L'Encarna i les nostres converses.....

He escrit d’altres vegades sobre la meva amiga Encarna, són gairebé quaranta anys d’amistat i encara que sovint hem discrepat, amb l’edat, hem acostat posicions. Això sí, ens respectem i estimem un munt. Podem pensar diferent.

La cosa és que sempre tenim tema de conversa, m’entra intenta posar-me bonica, que si peus, que si ungles, que si anem a sopar….

Dijous passat li vaig explicar un “secret” de l’any passat, va quedar molt sorpresa que fins ara no li hagués explicat doncs crec que li ho explico gaire bé tot!

No em va jutjar, per sort, vaig trencar una màxima que m’havia imposat i havia respectat sempre, i trencar la mateixa amb més de 60, em va avergonyir molt. Ni que va ser curt i molt intens, no li havia dit.

Ella em va fer reflexionar… no esperes res no? Que fa sis mesos! Aquesta frase em va quedar ben gravada al cap.

La vaig tranquil·litzar, NO, estigues tranquil·la, visc la vida. El passat és passat, no va sortir com volia i ja no serà.

Això va donar pas a noves confessions, per part d’ella, i és que quaranta anys després, encara ens queden moltes coses per dir.

També vam parlar de malalties mentals, de les persones “no diagnosticades” o bé que no es mediquen. En coneixem algunes i ho fan passar malament, a les famílies i a qui els envolta. No val la frase “soc així” si es perjudica altres persones que ens estimen.

Per mi és amiga, germana, confessora i sempre hi és.

Cal conservar la bona gent ben a prop.

I gaudir la vida, aquesta que fuig entre els dits. Jo ho faig tant com puc.

Aquest dissabte escapada a Barcelona, passeig i dinar amb dues companyes de feina que estimo un munt, seguim…

Reflexions cap a la calma i la tranquil·litat d'esperit

Fa uns dies que he “descobert” la música de Coldplay, ja sé, vaig tard, però mai és massa tard. Trobar les mateixes traduïdes ajuda molt.

El seu cantant, Chris Martin, em té del tot enlluernada. He escoltat algunes de les seves reflexions i s’acosten molt al que jo penso.

Una d’aquestes diu que si cada dia escrius, en un paper, i durant 12 minuts, les coses que t’hagin molestat durant el dia, evites treure al damunt de ningú la frustració i decepció que ens generen les persones que ens envolten, la feina, etc…

Per tant, he decidit provar-ho, fa poquet, però veig que em funciona, després cal cremar-ho o estripar el paper.

Crec que el fet de treure la negativitat al paper, i cremar el full, dona com un relaxament interior.

Estic intentant treure la negativitat, poca la veritat, que m’envolta i que acaba infectant el meu esperit.

He patit certa tristor alguns mesos i no vull que torni. Aquesta setmana ha estat bonica, un petit, molt petit gest i una mirada directe, m'ha fet contenta.

Em sento relaxada, contenta i amb ganes de tantes coses….

Estic llegint molt i molta poesia.

Que no em decaigui la vitalitat, aquesta que em fa diferent de moltes persones del meu entorn.

Estic satisfeta ara mateix, molt.

Prego, sí, una atea com jo, prego, que les energies positives protegeixin la gent que m’estimo, el meu entorn i la gent que m’estima a mi.

Vull atraure coses bones que després del darrer ensurt no demano res més.

De moment tinc una agenda ben plena!

Dissabte cuido en Biel, després una calçotada i diumenge al matí a veure l’exposició de Fernando Botero al Palau Martorell, que em fa molta il·lusió.

Gens malament!

Silenci australià….

Aquest any tinc el plaer, de nou, de visitar el meu fill Daniel i el meu gendre, Albert, a casa seva per Nadal. Austràlia és lluny, molt, i jo tinc enyor, però cada vegada que vinc m’agrada més i em serveix, alhora, per fer “neteja” de l’any, si alguna cosa no ha anat bé.

