Tancar els ulls...

Sovint ho fem, davant de coses boniques, o d'altres que no ho son tant...
Tanquem els ulls quan fem un petó, d'aquells que ens agraden de veritat. Ho fem quan una carícia és plaent, és intensa, sembla que tot s'esgarrifa.
També tanquem els ulls, almenys jo ho faig, quan abracem un nadó, un nen, quan abraço en Dídac no sols tanco els ulls, el sento, l'oloro, m'agrada la intensitat que provoca.
Podem tancar els ulls menjant un bombó, mentre es desfà a la boca i una gota impertinent llisca els llavis...
Tanquem els ulls davant les imatges agressives i violentes, davant els crits, davant el dolor i la pena.
Tanquem els ulls, sovint, davant injustícies que pensem que no podem, ho volem, fer res. La fam, la misèria, aquell captaire que demana...
El que no hem de fer mai, és tancar els ulls als que estimem, és el mínim que podem demanar i fer, si totes les altres "tancades" no les podem evitar.
Jo, mai tancaría els ulls a escrits com aquest. Em sentiria miserable.
Tanquem els ulls, per escoltar i sentir el plaer, però mai per evitar el dolor d'altres.

Els ulls es tanquen

Els ulls es tanquen,
guanya la son
i els fantasmes
van al seu lloc,
no hi ha miracles
al carrer vell
ni hi ha obstacles
al cap del mes.
Els ulls es tanquen,
clou el somrís,
les mosses parlen
de compromís,
els nois sojornen
mancats de llums,
les cases noten
la llar i el fum.
Els ulls es tanquen
i el poble enfila
amples batalles,
engega a dida,
els homes volen
tenir treball,
els amos poden
deixar-ho anar.

Joan Josep Roca Labèrnia

Jefa, amiga i confident...

Carta oberta per tu Àngela, "Chiqui" per tot/es els que tant t'hem estimat.
Recordo com si fos ahir, jo, que tinc mala memòria, el dia que et vaig conèixer al "Valvi", el primer dia que vaig entrar a treballar per vosaltres, una cosa ben inesperada doncs ni sabíeu que fos del ram.
Varem poder estrènyer lligams amb moltes hores de feina, alguns esmorzars, dinars...
Vares estar també amb mi quan vaig canviar els ganivets per els folis, un altre cop quan us vaig venir a demanar feina per els caps de setmana després del primer divorci.
Havíem rigut molt, moltíssim, jo t'explicava darrera el mostrador si lligava o no, em deixaves atendre tots els negres que venien al·legant que jo m'hi entenia i m'agradaven... també rèiem molt amb aquesta broma.
Has estat sempre una dona divertida, malgrat tot, les preocupacions i temes variats, com tenir el fill molt lluny.
La primera vegada que vares anar a dinar a un xinés va ser amb mi, amb por, però vares dinar com una reina.
També aquella vegada que varem anar amb Encarna i Joan a sopar al Brow33 que és on treballa en Carles, el meu Carles, varem sopar molt bé i varem ser la taula més divertida del restaurant.
He passat molt bones estones amb tu, sempre que he pogut, que no ha estat massa vegades, però ens volíem molt, moltíssim. L'any passat em vares convidar a dinar i vaig veure amb tu les fotos del viatge que vares fer a l'Orient a veure el fill i nets que allà i tens, va ser molt emotiu. Ara ho entenc millor, si cal, jo tinc un fill molt lluny, això també ens va unir, encara més.
Quan vaig saber de la teva malaltia vaig confiar, vaig pensar que podia ser possible, però avui has desistit. Ens has deixat i ja et dic que has deixat un gran buit, has estat una gran àvia, els teus nets t'han gaudit molt i tu ho has fet amb ells.
Chiqui, Chuiquitina et deia si et volia fer enfadar, tal com et vaig dir la darrera vegada al hospital, t'estimo amiga, et trobaré a faltar molt.

Temps per tot...

