jo en visito algún, i ja fa temps que ho faig i cada escrit nou, gaire bé sempre, em sedueix.
Tenim Striptease d'Històries, apart de que l'escriu un home encantador, sempre posa unes fotos molt sugerents i temptadores, sense caure en ser ni barruer ni ordinàri.
També t'Espere en Albanta, ella, és una dona, escriu un xic de tot, però els seus relats... amb el "toc" femení... son una passada!
Ara fa poquet n'he descobert ún, potser més explícit i pujadet de to, però m'agrada l'estic i distreu el cap... Skorbuto eròtic .
Per mi, l'erotisme és molt més que la freda definició, és un estat del cos i la ment, et sents o no eròtic en moments donats.
Ja sabeu, fa temps que vaig perdre la vergonya, jo, signo amb el meu nom sempre que signo, i no només m'agrada dir què llegeixo, també compartir el què llegeixo.
Doneu una volteta, veureu que s'ho val i... no oblideu gaudir també de "l'estat" d'erotisme.

No se... potser sí.....

Fa temps que dubto que fer amb aquests tres anells.
He preguntat a algunes persones properes i em diuen que els tiri, total, no els portaré mai més.
D'altres m'ha comentat que si el "fet" sentimental, si son un record... però els fets aquests estàn caducats i s'ha de deixar passar un temps, però un cop estàs alliberada....
Però em ronda per el cap preguntar a en Japs, que te bon gust en el disseny i la confecció de joies, si els pot fondre i fer un parell d'arrecades, gaire bé son les úniques "joies" que porto...
No se si ell ho acceptarà, se que te poc temps i és mandrós :), em deu un tallat fa un munt de mesos!, ja em veig fent camins a Tarragona.
També ho puc portar a algun joier de Mataró però..... no m'acabo de fiar que m'agradi.
També estaría bé un sol anell ajuntant els tres i seríen una mica el símbol dels meus fills, han nascut a conseqüencia dels mateixos...
Un fa més de 30 anys que va amunt i avall amb mi, els altres dos uns 15....
Però algo n'he de fer, estic farta de veure'ls allà, morts, al calaix.
Quins dubtes senyor!
Alguna idea?.

Diu el diccionari català....

genocida :


[de geno- i -cida]

adj i m i f Dit de l'estat, l'organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I jo em pregunto.... qui indueix, sent coneixedor de les conseqüencies, a la malaltia, a escampar la pesta, a propiciar que les persones s'encomanin i morin, nens i nenes, dones, homes.... en un abandonament terrible, sense medicines, sense gaire bé menjar i amb uns patiments terribles...
Es pot considerar un genocida? Jo crec que sí.
Qui escampa mentires envers les seves creences, sabent que provocarà tot aixó, a part de ser un malabèstia, un incult, crec que ha d'estr nomenat així.
Aquest tipus, que no em mereix el calificatiu de persona, no coneix Àfrica, ni la manca de cultura que pateixen, sols faltava ell, un cop més, per destrossar el treball , (amb les seves absurdes i gaire bé incalificables actuacions), de Metges sense Fronteres, i de tantes organitzacións que poc a poc van avançant en l'educació per millorar el dia a dia la vida de milions de persones, que ja pateixen i han patit prou.
Una vergonya per els catòlics tenir un cap com aquest, ni que no els deu molestar no veig que es mobilitzin ni contra aquestes declaracions, ni contra la dels bisbes Espanyols, com si aqui, els partidaris de l'abortament anessim matant criatures per elcarrer.
Lo dic, que li canviín el nom, Benèit, li escau molt més!, qui prefereix morts davant unes gomes, no mereix un altre nom.
Això sí, ara, aqui, tots a gastar diners en el mil.lenari de Santa María i quanta gent mou això? als quatre de sempre.
Quins pebrots tot plegat!

Amb humor... que son dos dies!...

Quino....
però que gran és!

"Remember", així, de cop....

Aquest matí, com la majoría de diumenges. he agafat l'Elmer i l'ipod i he enfilat camí del Parc Central, vaig al "nou" però avui m'ha donat per passar per el mig del "parc vell", guarda bons records de quan havia anat amb els fills grans...
Al passar per el costat que dona a la paret de la piscina municipal i el Velòdrom, he recordat, amb una nitidesa espantosa, un dia de fa molts però molts anys, jo en devia tenir uns 13 o 14, que va venir en Camilo Sesto a cantar allà, li vaig demanar, de totes les maneres possibles tan a la mare, com al pare com als germans que m'hi portessin, era el meu gran ìdol.
Però noi... va ser que no, crec recordar fins i tot que li vaig prometre a la mare que em portaria bé "per sempre" ¡
Així que una amiga que tenia llavors, Sílvia era el seu nom, varem anar fins el parc vell i varem aconsseguir escoltar dues cançons d'ell, sols dues doncs suposadament erem l'una a casa de l'altre fent deures je je...
No se el motiu del record, ha estat tan mateix com si hagués passat ahir de lo clar que ha estat, les dues allà, assegudes en un banc i pensant que l'escoltavem sense pagar!!
Encara ara no entenc com el podia tenir per un míte sexual, fins que va aparèixer en Bosé, és clar.... la pubertat, ja sabeu...
Amb aquesta cançò vaig rebre la meva primera propossició "picant", que no vaig acceptar...

El "melic" del Món.....

Algunes "persones" creuen que ho son, el melic del Món, que si ells marxessin, no funcionaria.
Per aquest motiu han de controlar i vigilar.ho tot, però tot!
I ni que els expliquis i argumentis que tu també tens les teves necessitats, que busques el teu espai, que per una vegada vols "volar" un parell de dies, res de res! no els fa cedir...
Això sí, quan ells volen algo, les seves, de necessitats, pasen per sobre de tot i tot.hom i llavors els has de dir que sí, sempre!
Intentes suavitzar, permetre canvis inprevistos que ni que et facin cap gràcia que tu també tens una vida cony!
Però ni així estàn contents, de fet no els veus mai feliços, ni així intenten per una vegada que qui demana ets tu, cedir....
I bueno, aqui, la "grumete" ha decidit que el "capità" ja ha manat prou i ha prés la direcció del vaixell, no hi han més concessions, ni canvis ni permissos de "cap de setmana", ni un més!
A partir d'ara ens cenyirem a la "legislació vigent", i signada!
He dit......

