Passes enrera....

Ho sabíem, ho teníem clar, però no crec que esperéssim que fessin el canvi, per no deixar rastre del que altres han fet, no per millorar res.
Parlo, com no, de política, del PP en concret.
Cada dia que passa és més gros el que proposen, el gran joc dels disbarats, de la pèrdua de llibertats, de l'estat del benestar que tant ha costat aconseguir, dels drets dels treballadors i treballadores.. i tot perquè?, per convertir els rics en més rics, i la resta... campi qui pugui!.
Em vull concentrar en el ministre de justícia, un home que cada dia que passa diu més bestieses.
Ara resulta que: "La llibertat de la maternitat fa les dones autenticament dones". I jo em pregunto, i les que han decidit no ser mares, seran menys dones?. És evident que a ulls de gent com ell si. La llibertat, senyor, passa per poder decidir el moment que una dona vol, i pot, ser mare. Que avortar no és anar de festa.

Volen limitar la llei de l'avortament, la venda de pastilles del dia després, ens volen a casa per tal que recuperem vells "estatus", la dona a casa i el mascle a la feina. Així, creuen ells, l'atur s'acaba.

En Gallardón creu, i ho creu de veres, que hi ha una violència cap a les dones que decideixen ser mares, poques vegades he llegit ximpleries més grans.
Jo he estat mare 4 vegades, tots els meus fills i filles son desitjats, estimats i benvinguts i mai, però mai, m'he sentit ni condemnada ni menystinguda per ser mare. I molt menys maltractada per això.

Una colla de carcamals manen, a partir d'ara sols perderem, ni un pas a millorar, els drets de dones i treballadors/es aniran a menys, ja hi van.

És clar que els seus seguiran fent com els de l'acudit.

Delicies culinàries....

Post.... diferent.
Calamars petits amb ceba i companyia.
Ingredients:


Calamars petits, ceba abundant, millor de Figueres, 2 alls, pebre dolça, no picant, pols de llorer, vi blanc o bé vermut, oli d'olives i sal.
Primer de tot cal netejar bé els calamars, amb paciència i temps.
Tallarem les cebes en mitges llunes i les posarem a la cassola amb oli d'olives. Cal coure la mateixa a poc a poc, la cassola tapada.

Un cop la ceba comença a quedar transparent, afegim els dos alls laminats i salem el conjunt. Deixem que vagi coent.
Afegirem els calamars tallats, jo els he tallat sols per el mig doncs eren molt petits, que vagin fent xup-xup tapats.
Als 10 minuts, més o menys, barregeu en un gotet, el vi blanc, una cullerada de pebre vermella i llorer picat. Ho tireu per sobre i ho deixeu acabar de coure ben tapat, que sui. Esperar que els calamars siguin ben tendres.
I ja està!.
Molt més bo fet el dia abans.


Fa bona pinta?.

Vidres trencats....

Es va llevar plorant, amb un ensurt, va seure al llit i va respirar fons, la pressió al pit gaire bé no li permetia fer-ho, però va insistir.
La imatge era tant clara que feia esgarrifar. Era un somni, bé ho sabia, però les llàgrimes lliscaven per la seva cara imparables, va intentar el "joc de blocs", però no funcionava.
Mica a mica va sortir del llit, tremolosa va anar al bany i es va mirar al mirall, cosa que fa poc sovint els darrers temps. La foscor sota els ulls era la prova més evident de la mala nit, ella, que tenia tant mala memòria sabia que era impossible oblidar aquell instant.
Era com si mil vidres, petits i punxeguts la travessin tota. Va seure a la tassa del vàter, sense cap dubte era un atac d'angoixa, havia de prendre paciència i esperar, va plorar i plorar, en silenci, el fill dorm i no el vol despertar.
Mica a mica recupera la calma, la imatge es nega a fugir, habitació d'hospital, freda, impersonal, i ell allà, mort, no hauria d'haver entrat, però va creure que si no ho veia amb els seus ulls, no podria acceptar aquell fet terrible.
Les abraçades del germà gran mentre li deia, la negació, ara tot plegat és present i viu, d'aquí tot aquest dolor tant intens.
Torna a provar el "joc dels blocs", consistent en tenir les coses per peces, les fas córrer quan les vols fer fugir del cap, aquest cop sembla que funciona, pensa en els fills i filles, el nét, com n'és d'afortunada en aquest aspecte, per fi les llàgrimes van parant, ara ja pot respirar una mica més lliure, més oberta-ment.
És renta la cara i surt a fer el primer cafè, no queda una altre que mirar endavant, però mai podrà esborrar les imatges ni el "bloc" on resten, de moment, guardades.
Es posa la màscara i surt, lleva el fill com si res, no pot mostrar aquest dolor tant cru que incomoda la resta de la gent.
(ho he escrit en tercera persona per mirar de allunyar de mi aquest dolor ant punyent i intens)