Fins i tot per la pubertat..
Qui teniu, ho bé heu tingut, fills i filles en la pubertat, sabeu i heu viscut com en pot ser de dura de vegades.
Respostes que no "toquen", silencis que et fan patir, l'ordinador, internet i mòbil...
Tot això fa que alguns dies els debats siguin inacabables, esgotadors diria.
Però, sempre hi ha un però, has de saber escoltar, veure sota la capa d'aquest primer pèl de barba i bigoti, una mica més enllà, tampoc ho passen bé, la revolució hormonal els afecta i cal buscar camins alternatius.
He pres la decisió, de tancar la porta de la seva habitació quan el munt de roba em posa nerviosa. De cop un dia apareix al sac de roba bruta ple a vessar.
També respecto les seves trucades, cada cop més sovint, de mosses que el busquen.
No cridar, és també indispensable, millor debatre i acordar, reculls més fruits.
Després, estar 24 hores de 24 junts també pot generar conflicte, s'han de respectar els "tempos" de cada un, això no ens costa, gens.
Llavors, després d'un dia esgotador de feina s'estira al sofà, al teu costat, et fa uns petons, et diu què ha fet i amb qui, que ha quedat diumenge amb la "colleta" i el lloc on han quedat, aquí em treu un somriure doncs queda al mateix lloc on quedava jo amb la meva de colla i d'això en fa... uff ho deixem! Massa anys.
També em deixa veure els seus escrits abans de publicar, demana la meva opinió, però decideix ell i la veritat, va ben encaminat per ser periodista.
Aixó sí, l'hi he de repetir tot una mitjana de tres vegades...
La pubertat pot ser molt dura, ho es, però cal entendre, que amb una mica de paciència i molt d'afecte, pot passar una mica més lleugera, ni que no ens la pot treure ningú.

Teràpia...

Ho tinc tot preparat, els ous, el llevat, l'ametlla, la mandarina cuita, la mantega, la canyella...
Mentre ho vaig batent i mentre la massa creix i espesseix, em vaig calmant. Cada ingredient quan toca, tot amb amor i afecte, no es tracta sols de cuinar, es tracta d'alimentar amb delicadesa, la única manera que conec de cuinar.
Quan el pastís és al forn començo amb les verdures, els tomàquets, els carbassons, la carbassa, els alls, el porro, la ceba... tot ben petit, entretingut, cert, però forma part d'aquesta teràpia personal que segueixo, sobre tot, els dies que estic especialment trista.
Després tallo el pollastre, també ben petit, vaig cuinant els ingredients tal com diu la recepta, la cuina ja fa olor de menta, el cous-cous ja es a punt...
Per fi respiro profundament, tot ha tornat al seu lloc, el meu cor batega acompassat, ja estic tranquil.la, la teràpia ha funcionat.
I tot perquè avui s'ha parat davant meu una moto com la teva, amb aquest soroll tant particular, tant característic que ha fet que em girés, de cop, cercant, encara, el teu somriure, aquella cara de pillo i trapella que tenies quan anaves amb la moto. He començat a plorar suaument, he seguit camí bastant angoixada, per això, sols arribar a casa he començat la meva teràpia de cuina.
El dia 5 fa tres mesos, i encara no recordo que ara som 7, no 8.

Feminisme, sense baixar la guàrdia...

Sovint, massa, he sentit malparlar del feminisme. Sempre m'he definit com a feminista dialogant, hi ho practico.
També, sovint, he escoltat que ja no cal, el feminisme.
I tant que cal, ja ho crec.
També he escoltat persones del meu voltant polític que estan en contra de les quotes. Jo les he defensat des de l'inici, si no s'haguessin posat, no hi hauria tantes dones al capdavant de les llistes, ni que darrerament m'adono que s'ha tornat a baixar la guàrdia, que ningú mira si als congressos i executives aquestes es compleixen. No he protestat, podem dir que he deixat de practicar en política.
Però això no vol dir que no segueixi estan en contra del masclisme imperant i ara, des de que al país d'aquí al costat mana el pp, la cosa ja és una passada.
El ministre, tertulià en altres moments d'un canal d'aquests anti-catalans, diu que la incorporació de les dones al món laboral, ha perjudicat la família....
I una merda senyor!
Ens volen, un altre cop, a casa, cosint, cuinant, tenint fills i obeint el maridet.
Jo treballo, per sort, i faig tota la resta de coses, apart de cuidar del meu fill petit en solitari, no li falta de res, soc mare, avia,i no soc esposa, però em considero una perfecte mestressa de casa, que també m'agrada cuinar i estar per els meus però això no treu que vulgui tenir una vida laboral activa.
De veritat... quins quatre anys més llargs ens esperen...

