Son aquestes petites coses...

Que poden fer que qualsevol mal moment, quedi petit.
Notícies, com la de que serè, un altre cop, àvia, emocionen, i a més, d'una nena, algo escàs a la meva família, doncs bé mereix que la iaia, un dissabte a la tarda, faci una escapada a comprar un primer vestit amb un somriure d'aquells que il.luminen qualsevol cara.
Una nena a casa després de 28 anys que va venir la única que tinc.
És, o no, per estar feliç?.
Espero poder gaudir, moltes més vegades, de notícies com aquesta.

Carnavalera?....

Doncs no.
Mai, de mai de mai! no m'he disfressat. Sempre ha estat una "festa" que trobo bastant absurda, apart, quan jo era joveneta, uuffff...., no hi havia aquesta febre tan forta com hi ha ara.
Cert que vaig vestir els nens quan "tocaba" i a l'escola així m'ho deien... en Carles, el meu fill gran, encara no m'ha perdonat aquesta foto!
En Martí si que gaudeix, dissabte vaig anar amb les "meves nenes" a veure la Rua de Mataró, crec que és la primera vegada que la veig tota i amb el fret que feia!, anava amb el seu grup de Batukada i li voliem donar ànims!, ni que estava ja animat je je. Eren una grapat de Gansters molt guapos!

Ara toca en Dídac, divendres el vaig recollir a la guarderia i feia aquesta fila...
Què voleu?, un dimoniet a la vida li dona certa... salsa!!

12 hores...

Amb el "chico serio".
Després d'un matí de feina, aquest dissabte em va "tocar", al migdía vaig recollir aquest "terratrèmol" de nen.
Un amor, per molt que m'esgota, és un amor, de simpàtic, divertit i dolentot!
A la tarda, 5 hores amunt i avall, amb visita a la besàvia que l'han operada, i amunt i avall per Mataró. Amb persecucions per part de les tietes a la Palça Santa Anna, i és que no para!.
Com podeu veure, al vespre, gaire bé a les 10, va quedar "rendit" al "poder relaxant" dels meus pits :).

Onades de satisfacció...

És pot medir la felicitat?, se què consta d'instants, de breus moments, se que no és permanent i la majoria de vegades algún impertinent ve a trencar aquests instants, però els guardo com un tresor, ben amagats, per recordar i reviure.
Dissabte vaig gaudir d'un dia especial com pocs, un munt d'hores i rialles, també d'un gran cansament, 10 hores amb un marrec inagotable poden ser molt dures, ja no tinc edat, però amb en Martí al meu costat, va ser tot més senzill.
Per fí he aprés que aquests moments no tenen preu, que les preocupacions encara hi son, però les puc decantar, gaudir de les coses sense nervis i angoixa, total, tampoc puc fer més del que ja faig.
Entre compres de llibres escolars, una ruina absoluta per qualsevol butxaca, material divers, el pa, alguna peça de roba per en Martí, com creix noi!, un "caprici" per mi, un refresc per agafar forces, una cercavila per conèixer el grup de Batucada que en Martí vol anar, uns balls amb gegants amb en Dídac entusiasmat, un berenar de " Ca l'Uñó", un "ramblejar" i un menut que dorm, ja de nit, a coll de l'àvia, jo...
Per tancar aquest deliciós dissabte una visita inesperada, una bona conversa, un película i els tres al sofà, junts....
Digueu, te o no te color la felicitat?

Quin dia!!

Diumenge va ser un dia mogudet a la vegada que emotiu. Hem tingut un cap de setmana molt familiar, no en tingueu cap dubte.
Després del sopar dels 80 de dissabte, diumenge els pares del meu net varen decidir batejar el mateix, no cal dir què penso jo d'això, sobretot no cal dir res donat que no soc la mare.
Per mi va ser una benvinguda per el nen, la família junta, ni que fos un petit comité, un berenar íntim i cuinat per els pares, a casa de l'avia materna, a la terraseta i en bona companyia.
En Dídac va acabar com els nois que fan despedida de solter.... una mica perdut!
No penseu, la roba d'aquesta foto és un regal eehhh, no el varen batejar d'aquesta fila.
Total, he acabat el cap de setmana.... esgotada!!
Estem guapos no? :)

Blanc sobre negre...