A mitja llum.... (dedicat a l'Arare, reina del Mar)....

Em demanes que expliqui aquest soparet a mitja llum en un restaurant turc...

Quan durant tant de temps has evitat aquestes situacions, per discreció, per gaudir d'intimitat, per no donar què parlar encara que m'importa un "rave" el què diran...

Un dia decideixes que has de sortir i veure la llum, ni que sigui al vespre, després d'un acte públic i els peus t'estiguin matant per no estar acostumada a portar talons...

Però l'alçada del company ho mereix, el meu 1.60 raspadet i el seu 1.80 són un bon motiu no?

Arribes allà, no sé si les olors d'espècies que fan servir, si la mitja llum, si els seients més còmodes de l'habitual, si les mans que llisquen per sota la taula, si els somriures i la complicitat, la música àrab...

A la sortida, un passeig, unes mans que s'ajunten, unes carícies, uns petons discrets... fins que deixen de ser-ho...

Tot junt fa que t'adonis de com n'has estat de beneita, del temps perdut, les sortides no realitzades, els balls... si, va ser en un ball i ja fa un munt de temps, però estar tan escarmentada fa que alenteixis els procediments que en qualsevol altre moment, hauries realitzat a l'instant!

Fins el dia que et preguntes... i què cony estic esperant?

Total... doncs que sí, que ja duc un temps d'estat de beneiteria habitual, d'estat de "gràcia", també amb alguns mals dies, és clar, que mai tot és perfecte, però si intentes viure el dia a dia, que aquests petits instants t'omplin la setmana esperant si n'hi ha una mica més... doncs la llum aquesta que tan pocs cops gaudim, acostuma a durar poc, s'allarga una mica més, sense gaires mals de cap, amb paciència, que no és senzilla una relació i menys si per mig hi ha una cultura tan diferent...

Montse, no sé si m'explico...

Pixar fora de test....

Sovint en parlo, del "fet diferencial" entre el psoe i el PSC, aqui, això, mai hauria passat...

El psoe de Madrid no anirà als actes organitzats per la "Espe" a Madrid sobre els atentats del 11M.

Una vergonya, com diuen per aquelles terres d'Espanya, barregen la "velocidad con el tocino".

El pp, gran impulsor dels dubtes respecte l'atentat, a través del seu "òrgan" oficial, el Mundo, han inventat trames i han acusat, i ara, en suport a les víctimes i les seves famílies el psoe no hi va per els "tejemaneges" de la Espe, els quals han existit sempre doncs aquesta dona és "Antoñita la fantástica", amb permís de la Obregón, és clar....

Total, que aquests disberats només els poden fer ells.

És més important la barra i les mentires d'aquesta "senyora" que el respecte que mereix tots i totes els que varen patir tant amb l'atentat?.

Vinga home! Això no és fer política, això és fer l'imbécil!

Càlida sensualitat.....

Gaudeixes del solet que t'omple la cara, besa els teus llavis i dona al teu cos, encara encongit per l'hivern, les primeres insinuacions d'una propera Primavera....
Deixes lliscar esquena avall la jaqueta, l'acabes treient i posant penjada d'un braç. Després poc a poc, el tirant del top llisca barç avall i deixa veure aquesta roba interior que fa temps guardes per una ocasió especial, que va arribar, però de tant en tant la portes per gaudir aquesta per tu mateixa.
Amb l'escot insinuant segueixes el camí, saludes aqui i allà ni que al ritme de la música que penja de les teves orelles no et vols aturar, has sortit a gaudir de la solitud d'aquesta estona, no buscada, però si gaudida.
Quan trobes el lloc perfecte seus una estona, creues les cames i prens el solet, saps que demà el teu escot tindrà forma de lletra V però tan es.....
Per fi obres el llibre que has dut des de casa, però un cop has pasat quatre pàgines saps que no et pots concentrar, records d'un vespre encantador, la calidesa viscuda, la calma retrobada i aquest dia tan estupendo.
I això que el parc és ple de gent, tu, ni veus ni escoltes, sols recordes i veus que un cop més, han pasat els mals moments i aqui seguim, forta, un altre cop, a punt i preparada.
Com n'és d'estupenda la Primavera d'un diumenge com aquest....

L'altre Primavera
(Jesus García Boadella)

L’exuberància i els matisos de color que genera la tardor, el seu
malenconiós romanticisme i la suavitat del seu clima, acariciat
per suaus i onejants llençols d’aire que recorren el nostre cos,
sols són comparables a la dolça primavera.

Gaudir dels instants....

Ahir a la tarda vaig anar a un acte on es presentaba un treball fet per la ex regidora socialista, Pilar González sobre les dones que han estat regidores a l'Ajuntament de Mataró des de 1979 al 2007.
Varen ser allà 18 d'aquestes regidores, sense distinció de partit ni colors, i totes varen poder parlar uns instants de com havien viscut ser regidores.
Una de les coses que més gràcia em va fer varen ser les cares de sorpresa d'alguns companys i companyes per veure la Joana a un acte diguem "institucional", per norma no hi poso mai els peus, però crec que ahir bé ho valia.
Vaig trobar a faltar dues persones que al meu entendre no podien faltar, una, Consol Prados, em consta que li hauria agradat ser.hi, però va haver d'excusar la seva presència ben justificadament, l'altre persona no la mencionaré, però hauria quedat com un senyor.
Gaire bé cent persones eren allà, les intervencions, una emocionada Pilar González, una divertida, es nota que te "tablas", Teresa Carreras, i alguna intervenció que no va estar a l'alçada ni de lluny, però com soc una senyora, no diré nom.
De les intervencions potser em quedo en positiu amb la de Alícia Romero, va dir el que tants cops he defensat, dones a les llistes, SÍ, és clar, preparades, i tant!, però que els homes també ho estiguin, que a ells no s'els jutge tant, encara...
En negatiu, una senyora que per sort per ella no em va quedar gravat el seu nom, va fer una intervenció terrible i mascliste, al meu entendre, aquesta dona no va entendre res de res del que es va parlar i reivindicar allà.
També molt negatiu no haver pogut gaudit ni tan sols d'un exemplar en paper per poder veure acabat el treball.
Per sort vaig marxar doncs tenia una cita per sopar a la Turka, prop de l'estació, no havia anat mai i em va encantar. El sopar, a mitja llum..... :)
(pd. vaig poder ahir confirmar que estic del tot curada!, jo ja m'entenc.....)
Les fotos son de la meva estimada amiga Encarna Siles.