Ara sí, sense manies...

Massa paciència he tingut, però amb les rates, no s'ha de tenir contemplacions...

I 15!! Desvetllament?

15 anys, molta marxa, diversió, amor..
I jo encara recordo, com si fos avui, els milers de somriures compartits, amb mi i amb els teus germans, germanes, cunyades i nebot. Aquests que ara, encara, tant et protegeixen i em diuen que t'he de deixar fer el 15 complert, per Santes en parlem...
T'has fet gran, em passes un parell de pams gaire bé... però segueixes sent el meu nen.
Per molts anys Martí!.
I recorda, som molt més forts que no ens pensem, tu m'ho has ensenyat....

Pau no espera des de la trinxera
Pau te clar que no vol renunciar.
Pau no es queda resignat al terra
Pau demà tornarà a començar....

Fa dies....

Que no dormo bé.
Fa dies, que preparem un Congrés, va ser divendres i dissabte, i ni hi penso, ni valoro ni sento, sols hi treballo.
Fa dies que no incomodo ningú plorant, a la persones ens incomoda veure sentiments crus i purs a flor de pell.
Fa dies que penso què escriure, però tampoc pateixo per les lletres.
Fa dies que llegeixo poc i dormo més, ni que sigui malament.
Fa dies que se la sentència del judici i tampoc hi penso, total, perquè?.
Fa dies que la cuina és el meu refugi, i que el que cuino, surt molt bé.
Fa dies que no vaig a caminar, això ha repercutit en el meu pes, però ara mateix tampoc és important.
Fa dies que l'aigua em recorda a ell, potser per ser l'element més lliure, per mi, és clar... Potser per això no camino, el mar és el meu referent per fer.ho.
Fa dies que em descobreixo fent el murmuri d'alguna cançó i em sento malament, traeixo sentiments o dol per això?.
Fa dies que em busco, però he perdut l'essència.
Fa dies que trobo fantasmes per els passadissos i ja no m'afecten.
Fa dies que se que em calen unes vacances, penso en Ribes, en Queralbs, en la meva estimada muntanya...
Fa dies que intento ser positiva, ni que aquestes lletres no ho deixin veure.

Els anys, el temps perdut...

A la vida, llarga ja per mi, et fas gran, et calmes, valores i vius algunes situacions que et fan descobrir que d'altres viscudes, no eren, ni de bon tros, tant importants.
Un dia, per una situació imprevista comences a valorar el camí fet, et sinceres, mires... i descobreixes com de grans s'han fet la canalla, amb quina rapidesa has perdut tants instants, tans aniversaris, tants moments... i et sap greu.
Decisions presses fa anys, ara les veus d'una altre manera, no vol dir que seguiries fent el mateix, però potser ho faries d'una altre manera. O no deixaries que passés tant de temps. La vida dona poques oportunitats i no sempre les sabem aprofitar.


Vull intentar recuperar espai, instants, somriures, petons i abraçades, ho intento, però no sempre hi estem, hi estan disposats.
Vull pensar que amb la canalla que puja a la família, que ha estat tant intel·ligent, tot serà més senzill, ara ja podem compartir espais, moments i situacions, queda poder compartir sentiments, ni que no se si serà possible ni si serà senzill.
No decaiguem en l'intent. Hem donat un gran pas...

Júlia...

Júlia…

Avui fas cinc anys, un gran dia per tu, esperes una festa, regals… el que qualsevol criatura desitja, com és normal, sols hi ha una cosa que no et podem donar, però avui no te’n parlarem, tindrem la resta de la nostra vida per fer-ho.

Recordo, com si fos ara, el dia que els vaig acompanyar a recollir els papers a la “Gene”, fins llavors no varen saber que eres una nena i varem mirar la foto, allà, tots enlluernats, emocionats, anàvem a un funeral a Zaragoza i la teva imatge ens va salvar d’aquells durs moments, d’enterrar un cosí molt jove mort de càncer. Poc pensàvem que l’any acabaria molt pitjor.