Una cosa ‘’impalpable“, és el silenci horari, 10 hores són moltes i quan em llevo, la gent va a dormir, quasi…

Això vol dir que les meves primeres 10 h del dia no rebo res, silenci total, costa, no penseu que no, però a la vegada aconsegueixes desconnectar de debò.

Quan em llevo tinc un munt de missatges que responc fent el primer cafè.

El 2019 vaig sanar del disgust laboral. El 2022 vaig recuperar una mica l'ànim de morts properes. No entendre l’idioma et permet desconnectar quan vas sola fent camí.

Aquest any 2024 no ha estat senzill, de juny fins ara, gens, tema personal i emocional que m’ha girat i capgirat, mai ho hagués pensat, venir aquí, la distància i falta de comunicació, no per falta de ganes, ha permès veure moltes coses, entre elles que jo valc molt i que qui vol estar, ho fa. 

Qui no ho fa, no hi vol ser. I ningú mor per això.

Senzill no? Pots estimar molt, un munt, però ha de ser a dues bandes, jo he deixat clara la meva. 

Estic gaudint uns dies fantàstics, en Daniel em va dur a Nova Zelanda i noi…. El paradís és allà! 

Camino per Sidney i miro, i somric i m’agrada veure aquest somriure meu, de nou, sense motiu, ben positiu.

Torno a somriure amb records propers.

Estic preparada per tornar, al dia a dia, a veure la meva família que trobo a faltar, a la feina, a les persones, a somriure i quedar amb qui en tingui ganes.

Ens veurem aviat!

Bona entrada d’any!

LLibres!!

Fa bastant que no escric del que llegeixo, reconec que d'ençà del Covid vaig frenar la lectura, no sé el motiu, em costava bastant concentrar-me.

Després m'he "distret" amb coses personals i he llegit, però molt menys.

Fa dies que he tornat a agafar empenta, i el ritme és bo, estic contenta.

A part, alguns amics m'han deixat, o regalat, algun llibre, que demostra que em coneixen prou bé, els estic devorant!

Em van regalar tres llibres de Rupy Kaur, una poetessa que he descobert fa molt poc i em té, del tot, enganxada. No sé si és perquè escriu coses que sento i he viscut, la duresa de les seves lletres, algunes les podria haver escrit jo, sovint, em posa els pèls de punxa, vaig llegir, els tres que em van regalar, en una tarda, no podia parar. Mirarè de llegir alguna cosa més d'ella. Que l'economia, mana, també a la compra de llibres!

Palabras para sanar, Todo lo que necesito existe ya en mí i El sol y sus flores.

 

Després, una amiga m'ha deixat, també, tres llibres, ja he llegit Marí, de M. Mercè Roca i La Modesta, de Rosa M. Moret, una mica durs, però molt encertats i realistes, la vida mateixa. El tercer que m'ha deixat la Marta és Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent. En tinc molt bones referències, si tot va bé avui el començo.

Ara en tinc alguns en espera, el de Maruja Torres, l'havia de començar a Navarra, però no tenia el cap per gaires lectures, Cuánta más gente se muere, más ganas tengo de vivir, que serà el primer, ni que és possible que llegeixi dos a la vegada, ho faig sovint.

Ja tinc preparat, La ciutat i les seves muralles incertes, de Hauruki Murakami, i ahir vaig encarregar a la llibreria: Antología poética de Mario Benedetti, estic per la poesia, no hi ha dubtes. 

Per tant, torno a la lectura, que mai he deixat del tot, però amb empenta.

    

         

Sortida “bombolla”

Aquest cap de setmana he fet una escapada a Pamplona amb la meva filla, Elisabet, i la cunyada, i amiga, Rosa. Acabo d'arribar i tenía ganes d'escriure aixó.

La Vall del Roncal i el Batzán, fa temps que en teníem ganes. Estada a Pamplona i el seu enorme ambient.

El tema és que fa molt que ho havíem preparat, una escapada de noies.

Bé, fa uns dies que jo estava com trista, una mica decaiguda de moral i emocions, tenia por que els ànims, que de normal els tinc amunt, sempre, gairebé, positiva, no em deixes gaudir de l’escapada.

