A mitja llum.... (dedicat a l'Arare, reina del Mar)....

Em demanes que expliqui aquest soparet a mitja llum en un restaurant turc...

Quan durant tant de temps has evitat aquestes situacions, per discreció, per gaudir d'intimitat, per no donar què parlar encara que m'importa un "rave" el què diran...

Un dia decideixes que has de sortir i veure la llum, ni que sigui al vespre, després d'un acte públic i els peus t'estiguin matant per no estar acostumada a portar talons...

Però l'alçada del company ho mereix, el meu 1.60 raspadet i el seu 1.80 són un bon motiu no?

Arribes allà, no sé si les olors d'espècies que fan servir, si la mitja llum, si els seients més còmodes de l'habitual, si les mans que llisquen per sota la taula, si els somriures i la complicitat, la música àrab...

A la sortida, un passeig, unes mans que s'ajunten, unes carícies, uns petons discrets... fins que deixen de ser-ho...

Tot junt fa que t'adonis de com n'has estat de beneita, del temps perdut, les sortides no realitzades, els balls... si, va ser en un ball i ja fa un munt de temps, però estar tan escarmentada fa que alenteixis els procediments que en qualsevol altre moment, hauries realitzat a l'instant!

Fins el dia que et preguntes... i què cony estic esperant?

Total... doncs que sí, que ja duc un temps d'estat de beneiteria habitual, d'estat de "gràcia", també amb alguns mals dies, és clar, que mai tot és perfecte, però si intentes viure el dia a dia, que aquests petits instants t'omplin la setmana esperant si n'hi ha una mica més... doncs la llum aquesta que tan pocs cops gaudim, acostuma a durar poc, s'allarga una mica més, sense gaires mals de cap, amb paciència, que no és senzilla una relació i menys si per mig hi ha una cultura tan diferent...

Montse, no sé si m'explico...

Pixar fora de test....

Sovint en parlo, del "fet diferencial" entre el psoe i el PSC, aqui, això, mai hauria passat...

El psoe de Madrid no anirà als actes organitzats per la "Espe" a Madrid sobre els atentats del 11M.

Una vergonya, com diuen per aquelles terres d'Espanya, barregen la "velocidad con el tocino".

El pp, gran impulsor dels dubtes respecte l'atentat, a través del seu "òrgan" oficial, el Mundo, han inventat trames i han acusat, i ara, en suport a les víctimes i les seves famílies el psoe no hi va per els "tejemaneges" de la Espe, els quals han existit sempre doncs aquesta dona és "Antoñita la fantástica", amb permís de la Obregón, és clar....

Total, que aquests disberats només els poden fer ells.

És més important la barra i les mentires d'aquesta "senyora" que el respecte que mereix tots i totes els que varen patir tant amb l'atentat?.

Vinga home! Això no és fer política, això és fer l'imbécil!

Càlida sensualitat.....

Gaudeixes del solet que t'omple la cara, besa els teus llavis i dona al teu cos, encara encongit per l'hivern, les primeres insinuacions d'una propera Primavera....
Deixes lliscar esquena avall la jaqueta, l'acabes treient i posant penjada d'un braç. Després poc a poc, el tirant del top llisca barç avall i deixa veure aquesta roba interior que fa temps guardes per una ocasió especial, que va arribar, però de tant en tant la portes per gaudir aquesta per tu mateixa.
Amb l'escot insinuant segueixes el camí, saludes aqui i allà ni que al ritme de la música que penja de les teves orelles no et vols aturar, has sortit a gaudir de la solitud d'aquesta estona, no buscada, però si gaudida.
Quan trobes el lloc perfecte seus una estona, creues les cames i prens el solet, saps que demà el teu escot tindrà forma de lletra V però tan es.....
Per fi obres el llibre que has dut des de casa, però un cop has pasat quatre pàgines saps que no et pots concentrar, records d'un vespre encantador, la calidesa viscuda, la calma retrobada i aquest dia tan estupendo.
I això que el parc és ple de gent, tu, ni veus ni escoltes, sols recordes i veus que un cop més, han pasat els mals moments i aqui seguim, forta, un altre cop, a punt i preparada.
Com n'és d'estupenda la Primavera d'un diumenge com aquest....

L'altre Primavera
(Jesus García Boadella)

L’exuberància i els matisos de color que genera la tardor, el seu
malenconiós romanticisme i la suavitat del seu clima, acariciat
per suaus i onejants llençols d’aire que recorren el nostre cos,
sols són comparables a la dolça primavera.

Gaudir dels instants....

Ahir a la tarda vaig anar a un acte on es presentaba un treball fet per la ex regidora socialista, Pilar González sobre les dones que han estat regidores a l'Ajuntament de Mataró des de 1979 al 2007.
Varen ser allà 18 d'aquestes regidores, sense distinció de partit ni colors, i totes varen poder parlar uns instants de com havien viscut ser regidores.
Una de les coses que més gràcia em va fer varen ser les cares de sorpresa d'alguns companys i companyes per veure la Joana a un acte diguem "institucional", per norma no hi poso mai els peus, però crec que ahir bé ho valia.
Vaig trobar a faltar dues persones que al meu entendre no podien faltar, una, Consol Prados, em consta que li hauria agradat ser.hi, però va haver d'excusar la seva presència ben justificadament, l'altre persona no la mencionaré, però hauria quedat com un senyor.
Gaire bé cent persones eren allà, les intervencions, una emocionada Pilar González, una divertida, es nota que te "tablas", Teresa Carreras, i alguna intervenció que no va estar a l'alçada ni de lluny, però com soc una senyora, no diré nom.
De les intervencions potser em quedo en positiu amb la de Alícia Romero, va dir el que tants cops he defensat, dones a les llistes, SÍ, és clar, preparades, i tant!, però que els homes també ho estiguin, que a ells no s'els jutge tant, encara...
En negatiu, una senyora que per sort per ella no em va quedar gravat el seu nom, va fer una intervenció terrible i mascliste, al meu entendre, aquesta dona no va entendre res de res del que es va parlar i reivindicar allà.
També molt negatiu no haver pogut gaudit ni tan sols d'un exemplar en paper per poder veure acabat el treball.
Per sort vaig marxar doncs tenia una cita per sopar a la Turka, prop de l'estació, no havia anat mai i em va encantar. El sopar, a mitja llum..... :)
(pd. vaig poder ahir confirmar que estic del tot curada!, jo ja m'entenc.....)
Les fotos son de la meva estimada amiga Encarna Siles.

Amb poques paraules....

Amb poques paraules en tenim prou.
8 de març, un cop més, Dia de la Dona Treballadora, no ens enganyin amb dia de les dones, quina estupidesa, ni coses romàntiques, ludiques i faltes de reivindicació.
Jo, un any més, ni que quedi sola en la celebració, conmemoro una data ben trista, però com a Dona treballadora.
El vídeo és magnífic, no us el perdeu.

L'home que vaig estimar...

Semblava totes aquestes coses:

que sabia escoltar, però no....

que miraba, però no hi veia...

tendre, però era acer forjat...

que lluïa, però era reflexe d'un cristall...

afectuós, però era dur com els diamants...

educat, però era irrespetuós i groller...

apassionat, però era insensible...

dialogant, però era intransigent...

suau, però era aspre i i sever....

que m'estimava, però ni sabia què vol dir estimar...

Tot això semblava...

I perquè el vaig estimar?, doncs perquè va ser un miratge....

Mai ha existit, sols jo el vaig veure, la imaginació, ja sabeu....

Però un dia, potser, us parlaré de l'home que estimo.....

Tot és possible no?

Lectures per compartir....