Pot ser?

Doncs si, avui, aquest escrit que ara comenceu a llegir, és el nº mil....
He fet mil escrits, em sorprèn la meva constància, mai hauria pensat que em durés tant l'ànim i les ganes d'escriure.
Faig un repàs, ràpid.
El primer...
He escrit d'amor, de desamor, de passions, d'amics i amigues, he cuinat, cuinat molt, gaudit cuinant, he llegit, llibres, més llibres, poesia, he escrit també poesia, m'han escrit...
M'he sentit decebuda, traïda, vigilada, perseguida, invisible.
He escrit de política, de polítics, de més polítics, de decepcions polítiques, de comiats...
De sexe, de sensacions intenses, d'emocions compartides, de sexe dur, de somnis eròtics, de petons, de seduccions, he defensat l'amor, sigui quin sigui la condició i sexe d'aquest mateix, m'he il·lusionat, de mirades, de dir adéu sense fer mal,
D'impresentables, de llunàtics, de ximples, de "enteradillas" a les que ja he parat els peus dos cops..., d'injustícia de la "justícia".
De música, de concerts, d'exposicions, més exposicions...
He reivindicat, he parlat d'estètica imposada, he tornat a reivindicar, he criticat, denunciat,
He parlat dels fills i filles, he canviat de casa, més d'una vegada, de moments que milloren, he treballat, molt...
He fet algun "meme" amb molt de gust, he parlat de mides, d'olors, he rigut i he fet riure, us he enganyat...
He estat àvia, n'he presumit, he patit, encara ho faig.
Si hagués de triar un, cosa molt difícil, em quedo amb el que parla de la meva "sortida de l'armari" amb els relats eròtics...
Però tinc una bona valoració de ser aquí, present, malgrat tot, la valoració sou la majoria de vosaltres, la vostra companyia, els que he conegut en persona, i els que encara no goso.
Espero seguir un bon grapat més.

No és que no hi pensi...

Com sempre, en tantes coses, fins que no hi ha un mort/a, ningú fa res.
Passa en llocs on sovint hi ha accidents, en hospitals saturants, en situacions de violència masclista, quants cops no hem escoltat: això es veia a venir...
Vaig llegir la notícia d'una nena de 15 anys, marroquina que s'havia suïcidat després que la fessin casar amb el seu violador. Malgrat que això fa segles que passa, avui, en ple segle XXI encara és "normal".
Abans que la "deshonra" un casament imposat. Un casament que mai hauria d'haver tingut lloc. Casar una nena amb qui l'ha agredit, és del tot immoral.
Ara, la família de la nena, que va acceptar el casament, denuncia que ell és lliure al carrer, ells també haurien d'haver estat tancats per permetre aquesta barbaritat i no defensar els drets de la menor. Pobreta, quina manera de viure i acabar, es devia sentir molt sola.
En Francesc ho explica molt bé al seu bloc.
És evident què hauria fet jo si fos la meva de filla.
Queda tant de camí per fer...

Son aquestes petites coses...