He tingut la companyia ideal, han escoltat, hem parlat de tot, m’han donat ànims, m’han aconsellat, i han estat la meva bombolla, la que escolta i abraça, que consola i diu, tot passa Joana.

Les vistes han ajudat, silenci, molta aigua, rius plens, bones vistes, bon menjar, vinets, la boira, les bruixes, caminar i mirar….

No podia haver passat aquest cap de setmana en millor companyia i si, tot passa, i han de quedar els bons moments, les il·lusions viscudes, i tants instants. Però soc molt conscient que no serà senzill, he de treure la Joana més forta que mai.

Mirar endavant, sempre. Em cal temps, i paciència, aquesta que gairebé no conec.

Repetirem!

I és que penso, de tot cor, que quan acaba la música, acaba tot.

Amors d’estiu….

Debat amb dues amigues respecte als anomenats així.

Un amor d’estiu acostuma a ser ràpid, tot va de pressa, té intensitat i passió. Té dinars, sopars, copes… passeigs, i molta pell, una passada de passió i pell.

De normal no van més enllà d’un parell de mesos.

Però pot durar més? Aquí trobem el debat.

Segons la meva experiència, que tampoc és tanta en aquests tipus d’amor, pot, si les dues parts posen el mateix. La mateixa intensitat, les mateixes ganes i voluntat, i en aquest tipus de relació sempre hi ha una part que en posa més. És inevitable.

Pot passar que el que va començar com un joc, es posi seriós, i aquí és on hi pot haver patiment, si no ho senten al mateix nivell ni una de les parts fa el mateix esforç.

No és el mateix, sentir amor, que ser enamoradís, això és un bluf. És a dir, començar a mil i passar a 0.

Quina seria la solució, segons la meva opinió, dir adeu, com més aviat millor, per tal que el mal sigui lleu i et puguis quedar amb els records bons, que segur són un bon grapat.

Recordem els centenars de missatges, trucades, somriures,  petons i….. Passió!

Si t’enamores, fort, d’aquella manera que el penses matí, tarda i vespre, llavors, quan sents la seva veu, el seu nom, i ja somrius, deixa de ser un amor d’estiu per passar a ser un problema, sempre que no sigui correspost. Si és correspost, pot ser enorme. Per quin motiu costa tant a la gent mantenir aquest dessig i passsió inicials?. No ho entenc.

Les dues amigues no creuen en els amors d’estiu, no els han viscut, és evident.

Conec amors d’estiu que han passat a ser, senzillament, amors de vida. Però són tan pocs…

Seria bonic no?

D’aquí el meu nou tato, amor apagat, que no vol dir que no pugui estar enamorada.

Que jo, quan m’enamoro, és a tot i per tot. Intensa? Ja ho crec, no sé estimar d’una altra manera.

Cert, son 4, recordes? (sensualitat a flor de pell)

1. Aquest, que va ser bastant innocent, la veritat, queda per tu i per mi. Primer va semblar un fracàs absolut, el temps ens ha deixat veure que no.

2. El més divertit, anecdòtic, fins i tot sorprenent i que em treu un somriure cada cop que el recordo. Botiga de roba, dues persones, tu i jo, envoltats per un munt de penjadors, personal i clientela, que passa a prop nostre, però ni els veiem, sols ens mirem els ulls, les nostres mans s’acaronen amb molta timidesa. No comprem res, no estem per això.

Esculls el lloc ideal, un refresc, mans ara ja entrellaçades, i amb la teva mà a la meva esquena els primers petons.

Somric i et comento, sembla que en tinguem 15, i no, però tant és no?

3. Aquesta és més organitzada, però… tenim el primer mal entès, que em fa veure el teu costat seriós, un xic impertinent, i provoca el meu somriure. Em dona tendresa a l’emoció de veure’t, fins i tot veure els teus "murritus", i no puc deixar de riure, i si, surts victoriós d’aquest malentés i no em fa res, et trec un somriure i jo trec el meu.