Amb poques paraules....

Amb poques paraules en tenim prou.
8 de març, un cop més, Dia de la Dona Treballadora, no ens enganyin amb dia de les dones, quina estupidesa, ni coses romàntiques, ludiques i faltes de reivindicació.
Jo, un any més, ni que quedi sola en la celebració, conmemoro una data ben trista, però com a Dona treballadora.
El vídeo és magnífic, no us el perdeu.

L'home que vaig estimar...

Semblava totes aquestes coses:

que sabia escoltar, però no....

que miraba, però no hi veia...

tendre, però era acer forjat...

que lluïa, però era reflexe d'un cristall...

afectuós, però era dur com els diamants...

educat, però era irrespetuós i groller...

apassionat, però era insensible...

dialogant, però era intransigent...

suau, però era aspre i i sever....

que m'estimava, però ni sabia què vol dir estimar...

Tot això semblava...

I perquè el vaig estimar?, doncs perquè va ser un miratge....

Mai ha existit, sols jo el vaig veure, la imaginació, ja sabeu....

Però un dia, potser, us parlaré de l'home que estimo.....

Tot és possible no?

Lectures per compartir....

Darrerament he estat de sort amb els llibres que he escollit per llegir.
No és gens estrany veure'm amb el llibre amunt i avall, si un llibre m'agrada, com m'han agradat els que ara diré, l'acostumo a tenir al sofà, durant el dia, i si tinc cinc minuts, allà que estic llegint quatre pàgines.
De fet, és una de les coses que més em relaxen, l'altre cosa no la penso dir... :)
Ara estic llegint Un Mundo sin fin, de moment, porto unes 200 pàgines de les 11oo i pico que te i estic "enganxada" al mateix. Per cert, he estat un parell de dies amb "agulletes" en un braç i no sabia de què.... ja ho he descobert, llegir aquest llibre al llit és un enorme esforç!.
Dels tres darrers, he gaudit moltíssim.
Els homes que no estimaven les dones, entretingut i sorprenent, he gaudit molt amb ell.
Després he llegit Dessig de foc, una mica de sexe, de passions humanes i d'amors i desamors.... el recomano.
També el Conte número tretze, aquest m'ha encantat, l'he devorat.
I és que no oblidem que una bona lectura, és una altre manera de viatjar....

No ens hem portat mai bé....

Ni tan sols al principi, que sempre és més senzillet, ni tan sols llavors que tens empenta i ganes, no ens hem dut bé.

Amb els anys, vas passant, fas veure que no és important, que pots discrepar, que si a la dreta, que si a l'esquerra.
Malgrat la preocupació, les discurssions amb mi mateixa, sovint no em decideixo, vosaltres tampoc m'ho poseu fàcil, busco sol.lucions, pregunto, si cal, em deixo aconsellar.
He tontejat amb d'altres opcions, no em fa vergonya dir.ho, no he estat "fidel" a la causa. He buscat un enteniment parlant clar, amb esforç.
Per vosaltres he aguantat "subrratllats" en vermell, males cares i fins i tot alguna "burla". Malgrat l'esforç, que us vaig conèixer, en català, quan jo ja tenia una edat...
Però estic gaire bé convençuda que la nostra rel.lació... és impossible.
No ens podem entendre amb tot.hom i hem d'acceptar que ja no us aguanto més, que m'emprenya molt quan m'equivoco, per tant he decidit "partir peres" amb vosaltres.
Maleïts accents, com em compliqueu la vida!

No faig una altre cosa.....

Que pensar en tu....
I espero impacient el dia 8, conto les hores i segons per veure els teus ulls, per saber que estàs bé, perque aquesta separació tan dura i dolorosa, que em fa sentir dolor a cada porus, a cada milímetre de la meva pell, com si aquesta s’obris i sagnés….
Perque sàpigues que t’estimo, ara, més que mai, en aquests instants que em descobreixo absent, massa sovint i tot, i penso en el teu somriure, en tants i tans anys que portem junts, amb tans moments dolcets, d’altres no tant…
Penso en tots els instants, tantes vegades, que m’has abraçat i consolat, que m’has fet de germà gran, quan no tocava, però allà estaves, sempre pendent.
He posat fotos teves al menjador, ni que no em calen per recordar com ets, com et veig, com et sento…
No faig una altre cosa que pensar en tu, i tampoc ho vull evitar.
Espero impacient per l’abraçada i espero estar a “l’alçada”, que em conec i se lo tobeta que estic….

Jo t'ofereixo casa meva.....

