Vergonya aliena....

Miro, contemplo i ni que em costa denominar "art" a la cúpula de la Onu a Ginebra, d'altres si la consideren.
De veritat, estic indignada davant el gasto, i més en el moment actual, i lo pitjor, amb quins diners s'ha pagat això.
Costa molt, però moltissim a les entitats i ong's que es dediquen al desenvolupament, tenir diners per els seus projectes.
Ja se, lo primer que em diràn alguns és que faig el "joc" al Pp.... abans em tallo la llengua, però és una vergonya.
Quants pous, tendes de campanya per refugiats, aliemnts, medicaments, etc.... s'haurien aconsseguit amb aquests diners?, molts, però molts!.
Ja trobo del tot ofensiu que la ONU, que tantes poques vegades serveix per alguna cosa, permeti aquesta despesa, però molt més que Espanya participi de la barbaritat.
I en Barceló, denominat el "Español vivo más cotizado" no li cau la cara de vergonya?, doncs ja em cau a mi per ell.
Moratinos diu que l'art no te preu.... i jo em pregunto, pagant amb diners públics tampoc?.

Declaracions d'amor...

Les relacions d'amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som aixì, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per "dures" que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona.
Dissabte a la tarda vaig fer una cosa que fa molts mesos no feia, anar a la biblioteca Pompeu Fabra i passar més de dues hores cercant, mirant, xafardejant i gaudin amb el silènci, de veres, em va anar magnificament.
Un dels llibres que vaig mirar allà mateix va ser un de Frida Kalho , adoro les seves pintures, el seu realisme i fins i tot, la seva cruesa. El llibre, d'aquests super gruixuts i molt ben documentat em va encantar, vaig poder llegir la declaració que va fer a Diego Rivera, el gram amor de la seva vida, entre molts d'altres, no en va era una dona super apassionada. Va viure, malgrat el seu patiment, com va voler, sense patir per el què diràn.
Crec que és una de les declaracions d'amor més maques que he llegit mai, d'entrega i dedicació absolutes, un gran amor, sense cap dubte.
Diu la mateixa:

Nadie sabrá jamás cómo quiero a Diego. Si yo tuviera salud quisiera darsela toda, si yo tuviera juventud, toda la podría tomar.
No soy solamente su madre, soy el embrión, el germen, la primera célula que, en poténcia, lo engendró. Soy él desde las más primitivas, las más antiguas células, que con el tiempo se volvieron el "sentido".

És magnífica.
(Aquesta imatge que he posat porta per nom La cama volando, aqui queda ben reflectit el que sent una dona quan ha d'avortar, els malpensats han de veure, si tenen sentiments, que mai és per plaer, ni que en el seu cas va ser espontani).