Tornes a encertar el lloc, llocs diria, per prendre alguna cosa, ben acaronats, i fer un petit passeig pels meus llocs, que gairebé sents teus. Avui parlem, molt, i sí, saben què volem.

4. Una abraçada com cap abans, unes mirades que ho diuen tot, quatre passes de ball, una camisa que vola, espelmes, ventiladors i pell. Molta sensualitat, intensitat, certa, fins i tot, ràbia, del plaer o del que s'ha trigat, tot, TOT, plaent.

Res més a dir, malgrat que hem dit tant.

Tanta sensualitat, i desig, no cap en un grapat de lletres.

Tu i jo, senzill.

( l'estiu, obre de bat a bat la meva imaginació més "pillina", aquesta, la imaginació, al poder! i gaudeixo fent l'escrit)

Miratges....

Al llarg de la vida, ara puc dir llarga, tinc una edat, trobem persones, llocs, amics i amigues, moments, treballs, instants minúsculs que jo denomino “miratges”. 

La majoria d’aquests instants, llocs, persones, passen i potser mai més els tornem a veure, i segurament tampoc els trobarem a faltar. 

Dins d’aquests miratges, podem trobar alguna pedra preciosa, algun instant, persona, lloc… que sols tancar els ulls ens hi transportem mentalment, i fem un mig somriure perquè el record és plaent, bonic, divertit, excitant, un lloc amb bones vistes, una mà que ens acarona i no vols que s'aturi, un somriure dedicat, un soparet…. 

Dic sovint que soc “suertuda”, de poder gaudir amb tantes coses, amb tantes persones, amb molt bones amistats, que potser veig poc, de bons sopars, alguna copeta de tant en tant, de tenir qui m’abraci quan en tinc ganes, tenir, a la fi, gent al meu voltant que no ha estat un miratge, han estat aquí, i aquí segueixen. 

I és que la Joana, de vegades, abaixa la guàrdia i no és tan forta com sembla. 

Seguim, com sempre, endavant. 

Un d’aquests llocs és a la imatge, que espero tornar, vull tornar!, un dels pobles més bonics que he estat, El Pueyo de Araguás. 

M'imagino allà asseguda, en aquest banc, contemplant aquest paisatge, escoltant aquest silenci, amb un llibre o unes mans entrellaçades, i deixant la ment volar, lliure, que somiar és gratis.

Rellegint i descobrint...

Aquests dies he mantingut algunes converses amb una persona que estimo, molt especialment, donat que ha estat, d’uns anys cap a qui, un suport ben afectuós i atent, "picarón" i amb un mig somriure que em posa vermella.

Em va fer saber que llegia aquest blog, bé, és públic li vaig dir.

El que no esperava és que remuntés al passat, fins als inicis, i he pogut veure, notar diria, que alguns escrits l’han afectat de manera especial.

Per aquest motiu, jo, estic rellegint i entenc la sensació que ha tingut.

Li sap greu el que vaig passar, i no ho sap tot, no tot està escrit!

Sols li he preguntat si em reconeix als escrits i m’ha dit que si, ja estic satisfeta.

Passa, que després de saber que havia llegit tot això, el darrer dia que el vaig veure, de primeres, no ens vàrem mirar als ulls, mirades que sempre diuen més que les paraules. Jo em vaig preocupar, per si l’havia decebut, quan escric m’obro en canal, prou que ho sé.

Potser algun dels meus escrits, picants, l’havia molestat?

Em fa cert pudor, ho reconec, però li he deixat clar que he pujat cims, i he caigut, però sempre hi torno, i aquí el resultat, una dona feliç, satisfeta, orgullosa dels meus i per sobre de tot, tranquil·la.

No deixem de parlar, gaudim d’aquestes converses i bromes, del que ens uneix, fins i tot del que no es pot, que no és poc.

Ballem?

Estimats Albert i Daniel.....

 

Per fi ha arribat el dia, aquest que hem esperat impacients, emocionats i molt il·lusionats. 