Que poden fer que qualsevol mal moment, quedi petit.
Notícies, com la de que serè, un altre cop, àvia, emocionen, i a més, d'una nena, algo escàs a la meva família, doncs bé mereix que la iaia, un dissabte a la tarda, faci una escapada a comprar un primer vestit amb un somriure d'aquells que il.luminen qualsevol cara.
Una nena a casa després de 28 anys que va venir la única que tinc.
És, o no, per estar feliç?.
Espero poder gaudir, moltes més vegades, de notícies com aquesta.

Aquest tipus és un imbècil!

He llegir, més d'una vegada i de dues, que Karl Lagerfeld ha dit impertinències sobre les dones, grasses o massa voluptuoses.
Venint de qui ve, un tipus que ha viscut sempre de vestir dones, hauria de servir perquè les dones el vetessin, les que compren la seva roba, és clar.
Qui es pensa que es?. Creu tenir la "veritat" divina de quines dones son, o no, sensuals i estupendes?, ell?, que mai n'ha provat una?. Potser que un dia es miri al mirall i vegi quina imatge projecta ell no?. També podríem dir que queda patètic al costat de jovenets que ves a saber per quin motiu s'alliten amb ell. Segur que no li agradaria no?.
Sempre m'ha fet gràcia la gent que no s'adona del mal que pot fer amb les seves paraules. De les moltes persones que per sobre pes es poden deprimir i sentir malament. A més, ell ha de ser l'exemple de l'estètica?, anem bé!.
"Senyor", surti al carrer, fora del seu àmbit de cava, joies i hipocresia, descobreixi les dones de veritat, les que van per el carrer, treballen, son mares i pateixen per arribar a fi de mes. Les dones REALS.
Potser es sorprengui de la quantitat d'homes que prefereixen una dona amb carn a un secall com els que vostè vol vestir. Ja està bé de valorar les dones per el seu pes o mides cony!
Per cert, si m'agradessin les dones, que no és el cas, Adele seria una "tía buena" per mi.

Fer un esforç, sovint, val la pena....

Divendres passat vaig anar a la inauguració d'una exposició.
Aixó sería poc novedós si no fos perquè mai vaig a events d'aquest tipus. Primer de tot per la molta gent que acostuma a haver-hi, segón per no trobar segons qui i tercer, acostumo a ser tímida davant aquests aconteixements.
Prefereixo anar-hi qualsevol altre dia amb més calma, i menys gent...
Però aquesta inauguració tenía una cosa especial, era d'en Pere Màrtir, pintor que em te, del tot, l'esperit robat.
Ara ho explico...
M'agrada fa anys, l'he seguit de lluny, com acostumo a fer, però aquesta exposició en concret, representa molt per ell, ens ho va dir i tal com en Pere Pascual, també molt encertat va deixar clar, transmet tota la seva força.
La llum, el blanc, les lletres, ell i el seu somriure.......
Volsatres que em llegiu, i sabeu quins durs moments he viscut, entendreu que tot aquest blanc, em va donar vida, força, ànims...
Gràcies Pere, Queda't més sovint en blanc.
(La podeu veure al Col·legi d'aparelladors de Mataró, a la Plaça de Can Xammar)

Tancar els ulls...

Sovint ho fem, davant de coses boniques, o d'altres que no ho son tant...
Tanquem els ulls quan fem un petó, d'aquells que ens agraden de veritat. Ho fem quan una carícia és plaent, és intensa, sembla que tot s'esgarrifa.
També tanquem els ulls, almenys jo ho faig, quan abracem un nadó, un nen, quan abraço en Dídac no sols tanco els ulls, el sento, l'oloro, m'agrada la intensitat que provoca.
Podem tancar els ulls menjant un bombó, mentre es desfà a la boca i una gota impertinent llisca els llavis...
Tanquem els ulls davant les imatges agressives i violentes, davant els crits, davant el dolor i la pena.
Tanquem els ulls, sovint, davant injustícies que pensem que no podem, ho volem, fer res. La fam, la misèria, aquell captaire que demana...
El que no hem de fer mai, és tancar els ulls als que estimem, és el mínim que podem demanar i fer, si totes les altres "tancades" no les podem evitar.
Jo, mai tancaría els ulls a escrits com aquest. Em sentiria miserable.
Tanquem els ulls, per escoltar i sentir el plaer, però mai per evitar el dolor d'altres.