Recordo, i conservo, els correus que els teus pares ens varen enviar amb les fotos de la vostra primera trobada, et varen anar a buscar després de cinc anys d’espera, llargs, durs, a un país llunyà, com els contes, però amb un premi magnífic, tu.

La primera imatge ens mostra una nova família, amb una nena amb un gran somriure i uns pares i germana amb una cara de cansament increïble, però feliç.

Des de que vares arribar de la Xina has donat molta feina, però també moltes alegries i felicitat. El primer dia que et vaig veure anaves amb el iphone del teu pare fent fotos a tota aquesta gran família que som, després, el teu pare et deia els noms de cada un de nosaltres, tanta gent en un dia... no entenies res de la nostra llengua, però ens vares demanar el nom i un somriure, ho vaig trobar super encantador.

Ara, i espero que per molts anys, ets el gran consol de la teva mare, encara no ho saps ni en pots ser conscient, però ets una alegria per ella. La Sílvia sempre hi es, però la teva innocència i les teves entremaliadures son una font constant de somriures. La teva cara, el dia 5 de gener a la cavalcada, la teva primera, era plena de llum i emoció, mentre, i sense que ho veiessis, d’altres deixàvem córrer les llàgrimes. Quina pena tan gran que el teu pare sols hagi pogut gaudir de tu 10 mesos...

Preguntes per el pare, s’ha intentat trobar una explicació a l’alçada de la teva edat, encara no te’n podem parlar obertament, ho farem, has de saber tota la il·lusió que va posar en tenir aquesta nena, tot l’esforç i amor. Ho farem quan sigui el moment, mica a mica...

Algun dia, també, t'explicaré el Black is Black i per quin motiu és referència en la felicitat que han compartit els teus pares, que ha estat molta.

Ara, el que saps, hi has de recordar, era com t’estimava.

Per molts anys Júlia!

Remember....

Alguns dies, les coses més rutinàries, porten una sorpresa, per petita que sigui, capgira un xic la monotonia.
Ahir, tot netejant la pols, em vaig entretenir, un xic més de lo normal, en un vell aparell tocadiscs que tinc, és molt senzill i porta els altaveus incorporats, però a mi m'agrada conservar un grapat de vinils que tinc i per això, encara, conservo l'aparell. Ni que fa un grapat d'anys que no els escoltava.
Aquest matí, mentre ens arreglàvem per sortir a caminar, gaire bé fins a Llavaneres per la vora del mar, he decidit escoltar algun dels senzills que encara conservo, de quan tenia 15 anys.. no és res!.
En Martí, que gaire bé mai es queixa, em mirava per si els records em feien angoixa, però jo estava tranquil.la, he anat fent mentre canviava els discs, li he ensenyat com ho feia i ell ha trobat que era un rollo, canviar tant sovint, és clar, comparat amb un cd...
M'ha dut bons records escoltar aquella música, ara mateix, tant versionada que gaire bé no es reconeix, però els meus son originals, purs com ho eren en aquell moment i sobre tot, igual de romàntics com llavors m'ho varen semblar.
Ha estat un "remember" agradable. Els he tornat a desar, fins la propera.
El passeig de després també, dia gris i fred, però ja sabeu, a mi m'agraden..

Un mes....