Avui, aquí, us acompanyem, en aquest pas, la família, amics i amigues, que tenen la sort de ser més aprop de vosaltres en el vostre dia a dia. Vull donar gràcies, a tots i totes els  que avui esteu aquí per celebrar l’amor, lliure, sense cap tipus de conveniència, la vida, la parella i la convivència.

Avui, d’alguna manera, ratifiqueu aquest amor que us teniu, aquesta amor que he pogut viure en primera persona quan us he visitat a casa vostra. Agafats de la ma, caminant per Sidney, per Adelaida,  per Mataró, per Barcelona, al vostre cotxe, a casa... Molt d’amor. 

Gràcies, per estar sempre pendents de portar-me a llocs nous, bonics, de visitar aquestes bodegues repartides per Austràlia i on l’Albert i jo, ni que no parlem el mateix idioma, a través de les degustacions de vi, ens entenem a la perfecció. 

Gràcies, per respectar les meves escapades per Sidney, aquesta mare que quan us visita marxa sola per la ciutat, sense parlar anglès, i sempre torna..... 

Albert, ja t’ho vaig dir fa un temps, amb la traducció simultània de Daniel, gràcies, per cuidar, estimar, respectar i fer feliç el meu nen, en Daniel. Gràcies per el respecte que sempre em tens quan vinc a casa teva, per la copeta de vi negre al cap vespre, per fer que em senti com a casa, per l'aigua i les galetes a la tauleta de nit, per si el jetlag em dona gana....

Albert.... parla espanyol si us plau!

Daniel, cuida l’Albert, de la mateixa manera que ell ho fa. Quan em vas dir que hi havia “algú” i quan el vaig conèixer, quan us vàreu prometre,  vaig assumir que no tornaries, però tal com he dit, la vostra felicitat demostra que vas fer una bona elecció. Ets un bon fill, un bon germà i una bona persona.

No hi ha cap dubte que amb vosaltres he aprés una altre manera d’estimar. Avui, aquí, hi ha tothom que us estima. La família, incondicional, aquests amics que han vingut de lluny per compartir aquest dia amb vosaltres. Vull donar gràcies, a tots i totes els i les que avui esteu aquí, celebrem aquest amor que ja te un bon grapat d’anys!

No és fàcil conviure, però ja teniu un rodatge, estimeu-vos, parleu, feu l’amor! teniu molt d’amor, molta pell, complicitat, aficions compartides, una família que us estima, i en nom de tots i totes, amb permís d’ells i elles, us desitjo molta felicitat! 

Us estimo.

(Aquest és l'escrit que vaig llegir al seu casament, amb l'ajut d'en Martí que el va llegir en anglés. Un dia inoblidable, emotiu, amb la gent que ens estima i estimem, un dia com havia de ser, especial. Apart el detall que ens vam quedar a dormir, fer un soparet al jardí i un esmorzar tots i totes, no te preu)

Els mars i les emocions...

Aquests dies, la meva família, prepara una festassa.

En Daniel, el meu fill Aussie, i el meu gendre Albert, es casen.

I han tingut un gest enorme amb la família que és venir aquí, a Catalunya, des de Sidney, per fer-ho.

Com ja podeu pensar fer una cosa com aquesta, amb el que representa muntar un casament a 17.000 quilòmetres, vol dir que els hi fa molta il·lusió fer-ho aquí, amb la gent que els estima, i que els estimem.

Realment, en donar una mà, i suport, amb el que he pogut, m’adono de que si, m’he fet gran, ja queda confirmat.

El mar, enorme i rebel que habita dins meu, que sovint ha fet bullir l'ànima, s'ha calmat, ha començat a valorar instants, estones, companyies, les volgudes, ja no en vull cap més.

Estem emocionats, contents, preparats per anar ben mudats, per ballar, riure i el que calgui.

Per brindar per ells, per la família, la present i els que ja no hi poden ser, la vida és fotuda sovint i m’ha tret germans molt abans d’hora. Brindarem per el seu amor que ja te molts anys, per donar les gràcies de compartir i estimar, per l’amor en general.