Els ulls es tanquen

Els ulls es tanquen,
guanya la son
i els fantasmes
van al seu lloc,
no hi ha miracles
al carrer vell
ni hi ha obstacles
al cap del mes.
Els ulls es tanquen,
clou el somrís,
les mosses parlen
de compromís,
els nois sojornen
mancats de llums,
les cases noten
la llar i el fum.
Els ulls es tanquen
i el poble enfila
amples batalles,
engega a dida,
els homes volen
tenir treball,
els amos poden
deixar-ho anar.

Joan Josep Roca Labèrnia

Jefa, amiga i confident...

Carta oberta per tu Àngela, "Chiqui" per tot/es els que tant t'hem estimat.
Recordo com si fos ahir, jo, que tinc mala memòria, el dia que et vaig conèixer al "Valvi", el primer dia que vaig entrar a treballar per vosaltres, una cosa ben inesperada doncs ni sabíeu que fos del ram.
Varem poder estrènyer lligams amb moltes hores de feina, alguns esmorzars, dinars...
Vares estar també amb mi quan vaig canviar els ganivets per els folis, un altre cop quan us vaig venir a demanar feina per els caps de setmana després del primer divorci.
Havíem rigut molt, moltíssim, jo t'explicava darrera el mostrador si lligava o no, em deixaves atendre tots els negres que venien al·legant que jo m'hi entenia i m'agradaven... també rèiem molt amb aquesta broma.
Has estat sempre una dona divertida, malgrat tot, les preocupacions i temes variats, com tenir el fill molt lluny.
La primera vegada que vares anar a dinar a un xinés va ser amb mi, amb por, però vares dinar com una reina.
També aquella vegada que varem anar amb Encarna i Joan a sopar al Brow33 que és on treballa en Carles, el meu Carles, varem sopar molt bé i varem ser la taula més divertida del restaurant.
He passat molt bones estones amb tu, sempre que he pogut, que no ha estat massa vegades, però ens volíem molt, moltíssim. L'any passat em vares convidar a dinar i vaig veure amb tu les fotos del viatge que vares fer a l'Orient a veure el fill i nets que allà i tens, va ser molt emotiu. Ara ho entenc millor, si cal, jo tinc un fill molt lluny, això també ens va unir, encara més.
Quan vaig saber de la teva malaltia vaig confiar, vaig pensar que podia ser possible, però avui has desistit. Ens has deixat i ja et dic que has deixat un gran buit, has estat una gran àvia, els teus nets t'han gaudit molt i tu ho has fet amb ells.
Chiqui, Chuiquitina et deia si et volia fer enfadar, tal com et vaig dir la darrera vegada al hospital, t'estimo amiga, et trobaré a faltar molt.

Temps per tot...

Fins i tot per la pubertat..
Qui teniu, ho bé heu tingut, fills i filles en la pubertat, sabeu i heu viscut com en pot ser de dura de vegades.
Respostes que no "toquen", silencis que et fan patir, l'ordinador, internet i mòbil...
Tot això fa que alguns dies els debats siguin inacabables, esgotadors diria.
Però, sempre hi ha un però, has de saber escoltar, veure sota la capa d'aquest primer pèl de barba i bigoti, una mica més enllà, tampoc ho passen bé, la revolució hormonal els afecta i cal buscar camins alternatius.
He pres la decisió, de tancar la porta de la seva habitació quan el munt de roba em posa nerviosa. De cop un dia apareix al sac de roba bruta ple a vessar.
També respecto les seves trucades, cada cop més sovint, de mosses que el busquen.
No cridar, és també indispensable, millor debatre i acordar, reculls més fruits.
Després, estar 24 hores de 24 junts també pot generar conflicte, s'han de respectar els "tempos" de cada un, això no ens costa, gens.
Llavors, després d'un dia esgotador de feina s'estira al sofà, al teu costat, et fa uns petons, et diu què ha fet i amb qui, que ha quedat diumenge amb la "colleta" i el lloc on han quedat, aquí em treu un somriure doncs queda al mateix lloc on quedava jo amb la meva de colla i d'això en fa... uff ho deixem! Massa anys.
També em deixa veure els seus escrits abans de publicar, demana la meva opinió, però decideix ell i la veritat, va ben encaminat per ser periodista.
Aixó sí, l'hi he de repetir tot una mitjana de tres vegades...
La pubertat pot ser molt dura, ho es, però cal entendre, que amb una mica de paciència i molt d'afecte, pot passar una mica més lleugera, ni que no ens la pot treure ningú.