Darrerament he estat de sort amb els llibres que he escollit per llegir.
No és gens estrany veure'm amb el llibre amunt i avall, si un llibre m'agrada, com m'han agradat els que ara diré, l'acostumo a tenir al sofà, durant el dia, i si tinc cinc minuts, allà que estic llegint quatre pàgines.
De fet, és una de les coses que més em relaxen, l'altre cosa no la penso dir... :)
Ara estic llegint Un Mundo sin fin, de moment, porto unes 200 pàgines de les 11oo i pico que te i estic "enganxada" al mateix. Per cert, he estat un parell de dies amb "agulletes" en un braç i no sabia de què.... ja ho he descobert, llegir aquest llibre al llit és un enorme esforç!.
Dels tres darrers, he gaudit moltíssim.
Els homes que no estimaven les dones, entretingut i sorprenent, he gaudit molt amb ell.
Després he llegit Dessig de foc, una mica de sexe, de passions humanes i d'amors i desamors.... el recomano.
També el Conte número tretze, aquest m'ha encantat, l'he devorat.
I és que no oblidem que una bona lectura, és una altre manera de viatjar....

No ens hem portat mai bé....

Ni tan sols al principi, que sempre és més senzillet, ni tan sols llavors que tens empenta i ganes, no ens hem dut bé.

Amb els anys, vas passant, fas veure que no és important, que pots discrepar, que si a la dreta, que si a l'esquerra.
Malgrat la preocupació, les discurssions amb mi mateixa, sovint no em decideixo, vosaltres tampoc m'ho poseu fàcil, busco sol.lucions, pregunto, si cal, em deixo aconsellar.
He tontejat amb d'altres opcions, no em fa vergonya dir.ho, no he estat "fidel" a la causa. He buscat un enteniment parlant clar, amb esforç.
Per vosaltres he aguantat "subrratllats" en vermell, males cares i fins i tot alguna "burla". Malgrat l'esforç, que us vaig conèixer, en català, quan jo ja tenia una edat...
Però estic gaire bé convençuda que la nostra rel.lació... és impossible.
No ens podem entendre amb tot.hom i hem d'acceptar que ja no us aguanto més, que m'emprenya molt quan m'equivoco, per tant he decidit "partir peres" amb vosaltres.
Maleïts accents, com em compliqueu la vida!

No faig una altre cosa.....

Que pensar en tu....
I espero impacient el dia 8, conto les hores i segons per veure els teus ulls, per saber que estàs bé, perque aquesta separació tan dura i dolorosa, que em fa sentir dolor a cada porus, a cada milímetre de la meva pell, com si aquesta s’obris i sagnés….
Perque sàpigues que t’estimo, ara, més que mai, en aquests instants que em descobreixo absent, massa sovint i tot, i penso en el teu somriure, en tants i tans anys que portem junts, amb tans moments dolcets, d’altres no tant…
Penso en tots els instants, tantes vegades, que m’has abraçat i consolat, que m’has fet de germà gran, quan no tocava, però allà estaves, sempre pendent.
He posat fotos teves al menjador, ni que no em calen per recordar com ets, com et veig, com et sento…
No faig una altre cosa que pensar en tu, i tampoc ho vull evitar.
Espero impacient per l’abraçada i espero estar a “l’alçada”, que em conec i se lo tobeta que estic….

Jo t'ofereixo casa meva.....

I la meva companyia. Un plat a taula, bona conversa. Lectures, si t'agraden, alguna peli, podem jugar a la DS, ni que t'adverteixo que amb el Super Mario soc la millor. T'ofereixo lo poquet que tinc, més que res, un lloc per estar tranquil i veure el mar des de el sofà, des de el llit, relaxa molt...
T'ofereixo que puguis explicar com et sents, segur que n'estàs ben penedit. No comparteixo cap tipus de violència però.... saps... t'entenc. I tant que ho faig!.
Sovint em pregunto com queden valents que encara donen la cara fent política al País Vasc.
Tu has deixat anar una ràbia continguda de fa molts anys. Insisteixo, no és el camí.
Del teu pare que va estar protegit contra els intolerants, aquests que van amb la cara tapada mentres tu vares fer.ho a "pit descobert".
De les teves propietats malmeses que segur t'han costat molts diners.
Tu, que has defensat casa teva, que comptes, n'estic ben segura, amb la comprenssió de la majoria, has hagut de fugir d'una minoria, violenta i feixista. Tu!, que has actuat a cara descoberta i amb un parell de nassos!, quan ells ho fan amb motxiles bomba i passamuntanyes a la cara i sense mirar a qui fan mal.
T'acusen a tu de ser.ho, quins pebrots!
Estàn farts de destrossar vides, propietats, tan privades com públiques. Surten al carrer 60 persones i tu has de fugir del teu poble, en el que vares nèixer i havies previst fer una família.
No surten al carrer a demanar la Pau, però si varen sortir dimecres per uns vidres trencats del seu "gueto" preferit...
Quin país ens ha tocat viure Emilio.... quin país!

Guardies?, què son això?

Soc una persona que vaig a peu gaire bé a tot arreu, menys els dies que decideixo fer la burra i agafo el Mataró Bus, que son els menys.

Intento baixar a la meva feina per carrers poc transitats, una bona part son zona de vianants.... bueno, és un dir eehhh.
El carrer Sant Francesc d'Assís sempre està ple de cotxes, la majoria de rajoles estàn trencades, ahir mateix en tornaven a posar de noves.
Ahir dimarts, al migdía, a les 12:10 minuts, la Riera de Mataró tenia aquest aspecte. Des de l'Ajuntament fins la Presó, tota una filera de cotxes i ni ún guàrdia posant cap multa, devien ser tots a fer café.
Va donar la casualitat que davant de Ca l'Uñó vaig trobar en Quim, ell, sempre tan preparat diua la càmera de fotos i em va fer el favor de fer aquestes imatges.
Suposadament, en aquest tram es pot estacionar 10 minuts, descarregar i marxar. Dono fe, però ben seriosa, que he vist cotxes que han estat més d'una hora i cap, però cap! guàrdia s'ha acostat per la zona.
Imagino que caminar de la porta de l'Ajuntament amunt deu ser massa cansat. Per cert, la part de baix de la Riera està exactament igual.
Quan la pilona del carrer St. Josep està pujada, la cosa millora, és evident a la foto de baix, però molt poquet.
Total, zona de vianants?, no gaire.

Justa indignació....

Ara, que ens volen despedir sense "tràmits", sense donar explicacions ni pagar el que toca.

Ara, que un cop més, els empresaris volen que els treballadores i treballadors paguem la maleida crísi, com sempre, és clar.

Ara, que ens demanen no reivindiquem ni auments ni gaires millores per ser solidaris amb els que ho passen malament, que son molts!.

Doncs com sempre els que donem exemple som "les bases", els que ho declarem tot doncs tot ho tenim en nòmina. No tenim dietes i sí control d'horaris.

Ara, ells, ni donen exemple, ni compleixen amb els ciutadans i ciutadanes que tan malament ho passen.

Ells fan més vacances, dos mesos a l'estiu, llarcs, i dos a l'hivern, fins i tot més que els mestres, aquests que em tenen tan contenta entre dies de lliure dispossició i vagues infundades, la cosa és treballar poc!. Un 20% de diputats/des tenen "activitat 0", una vergonya.

Ara, potser, entenc millor per quin motiu les lleis, projectes etc.. triguen tant i tant a ser presses, amb tants dies de festa, no dona el calendari!

Ara, també, entenc les queixes de moltes persones.... no hi ha dret, gens ni mica!.

Doncs perque m'ha agradat!

Faig un meme que ha deixat la Van Hessa al seu bloc, m'ha fet gràcia i serveix, al meu entendre, per conèixer una mica més a les persones que llegim. És bastant personal.

No li paso a ningú, l'he fet per gust!

Meme preguntón.

1-¿Como es tu despertar por la mañana?

Espeso, muyyy espeso hasta que tomo mi segundo café.

2-Estación favorita del año.

Invierno.... pero con diferencia. Este año estoy encantada de la vida...