M’han demanat que llegeixi alguna cosa, quan passi el dia ho compartiré, ja veig que hauré de dur, de nou, mocadors de paper.

Dissabte ja arriben, 10 dies per gaudir amb ells, de moment, diumenge, escapada íntima.

Estic ben bé, en estat de felicitat!

Brindem!!

Ulls que no volen mirar

Ulls que no volen mirar, però hi veuen. 

Orelles que escolten, però no volen atendre. Quina mandra.

Ja fa temps que visc, almenys ho intento, en “modo zen”, i a moltes persones els costa d’entendre, jo, amb tant de caràcter i callo? Doncs si, no agafo debats, no discuteixo, em quedo callada davant coses que no vull debatre i penso, de manera relaxada, que no val la pena fer-se mala sang gaire bé per res. 

Valoro els instants i moments, les petites coses, les abraçades, trucades i atencions. 

Estic certament, tendreta, i si em toca un moment complicat, la vida en té molts, respiro, cuino, llegeixo, camino, faig silenci, quina meravella el silenci… i estic a casa, que és on ara mateix estic millor. 

Passen tantes coses al món ara mateix que m’angoixo, amb Gaza, molt, amb Ucraïna, amb els fatxes que corren lliurement per aquesta Espanya, i que representen el fàstic més profund per mi. 

Tantes coses per les quals debatre o fer mala sang, que estic evitant per no patir més del compte. 

No vulgueu buscar el que no trobareu, expressar que sentim i com ho sentim, mai ha estat delicte. 

M'he fet gran?, potser sí.

Com m'agradaria ser al lloc de la foto....

Per cert, segueixo sent #juanitalaroja ni que no discuteixi i no, no em fan por!

No em dona la vida......

Aquesta és una expressió molt meva. La dic sovint, però ara mateix, està a l’ordre del dia. 

No em dona la vida…. 

Per veure el feixisme, encapçalat pels innombrables, com avança, com creix, com suprimeixen drets, i espereu, que acaben de començar. Emparats i aixecats pel PP, vergonya nacional. 

No em dona la vida…. 

Per la falta d’ideals, de compromís, de solidaritat, de defensar el que suposadament, han de fer. Primer jo, i després jo. 

No em dona la vida…. 

Anar enrere en drets, LGTBIQ, drets que han costat sang, llagrimes, pallisses, menyspreu, dolor, i algunes alegries. No puc deixar de pensar que diria Pedro Zerolo veient el que ve. 

No em dona la vida…..

Qüestionar la violència masclista, de veres?, 49 dones el 2022, i aquest ja van 22 i encara no som a mitjan any! Qüestionar tants anys de dolor, de por a denunciar, de pànic pels fills i filles. 

No em dona la vida…. 

El retrocés en feminisme, en igualtat, que gent molt jove tingui actituds masclistes, homòfobes, actituds superades fa anys. Què falla?, on falla? Que ser una dona, gran, cert, que ha lluitat des dels 14 anys per una igualtat negada a casa, aconseguida molts anys després, que ja em vaig cuidar jo d’educar la meva família en la igualtat, de drets i de deures! 

No em dona la vida…. 

D’aquí, que cada cop que em parleu, del desànim imperant, de no aixecar la veu per por, per no ser assenyalats, decantats, digueu, va la pena el vostre silenci?. No us sentiu malament per tolerar tot això?. Jo, des de la distància, us animo a dir prou. 

No em dona la vida…. 

Em cal meditar, per poder, amb tot plegat. I cada vegada més família, petits instants, amics i tot petitet, endins.

I això que la meva, de vida, ara mateix, és un plaer gaudir-la.

I vosaltres, homes, ho heu sentit mai?

Ja us dono jo la resposta, NO. 

Heu sortit mai de casa per anar a treballar, negra nit encara, i heu mirat a costat i costat, darrere els cotxes, abans de fer el pas i tancar la porta? 