Teràpia...

Ho tinc tot preparat, els ous, el llevat, l'ametlla, la mandarina cuita, la mantega, la canyella...
Mentre ho vaig batent i mentre la massa creix i espesseix, em vaig calmant. Cada ingredient quan toca, tot amb amor i afecte, no es tracta sols de cuinar, es tracta d'alimentar amb delicadesa, la única manera que conec de cuinar.
Quan el pastís és al forn començo amb les verdures, els tomàquets, els carbassons, la carbassa, els alls, el porro, la ceba... tot ben petit, entretingut, cert, però forma part d'aquesta teràpia personal que segueixo, sobre tot, els dies que estic especialment trista.
Després tallo el pollastre, també ben petit, vaig cuinant els ingredients tal com diu la recepta, la cuina ja fa olor de menta, el cous-cous ja es a punt...
Per fi respiro profundament, tot ha tornat al seu lloc, el meu cor batega acompassat, ja estic tranquil.la, la teràpia ha funcionat.
I tot perquè avui s'ha parat davant meu una moto com la teva, amb aquest soroll tant particular, tant característic que ha fet que em girés, de cop, cercant, encara, el teu somriure, aquella cara de pillo i trapella que tenies quan anaves amb la moto. He començat a plorar suaument, he seguit camí bastant angoixada, per això, sols arribar a casa he començat la meva teràpia de cuina.
El dia 5 fa tres mesos, i encara no recordo que ara som 7, no 8.

Feminisme, sense baixar la guàrdia...

Sovint, massa, he sentit malparlar del feminisme. Sempre m'he definit com a feminista dialogant, hi ho practico.
També, sovint, he escoltat que ja no cal, el feminisme.
I tant que cal, ja ho crec.
També he escoltat persones del meu voltant polític que estan en contra de les quotes. Jo les he defensat des de l'inici, si no s'haguessin posat, no hi hauria tantes dones al capdavant de les llistes, ni que darrerament m'adono que s'ha tornat a baixar la guàrdia, que ningú mira si als congressos i executives aquestes es compleixen. No he protestat, podem dir que he deixat de practicar en política.
Però això no vol dir que no segueixi estan en contra del masclisme imperant i ara, des de que al país d'aquí al costat mana el pp, la cosa ja és una passada.
El ministre, tertulià en altres moments d'un canal d'aquests anti-catalans, diu que la incorporació de les dones al món laboral, ha perjudicat la família....
I una merda senyor!
Ens volen, un altre cop, a casa, cosint, cuinant, tenint fills i obeint el maridet.
Jo treballo, per sort, i faig tota la resta de coses, apart de cuidar del meu fill petit en solitari, no li falta de res, soc mare, avia,i no soc esposa, però em considero una perfecte mestressa de casa, que també m'agrada cuinar i estar per els meus però això no treu que vulgui tenir una vida laboral activa.
De veritat... quins quatre anys més llargs ens esperen...

Ara sí, sense manies...

Massa paciència he tingut, però amb les rates, no s'ha de tenir contemplacions...

I 15!! Desvetllament?

15 anys, molta marxa, diversió, amor..
I jo encara recordo, com si fos avui, els milers de somriures compartits, amb mi i amb els teus germans, germanes, cunyades i nebot. Aquests que ara, encara, tant et protegeixen i em diuen que t'he de deixar fer el 15 complert, per Santes en parlem...
T'has fet gran, em passes un parell de pams gaire bé... però segueixes sent el meu nen.
Per molts anys Martí!.
I recorda, som molt més forts que no ens pensem, tu m'ho has ensenyat....