I aquí estem, sense poder arrencar "motors", cada dia un pas petit, cada dia un record i sí, encara ploro gaire bé cada dia, i revisc escenes, tant bones com dolentes, les més freqüents son les del hospital, tant presents i doloroses que no em permet que la pressió del pit marxi, l'angoixa i el dolor.
Faig un esforç cada minut, perquè no vull ser una ànima en pena davant d'en Martí que viu 24 hores amb mi i pateix. Però quan he de plorar ho faig, no puc mantenir aquest dolor dins meu, em crema.
Fins ara he sentit parlar, cada cap de setmana, dels morts en accident de trànsit, però quan t'hi trobes tu, entens que la gent hi posi flors, als punts on han mort les seves persones estimades, és terrible que et vinguin amb aquesta notícia, una part de tu marxa sense comiat, per sempre, el dolor és gaire bé inassumible.
Cada cop que algú em diu que la vida segueix.... m'enfado, i molt, cert, segueix i no demano que ningú comparteixi el meu dolor, el meu dol, sols demano que m'ho deixin viure a la meva manera, lenta, cert, però és la meva.
Per sort acaben aquestes festes, que ja mai seran les mateixes per la meva família. I arriben bones noves, una en especial em te una mica més distreta, en Dídac tindrà un germà o germana, tornaré a ser àvia, i em concentro en la bona notícia per poder somriure, els somriures han de tornar, per poder fer salut. També una neboda serà mare per primer cop, vida nova a Can Torres, això ha de fer que miri endavant, ni que sigui a càmera lenta.

Entre cassoles....

Aquest any hauria volgut tancar els ulls i que de cop, fos dia 9, el que torno de les meves vacances.

Però sabem que no és possible, que s'ha de viure dia a dia, en tinguem ganes, o no...
Per tant, vaig haver de pensar un menú per el dia de Nadal, dia que sempre venen els nens i parelles a dinar, i en Dídac, és clar.
Em va costar molt decidir el menú, però vaig poder veure que mentre consultava receptes, tant virtuals com dels molts llibres de cuina que he anar recollint amb els anys, el meu cap rebaixava el ritme, les pulsacions es calmaven un xic i m'implicava mentre anava vestint el mateix.
A l'hora de cuinar em va passar el mateix, mentre cuino, no rumio tant i si tinc en Martí al costat, engrescat i fent la "carta" del menú de "Ca la Joana", les hores volaven més. Sempre m'ha agradat cuinar, en aquest cas ha estat una teràpia.



Crec que el dinar va ser bo, la companyia em va ajudar molt, i el fet de saber que el proper any serem un/a més, em te molt més animada.
El dinar de Sant Esteve de la família, uns 40, va ser salvat, també, per els menuts i menudes de la casa, varem aguantar el tipus, gaire bé, fins el final.
Aquí un lleuger apunt del què vaig cuinar. Ara em queda el sopar de fi d'any, i encara no m'hi he posat, ni que avui començo a preparar això....

Escrit del meu germà Mingo per el nostre germà Jaume.

(El Meu germà em demana si puc posar aquí el seu escrit, els seus sentiments, i tant que ho vull!)

De cop i volta a la vida, sentir una trucada en un moment inesperat, perquè algú tingui pressa ens pot trencar el cor a moltes persones.

Un germà que deixa enrere la dona, fills, mare, germans i tota la família, una trucada que per molt que corris ja és massa tard, el cor t'ho diu i els ulls plorosos, una trucada que entra dintre de l'ànima, però què és l'ànima en realitat?.

És veure l'Amparo agafada a les seves filles dient-se per què havia de passar això quan estaven en el millor moment de la seva vida.

Veure els meus germans i la mama abraçats dient que no pot ser, que no s'ho creuen....

El moment de l’església veure els fills, germans i nebots tots plorant desconsoladament, i la meva dona dient-me que hem de seguir endavant, que ell ho voldria així.

Per això l'ànima no és el que tenim dintre cada persona sinó el tros de cada una de les persones a les quals estimem.

T'estimem Jaume sempre estaràs amb nosaltres.

MINGO TORRES

Indiferent...