3-¿En que ocupas tu tiempo libre?

En leer más que nada. Escribir, que no pongo aqui todo lo que escribo. En pasear y en hacer de madre y abuela. Me falta tiempo libre.

4-¿Cual es tu comida preferida?

Sin ninguda duda las ensaladas, cuanto mas variadas más me gustan.

5-¿Cual es tu color preferido?

Sólo uno?, yo pongo dos. El Malva o Lila y el Azul Cadaqués.

6-¿Que día de la semana es mejor para ti?

El Sábado, sin duda.

7-¿Que lugar te gustaría visitar alguna vez?

Islandia, ni que lo veo casi imposible.

8-¿A que temes?

A que mis hijos sufran, no lo soporto.

9-¿Que es para ti un blog?

Uff... primero fué una experiéncia, luego una obligación, ahora... un enorme placer.

10-¿Te cuesta perdonar?

No.

11-¿Que extrañas?

Algunos dias, solo puntualmente, darme la vuelta en la cama y encontrar unos pies calientes.

12-¿Como vives la Navidad?

Desde hace años sólo como una manera de juntar a mis hijos, hija, nueras, hermanos y ahora nieto, en casa a comer, cenar, merendar.

13-¿Quienes forman mi mejor concierto?

Si hablamos de musica, el mejor que he vivido y llorado, Moncho en el palau de la Música, Bob Marley en la Monumental, LLuís Llach en el Monumental de Mataró.

Si hablamos de personas, la mejor musica me la ofrecen mis hijos, mi hija...., mis nueras y mi nieto, estar en la cocina y escuchar sus voces mientras hablan. Sin faltar ahí mi hermano Mingo y su mujer Rosa, la paciéncia y los ánimos que me dan, nadie lo supera.

Em provoques tanta tendresa....

Ahir al vespre et vaig estar observant una llarga estona.

Vaig fer tot el possible perquè tu no en fossis concient, se que llavors et dona aquest riure "tonto" i jo et volia mirar, sense ser vista...

Els teus gestos, tan familiars per mi, lo atent que escoltes les notícies mentre poses la taula, els comentaris que fas, lo molt que et molesten les injusticies, tot mentres l'Elmer et va seguint amunt i avall, de la cuina al menjador i al revés.

A ell li pasa com a mi, t'adora. I tu l'estimes i el cuides, ni tan sols rondines quan li has de collir les caques.

Varem seure a sopar i et vaig seguir mirant. Encara no tens borrissol, la teva pell és suau, ni que les teves expressions son molt marcades.

Un cop estirats al sofà, com sempre juntets, et segueixo observant i em pregunto on ha quedat aquell nadó, aquell "mico".

Ets ja un adolescent, parlem del institut, del viatge de fí de curs a Mallorca, de nenes....
Sempre estàs molt pendent de mi, dels meus gestos, amb una mirada saps si estic, o no, bé. Aquests dies, que saps que alguna cosa no va bé, però no ho saps tot, estàs, si això és possible, encara molt més atent i afectuós.

Martí, avui fas 12 anys i a mi.... em costa una mica deixar anar el nen i donar la benvinguda al jove, potser per ser el darrer. I mira que fa temps que et comportes com un d'ells...

Per molts anys estimat fill, amic, company de pis i de cuina, de sentiments compartits....

(Aquesta foto te un grapadet d'anys, ens la va fer en Joan a Valls)

Quanta força temin les persones?...

I fins on arriba?
La darrera setmana ha estat terrible, he pensat, molt de veres, que ja no podia més, que ja no tinc forces, però aqui segueixo.
Voldria escriure el què no puc, de vegades voldria cridar, sortit corrent, trencar alguna cosa.... la impotència provoca questes reaccions. Però he aconsseguit treballar gaire bé tota la setmana i ni que m'han trobat seriosa, he pogut fer la meva feina.
Però segueixo aqui, potser la única cosa que puc fer ja la faig, animar, donar força, abraçades enormes, molt petons, buscar solucions inmediates, fer, a la fí, de mare.
I si tot.hom al meu voltant cau, jo he de seguir dreta, he d'empenyer, de seguir en el camí, per sort ben acompanyada, per sort amb el suport dels que sben com ho estem passant, en la distància, m'ha donat per no voler parlar amb gaire bé ningú que no siguin els més íntims, els de carn i sang....
I encara que han seguit apareixent escrits, la programació serveix per això, no soc, i segurament ja mai seré, la mateixa.
I és que el dolor de la "teva" carn i sang, és el més inténs del que ens poden tocar viure.
Quanta força tinc?..... almenys tinc la del meu cor, que no és petita.

De veritat no ho veieu això?...

Sols veure les imatges del "casament reial" ja era més que evident...

Quins personajillos, quines "dames", tanta "alcúrnia i poderío" espanyol...

Le nena és va casar com una princeseta, envoltada de lo "bò i millor" de país d'aqui al costat.

Molta esglèsia, molts milions que encara no sabem qui va pagar però si sabem qui va pagar la seguretat del mateix, tots nosaltres!. Va sortir al carrer l'Espanya més "casposa i patètica".

Sempre m'he preguntat d'on han tret els calers per la vida que porten a Londres, i és clar.... no hi ha l'aigua clara. Això sí, van per el mon formant part de la considerada "gent guapa" per alguns, que no per mi. Iots per aqui, Ibiza per allà...

Les amistats perilloses tenen aquestes coses.....

Això sí!, la "culpa" és d'una campanya mediàtica que el psoe ha començat cap el pp. Doncs jo em pregunto.... per quin motiu han fet dimitir un alcalde, un consellet i etc etc etc...
I per acabar d'amanir tot aquest merder de comissions i "butxaques fosques" ara es fan la foto tots juntents, deixen el "pacte de Justícia" i la "culpa" de tot és d'en Bermejo!. No tenen cap dignitat.
Sense cap dubte, Rajoy ha perdut el Nord, si és que alguna vegada ha sabut on era...

Això sí, el "yernisimo" diu que ell... no sap res de res!

Espero impacient que Garzón arribi al fons del cubell....

Per cert.... on és l'Aznar?, ni ha "piulat".

Vinga! Sigues solidàri/a per un dia!

Ja fa tres anys, amb aquest, que assisteixo a un concert solidari organitzat per Gwen Perry i el meu estimat amic Emili Suriñach.

Hi vaig per ser solidària, pago sempre la meva entrada, com ha de ser. Però per sobre de tot hi vaig per escoltar la Gwen.

La vaig conèixer d'una manera ben curiosa, les dues compravem la roba a la mateixa botiga. és una dona propera, afectuosa i li agrada molt el Maresme. De fet, s'ha casat aqui i ha establert la seva residència ja fa bastants anys.

Aquest dissabte, a les 20:30 fan el concert al Monumental, 18€ de res i he "enredat" la Glorieta i la Charo per anar.hi, elles encantades, això sí.

També canta en Dylan, el qual he tingut el gran privilegi de sopar al seu costat i apart de ser un encant, com el seu pare... és un cantant estupendo.

Si voleu gaudir d'una molt bona estona, amb jazz, i musica lleugera que sense cap dubte us farà moure els peus, ja sabeu.... en veiem allà!

(la foto d'aquí: https://www.discogs.com/artist/902480-Gwen-Perry)

Irresistible.....

Molts cop he pensat deixar.ho. Massa cops i tot.

S'ha convertit en un vici, una forta adicció i ni que vulgui manar jo, elles em controlen...

Miro de no pensar.hi, però elles entren dins el meu cap, donen voltes, com papallones desbocades, s'entrellacen, fan camí, prenen forma...

I em decobreixo passant de les fermes decissions preses, mirant absent i decidint de quina manera ho encaro, ho perfilo, li trec punxa o bé ho endolceixo...