Pau no espera des de la trinxera
Pau te clar que no vol renunciar.
Pau no es queda resignat al terra
Pau demà tornarà a començar....

Fa dies....

Que no dormo bé.
Fa dies, que preparem un Congrés, va ser divendres i dissabte, i ni hi penso, ni valoro ni sento, sols hi treballo.
Fa dies que no incomodo ningú plorant, a la persones ens incomoda veure sentiments crus i purs a flor de pell.
Fa dies que penso què escriure, però tampoc pateixo per les lletres.
Fa dies que llegeixo poc i dormo més, ni que sigui malament.
Fa dies que se la sentència del judici i tampoc hi penso, total, perquè?.
Fa dies que la cuina és el meu refugi, i que el que cuino, surt molt bé.
Fa dies que no vaig a caminar, això ha repercutit en el meu pes, però ara mateix tampoc és important.
Fa dies que l'aigua em recorda a ell, potser per ser l'element més lliure, per mi, és clar... Potser per això no camino, el mar és el meu referent per fer.ho.
Fa dies que em descobreixo fent el murmuri d'alguna cançó i em sento malament, traeixo sentiments o dol per això?.
Fa dies que em busco, però he perdut l'essència.
Fa dies que trobo fantasmes per els passadissos i ja no m'afecten.
Fa dies que se que em calen unes vacances, penso en Ribes, en Queralbs, en la meva estimada muntanya...
Fa dies que intento ser positiva, ni que aquestes lletres no ho deixin veure.

Els anys, el temps perdut...

A la vida, llarga ja per mi, et fas gran, et calmes, valores i vius algunes situacions que et fan descobrir que d'altres viscudes, no eren, ni de bon tros, tant importants.
Un dia, per una situació imprevista comences a valorar el camí fet, et sinceres, mires... i descobreixes com de grans s'han fet la canalla, amb quina rapidesa has perdut tants instants, tans aniversaris, tants moments... i et sap greu.
Decisions presses fa anys, ara les veus d'una altre manera, no vol dir que seguiries fent el mateix, però potser ho faries d'una altre manera. O no deixaries que passés tant de temps. La vida dona poques oportunitats i no sempre les sabem aprofitar.


Vull intentar recuperar espai, instants, somriures, petons i abraçades, ho intento, però no sempre hi estem, hi estan disposats.
Vull pensar que amb la canalla que puja a la família, que ha estat tant intel·ligent, tot serà més senzill, ara ja podem compartir espais, moments i situacions, queda poder compartir sentiments, ni que no se si serà possible ni si serà senzill.
No decaiguem en l'intent. Hem donat un gran pas...

Júlia...

Júlia…

Avui fas cinc anys, un gran dia per tu, esperes una festa, regals… el que qualsevol criatura desitja, com és normal, sols hi ha una cosa que no et podem donar, però avui no te’n parlarem, tindrem la resta de la nostra vida per fer-ho.

Recordo, com si fos ara, el dia que els vaig acompanyar a recollir els papers a la “Gene”, fins llavors no varen saber que eres una nena i varem mirar la foto, allà, tots enlluernats, emocionats, anàvem a un funeral a Zaragoza i la teva imatge ens va salvar d’aquells durs moments, d’enterrar un cosí molt jove mort de càncer. Poc pensàvem que l’any acabaria molt pitjor.

Recordo, i conservo, els correus que els teus pares ens varen enviar amb les fotos de la vostra primera trobada, et varen anar a buscar després de cinc anys d’espera, llargs, durs, a un país llunyà, com els contes, però amb un premi magnífic, tu.

La primera imatge ens mostra una nova família, amb una nena amb un gran somriure i uns pares i germana amb una cara de cansament increïble, però feliç.

Des de que vares arribar de la Xina has donat molta feina, però també moltes alegries i felicitat. El primer dia que et vaig veure anaves amb el iphone del teu pare fent fotos a tota aquesta gran família que som, després, el teu pare et deia els noms de cada un de nosaltres, tanta gent en un dia... no entenies res de la nostra llengua, però ens vares demanar el nom i un somriure, ho vaig trobar super encantador.