I la meva companyia. Un plat a taula, bona conversa. Lectures, si t'agraden, alguna peli, podem jugar a la DS, ni que t'adverteixo que amb el Super Mario soc la millor. T'ofereixo lo poquet que tinc, més que res, un lloc per estar tranquil i veure el mar des de el sofà, des de el llit, relaxa molt...
T'ofereixo que puguis explicar com et sents, segur que n'estàs ben penedit. No comparteixo cap tipus de violència però.... saps... t'entenc. I tant que ho faig!.
Sovint em pregunto com queden valents que encara donen la cara fent política al País Vasc.
Tu has deixat anar una ràbia continguda de fa molts anys. Insisteixo, no és el camí.
Del teu pare que va estar protegit contra els intolerants, aquests que van amb la cara tapada mentres tu vares fer.ho a "pit descobert".
De les teves propietats malmeses que segur t'han costat molts diners.
Tu, que has defensat casa teva, que comptes, n'estic ben segura, amb la comprenssió de la majoria, has hagut de fugir d'una minoria, violenta i feixista. Tu!, que has actuat a cara descoberta i amb un parell de nassos!, quan ells ho fan amb motxiles bomba i passamuntanyes a la cara i sense mirar a qui fan mal.
T'acusen a tu de ser.ho, quins pebrots!
Estàn farts de destrossar vides, propietats, tan privades com públiques. Surten al carrer 60 persones i tu has de fugir del teu poble, en el que vares nèixer i havies previst fer una família.
No surten al carrer a demanar la Pau, però si varen sortir dimecres per uns vidres trencats del seu "gueto" preferit...
Quin país ens ha tocat viure Emilio.... quin país!

Guardies?, què son això?

Soc una persona que vaig a peu gaire bé a tot arreu, menys els dies que decideixo fer la burra i agafo el Mataró Bus, que son els menys.

Intento baixar a la meva feina per carrers poc transitats, una bona part son zona de vianants.... bueno, és un dir eehhh.
El carrer Sant Francesc d'Assís sempre està ple de cotxes, la majoria de rajoles estàn trencades, ahir mateix en tornaven a posar de noves.
Ahir dimarts, al migdía, a les 12:10 minuts, la Riera de Mataró tenia aquest aspecte. Des de l'Ajuntament fins la Presó, tota una filera de cotxes i ni ún guàrdia posant cap multa, devien ser tots a fer café.
Va donar la casualitat que davant de Ca l'Uñó vaig trobar en Quim, ell, sempre tan preparat diua la càmera de fotos i em va fer el favor de fer aquestes imatges.
Suposadament, en aquest tram es pot estacionar 10 minuts, descarregar i marxar. Dono fe, però ben seriosa, que he vist cotxes que han estat més d'una hora i cap, però cap! guàrdia s'ha acostat per la zona.
Imagino que caminar de la porta de l'Ajuntament amunt deu ser massa cansat. Per cert, la part de baix de la Riera està exactament igual.
Quan la pilona del carrer St. Josep està pujada, la cosa millora, és evident a la foto de baix, però molt poquet.
Total, zona de vianants?, no gaire.

Justa indignació....

Ara, que ens volen despedir sense "tràmits", sense donar explicacions ni pagar el que toca.

Ara, que un cop més, els empresaris volen que els treballadores i treballadors paguem la maleida crísi, com sempre, és clar.

Ara, que ens demanen no reivindiquem ni auments ni gaires millores per ser solidaris amb els que ho passen malament, que son molts!.

Doncs com sempre els que donem exemple som "les bases", els que ho declarem tot doncs tot ho tenim en nòmina. No tenim dietes i sí control d'horaris.

Ara, ells, ni donen exemple, ni compleixen amb els ciutadans i ciutadanes que tan malament ho passen.

Ells fan més vacances, dos mesos a l'estiu, llarcs, i dos a l'hivern, fins i tot més que els mestres, aquests que em tenen tan contenta entre dies de lliure dispossició i vagues infundades, la cosa és treballar poc!. Un 20% de diputats/des tenen "activitat 0", una vergonya.

Ara, potser, entenc millor per quin motiu les lleis, projectes etc.. triguen tant i tant a ser presses, amb tants dies de festa, no dona el calendari!

Ara, també, entenc les queixes de moltes persones.... no hi ha dret, gens ni mica!.

Doncs perque m'ha agradat!

Faig un meme que ha deixat la Van Hessa al seu bloc, m'ha fet gràcia i serveix, al meu entendre, per conèixer una mica més a les persones que llegim. És bastant personal.

No li paso a ningú, l'he fet per gust!

Meme preguntón.

1-¿Como es tu despertar por la mañana?

Espeso, muyyy espeso hasta que tomo mi segundo café.

2-Estación favorita del año.

Invierno.... pero con diferencia. Este año estoy encantada de la vida...

3-¿En que ocupas tu tiempo libre?

En leer más que nada. Escribir, que no pongo aqui todo lo que escribo. En pasear y en hacer de madre y abuela. Me falta tiempo libre.

4-¿Cual es tu comida preferida?

Sin ninguda duda las ensaladas, cuanto mas variadas más me gustan.

5-¿Cual es tu color preferido?

Sólo uno?, yo pongo dos. El Malva o Lila y el Azul Cadaqués.

6-¿Que día de la semana es mejor para ti?

El Sábado, sin duda.

7-¿Que lugar te gustaría visitar alguna vez?

Islandia, ni que lo veo casi imposible.

8-¿A que temes?

A que mis hijos sufran, no lo soporto.

9-¿Que es para ti un blog?

Uff... primero fué una experiéncia, luego una obligación, ahora... un enorme placer.

10-¿Te cuesta perdonar?

No.

11-¿Que extrañas?

Algunos dias, solo puntualmente, darme la vuelta en la cama y encontrar unos pies calientes.

12-¿Como vives la Navidad?

Desde hace años sólo como una manera de juntar a mis hijos, hija, nueras, hermanos y ahora nieto, en casa a comer, cenar, merendar.

13-¿Quienes forman mi mejor concierto?

Si hablamos de musica, el mejor que he vivido y llorado, Moncho en el palau de la Música, Bob Marley en la Monumental, LLuís Llach en el Monumental de Mataró.

Si hablamos de personas, la mejor musica me la ofrecen mis hijos, mi hija...., mis nueras y mi nieto, estar en la cocina y escuchar sus voces mientras hablan. Sin faltar ahí mi hermano Mingo y su mujer Rosa, la paciéncia y los ánimos que me dan, nadie lo supera.