Se que no soc la millor, se que potser sovint no m'explico prou. També soc conscient que de vegades les passions em fan córrer i potser no soc tan "fina", però actuar de manera apassionada te aquestes coses...

I llavors, quan he decidit que ja no més, que ho deixo i em dedico més a la lectura, és quan les idees venen depressa al meu cap, quan no puc deixar de rumiar com ho faré i quan, no tinc massa temps...

És quan les lletres prenen forma, aquestes lletres que entren al mau cap i no paren fins que els hi faig cas, i deixo aqui les meves paraules, que no importa si ningú les llegeix, les escric perquè formen part de mi. Jo les vull deixar, però elles... no volen.

Escriure.... aquest vici tan maravellós que tinc...

" Supers i estupendes"...

O tontes..... de vegades m'ho pregunto.

Llegeixo: El fenomen ‘súperdones’ creix pel major atur masculí.... al 20minutos.es

Diu l'artícle que només el 35% d'homes a l'atur, ajuden a les tasques de casa.

Això, traduit, vol dir que les dones, a més de treballar, quan arriben li fan el dinar, li renten la roba els hi planxen...

Som, bueno, son, que jo tinc molt clar que no ho faria, tontes les dones?.

Com és possible que encara anem així?.

És clar, l'escrit parla que som supers però en el fons ens deixa una mica en ridicul.

L'estudi està basat en 2000 llars catalanes, fet per la Fundació Bufill i és de lo més seriós.

«Que la dona treballi i l'home es quedi a casa no és una variable que faci canviar els rols», diu una conegura sicòloga... doncs anem bé!

És a dir, en tot el dia no fan res de res i els has de posar el plat a taula?... ufff que tranquileta viu una sense.... I ells què fan?, doncs es deuen tocar els "dellonses" tot el dia no?.

Nenes però què esteu esperant?. Treballar està molt bé, però i de quin temps disposem després?, casa, nens i nenes, roba, cuina....

Em pregunto quantes generacions faràn falta per canviar això...

Parlar clar....

Crec, ho crec de veres, que després de gaire bé tres anys d'esciure aquest bloc, els fa el mes que ve, tot.hom que em segueix sap que no "em caso amb ningú".

No vull, ni m'interesa, quedar bé amb cap poder, ni fàctic ni real. M'expresso, sempre, lliurement i si no, callo. Tot abans que dir coses que no penso o defensar causas injustificables. A mi ningú m'envia mails demanat que parli d'una o altre cosa, ni m'afegeixi a la "marea" oficialista, saben que no en faré ni cas i a sobra m'enprenyaré.

Aquest rollo "moral" ve donat perquè encara gaire bé ningú ha parlat de manera clara sobre el "gran debat" mataroní, (pels mataronins del Centre que als barris tan els hi fot la punyetera nau), de fa un temps, Can Fàbregas.

Fins ara he deixat passar, més o menys, aquest tema, en veritat no m'interessa gens ni mica, però donat el aldarull de quatre "pijos" del Centre, son els únics que "pateixen" per la nau, doncs he volgut dir la meva.

Trobo, ja ho vaig trobar en el seu moment quan es va pendre la decissió del trasllat, una autèntica barbaritat això.

Quina importància te aquesta i no la de "Can Gassol"?, acàs allà no es va enrredar i de mala manera els treballadors i treballadores?.

De veritat, en el temps que ens ha tocat viure, amb lo malament que ho passen tantes i tantes famílies que ni Càritas ja les pot atendre totes i aqui lo més important és gastar 3 milions d'euros, SÍ, d'euros en un trasllat absurd i estúpid?.

Algú, ni que sigui la darrera mona que és la Joana, ha de dir NO, això no s'ha de fer, la nau a terra i si El Corte Inglés, a mi tan m'és qui posa botiga allà, crea llocs de treball, doncs endavant i poca conya!.

De vegades, som absurdes les persones, sabeu quan de menjar, quants lloguers i roba, pot comprar Càritas amb aquests diners?, una barbaritat!.

No em parleu del "valor" d'aquesta maleida nau, s'ha de ser pràctic i mira, si volen conservar la seva xemeneia, doncs fins i tot fa maco, però tanta conyeta i tontería no em val.

A ningú se li ha acudit fer un referèndum?, perquè estic ben segura que guanyaria "la nau a terra". I que ningú caigui en el parany de parlar que si s'especula amb aquest terreny etc..., què cony s'està fent a tota la Ciutat?.

Posats a fer "capgrossades" som els reis!

Recony, que descansada m'he quedat, ara, unes quantes males cares... no ve d'una!

Morir amb dignitat i sense dolor...

No n'hi ha prou amb el seu patiment, ja de per sí terrible. 17 anys enganxada a una màquina, sense res més, ni aire, ni un gest, una paraula....

No n'hi ha prou amb el patiment de la seva família, el dolor diari i permanent de veure com ella va quedant convertida en el més trist dels vegetals.

No n'hi ha prou que és un cas de dignitat i generositat que uns pares acceptin despedir la seva filla, que ha sobre tenen que fer.ho com si fossin uns delincuents i d'amagatotis, fins i tot els han portat a judici i ni amb la sentència favorable a les seves mans, poden despedir la seva filla amb dignitat i amb intimitat....

I és clar, els malesbèsties, no els deixen tranquils, ni la premsa, rosa o negre, ni tan sols els que tindrien que donar consol i un cop més, condemnen i malmeten. Ells, que tan tenen per callar venen a donar lliçons de moral...

Eluana, descansa en pau quan arribi el moment i per si de cas algun dia tornes, no recordis tota la gent dolenta que ha volgut complicar tant, i fer durar, el teu patiment.

Jo pensaré en tu, però no anant a missa com tants hipòcrites malparits fan els diumenges per la resta de la setmana seguir fent dolenteries, total, ja estàn perdonats!

Jo pensaré en tu quan estigui sola, quan vulgui rebre la força de la teva mirada i et donaré la meva, jo encara en tinc.

Estrena morena!!

O com diuen els castellans: La primera en la frente!.
Avui, després de fer una gestió que en Martí m'ha demanat, he decidit estrenar el "magnific" i nou? servei del Mataró Bus.
Després de la gran inauguració, la festa i fanfarria, esperava que funcionés com cal i paguem.
Doncs no, l'estrena ha estat de lo més decepcionant i depriment.
He arribat a la parada de Les Tereses a les 12:12 i tenia que passar el 2 a les 12:15. Doncs no, com tantes vegades he explicat no ha vingut a l'hora, això sí, a les 12:35 han arribat tots dos juntents, el de les 12:15 i el de les 12:33.
Com sempre, no demanis explicacions doncs aquesta companyia no en dona.
I què farem totes les persones que erem a la parada entre la pluja i el fred, doncs pagar, no ens queda una altre.
Per cert, a les parades sols trobes els horaris, no el recorregut dels mateixos, cosa que ha provocat un desconcert absolut en les persones i encara que m'han dit que alguns inspectors feien la ruta per ajudar, jo no n'he vist cap en tota l'estona que he estat allà.
Per tant, i ni que totes les coses noves mereixen un temps de "confiança", jo, a aquesta companyia ja no li puc donar, son els mateixos "perros con diferentes collares".
Deu ser que cada ciutat te el transport que mereix....

Nua, fins a l'ànima....

He tret primer la meva roba. L'he deixat tota dins el cubell de rentar.

Primer la camisa, els pantalons, els mitjons, el top, el sostenidor i les calces.

Un cop nua m'he repassat de dalt a baix, he comprovat que els danys no fossin visibles i he entrat a la dutxa.

Un cop molla i ensabonada he fregat la meva pell amb força, fins a treure la pell fina, com de ceba, invisible però molesta.

Tenia necessitat de netejar l'ànima, d'arribar fins aquest interior que tan sovint està esgotat i sec. Avui, la neteja havia de ser més interior que no pas exterior.

He posat la música, dolceta i que porta records tan recents...