Doncs si.
He guanyat una mica de calma interior, ara em noto absent, lluny, trenco aquesta absència davant alguna trucada o correu, però sobre tot, davant les abraçades que rebo. A mida que s'acosta Nadal, m'engresco pensant menús, els nens i nenes venen a dinar, encara que aquest any per primera vegada no venen tots....
Estic indiferent a tantes coses que sempre m'han encès la sang.... ara no els hi dono cap importància, per injustes que les trobi, no se si el temps portarà de nou la Joana reivindicativa, ara mateix ho dubto.
He restat indiferent a la decisió del PSC de no formar grup propi al Congrés de diputats, en un altre moment m'hauria enfadat de valent, ara mateix, passo.
Anuncien una pujada immoral del transport públic, el bitllet senzill un 38%. Mentre, els sous congelats o rebaixats. I qui ha muntat un escàndol?, ningú. A la fi els varen votar. Tampoc m'indigno, se que el pitjor està per venir.
Ha pres possessió un nou president del govern, tisora i mata, tampoc hi penso.
M'observo des de fora, veig que he canviat, no hi vull pensar. He de fer un esforç per els fills, per el net i les joves, perquè dins tota aquesta pena una llumeta s'encén i m'acarona.
Torno i agafo el llibre de cuina, mentre llegeixo i valoro menús del dinar no penso en altres coses. He aprés a deixar el cap en blanc, aquesta no puc ser jo.
Em plantejo deixar d'escriure, gaire bé tot em surt trist, però un cop ho penso bé m'adono que lo més important és treure, ni que sigui trist.
Resto indiferent i ara mateix, ja m'està bé.
En Martí prepara aquesta nadala, jo ni tan sols hi havia pensat, li agraeixo, tant pendent...

No ha estat senzill....

Mirar d'escriure sense que les llàgrimes em tapin la visió, mirar d'escriure des de la distància, quan encara ets tant present i a la vegada, tant absent...
Em costa molt saber que per Sant Esteve no hi seràs, voltant la gran taula i preguntant si ens ha agradat el dinar. M'ha costat molt acceptar que aquest dinar es faci, bo i saben que tu voldries que fos així, però he acceptat l'opinió de la majoria i serem allà, puntuals, intentant no malbaratar un dia que als nostres fills tant agrada.
Una trobada de "Can Torres" que no serà pas complerta, faltes tu Jaume.
Ha estat tot tan dolorós, ràpid i terrible, angoixant i jo, que ja soc gran, he posat un xic de distància a tot per poder valorar actuacions, la de la mama i els teus germans no cal, immillorable. Els cunyats i cunyades, tots i totes, allà, presents i animant i plorant i acompanyant totes les hores, totes.
Els teus nebots i nebodes.... què gran que son, grans com a persones, del més petit al més gran, quina gran família.
La teva dona... sabíem com era d'estupenda, sols ho ha remarcat, un cop més, com t'estima... La vostres filles, segur, guarden un magnífic record teu. Què gran la Sílvia, enorme de cor i presència, no ens ha deixat un minut.
Els castellers varen ser la gota a un funeral ple de gom a gom, amb moltes llàgrimes, cert, però amb una unió perfecte, indestructible.
Has deixat una marca inesborrable entre nosaltres i no pateixis, cuidarem de la teva família.
Hauria de donar les gràcies, per tantes coses, a la gent que va venir, la que va trucar, la que m'ha escrit, la que ara, encara m'abraça....
(No vaig poder evitar, ho he sabut després, que algunes rates vinguessin a embrutar l'ambient, per sort es varen amagar com el que son, rates de claveguera).

I després de la mort, el silènci....

Estimat germà Jaume,

No és senzill, avui, parlar de tu, tenint el pit ple d’emocions, de tristesa, de sentiments... i ja, des del primer moment t’enyorem moltíssim. Pensar en tu ens fa dibuixar un somriure fins i tot dins d’aquesta immensa tristesa, sempre tant actiu, tant animós, tant divertit, sempre disposat a donar una mà... En els pitjors moments sempre eres al nostre costat i mai tenies un ‘no’ per ningú. Amb una paciència infinita organitzaves el dinar de Nadal, per una gran família com la nostra no era gens senzill però sempre te’n sorties. La teva passió per les noves tecnologies, avui, t’haurien emocionat, si haguessis vist els escrits dels teus nebots i nebodes, pensant en tu, al Facebook...

Tots els teus germans i germanes recordem, amb un lleuger somriure i alguna foto en sèpia, quan eres jove, els teus pantalons acampanats, la teva melena, les teves ganes de festa i de viure. Sempre decidit, sempre actiu, emprenedor i molt treballador.

Els anys han passat, per tots: has estat pare, has estat avi, has gaudit dels menuts i tots els teus nebots i nebodes recordaran amb afecte els molts instants que els vas fer riure, gaudies de les trobades familiars, molt.