Em provoques tanta tendresa....

Ahir al vespre et vaig estar observant una llarga estona.

Vaig fer tot el possible perquè tu no en fossis concient, se que llavors et dona aquest riure "tonto" i jo et volia mirar, sense ser vista...

Els teus gestos, tan familiars per mi, lo atent que escoltes les notícies mentre poses la taula, els comentaris que fas, lo molt que et molesten les injusticies, tot mentres l'Elmer et va seguint amunt i avall, de la cuina al menjador i al revés.

A ell li pasa com a mi, t'adora. I tu l'estimes i el cuides, ni tan sols rondines quan li has de collir les caques.

Varem seure a sopar i et vaig seguir mirant. Encara no tens borrissol, la teva pell és suau, ni que les teves expressions son molt marcades.

Un cop estirats al sofà, com sempre juntets, et segueixo observant i em pregunto on ha quedat aquell nadó, aquell "mico".

Ets ja un adolescent, parlem del institut, del viatge de fí de curs a Mallorca, de nenes....
Sempre estàs molt pendent de mi, dels meus gestos, amb una mirada saps si estic, o no, bé. Aquests dies, que saps que alguna cosa no va bé, però no ho saps tot, estàs, si això és possible, encara molt més atent i afectuós.

Martí, avui fas 12 anys i a mi.... em costa una mica deixar anar el nen i donar la benvinguda al jove, potser per ser el darrer. I mira que fa temps que et comportes com un d'ells...

Per molts anys estimat fill, amic, company de pis i de cuina, de sentiments compartits....

(Aquesta foto te un grapadet d'anys, ens la va fer en Joan a Valls)

Quanta força temin les persones?...

I fins on arriba?
La darrera setmana ha estat terrible, he pensat, molt de veres, que ja no podia més, que ja no tinc forces, però aqui segueixo.
Voldria escriure el què no puc, de vegades voldria cridar, sortit corrent, trencar alguna cosa.... la impotència provoca questes reaccions. Però he aconsseguit treballar gaire bé tota la setmana i ni que m'han trobat seriosa, he pogut fer la meva feina.
Però segueixo aqui, potser la única cosa que puc fer ja la faig, animar, donar força, abraçades enormes, molt petons, buscar solucions inmediates, fer, a la fí, de mare.
I si tot.hom al meu voltant cau, jo he de seguir dreta, he d'empenyer, de seguir en el camí, per sort ben acompanyada, per sort amb el suport dels que sben com ho estem passant, en la distància, m'ha donat per no voler parlar amb gaire bé ningú que no siguin els més íntims, els de carn i sang....
I encara que han seguit apareixent escrits, la programació serveix per això, no soc, i segurament ja mai seré, la mateixa.
I és que el dolor de la "teva" carn i sang, és el més inténs del que ens poden tocar viure.
Quanta força tinc?..... almenys tinc la del meu cor, que no és petita.

De veritat no ho veieu això?...

Sols veure les imatges del "casament reial" ja era més que evident...

Quins personajillos, quines "dames", tanta "alcúrnia i poderío" espanyol...

Le nena és va casar com una princeseta, envoltada de lo "bò i millor" de país d'aqui al costat.

Molta esglèsia, molts milions que encara no sabem qui va pagar però si sabem qui va pagar la seguretat del mateix, tots nosaltres!. Va sortir al carrer l'Espanya més "casposa i patètica".

Sempre m'he preguntat d'on han tret els calers per la vida que porten a Londres, i és clar.... no hi ha l'aigua clara. Això sí, van per el mon formant part de la considerada "gent guapa" per alguns, que no per mi. Iots per aqui, Ibiza per allà...

Les amistats perilloses tenen aquestes coses.....

Això sí!, la "culpa" és d'una campanya mediàtica que el psoe ha començat cap el pp. Doncs jo em pregunto.... per quin motiu han fet dimitir un alcalde, un consellet i etc etc etc...
I per acabar d'amanir tot aquest merder de comissions i "butxaques fosques" ara es fan la foto tots juntents, deixen el "pacte de Justícia" i la "culpa" de tot és d'en Bermejo!. No tenen cap dignitat.
Sense cap dubte, Rajoy ha perdut el Nord, si és que alguna vegada ha sabut on era...

Això sí, el "yernisimo" diu que ell... no sap res de res!

Espero impacient que Garzón arribi al fons del cubell....

Per cert.... on és l'Aznar?, ni ha "piulat".

Vinga! Sigues solidàri/a per un dia!

Ja fa tres anys, amb aquest, que assisteixo a un concert solidari organitzat per Gwen Perry i el meu estimat amic Emili Suriñach.

Hi vaig per ser solidària, pago sempre la meva entrada, com ha de ser. Però per sobre de tot hi vaig per escoltar la Gwen.

La vaig conèixer d'una manera ben curiosa, les dues compravem la roba a la mateixa botiga. és una dona propera, afectuosa i li agrada molt el Maresme. De fet, s'ha casat aqui i ha establert la seva residència ja fa bastants anys.

Aquest dissabte, a les 20:30 fan el concert al Monumental, 18€ de res i he "enredat" la Glorieta i la Charo per anar.hi, elles encantades, això sí.

També canta en Dylan, el qual he tingut el gran privilegi de sopar al seu costat i apart de ser un encant, com el seu pare... és un cantant estupendo.

Si voleu gaudir d'una molt bona estona, amb jazz, i musica lleugera que sense cap dubte us farà moure els peus, ja sabeu.... en veiem allà!

(la foto d'aquí: https://www.discogs.com/artist/902480-Gwen-Perry)

Irresistible.....

Molts cop he pensat deixar.ho. Massa cops i tot.

S'ha convertit en un vici, una forta adicció i ni que vulgui manar jo, elles em controlen...

Miro de no pensar.hi, però elles entren dins el meu cap, donen voltes, com papallones desbocades, s'entrellacen, fan camí, prenen forma...