Us ha incomodat la mirada d’algú quan heu dut una faldilla un xic més curta, un “canalillo” visible, uns texans arrapats? 

Heu passat per un carrer solitari amb el cor encongit? 

Algún "mascle" us ha refregat el membre al vostre darrera anant en bus, en metro, com aquell qui no vol i quan el mires malament et fa un somriure, com si fos una gràcia?

Us heu sentit observats, murmurats, jutjats per la vostra alegria, els vostres somriures, que segons a qui, conviden a no sé què? 

Heu donat una abraçada, dos petons, amb tendresa i afecte, i heu sentit que segons qui pensa que el convideu a no sé quina morbositat fosca seva? 

Us han aixecat la mà, la veu, per fer-vos sentir angoixa? 

Us han toquetejat, sense el vostre consentiment, fent veure que és una gràcia? 

Els vostres amics, o amigues, s'esperen al cotxe fins que heu entrat a casa? 

No us heu sentit segurs fins que sou dins, amb la porta tancada i llavors, sols llavors, heu dit…. Per fi a casa. Puc respirar. 

I heu agut d'escoltar que ara, ja no es pot fer res?, que som molt sensibles?

El dia que sentiu això, aquell dia en parlem de l’assetjament. 

Sabreu que sentim nosaltres. No sabeu pas tot el que callem.

Perquè un NO, sempre ha de ser NO. 

Sense excusa!

D'això que en diuen estimar....

I per el que no tothom, està preparat.

Fa temps, diria anys, varem tenir un debat entre amigues sobre si és possible estimar dues persones, o tres... a l'hora. En aquell moment, jove i romàntica com era, vaig dir NO amb rotunditat.

Ves per on, si repetim el debat, penso canviar la resposta.

Estimem de maneres diferents, cada persona és un món. Però tinc clara una cosa, si estimes, enyores, dessitges, cerques, esgarrapes estones per compartir sentiments i pell, molta pell. No hi ha mandra que valgui, vas on cal les vegades que calgui.

Si això no passa, no estimes. La pell, tant important, dir t'estimo a cau d'orella, acaronar...

Tens afecte, carinyo, tendresa, però estimar, demana passió. Si no hi ha, ja ho podem deixar estar.

Tu pots estimar, com amic/ga, però no facis veure que és una altre cosa.

He descobert que sí, podem estimar més d'una persona, romànticament parlant, no afectuosament, podem estimar molta gent per amistat.

Una d'aquestes persones ens pot satisfer el desig de pell, de carn, de passió, de certa bogeria, de ballar, i fer-nos feliços tantes i tantes estones, a poder ser en posició horitzontal. Li podem dir sexe, però també amor.

Després podem estimar algú amb qui fer passeig, compartir bones estones, certa tendresa i coses lúdiques, i si, l'estimem, però no hi ha pell. Aquella estimació de temps, però sense cap compromís.

També podem estimar qui ens genera estimació, ens treu un somriure, ens acarona, ens dona la mà tot fent un passeig, ens posa el braç per l'esquena i ens acostem, ens escolta, ens mima, ens fa companyia.

Però és clar, tot això, apart de portar una bona agenda :) cal que sigui compartit, cal donar i rebre, en qualsevol dels estats. De les situacions, però quan apareix l'egoisme, els sols pensar quan tu vols, a l'hora que vols, i la resta, va esperant.... si mai dius t'estimo, no estimes.

Tinc ben clara una cosa, si no t'impliques, no hi ha amor. Estimar i fer sentir estimat a qui t'envolta no costa gaire, a tres, també.

Al llarg de la vida, en alguna ocasió, he trobat qui compleixi les tres situacions exposades en un sol "paquet", per tant, llavors no ha calgut. 

Es pot estimar a tres, o com diu la cançó, a quatre...

Així de senzill. 

Estiu, a la fi, gaudim....

Aquest ha estat un estiu breu, per mi, sols he demanat 15 dies de vacances, al desembre visitaré el meu nen "Aussie" i em calen 3 setmanes llavors.

