Diumenge de teatre...

Ahir vaig poder gaudir, i mai millor dit, d'una espectacular posada en escena del Col·lectiu de teatre Epma, Hola Federico!, retrat de l’obra La casa de Bernarda Alba.
Diuen que es teatre “d’aficionats/es”, no, senzillament NO, varen estar magnífics, em varen emocionar i també treure algun somriure, és un drama, però costa imaginar com vivien les dones en aquella època.
Per la reacció de part del públic podíem veure que molta gent no entenia el drama, deixant apart la poca educació d’algunes persones en no apagar el mòbil, varen sonar més d’una, dues i tres vegades!
He de reconèixer que tinc debilitat per Montse, una actriu immensa, (no parlo del seu físic), parlo d’ella, em transmet molt. Em va fer petar de riure en un monòleg que va fer a Rocafonda i ahir, en el paper de minyona de la casa... va estar fantàstica.
Em consta les moltes hores que aquests actors i actrius tenen que assajar i tot mentre fan la seva vida habitual, de feina, fills etc... La posada en escena és molt senzilla, ni que el vestuari, tot tan negre, imposa molt. Arribar al teatre i trobar aquest grapat de dones, vestides de negre rigorós, amb mantilles...
Va ser una tarda afectuosa, vaig saludar persones que m’estimo molt i veig poquet i vaig anar, com no, amb ella, sempre bona companyia.

Bombolletes d'emocions...

Ahir al vespre, per fí!, vaig anar a veure la Maternitat d'Elna a la Sala Cabañes.
Lo primer que em va emocionar és un munt de persones que vaig "retrobar". Des de que no soc al "5è" pis les veig poquet i ahir vaig repartir petons i abraçades a "tuti pleni".
També em va emocionar trobar un grapadet d'amigues que m'esperaven, persones que em varen dir que anyoren arribar al "5è" i no veure'm, de veritat, va ser molt emotiu.
L'obra, com no podia ser d'una altre manera, magnífica, els pèls de punta, quan varen patir els exilats, quanta fam, fred, por, morts... i ara.. volen posar en Garzón a la pressó per investigar totes aquestes morts i assasinats, quin país...
Va ser un vespre molt emotiu, vaig veure plorar persones que tenia molt aprop, l'emoció i el silènci, i no podem oblidar una cosa important, l'obra la representa una sola actriu acompanyada d'un pianista, ho fa molt i molt bé.
Potser jo estava bastant cansada, ahir vaig tornar a cuidar el "chico serio", després d'un matí inténs de feina, però a mi, també em va costar i molt, mantenir les emocions a ratlla...
Al final vaig poder saludar l'Assumpta Montellà, autora del llibre i amiga, crec que estava tant emocionada com nosaltres. Crec que el seu llibre hauria de ser d'obligada lectura als Instituts.
Per fí, la meva amiga, podrà "descansar" i deixar els nervis aparcats.

Queden 12 dies....

Tinc que admentre que estic molt contenta amb la vinguda a Mataró de l'obra La Maternitat d'Elna, és un projecte on al principi, molt al principi, hi vaig estar implicada i després ho ha seguit tota soleta la Glòria, i s'en ha sortit, ja ho crec!. I això que no ho ha tingut pas fàcil.
Quan vaig llegir el llibre d'Assumpta Montellà, en vaig quedar del tot enganxada, el vaig llegir molt ràpid i em vaig emocionar més d'una vegada, qui no ho faria veient com de malament ho varen passar aquestes persones?.
Ara, que l'obra gaire bé és aqui, que els nervis i els dubtes normals en qualsevol estrena, per ella ho és, son molt presents, ara, us he d'animar a venir el dia 12 a veure la mateixa, a la Sala Cabañes, divendres dia 12 a les 21:30h. Creieu que serà un musical diferent, amb molta emoció, d'aixó n'estic ben segura i el preu, econòmic! 17€.
Aqui podeu veure la manera de reservar i com arribar·hi.
Us animeu?, val la pena!!

Efectes "post" Nadal.....

Després de l'ànec, per cert, bonissim, Sant Esteve va tocar dinar de "Torres", aquest any només va fallar un germà, per cert, el que mai ho fa, i alguns nebots, dos fills meus, per feina i una neboda per ser de viatge. No se segur quants erem, uns 37 crec. Va estar bé, feia molta patxoca la filera de cotxets amb la nova generació dormideta malgrat el merder i el soroll, els nens i nenes de la nostra família s'acostumen aviat a aquestes trobades.
Ahir, encara cansats, en Martí i jo varem agafar camí de Barcelona i varem anar a veure " Cazando Gamusinos", al "Sat", varem pasar una tarda estupenda, al principi una mica fluixet, però després varem riure de valent. No vaig poder evitar, més d'una vegada, recordar en Rubianes, i és que el millor monologuista del Món era ell.
Avui, ni que tinc vacances, he de còrrer un xic, encara no he anat a buscar reis, he de cuidar el nèt a la tarda i amb en Martí hem de fer un treball de l'Institut sobre el meu poble de "jubilació", Queralbs!

"Mirando al techo"...

Els companys del Col.lectiu EPMA, al qual pertanyo, em fan arribar aquest vídeo que parla sobre les tan complicades relacion íntimes d'una parella i de lo difícil que resulta el sexe.... de vegades, és clar.

La seva pre visualització, sols en varem veure dos minuts, va aixecar un debat molt divertit al meu despatx, no diré qui hi havia, soc una senyora, però els 3 homes presents varen estar d'acord que passa massa sovint!

Observeu, veureu alguns coneguts.

Molt bé!.... i molt malament!....