I em decobreixo passant de les fermes decissions preses, mirant absent i decidint de quina manera ho encaro, ho perfilo, li trec punxa o bé ho endolceixo...

Se que no soc la millor, se que potser sovint no m'explico prou. També soc conscient que de vegades les passions em fan córrer i potser no soc tan "fina", però actuar de manera apassionada te aquestes coses...

I llavors, quan he decidit que ja no més, que ho deixo i em dedico més a la lectura, és quan les idees venen depressa al meu cap, quan no puc deixar de rumiar com ho faré i quan, no tinc massa temps...

És quan les lletres prenen forma, aquestes lletres que entren al mau cap i no paren fins que els hi faig cas, i deixo aqui les meves paraules, que no importa si ningú les llegeix, les escric perquè formen part de mi. Jo les vull deixar, però elles... no volen.

Escriure.... aquest vici tan maravellós que tinc...

" Supers i estupendes"...

O tontes..... de vegades m'ho pregunto.

Llegeixo: El fenomen ‘súperdones’ creix pel major atur masculí.... al 20minutos.es

Diu l'artícle que només el 35% d'homes a l'atur, ajuden a les tasques de casa.

Això, traduit, vol dir que les dones, a més de treballar, quan arriben li fan el dinar, li renten la roba els hi planxen...

Som, bueno, son, que jo tinc molt clar que no ho faria, tontes les dones?.

Com és possible que encara anem així?.

És clar, l'escrit parla que som supers però en el fons ens deixa una mica en ridicul.

L'estudi està basat en 2000 llars catalanes, fet per la Fundació Bufill i és de lo més seriós.

«Que la dona treballi i l'home es quedi a casa no és una variable que faci canviar els rols», diu una conegura sicòloga... doncs anem bé!

És a dir, en tot el dia no fan res de res i els has de posar el plat a taula?... ufff que tranquileta viu una sense.... I ells què fan?, doncs es deuen tocar els "dellonses" tot el dia no?.

Nenes però què esteu esperant?. Treballar està molt bé, però i de quin temps disposem després?, casa, nens i nenes, roba, cuina....

Em pregunto quantes generacions faràn falta per canviar això...

Parlar clar....

Crec, ho crec de veres, que després de gaire bé tres anys d'esciure aquest bloc, els fa el mes que ve, tot.hom que em segueix sap que no "em caso amb ningú".

No vull, ni m'interesa, quedar bé amb cap poder, ni fàctic ni real. M'expresso, sempre, lliurement i si no, callo. Tot abans que dir coses que no penso o defensar causas injustificables. A mi ningú m'envia mails demanat que parli d'una o altre cosa, ni m'afegeixi a la "marea" oficialista, saben que no en faré ni cas i a sobra m'enprenyaré.

Aquest rollo "moral" ve donat perquè encara gaire bé ningú ha parlat de manera clara sobre el "gran debat" mataroní, (pels mataronins del Centre que als barris tan els hi fot la punyetera nau), de fa un temps, Can Fàbregas.

Fins ara he deixat passar, més o menys, aquest tema, en veritat no m'interessa gens ni mica, però donat el aldarull de quatre "pijos" del Centre, son els únics que "pateixen" per la nau, doncs he volgut dir la meva.

Trobo, ja ho vaig trobar en el seu moment quan es va pendre la decissió del trasllat, una autèntica barbaritat això.

Quina importància te aquesta i no la de "Can Gassol"?, acàs allà no es va enrredar i de mala manera els treballadors i treballadores?.

De veritat, en el temps que ens ha tocat viure, amb lo malament que ho passen tantes i tantes famílies que ni Càritas ja les pot atendre totes i aqui lo més important és gastar 3 milions d'euros, SÍ, d'euros en un trasllat absurd i estúpid?.

Algú, ni que sigui la darrera mona que és la Joana, ha de dir NO, això no s'ha de fer, la nau a terra i si El Corte Inglés, a mi tan m'és qui posa botiga allà, crea llocs de treball, doncs endavant i poca conya!.

De vegades, som absurdes les persones, sabeu quan de menjar, quants lloguers i roba, pot comprar Càritas amb aquests diners?, una barbaritat!.

No em parleu del "valor" d'aquesta maleida nau, s'ha de ser pràctic i mira, si volen conservar la seva xemeneia, doncs fins i tot fa maco, però tanta conyeta i tontería no em val.

A ningú se li ha acudit fer un referèndum?, perquè estic ben segura que guanyaria "la nau a terra". I que ningú caigui en el parany de parlar que si s'especula amb aquest terreny etc..., què cony s'està fent a tota la Ciutat?.

Posats a fer "capgrossades" som els reis!

Recony, que descansada m'he quedat, ara, unes quantes males cares... no ve d'una!

Morir amb dignitat i sense dolor...

No n'hi ha prou amb el seu patiment, ja de per sí terrible. 17 anys enganxada a una màquina, sense res més, ni aire, ni un gest, una paraula....

No n'hi ha prou amb el patiment de la seva família, el dolor diari i permanent de veure com ella va quedant convertida en el més trist dels vegetals.

No n'hi ha prou que és un cas de dignitat i generositat que uns pares acceptin despedir la seva filla, que ha sobre tenen que fer.ho com si fossin uns delincuents i d'amagatotis, fins i tot els han portat a judici i ni amb la sentència favorable a les seves mans, poden despedir la seva filla amb dignitat i amb intimitat....

I és clar, els malesbèsties, no els deixen tranquils, ni la premsa, rosa o negre, ni tan sols els que tindrien que donar consol i un cop més, condemnen i malmeten. Ells, que tan tenen per callar venen a donar lliçons de moral...

Eluana, descansa en pau quan arribi el moment i per si de cas algun dia tornes, no recordis tota la gent dolenta que ha volgut complicar tant, i fer durar, el teu patiment.