Un cop ben ensabonada i ruixada d'aigua ben calenta he agafat la tovallola i m'he eixugat a fons, friccionant he començat a notar com el meu cos reaccionava, vermella com un perdigot però de cop m'he notat lleugera i relaxada.

He agafat la crema hidratant i he dispersat la mateixa per tot el meu cos, a fons, suau com un nadó.

Ni m'he pentinat, es tractava d'estar nova d'ànims i d'esperit, els cabells no són importants en aquest cas.

M'he posat una camisa de dormir molt bonica i amb el pot de crema he sortit per la porta, ja era una altra persona, ja havia acomiadat el cansament i l'estrès.

Sols quedava la Joana.

Una mirada, un somriure i una pregunta... em fas l'esquena?, no arribo....

Una nit de divendres com cal...

Plaers..... (confesables)

En soc adicte des de que era molt joveneta.
És d'aquelles coses que amb l'edat esperes deixar, però com aprens a valorar millor el sabor, cada vegada t'agrada més... i quan més t'ho volen prohibir... més practiques.
Cada matí, i més d'una vegada. Cada tarda, després de dinar, sempre amb el mateix plaer, sempre em ve de gust, no importa quin dia de la setmana sigui, sempre estic preparada!
La seva olor ja és un plaer, aquelles primeres gotes, més espeses, més saboroses, mes calentes...
M'agrada practicar cada dia, no vull perdre les bones costums. Sola o en companya és pot gaudir de la mateixa manera, fins i tot en grup....
Tantes varietats, tants països, tants colors...
No ens podem quedar amb el de sempre, va bé canviar, degustar, saborejar i més que res... olorar...
L'agafo, l'escalfo, la deixo rajar fins que no queda una gota al seu interior. Llavors, així, quan el tinc ben calent, el prenc, sempre acompanyat del líquid blanc, sempre fins el final...
No val la pena si no arribes fins la darrera gota...
Adoro el café....

El meme del 7...

Fa un munt de temps que ningú em convidava a un, i aquest m'ha fet gràcia.
M'ha convidat Albanta, blog que segueixo i m'agrada molt, em fa pasar estones.... ummmm.
Les "normes" per fer el mateix:

S'ha de poder linkar a la persona que te l'envia, Albanta.
S'ha de compartir 7 fets sobre un/a mateix/a.
Invitar a altres 7 blocaires deixant els seus noms i els enllaços als seus blogs. I els he d'avisar de que els passe el meme amb un comentari al seu blog.

Crec que ho tinc tot.

He trigat a decidir sobre quins fet escriure. Podria fer.ho sobre els 7 germans i germanes que tinc, però millor no...
També sobre 7 homes que hagin estat importants per mi, però se que ja ho han fet.
7 postures sexuals.... llavors em diuen "marrana"...

Així que em decanto per set les set receptes de cuina que se fer millor, en les que soc gaire bé, insuperable je je :)

1. Ànec a l'Ampurdanesa amb peres. (va ser el sopar de cap d'any i estava bonísim)

2. Pollastre al cava, recepte senzilla i sempre quedes bé.

3. Tronc de patata farcit, recepta familiar, de la meva mare, Una tradició "Torres".

4. Plum Cake d'anous. Ufff més d'un dels que em llegiu l'heu provat.

5. Conill amb xocolata, per paladars fins o seduir algú...

6. Musaka, entretinguda, saborosa i complerta.

7. Tiramisú.

Ara a qui castigo?, som.hi.

1. Glorieta.

2. Javier Naya

3. Arare

4. Joan-Japs (ni que dubto que ho faci)

5. Zel

6. Maite Homs

7. Carles Dresaire

Uf uf uffffff .....

He pasat la nit del lloro.
Una nit de mals somnis, però com feia anys no patia.
Anava de vampirs, molts i molts i lo pitjor, tenien cares conegudes...
No soc donada a tenir mals somnis, encara que tinc persones molt a prop meu que diuen que tenen un significat jo mai hi he fet massa cas, però.... i si fos cert?.
Us heu despertat de matinada, amb els pèls enxerinats, angoixa, nervis i un susto imponent?.
Aquesta nit ho he patit i creieu, no ho desitjo a ningú.
Ara, que ja han passat les hores i l'ensurt, em pregunto si el fet que tinguessin cara, els meus vampirs, vols dir alguna cosa...
Lo pitjor del somni és que al final, ha estat quan m'he despertat, jo m'he rendit.....
I per cert, no eren gens sensuals els que em volien xuclar la sang.
Quan m'he llevat no he pogut evitar encendre llums.... és clar que no tenia cap estaca a mà...

Poesia sensual...

Fa molt que no poso cap poesia.
Avui m'ha vingut a les mans aquesta y m'ha encisat.
Calen poques paraules.

Estuve con un joven.

Estuve con un joven
y supe al fin lo que era
el violento arrebato, la agilidad vibrátil,
cavidades melosas en la carnosa pulpa,
suavemente entreabierta
hasta el linte dehiscente,
el perfecto engranaje,
la densidad precisa de flujos derramados,
la inclinación debida,
la posición exacta,
y la sabiduria del mutismo,
la belleza de un glande.

Clara Janés.

Atenció al client?...

De veritat, no se per quin cony de punyetes insisteixo a reclamar quan una cosa no hi estic d'acord, no serveix per una merda, perdoneu....
Ahir vaig trucar a fecsaendesa per una factura que m'ha arribat i no sabia de què cony era, el consum segur que no.
30,90€ de "garantia".
Vaig trucar al telèfon d'atenció al client, les clientes no constem enlloc. Surt un rotllo espatarrant on t'avisen de que ara pagaràs per consum cada mes, català i castellà, etc... de moment vas pagant la trucada.
Després m'anuncien que els operadors, que acostumen a ser operadores, estàn ocupats, esperi uns segons.....
Segons?, després de 4,42 minuts, ho comprovaba, una senyora em diu que em passa amb el departament de factures....
5,51 minuts més tard, una altre senyora, m'informa que és per el canvi de titular al comptador. I jo em pregunto, si la llogatera anterior va pagar això, el canvi de nom és fa automàtic per internet, no els hi val un "xavo" i a sobre, com se jo que li han tornat a ella els diners?, està "desapareguda" des de que jo visc aqui.
En total he estat més de 9 minuts per una gestió que ja diré quan ha valgut de trucades.
De veritat, tenim, per llei, oficines d'atenció que no serveixen, gaire bé mai, per res i a sobre quan vols reclamar els diners d'una gestió que no els ha costat res a ells, ni temps ni feina, et val calers.
Encara espero, ja asseguda, una reclamació de Mataró Bus de fa un any!.
Total, lo dit, una merda.
(ja em perdonareu el llenguatge, estic empipada)

El cos m'ho demana....

Porto uns dies molt "sandunguera".

Vaig per el carrer amb el meu ipod i els peus em marxen, aturada als semàfors no em dono compte i em descobreixo ballant, suavet, però llavors em poso vermella i penso.. noia... tu no estàs bé!.

Pujo a l'ascensor de la feina... i els peus segueixen el seu ritme, no em fan ni cas!. Obro el despatx, em trec l'abric, poso l'estufa i fins llavors no em desconecto.

Les bachatas queden reflectides en el meu caminar, la salsa que sona a les orelles baixa i engega els meus peus, aliens ja a les meves decisions.

I ni l'estrés de la feina, que aquests dies està a tope, ni tan sols el fret m'aturen.

I és que el cos em demana marxeta, salsa... ballaruca i una bona arrambada!

Per cert, algú sap una sala de Salsa que estigui bé a Barcelona?.

Aquest dissabte en Martí és fora amb l'esplai i el cos m'ho demana!

Avui pot ser un gran dia....

Però lo millor, ha d'estar per venir.

Ens hem lliurat de la "bèstia", ara tot és llum i esperances.