Bé, més que bé, magnífic.... ni que alguns votin en contra, bona notícia. No estic sola, sempre ho dic. Malgrat que algunes agrupacions han votat en contra de manera incomprensible per mi.

Les esmenes a la ponència del PSC recullen la petició de tenir grup a Madrid.

Malament, però molt i molt malament, les bones notícies sempre son les menys.... lo més segur és que ell sigui dels que votarien no.

Corbacho no veu possible que el PSC tingui grup propi al Congrés en aquesta legislatura.

Molt més malament encara, casi indignant, bueno, jo estic del tot indignada.

Rubianes serà jutjat per ultratge a Espanya.

Perdò? per ultratge?.... i aqui on queda la famosa llibertat d'expressió?, o la mateixa sols val per la senyora Terribas?. Cony de país que ens ha tocat patir!.

Ànims Pepe! el poble està amb tu. No en va ets l'home que més m'ha fet riure a la meva vida.

Grease.....

O com passar una bona tarda de diumenge.
Ahir vaig anar a veure aquest musical, Grease, amb en Martí i en Daniel, al teatre Victòria, vaig comprar les entrades fa més de tres setmanes.
Ens ho varem passar de maravella, si us agraden els musicals, val la pena. Bones veus, bon ball i molta animaciò. No és pas d'estranyar que duguin més d'un any i amb el teatre ben ple. Per cert, casi tres hores d'espectacle i no baixa el ritme en cap moment.
Aquesta música va marcar la meva joventut, vaig veure la pelicula amb 17 anys i acabada de casar a Londres, no vaig entendre res, però tampoc calía, la música ho diu tot.
Va ser l'antídot de tota la mala llet que he tingut aquest cap de setmana, en que per primer cop en molt de temps, vaig decidir no comprar el diari el diumenge per no llegir mes tonteries ni hipòcrites dient coses que no pensen. Encara que deunidor les que s'han escrit en alguns blocs. Persones que no poden veure en Pasqual i ara diuen... hoooooo.... va ser un gran polític!.... a fer punyetes penso jo!.
Bueno, veig que encara em queda algo de caràcter...

Gorda...

Dijous passat, molt ben acompanyada de 3 amigues i un amic, vaig anar a veure l'obra que porta aquest títol.
El començament de l'obra, típic i tòpic, dona grassa, simpàtica i divertida, lliga, com qui no vol la cosa, jove executiu, amb secretària rossa i guapa, que aspira al jefe. Els convencionalismes i la hipocresia dels "amics " i companys de feina, el fan desistir, malgrat estar enamorat, passar estones magnífiques amb ella etc...
No valoraré l'obra, no soc pas crítica ni entesa en la matèria, però admeto que els cinc que anavem, varem sortir dolguts i una mica moixos. Però dues de les persones que anavem en el grupet, estavem especialment sensibles, en P. és gai, i jo, la grassa, sobretot per una frase que diuen a la meitat, més o menys... A les persones ens fan por les diferències, per aixó les menyspreem...., és a dir, allò famós del fet diferèncial, rés de rés.
Vaig recordar situacions viscudas, per cert ja superades, però en P. i jo varem estar parlant una bona estona sobre discriminar les persones, sigui per la condició que sigui, en aquest cas era purament de pes, en el cas d'ell de sexe i en altres per colors de pell....
Admeto que jo pensaba que anava a veure una obra de riure, no se el motiu, però ho pensaba, la resta també. Lo més decebedor no va ser que no fos així, lo pitjor és el mal gust de boca que deixa el final, ella és capaç de fer tots els esforços possibles per "agradar" els seus amics, fins i tot operar.se. Però ell, és incapaç d'afrontar els mateixos amics i com és evident, lo fàcil és no donar la cara.
He esperat dos dies a fer aquest post per rumiar una mica de quina manera ho feia, és evident que em va afectar, no per el meu present, potser per el meu passat.
Tants i tantes persones insubstancials i lleugeres de cascs haurien de veure l'obra, per descubrir el mal que poden fer certs comentaris. No tot.hom està gras per menjar molt, com no tot.hom te els ulls blaus, ni les mans llargues, ni els pits grans, ni uns llavis sensuals....
(sort que al final del vespre varem passar per la plaça de la brisa i algún vall i alguns carícia varen calmar els ànims).

Diumenge de teatre...

Han estat uns dies de festa bastant aburrits, amb en Martí malalt no he pogut fer gaire bé rés, llegir, mirar alguna pel·lícula infantil, i passejar el gos, poc més.
Però ahir tenia una entrada per el teatre i vaig pensar que una escapadeta a BCN m'aniria bé i les amigues volien anar a teatre, a mi m'agrada i molt el teatre, vaig dir que sí sense saber ni on ni quan ni amb qui, quan vaig saber quina obra era vaig fer plafffff, però a la fí jo volia estar amb elles una estona i riure una mica, no ho faig gaire darrerament.
Varem anar al teatre Apolo, al Paralel, a veure.....Desconcierto.... amb Arturo Fernández, consti que vaig anar reticent i pensant que com a mínim m'aburriria, i no, doncs no, vaig riure una bona estona, no te pretensions l'obra i és més que previsible, una comedia sense massa profunditat però vaig descobrir que potser em feia falta una mica d'esbarjo i de NO pensar, de deixar de rumiar tant i deixar anar el bon humor i les rialles, amb les amigues estàn garantides.
Apart, varem tenir taxista, fill de la meva amiga A., de porta a porta i com ja ens coneix... el cami va ser de lo més distret.
No puc dir que hagi tingut vacances, però he guanyat certa tranquilitat, algo és algo no?.
Espero que tots i totes hagueu tornat sencers.