I ells encantats d'haver.se conegut....
I és que aquest amor de criatura, es fa amb tot.hom!
Sociable ens ha sortit, sense cap dubte.

"Sabado Sabadete"....

No home no!!! no penseu malament, o bé...., des de fa unes tres setmanes, he estat "contractada" per fer d'àvia els dissabtes a la tarda, tant el meu fill Carles com la seva dona Mar treballen i jo n'estic.... encantada de la vida!
Això sí, de 4;30 a 9 estic donant voltes per Mataró. La setmana passada apart de portar.lo a "Ramblejar" el vaig dur a una inauguració d'una expossició de pintures organitzada per el col.lectiu EPMA, al qual pertanyo encara que em veuen poc el pèl.
Ell, com podeu veure, dormidet com un angelet... i els seus pares diuen que es "tremendo", què va home, què va!!
Sort que acabada la meva "jornada" d'àvia em varen fer un bon "masajito" als peus.. ufff... vaig recòrrer mig Mataró!.
El proper.... m'aventuro a anar fins a Calella o Pineda.... que ara ja domino l'artilugi!.

De nou, com la primera vegada...

I ni que ja n'he passat quatre, ha estat amb els mateixos dubtes.

I si no ho faig bé?, i si no recordo com s'agafa?, i si li faig mal?, i si....

Ha passat tant de temps, el temps vola, que els dubtes sempre son presents i ni que no et falli la voluntat, les ganes ni la força, no pots evitar patir, encara que n'has fet grans quatre i sempre n'has sortit ben parada...

Ahir al vespre, per primera vegada, vaig fer d'àvia... sols varen ser unes tres hores, però en Martí i jo, fins i tot l'Elmer, ho varem viure com una gran ocassió, com un moment especial que varem gaudir en profunditat.

I sí, en vaig saber, sí, també donar el biberó, i que fes el rotet i....

Com una tonta....

Avui podría fer servir moltes lletres, paraules, molts mots, però cap, cap dels molts que fes servir podrien descriure el mar d'emocions i sensacions quan he conegut aquesta personeta, aquest nen tan bonic que ha dut tanta felicitat, que ens ha emocionat i fet plorar, que ha convertit la Joana en una àvia....
En Carles, el meu fill, i la Mar, la seva dona, m'han fet molt feliç....
Lo dit, estic del tot desbordada....

No em direu que no....

Emociona veure aquestes coses.
No sols com avancen les coses des de que jo vaig ser mare per primera i fins i tot darrera vegada.
Rebre aquestes coses al mòbil, ni que no siguin de massa qualitat, dies com avui, que tant m'agraden, em fa deixar de costat tot, els nervis, les presses, el mal de queixal, fins i tot la tant mencionada crisi!

No direu que no és guapo el meu futur net...

Diferent?....

Em pregunto si quan arribis, sentiré alguna cosa diferent de quan va arribar el teu pare.
Llavors va ser del tot emocionant, no oblidem que va ser el primer.
Però ara, una mica, seràs un xic ell i una mica de la teva mare, guapos els dos, en tots els sentits.
Sovint imagino com seràs, quin somriure tindràs, m'imagino amb els bolquers, després de tants anys, i no puc evitar certa emoció, és clar que en veure la teva primera ecografia, aquesta que el teu pare ha fet més famosa que el Barça, doncs em descobreixo molt il.lusionada, amb ganes que sigui ja Nadal i siguis aqui, al nostre àpat tradicional, però aquest any, i no en tinguis cap dubte, amb la teva presència, serà un Nadal... magnífic i per un cop, sols un, si no s'enfada, en Martí no serà el "rei", mira si te ganes que hi siguis que t'ha cedit aquest títol!.
T'esperem impacients estimat net, o neta...