I jo vull ser positiva, vull creure que és possible i amb paciència, i moltes ganes, arribar on tots i totes esperem. I varem confiar i encara ho fem.

Lo primer, tancar Guantánamo, la resta.... no pot ser pitjor del que li han deixat.

Avui prén possessió, ara, com diria algú que jo coneixia, treballar, treballar i treballar.

Ànims Obama, esperem grans coses.

Algún metge a la sala???..

Estic preocupada, de veritat, crec que tinc alguna malaltia no diagnosticada i potser és de "coco", donat que no se ningú que l'hagi patit....
Resulta que estic malalta de "fàstic"... sona fatal, ho entenc.
No penseu que és d'aburriment que no, ni de res que hagi menjat, tampoc.
Una persona en concret em preodueix aquests simptomes, és veure un correu, una trucada, la seva veu, la seva imatge i ja no diguem si per casualitat la veig, cosa que per sort passa poquisim, llavors ja pateixo els mateixos simptomes que si fos fàstric del menjar.
Em canvia la cara, l'humor, la mirada, agafo una sensació estranya d'estòmac, un ofec a la respiració i he de tancar els ulls un instant per no delatar el malestar que sento.
Lo pitjor, no puc disimular i tampoc tinc manera de deixar de veure aquesta persona, segons com n'estic obligada per diverses corcumstàncies....
Entenc que és sicològic, però no se com posar.hi remei. Em mantinc del tot decantada d'aquesta persona, l'ha he allunyat de la meva vida tant com he pogut, però de vegades.... és inevitable coincidir.
Aixó que respiro profund i miro d'estar freda... però sempre acabo fugint i passant una molt mala estona.
Ja se que la situació sona ridícula, però em poso del tot malalta.
I és una malaltia que molt em temo.... no te remei.

I com m'ho faig??...

Doncs res, que cada dia està tot més car.
Han apujat la llum, el tren, correus, les autopistes, els taxis.... cal que segueixi?.
Ja se, cada começament d'any en parlo però és una vergonya!.
L'any passat, diuen...., va pujar només un 1,5 el famós ipc, al que jo denomino, ipuedescaerte, primer perquè no entenc que baixi i jo trobi cada dia més car tot, per tant si et refies et fots la gran trompada.
Ara van i és clar, aqui no seràn menys! el bus a Mataró 0,90€ d'aument la tarja de 10 viatges, és a dir, 9 cèntims cada viatge. Mirat així sona poquet, però no ho és i menys amb el servei que tenim.
Avui, ara fa un parell d'hores, he passat una mala estona per una noia que esperaba el bus a les 8 de la tarda, la línia 1 a la Plaça santa Anna, un cop més la rampa de minusvàlids no funcionaba.
El conductor s'ha baixat i s'ha excusat amb la noia, les persones que erem a la parada estavem del tot indignades doncs això passa massa sovint.
La noia feia cara de resignada a pasar fret 20 minuts és, però ha arribat el 3 i el seu conductor, nou per cert, ha baixa i ha ajudat l'altre per poder pujar la noia que ja estava vermella com un perdigot per l'espectacle!.
Total, vergonya aliena, vergonya i indignació, espero impacient la meva nòmina de gener, estic gaire bé segura que no hi constarà cap aument!.
I no et queixis... és clar!
Marxo a ballar una estona amb les amigues, a veure si em passa la mala llet., i mentre m'arreclo escolto en George Michael, sempre m'ha relaxat.....

Clik Clic clikkkkkkkkkkkkkkkkkkk.....

Vull entrar, però tu et resisteixes. Saps, ja ho has comprovat, com en soc de cabuda, si jo vull entrar entro i les teves negatives doncs.... paso!

Ja se, tu amb un clik no estàs prou suau, crec que et va la marxeta, la canya.

Repeteixo la operació, però aquest cop els meus dits son més contundents, agafen el bitxet amb força i fan dos cops el clik.

Sembla que reacciones, estàs pensant, no acabes d'entrar del tot però intueixo certa força.

Ja m'estic impacientant, ara faig tres cliks i aquest cop fins i tot faig força amb el cul a la cadira, per donar impúls!

Per fi deixes entreveure el contingut, per fi et veig els colors, la llum, les parts que et composen....

Faig un somriure ample i generòs, estic satisfeta. Ha costat arribar però la teva imatge és bonica, pràctica i molt visual.

Ara sols em queda esperar que sigui el darrer curset i a partir d'ara, em deixis manar!.

Avui he tornat a fer un curs de la nova web i aquest cop... crec que ho tinc! Aquesta la domino jo ... com que em dic Joana!

(El proper escrit anirà sobre la pujada de preus..... estic molt molt emprenyada!)

Anem de Convenció!

Divendres em varen convocar a la Primera Convenció de treballadores i treballadors del PSC a Catalunya.

La mateixa se'ns va convocar al matí i es va allargar amb un dinar a peu dret.

Trobo que és una bona iniciativa per veure les cares de persones que de vegades parles per telèfon, o bé t'escrius mails, però mai has vist físicament.

Vaig dubtar si anar o no.... però al final vaig acceptar, bé, tota la "secció femenina del Maresme" vàrem marxar a BCN a les 8; 30 del matí.

El primer contacte, com sempre, les acreditacions, una foto i apa a fer un cafè.

La primera intervenció..... Miquel Iceta, em quedo amb una frase seva: Nicaragua capital, Zaragoza......, potser no vaig estar prou atenta.... però aquesta frase és "sublime".

Després "tallers": Treball bàsic d'estructura del PSC, només diré, avorrit. Després: Teràpia del riure. Aquest em va costar entrar, tinc massa marcat el sentit del ridícul, però la veritat, va ser magnífic, pot ser que ho demanem en campanya electoral, quan els nervis són a flor de pell i no t'acabes la feina, deu ser la glòria!. Per acabar, primers auxilis, interessant, mai n'havia fet i vaig aprendre un munt.

Després, de nou, al Plenari i allà, en Zaragoza.... bé, vaig aprofitar per "puntejar" aquest post.

En acabar ell va venir el "pica-pica", uns quants petons, la foto de família i les tres de nou a Mataró i no penseu, vaig treballar tota la tarda!

Curiositats, al PSC treballem moltes més dones que homes. A més, hi ha una franja d'edat molt diferenciada, de 40 en amunt i la jovenalla, també alguns i algunes de 30, però la majoria dels 154 que som, estem en aquestes dues.

Per cert, no canvio el meu despatx per treballar a la "Santa Sede", això que no imagineu el fred que passem!

La Espanya "casposa y retro", un cop més...

Admeto d'entrada que aquests dies estic un xic "despenjada" del ciber espai, dedico moltes hores a l'ordinador a la feina i un cop a casa, doncs la veritat, en tinc poques ganes. Ara mateix he fet un esforç per escriure aquestes quatre ratlles.

Per aquest motiu i malgrat que ahir vaig escoltar de lluny a les notícies algún comentari, no ha estat fins avui que he llegit alguna cosa, i la veritat, més valdria no haver.ho fet!

Com pot ser que encara anem així?, com pot ser que per anar a un acte amb pantalons es pugui fer una autèntica "trinxada" d'una persona?.

Els militars estàn emprenyats, i?, és important?, què volen?, una cap preparada i entregada com ho està ella o un esperpento amb un vestidet i ben mona però que no pensi i els deixi manar?.

És terriblement insultant per mi, com a dona i com a feminista veure com n'estàn d'endarrerits algunes persones, massa per el meu gust, en aquest el "nostre país".

Encara estàn "escaldats" per tenir una dona de ministre de defensa, no ho han pogut païr.

Trobo molt més vergonyós gastar un munt de diners en un "vestidet" femení i de cara a la galeria que no pas portar una peça que qualsevol altre dia pot lluïr.

Masclisme, pur i dur.