Ara, i espero que per molts anys, ets el gran consol de la teva mare, encara no ho saps ni en pots ser conscient, però ets una alegria per ella. La Sílvia sempre hi es, però la teva innocència i les teves entremaliadures son una font constant de somriures. La teva cara, el dia 5 de gener a la cavalcada, la teva primera, era plena de llum i emoció, mentre, i sense que ho veiessis, d’altres deixàvem córrer les llàgrimes. Quina pena tan gran que el teu pare sols hagi pogut gaudir de tu 10 mesos...

Preguntes per el pare, s’ha intentat trobar una explicació a l’alçada de la teva edat, encara no te’n podem parlar obertament, ho farem, has de saber tota la il·lusió que va posar en tenir aquesta nena, tot l’esforç i amor. Ho farem quan sigui el moment, mica a mica...

Algun dia, també, t'explicaré el Black is Black i per quin motiu és referència en la felicitat que han compartit els teus pares, que ha estat molta.

Ara, el que saps, hi has de recordar, era com t’estimava.

Per molts anys Júlia!

Remember....

Alguns dies, les coses més rutinàries, porten una sorpresa, per petita que sigui, capgira un xic la monotonia.
Ahir, tot netejant la pols, em vaig entretenir, un xic més de lo normal, en un vell aparell tocadiscs que tinc, és molt senzill i porta els altaveus incorporats, però a mi m'agrada conservar un grapat de vinils que tinc i per això, encara, conservo l'aparell. Ni que fa un grapat d'anys que no els escoltava.
Aquest matí, mentre ens arreglàvem per sortir a caminar, gaire bé fins a Llavaneres per la vora del mar, he decidit escoltar algun dels senzills que encara conservo, de quan tenia 15 anys.. no és res!.
En Martí, que gaire bé mai es queixa, em mirava per si els records em feien angoixa, però jo estava tranquil.la, he anat fent mentre canviava els discs, li he ensenyat com ho feia i ell ha trobat que era un rollo, canviar tant sovint, és clar, comparat amb un cd...
M'ha dut bons records escoltar aquella música, ara mateix, tant versionada que gaire bé no es reconeix, però els meus son originals, purs com ho eren en aquell moment i sobre tot, igual de romàntics com llavors m'ho varen semblar.
Ha estat un "remember" agradable. Els he tornat a desar, fins la propera.
El passeig de després també, dia gris i fred, però ja sabeu, a mi m'agraden..

Un mes....

I aquí estem, sense poder arrencar "motors", cada dia un pas petit, cada dia un record i sí, encara ploro gaire bé cada dia, i revisc escenes, tant bones com dolentes, les més freqüents son les del hospital, tant presents i doloroses que no em permet que la pressió del pit marxi, l'angoixa i el dolor.
Faig un esforç cada minut, perquè no vull ser una ànima en pena davant d'en Martí que viu 24 hores amb mi i pateix. Però quan he de plorar ho faig, no puc mantenir aquest dolor dins meu, em crema.
Fins ara he sentit parlar, cada cap de setmana, dels morts en accident de trànsit, però quan t'hi trobes tu, entens que la gent hi posi flors, als punts on han mort les seves persones estimades, és terrible que et vinguin amb aquesta notícia, una part de tu marxa sense comiat, per sempre, el dolor és gaire bé inassumible.
Cada cop que algú em diu que la vida segueix.... m'enfado, i molt, cert, segueix i no demano que ningú comparteixi el meu dolor, el meu dol, sols demano que m'ho deixin viure a la meva manera, lenta, cert, però és la meva.
Per sort acaben aquestes festes, que ja mai seran les mateixes per la meva família. I arriben bones noves, una en especial em te una mica més distreta, en Dídac tindrà un germà o germana, tornaré a ser àvia, i em concentro en la bona notícia per poder somriure, els somriures han de tornar, per poder fer salut. També una neboda serà mare per primer cop, vida nova a Can Torres, això ha de fer que miri endavant, ni que sigui a càmera lenta.