Orelles que escolten, però no volen atendre. Quina mandra.
Ja fa temps que visc, almenys ho intento, en “modo zen”, i a moltes persones els costa d’entendre, jo, amb tant de caràcter i callo?
Doncs si, no agafo debats, no discuteixo, em quedo callada davant coses que no vull debatre i penso, de manera relaxada, que no val la pena fer-se mala sang gaire bé per res.
Valoro els instants i moments, les petites coses, les abraçades, trucades i atencions.
Estic certament, tendreta, i si em toca un moment complicat, la vida en té molts, respiro, cuino, llegeixo, camino, faig silenci, quina meravella el silenci… i estic a casa, que és on ara mateix estic millor.
Passen tantes coses al món ara mateix que m’angoixo, amb Gaza, molt, amb Ucraïna, amb els fatxes que corren lliurement per aquesta Espanya, i que representen el fàstic més profund per mi.
Tantes coses per les quals debatre o fer mala sang, que estic evitant per no patir més del compte.
No vulgueu buscar el que no trobareu, expressar que sentim i com ho sentim, mai ha estat delicte.
M'he fet gran?, potser sí.
Com m'agradaria ser al lloc de la foto....
Per cert, segueixo sent #juanitalaroja ni que no discuteixi i no, no em fan por!
2 comentaris:
Juanita la roja, per sempre.,, Seguim compartint angoixes cadascú des de la seva trinxera.
Salut.
¡Hola Joana! A veces no merece la pena discutir con nadie, sentada sobre ese banco frente al mar estarás sosegada y muy tranquila, por cierto ¿esa foto no es de nuestra ciudad verdad?.
Abrazos.
Publica un comentari a l'entrada