Si algo li puc "criticar" a la Carme, és que una dona jove com ella, no li cal tanta pintura a la cara.

Però és clar, posats a fer queixes.... per quan els canvis en aquest protocol anticuat i estúpid?.

Aqui falta gent...

Jo plego de la feina a les 8, per tant no hi puc anar, però per si algú no ho sap encara...



I per els que encara no ho tenen clar, aquesta imatge de El Periódico potser els obre una mica els ulls. Més del 30% dels morts son nens.....
Sobren les paraules...

Conduir sense carnet....

Ho se, soc una imprudent, però la necessitat obliga i ahir es va donar el cas....
Ella tenia les mans ocupades, no podia conduir amb seguretat i em va passar el control del cotxe. Jo, acollonida, ho reconec, fa més de 10 anys que no condueixo i per tant el meu carnet està caducat, però si la situació ho requereix...
Primer vaig dubtar, endavant, endarrera, ufff de què m'emporto una senyal situada a la vorera!, després una iaia impertinent que no es va decantar i això que ara els volants porten aquest material perquè no et rellisquin les mans, però estava nerviosa, ho reconec. I les rodes? son enormes!
Vaig anar tot Pasqual d'Aragó amb la directe posada, en contra direcció i rapideta, ella seguia al meu costat parlant per el mòbil i confiaba en mi, jo no decantava els ulls del meu davant, no vull lesionar ningú doncs tampoc tinc assegurança!.
Just en arribar al Parc Central, ella penja el telèfon i jo li traspasso el "mando" del cotxe, estic patint molt ni que reconec que m'ha pujat l'adrenalina i estic encantada. Ella insisteix que segueixi jo, que ningú diria que fa tant que no ho faig i és clar, jo tota cofoia!
Total, ella és la mare i el cotxet l'ha de portar ella, jo, segona conductora.

Ara, en aquest moment....

Que l'ànec a l'Ampurdanesa i farcit de foie, està preparat en safates per empendre viatge a Premià de Dalt on serà degustat al voltant d'una gran taula amb 15 persones al seu voltant.
Ara, que he posat el meu cos, més o menys presentable després d'un munt d'hores a la cuina.
Ara, que espero impacient les mans que m'han d'acompanyar aquest vespre.
Ara, que s'acaba un any parell i en comença un d'imparell que no m'agradarà, ja ho se....
Ara, que començo a rebre missatges amb bones intencions i afectes.
Ara, que he donat el darrer cop d'ull al correu.
Ara, que la cuina està recollida.
Ara, que com cada any em poso tendreta...
Ara, en aquest precís moment, he decidit que era tan bon instant com qualsevol altre per fer arribar un petó, gran, ample, rodonet, llarc o curt, amb llengua, o sense... a quie l vulgui rebre, a qualsevol que faci un passeig per aqui i no es vulgui trobar tan sol...
Bon any a tots i totes, com no podia ser d'una altre manera us ho dessitjo fent petons al vent.
Petons de pluja, d'aire, de tendressa, d'afecte i com no! de passió.

Males bèsties i assasins....

Només ho puc denominar d'aquesta manera.
Diu El País: La incursió es va produir a l'hora que els nens sortien dels col·legis.
Ningú posa en dubte que si t'ataquen t'has de defensar, ara, per aquests que encara defensen Israel, Hamàs ha matat 1 israelià, Israel més de 270 palestins, una defensa "contundent "i sobre tot, han mort una gran part de civils, nens i nenes, àvis i àvies, dones.... l'objectiu no és Hamàs, és tot el poble Palestí, aquest que ja viu confinat, en camps de refugiats i sense cap dret, sí, aquest que volen exterminar, sense més.
Lo pitjor, diuen que "l'operació d'extermini segueix oberta", malparits!.
I nosaltres aqui seguim, preocupats per l'àpat de fí d'any....
Lo dit, assasins.

Balanç.....

Arriba la fí d'un altre any, i com gaire bé sempre, toca, per mi, fer una petita valoració del mateix, sembla que així el tanco amb més ganes i sense oblidar petits detalls.
Ha estat un any molt complicat el 2008, per mi, apart de la famosa "crísi".
Un any de congressos, la feina mana, on no sempre, bueno, poques vegades, m'he sentir representada o bé escoltada. Però on he exercit el meu vot lliurement i amb la passió i ganes que poso a les coses que crec.
Un any de feina difícil, de manca de comprensió, on he descobert tantes coses, a nivell laboral, que fins i tot jo, ja "curtida" he quedat tan sorpressa que encara ho estic paint.
Un any on les pressions i les males respostes han estat molt presents, però aqui segueixo....
És a dir, en aquest àmbit, un any per oblidar.
A nivell personal, familiar, emocional, de cor..... sense gaires canvis, tal com sabeu, deveu estar cansats d'aquest tema je je, he estat àvia fa un parell de setmanes i això ha cobert tota aquesta amargor i el desencís.
El meu cor?, doncs estupendo, està feliç i protegit, no demano més.
Gràcies que vaig guardar uns dies de les meves vacances d'estiu, ara em puc permetre dues setmanes de vacances, per compartir amb el meu Martí, per caminar, per llegir, per comprar cosetes per els meus nens, nenes, nets, per ell.....
Total, em desconnecto uns dies, seguiré per aqui, és clar, però faig un clik, apago el blog, que no el deixo eehhh, sols li dono vacances.
Sigueu bons i bones, però lo justet perque els reis i reines duguin cosetes.
Bon any i bones festes.

Mai ha de faltar la il.lusió, el saber que hi son i també i sou, i espero que per molt de temps.
Us desitjo el millor per el proper any i sobre tot, que no us faltin els petons i les bones abraçades.
Amb tot el meu afecte, rebeu una forta abraçada, gens "virtual" d'aquesta àvia acabada d'estrenar.

I sí que passa...

Fas veure que no, mantens certa distància i mires d'estar freda, però és impossible.

Passa que tanco els ulls i t'oloro, sense haver vist el teu cos. Passa que t'escolto com respires i t'acostes, passa que imagino el teu somriure, aquí, a les fosques i la pell de gallina envaeix la meva persona.

Passa que sento el frec de la roba quan cau a terra, el cinturó clica les rajoles, gairebé puc escoltar, amb els ulls tancats i un mig somriure als llavis, entre la foscor, com descordes dels botons de la camisa, un a un, a poc a poc.

Passa que el llit fa un saltiró quan el teu cos entra pels llençols, la suavitat amb què t'acostes a mi i l'emoció que això provoca, la foscor incentiva les olors, les sensacions i com no, la imaginació...

Passa que fas un petó al cau de la meva orella, baixes pel meu coll, sense deixar de petonejar un dit impacient recorre el camí del meu cos, s'atura delicat, malgrat ser un dit adobat de treballar, dur, a mi em sembla el més delicat del món...

Passa que els teus petons, amb aquests llavis gruixuts i sensuals, llavis que abasten tot i tota, són tan dolces com excitants...

Passa que malgrat el fet, els llençols fan nosa, i la camisa de dormir i fins i tot els coixins, tot cau a terra, tot fora, i sols queden dos cossos, la nuesa i les imperfeccions a la vista, ja no cal la llum, sols el tacte i els sentits i sobretot, deixar fer....

Tanco els ulls i respiro, fort, suau, amunt i avall, no penso, només gaudeixo..... en silenci, les veïnes ja saps, però els sospirs pugen de temperatura i ja m'és igual si escolten o no, només vull expressar, cridar si fes falta...

I sé que demà tindré molta son, però val la pena, demà el somriure serà de campionat, el teu i el meu...

I tant que passa quan visites el meu llit!

De nou, com la primera vegada...

I ni que ja n'he passat quatre, ha estat amb els mateixos dubtes.

I si no ho faig bé?, i si no recordo com s'agafa?, i si li faig mal?, i si....