Però ha estat, crec, un dels més actius. La cama segueix sense acompanyar, ja veig que al final acabaré al quiròfan, però la voluntat és molta, la família estira, els amics i amigues ajuden, tothom s'adapta al que puc fer, això m'ha fet gaudir de grans instants. D'un munt d'abraçades i petons.

L'estiu, a casa, sempre comença el 1 d'agost que la neta, la Xènia, fa anys, a partir d'allà i fins al meu aniversari, demà, tot rodat.

He gaudit de trobades amb la meva canalla, he fet una escapada de 4 dies amb estimats amics, entre Navarra i Aragó, Uncastillo, un poble amb tot l'encant del món va ser la "base d'operacions",  i hem visitat un munt de llocs, i em quedo, entre tanta cosa maca, amb La Foz de Lumbier, lloc que em va encantar.

He gaudit de bon menjar, de molts somriures, de llargues converses, de nits sense fresca, però amb llunes espectaculars, d'escapades imprevistes, de veure gent que veig menys del que voldria, i ja sols queda demà, sopar d'aniversari en família i dilluns de descans, que dimarts, hi tornem!

Sort que la il·lusió de veure el meu australià al desembre, farà que em recuperi de tan pocs dies de descans.

Les imatges, com sempre, millors que les lletres.

Us deixo un tastet.

Posta de sol a Taradell.

Xupito a Uncastillo

Posta de sol al Santuari Puig-Lagulla 

Nits al port de Mataró

Castell de Loarre

Vistes desde Loarre

Castell de Loarre

Nits a la fresca a Uncastillo

Castell d'Olite

Vistes des de Castell d'Olite

Castell d'Olite

Uncastillo

Sos del Rey Católico

Foz de Lumbier

Tudela

Uncastillo

Sos

Fragilitat....

Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.

Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.

Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...

I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?

No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.

Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.

No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.

Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...

I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.

Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!

Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.

Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.

Jo aviso.

Com t'ho explico?

Divendres al vespre vaig tenir aquest bombonet, en Biel, a sopar i dormir.

L'excepcionalitat del cas fa que cuini a petició, a part que dormir acompanyada si és tota una excepció.

Mentre fèiem "biquinis", tots dos junts a la cuina, escoltava els titulars de les notícies, ell, anava i venia de la cuina al menjador, en una d'aquestes vingudes, amb les mans brutes de mantega i pernil dolç, em va fer la pregunta, iaia, saps que hi ha una guerra?, perquè tiren bombes?, les bombes fan mal a les persones?

No ús enganyaré, aquesta maleïda guerra em té el cor encongit, miro ben poques notícies, però ell, em va acabar de colpir amb les seves preguntes.

El primer que vaig fer va ser canviar de canal, jo sols volia veure el temps i prou!

Em mirava fixament, no podia evitar la resposta, té bona memòria...

Li vaig respondre, a poc a poc, que un "senyor" vol quedar-se un país, i que les persones d'aquest país, no ho volen. 

Doncs que busqui un país que no hi hagi ningú!, bona reflexió vaig pensar.

Vaig intentar canviar de tema, però en Biel és massa llest, no en tenia prou amb les meves respostes.

Ja sopant, torna a la càrrega, iaia, que podem fer per ajudar-los?, li vaig parlar d'ajudar persones que ajuden, Metges sense Fronteres, Creu Roja, ACNUR.... de mica en mica, vaig dir que molta gent intenta ajudar, ni que no li vaig dir que en realitat, poc podem fer les persones "normals".

Quin greu quan t'adones que no tens paraules, no al seu nivell, per condemnar, per explicar, per no plorar de ràbia i dolor, amb el que passa.

Em va costar que canviés de tema, ja ho té això de rumiar massa, però la solució va ser dir-li que miréssim Firts Dates que la iaia vol buscar un nuvi! Aqui ja va somriure, i vam canviar, ara si, de tema.

Quina pena vaig pensar quan ell ja dormia, tant de bo em sortissin més paraules.