Jo pensaré en tu, però no anant a missa com tants hipòcrites malparits fan els diumenges per la resta de la setmana seguir fent dolenteries, total, ja estàn perdonats!

Jo pensaré en tu quan estigui sola, quan vulgui rebre la força de la teva mirada i et donaré la meva, jo encara en tinc.

Estrena morena!!

O com diuen els castellans: La primera en la frente!.
Avui, després de fer una gestió que en Martí m'ha demanat, he decidit estrenar el "magnific" i nou? servei del Mataró Bus.
Després de la gran inauguració, la festa i fanfarria, esperava que funcionés com cal i paguem.
Doncs no, l'estrena ha estat de lo més decepcionant i depriment.
He arribat a la parada de Les Tereses a les 12:12 i tenia que passar el 2 a les 12:15. Doncs no, com tantes vegades he explicat no ha vingut a l'hora, això sí, a les 12:35 han arribat tots dos juntents, el de les 12:15 i el de les 12:33.
Com sempre, no demanis explicacions doncs aquesta companyia no en dona.
I què farem totes les persones que erem a la parada entre la pluja i el fred, doncs pagar, no ens queda una altre.
Per cert, a les parades sols trobes els horaris, no el recorregut dels mateixos, cosa que ha provocat un desconcert absolut en les persones i encara que m'han dit que alguns inspectors feien la ruta per ajudar, jo no n'he vist cap en tota l'estona que he estat allà.
Per tant, i ni que totes les coses noves mereixen un temps de "confiança", jo, a aquesta companyia ja no li puc donar, son els mateixos "perros con diferentes collares".
Deu ser que cada ciutat te el transport que mereix....

Nua, fins a l'ànima....

He tret primer la meva roba. L'he deixat tota dins el cubell de rentar.

Primer la camisa, els pantalons, els mitjons, el top, el sostenidor i les calces.

Un cop nua m'he repassat de dalt a baix, he comprovat que els danys no fossin visibles i he entrat a la dutxa.

Un cop molla i ensabonada he fregat la meva pell amb força, fins a treure la pell fina, com de ceba, invisible però molesta.

Tenia necessitat de netejar l'ànima, d'arribar fins aquest interior que tan sovint està esgotat i sec. Avui, la neteja havia de ser més interior que no pas exterior.

He posat la música, dolceta i que porta records tan recents...

Un cop ben ensabonada i ruixada d'aigua ben calenta he agafat la tovallola i m'he eixugat a fons, friccionant he començat a notar com el meu cos reaccionava, vermella com un perdigot però de cop m'he notat lleugera i relaxada.

He agafat la crema hidratant i he dispersat la mateixa per tot el meu cos, a fons, suau com un nadó.

Ni m'he pentinat, es tractava d'estar nova d'ànims i d'esperit, els cabells no són importants en aquest cas.

M'he posat una camisa de dormir molt bonica i amb el pot de crema he sortit per la porta, ja era una altra persona, ja havia acomiadat el cansament i l'estrès.

Sols quedava la Joana.

Una mirada, un somriure i una pregunta... em fas l'esquena?, no arribo....

Una nit de divendres com cal...

Plaers..... (confesables)

En soc adicte des de que era molt joveneta.
És d'aquelles coses que amb l'edat esperes deixar, però com aprens a valorar millor el sabor, cada vegada t'agrada més... i quan més t'ho volen prohibir... més practiques.
Cada matí, i més d'una vegada. Cada tarda, després de dinar, sempre amb el mateix plaer, sempre em ve de gust, no importa quin dia de la setmana sigui, sempre estic preparada!
La seva olor ja és un plaer, aquelles primeres gotes, més espeses, més saboroses, mes calentes...
M'agrada practicar cada dia, no vull perdre les bones costums. Sola o en companya és pot gaudir de la mateixa manera, fins i tot en grup....
Tantes varietats, tants països, tants colors...
No ens podem quedar amb el de sempre, va bé canviar, degustar, saborejar i més que res... olorar...
L'agafo, l'escalfo, la deixo rajar fins que no queda una gota al seu interior. Llavors, així, quan el tinc ben calent, el prenc, sempre acompanyat del líquid blanc, sempre fins el final...
No val la pena si no arribes fins la darrera gota...
Adoro el café....

El meme del 7...

Fa un munt de temps que ningú em convidava a un, i aquest m'ha fet gràcia.
M'ha convidat Albanta, blog que segueixo i m'agrada molt, em fa pasar estones.... ummmm.
Les "normes" per fer el mateix:

S'ha de poder linkar a la persona que te l'envia, Albanta.
S'ha de compartir 7 fets sobre un/a mateix/a.
Invitar a altres 7 blocaires deixant els seus noms i els enllaços als seus blogs. I els he d'avisar de que els passe el meme amb un comentari al seu blog.

Crec que ho tinc tot.

He trigat a decidir sobre quins fet escriure. Podria fer.ho sobre els 7 germans i germanes que tinc, però millor no...
També sobre 7 homes que hagin estat importants per mi, però se que ja ho han fet.
7 postures sexuals.... llavors em diuen "marrana"...

Així que em decanto per set les set receptes de cuina que se fer millor, en les que soc gaire bé, insuperable je je :)

1. Ànec a l'Ampurdanesa amb peres. (va ser el sopar de cap d'any i estava bonísim)

2. Pollastre al cava, recepte senzilla i sempre quedes bé.

3. Tronc de patata farcit, recepta familiar, de la meva mare, Una tradició "Torres".

4. Plum Cake d'anous. Ufff més d'un dels que em llegiu l'heu provat.

5. Conill amb xocolata, per paladars fins o seduir algú...

6. Musaka, entretinguda, saborosa i complerta.

7. Tiramisú.

Ara a qui castigo?, som.hi.

1. Glorieta.

2. Javier Naya

3. Arare

4. Joan-Japs (ni que dubto que ho faci)

5. Zel

6. Maite Homs

7. Carles Dresaire

Uf uf uffffff .....