Ha passat tant de temps, el temps vola, que els dubtes sempre son presents i ni que no et falli la voluntat, les ganes ni la força, no pots evitar patir, encara que n'has fet grans quatre i sempre n'has sortit ben parada...

Ahir al vespre, per primera vegada, vaig fer d'àvia... sols varen ser unes tres hores, però en Martí i jo, fins i tot l'Elmer, ho varem viure com una gran ocassió, com un moment especial que varem gaudir en profunditat.

I sí, en vaig saber, sí, també donar el biberó, i que fes el rotet i....

Tarda de diumenge....

Fa un sol esplèndit, entra per els foradets de la persiana de la meva habitació. Escalfa l'ambient lo justet, però és molt agradable.
Veig reflectida la meva silueta als coixins que estàn al meu costat, a la part buida del llit, veig la meva respiració, l'ombra del meu cos relaxat, tranquil.... puja i baixa.
És una tarda molt agradable, senzilla, amable. Duc els auriculars amb aquesta canço que ara he posat el vídeo, una canço plena de sentit i afecte. Deixo volar la imaginació amb la veu sensual de Seal...
Estic tant relaxada, amb els ulls tancats, tan encantada de tot que ni sento que s'obre la porta de l'habitació, tinc els ulls mig tancats i murmuro baixet la canço...
Un petó suau a una galta i un a l'hora als llavis em fa obrir una mica sorpressa els ulls, els veig, els miro i somric....
Tinc aqui, a tocar la meva mà, dues de les persones que més m'estimo, i les dues em somriuen i m'acaronen a la vegada, i jo m'emociono i penso.... sí que en soc d'afortunada!.

Benvolgut Antoni Castells.....

Company, socialista, catalanista i crec que fidel a la causa.
Gràcies per fer que les persones com jo, sector catalanista i del PSC, amb majúscules, no ens sentim soles, va bé saber que algún membre del govern i de la "cúpula" està amb nosaltres, que no som pocs, no pensis pas, però cridem menys....
Gràcies per dir les coses tal com son, malgrat rebis fortes crítiques per ser sincer, jo et vull donar les gràcies, i no és la primera vegada que ho faig.
Encara que et critiquin, que diguin, son ben capaços de fer.ho, que no ets fidel... tu pregunta, a qui? a la causa o als que defensen el sí al psoe a qualsevol preu?.
Ser fidel és una altre cosa, no dir amén als que manen, és complir i fer complir el que diu la llei, l'Estatut i tantes i tantes reunions com has tingut per parlar de finançament. On queda tot això?, espero que no sigui al mateix lloc on el pp vol deixar l'Estatut de Catalunya, és a dir a la brossa.
Antoni, no defalleixis, em fas sentit que encara queda esperança, i creu una cosa, cada vegada és més difícil això....
Fixa't si et tinc afecte, mai vull conèixer "popes", i n'he tingut força ocasions.... però si algún dia tinc la sort de coincidir amb tu, dona per sentat que les gràcies te les dono en "directe".

Una vella vergonya, i ningú l'ha aturat....

Sempre he trobat inmoral que el feixista Fraga seguis vivint del "cuento".

Que un tipus com aquest, no oblidem que va ser una de les mans executores de Franco, tingui, i cobri, de senador vitalici, és un desproposit i diu molt poc del nostre país, molt menys del seu partit, suposadament democràtic que ara mateix s'està calladet davant d'aquestes declaracions tan bèsties...

Si la llei de Memòria Històrica funcionés, ja tocaría!, aquest tipejo seria a casa seva i no podria dir tantes i tantes barbaritats com diu, i si voleu parlem de les que ha fet i per les quals mai ha estat jutjat. És evident que estem en un Estat democràtic i de lliure opinió, però si uns criden "mort al Borbó" son perseguits, d'altres volen penjar els nacionalistes i no pasa res.... quin país tu.... i consti que no estic a favor de cap de les dues opinions, ja mor prou gent.

He dit sovint que no em considero nacionalista, però també és cert que cada dia en soc una mica més, cada cop que sento aquestes paraules insultants i dites amb tant de menyspreu per "persones" que fa molts anys ja no hauriem d'escoltar.

Lo dit, patètic.

Records.... resultat positiu....

Mireu bé.... sí... malgrat el decorat, era l'habitació dels nois de la família, anys 70 for ever, malgrat els rinxols i la disfressa, la meva mare va insistir i tenia només 17 anys acabats de fer....

Sovint em pregunten si em penedeixo d'haver donat el pas tan joveneta, i no, sempre disc que és de lo millor que he fet a la vida, d'aquí aquests estupendos fills tan grans que tinc i jo.... encara soc una nena :)
Tal dia com avui, el 9.12.78, em vaig casar per primer cop, aqui la Joana amb el seu pare, en Joan, mort fa ja gaire bé 12 anys. I han passat 30 anys....
Va ser un gran dia, encara que no fos el casament que nosaltres hauriem volgut, ho va ser, ja ho crec.

Com una tonta....

Avui podría fer servir moltes lletres, paraules, molts mots, però cap, cap dels molts que fes servir podrien descriure el mar d'emocions i sensacions quan he conegut aquesta personeta, aquest nen tan bonic que ha dut tanta felicitat, que ens ha emocionat i fet plorar, que ha convertit la Joana en una àvia....
En Carles, el meu fill, i la Mar, la seva dona, m'han fet molt feliç....
Lo dit, estic del tot desbordada....

De contundències i suavitats....

T'he observat llarga estona.
A primera vista ja t'he trobat del tot seductora, dreta, contundent, amb la suavitat desitjada, la turgència, les formes...
La pell que t'envolta és suau, el tacte delicat, però despréns fermesa, la mida..... tal i com he desitjat tant de temps, ni massa gran, ni petita, ha de passar just per el forat i aquest no és ni estret, ni massa donat...
Quan t'he tingut a les meves mans, el tacte m'ha acabat de convèncer, t'he posat a dins, m'he mogut, a la dreta, a l'esquerra, endavant i has seguit bé el meu ritme....
Ets perfecte, has pasat suau per el forat i no apretes, però tampo passa l'aire....
La teva duresa, resistència i capacitat d'acció està per veure, però confío que duris més que la darrera que vaig tenir..... petita i estreta, decepcionant....
T'he acostat a la meva cara i ets delicada, cuidaràs bé la part del meu cos que et tinc reservada, sensa cap dubte.
Avui m'he comprat unes botes de pell, passen just per el forat dels texans estrets i cenyts...

Patentar paraules....

No se pas si es pot fer, però estic pensant en patentar una paraula que segons sembla, i s'hem acusa, jo he fet famosa.

Ja fa temps vaig escriure sobre els "palmeros", de fet he escrit al respecte més d'una vegada i de dues i de....

Doncs bé, sembla ser que s'ha posat de moda i cada vegada que algú la fa servir, la "culpa" és meva, com si jo em pasés el dia predicant la mateixa.

He estat més de 10 dies sense ordinador, les poques lletres que heu llegit, no he visitat blogs ni res de res, les he escit des de casa del meu fill Daniel.

Bó i així, creuen que faig campanyeta amb la paraula i no és així, no tinc cap interés en això, paso i prou.

Però... i si la patento?, potser faré el primer "duro" no?.

I pensar que la parauleta em va venir al cap pensant en els "Palmeros de Palma del Rio" que sempre piquen de mans en qualsevol situació... soc una incompresa!!!

Amb els texans cenyits i els tacons preparats....

Que no hi ha mal que duri cent anys ni cos que l'aguanti.
Amunt, aquest cap de setmana no penso parar, a tota màquina i com diu la meva mare, "a la penas puñaladas"!
I és que queda Joana per estona! i sempre penso, si caic, qui recull les restes?, no els penso donar aquest gust. He tornat, més forta que mai, les caigudes tenen aquest efecte en mi.
I amb aquesta música..... vols ballar?