He pasat la nit del lloro.
Una nit de mals somnis, però com feia anys no patia.
Anava de vampirs, molts i molts i lo pitjor, tenien cares conegudes...
No soc donada a tenir mals somnis, encara que tinc persones molt a prop meu que diuen que tenen un significat jo mai hi he fet massa cas, però.... i si fos cert?.
Us heu despertat de matinada, amb els pèls enxerinats, angoixa, nervis i un susto imponent?.
Aquesta nit ho he patit i creieu, no ho desitjo a ningú.
Ara, que ja han passat les hores i l'ensurt, em pregunto si el fet que tinguessin cara, els meus vampirs, vols dir alguna cosa...
Lo pitjor del somni és que al final, ha estat quan m'he despertat, jo m'he rendit.....
I per cert, no eren gens sensuals els que em volien xuclar la sang.
Quan m'he llevat no he pogut evitar encendre llums.... és clar que no tenia cap estaca a mà...

Poesia sensual...

Fa molt que no poso cap poesia.
Avui m'ha vingut a les mans aquesta y m'ha encisat.
Calen poques paraules.

Estuve con un joven.

Estuve con un joven
y supe al fin lo que era
el violento arrebato, la agilidad vibrátil,
cavidades melosas en la carnosa pulpa,
suavemente entreabierta
hasta el linte dehiscente,
el perfecto engranaje,
la densidad precisa de flujos derramados,
la inclinación debida,
la posición exacta,
y la sabiduria del mutismo,
la belleza de un glande.

Clara Janés.

Atenció al client?...

De veritat, no se per quin cony de punyetes insisteixo a reclamar quan una cosa no hi estic d'acord, no serveix per una merda, perdoneu....
Ahir vaig trucar a fecsaendesa per una factura que m'ha arribat i no sabia de què cony era, el consum segur que no.
30,90€ de "garantia".
Vaig trucar al telèfon d'atenció al client, les clientes no constem enlloc. Surt un rotllo espatarrant on t'avisen de que ara pagaràs per consum cada mes, català i castellà, etc... de moment vas pagant la trucada.
Després m'anuncien que els operadors, que acostumen a ser operadores, estàn ocupats, esperi uns segons.....
Segons?, després de 4,42 minuts, ho comprovaba, una senyora em diu que em passa amb el departament de factures....
5,51 minuts més tard, una altre senyora, m'informa que és per el canvi de titular al comptador. I jo em pregunto, si la llogatera anterior va pagar això, el canvi de nom és fa automàtic per internet, no els hi val un "xavo" i a sobre, com se jo que li han tornat a ella els diners?, està "desapareguda" des de que jo visc aqui.
En total he estat més de 9 minuts per una gestió que ja diré quan ha valgut de trucades.
De veritat, tenim, per llei, oficines d'atenció que no serveixen, gaire bé mai, per res i a sobre quan vols reclamar els diners d'una gestió que no els ha costat res a ells, ni temps ni feina, et val calers.
Encara espero, ja asseguda, una reclamació de Mataró Bus de fa un any!.
Total, lo dit, una merda.
(ja em perdonareu el llenguatge, estic empipada)

El cos m'ho demana....

Porto uns dies molt "sandunguera".

Vaig per el carrer amb el meu ipod i els peus em marxen, aturada als semàfors no em dono compte i em descobreixo ballant, suavet, però llavors em poso vermella i penso.. noia... tu no estàs bé!.

Pujo a l'ascensor de la feina... i els peus segueixen el seu ritme, no em fan ni cas!. Obro el despatx, em trec l'abric, poso l'estufa i fins llavors no em desconecto.

Les bachatas queden reflectides en el meu caminar, la salsa que sona a les orelles baixa i engega els meus peus, aliens ja a les meves decisions.

I ni l'estrés de la feina, que aquests dies està a tope, ni tan sols el fret m'aturen.

I és que el cos em demana marxeta, salsa... ballaruca i una bona arrambada!

Per cert, algú sap una sala de Salsa que estigui bé a Barcelona?.

Aquest dissabte en Martí és fora amb l'esplai i el cos m'ho demana!

Avui pot ser un gran dia....

Però lo millor, ha d'estar per venir.

Ens hem lliurat de la "bèstia", ara tot és llum i esperances.

I jo vull ser positiva, vull creure que és possible i amb paciència, i moltes ganes, arribar on tots i totes esperem. I varem confiar i encara ho fem.

Lo primer, tancar Guantánamo, la resta.... no pot ser pitjor del que li han deixat.

Avui prén possessió, ara, com diria algú que jo coneixia, treballar, treballar i treballar.

Ànims Obama, esperem grans coses.

Algún metge a la sala???..

Estic preocupada, de veritat, crec que tinc alguna malaltia no diagnosticada i potser és de "coco", donat que no se ningú que l'hagi patit....
Resulta que estic malalta de "fàstic"... sona fatal, ho entenc.
No penseu que és d'aburriment que no, ni de res que hagi menjat, tampoc.
Una persona en concret em preodueix aquests simptomes, és veure un correu, una trucada, la seva veu, la seva imatge i ja no diguem si per casualitat la veig, cosa que per sort passa poquisim, llavors ja pateixo els mateixos simptomes que si fos fàstric del menjar.
Em canvia la cara, l'humor, la mirada, agafo una sensació estranya d'estòmac, un ofec a la respiració i he de tancar els ulls un instant per no delatar el malestar que sento.
Lo pitjor, no puc disimular i tampoc tinc manera de deixar de veure aquesta persona, segons com n'estic obligada per diverses corcumstàncies....
Entenc que és sicològic, però no se com posar.hi remei. Em mantinc del tot decantada d'aquesta persona, l'ha he allunyat de la meva vida tant com he pogut, però de vegades.... és inevitable coincidir.
Aixó que respiro profund i miro d'estar freda... però sempre acabo fugint i passant una molt mala estona.
Ja se que la situació sona ridícula, però em poso del tot malalta.
I és una malaltia que molt em temo.... no te remei.