Els darrers anys vas trobar la companya perfecte, l’Amparo. Vas veure realitzat el somni de tenir una filla, la Júlia. Has estat un bon fill, un bon pare, un bon germà i una bona persona, i nosaltres, els teus germans i germanes hem tingut la sort que formessis part de la nostra vida i així et recordarem.

T’estimem, Jaume. Ara i sempre.

¡Viva España!

Sembla ser que per dirigir el psoe has d'estar capacitat per dir això en acabar el congrés, apart de ser un home és clar que al pijales aquest d'en Bono la resta, és a dir, treure el partit del sot on està ficat i tornar a generar il·lusió, doncs li importa un rave.
He comentat d'altres vegades que no se què hi fa al psoe, aquest és més del pp que cap altre cosa i en tant tingui cadira, doncs aquí estarà.
I diu que no vol que la Chacón mani perquè el PSC és un altre partit. I dic jo, si ho som perquè no fem JA!! el nostre grup parlamentari?. Oooohhh, misteri, sols un dels candidats que és postulen a manar al PSC ha tret aquest tema, dubto que guany i si ho fa, no serà el moment, ja sabeu, mai és el moment.
És evident que molts dels nostres líders no tenen ni idea de què pensen, pensem, les bases i tampoc els interessa, la cadira lo primer.
En Bono te afany de protagonisme i com d'altres, Blanco, Guerra, etc... volen seguir dient les seves antiquades opinions, renovar els fa urticària, aquesta paraula ben lluny. És evident que en Bono no està capacitat per ser líder, no te gens de sensibilitat.
El PSC te ara una oportunitat d'or per fer una renovació a fons, començar de nou, però no se jo si anem per el bon camí. Segueixo veient les mateixes cares...

Un dia més?...

Per mi no.
Hi ha qui m'ha discutit si val la pena dedicar un dia a l'any a certes coses. Siguin malalties, dona treballadora o maltractaments.
Jo segueixo pensant que sí, ni que ho han de ser tot l'any, recordar un dia en concret que seguim aquí, lluitant, sense decaure per defensar qualsevol cosa, vol dir que seguim vius i amb ganes.
Mantenir les ganes costa molt i més quan veus que no s'ha acabat l'any i ja van 61 dones mortes per les seves "estimades" parelles. I no decau. Potser quan acabi el dia aquest número ja no val.
Malgrat tanta dedicació i campanyes. Però segueixo pensant que qualsevol iniciativa és bona, que no cal tenir un càrrec per dir prou, ho hem de fer junts, tots i totes.
Aïllar i condemnar els maltractadors és vital.
I tu, ho fas? o encara creus que és un tema de família?.

Sublime l'instant....

No és cap secret, des de fa més de 4 anys, que em veig obligada a visitar els jutjats de Mataró.
No per cap problema meu, si no, per d'altres avorrits i carregats de duros i manies.
Ahir em va tocar un dels moments més durs de la meva vida, dur de patir de veres.
Però com diu la cançó, "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida hay diós!".
Sublime l'instant en que vaig veure entrar un alt càrrec d'aquesta ciutat, (bueno ho va ser, ara ja no), que deu estar certament avorrit, i que va venir a fer-me pagar les vegades que he votat en contra seva en assemblees i temes vàris.
És aquell famós que un dia entre confidències em va dir... si mai pujo a torres d'ivòri m'ho dius, no canviaré.
Juas juas juas!. (perdoneu que sugui un xic ordinària).
Visc sota una pressió terrible i la seva presència, era, un cop més, una amenaça, tant velada com vulgueu. Les coses estàn canviant, un aire nou ha entrat i aquesta ha estat una campanya agradble, hem rigut i treballat molt, però encara queda feina.
Aquest empecinament de barrejar política amb pensions d'aliments demostra lo malament que estàn algunes persones.
Jo vaig quedar sorpressa, no ho penso negar, però de fet em va agradar, i molt, que les cartes quedessin damunt la taula, clares, sense poder dir mai més... aquesta no m'ha saludat.
I no ho tornaré a fer pas!.

Ser mare, i poder amb tot....

Algunes setmanes son especialment difícils, sembla que els problemes creixen, que una no arriba a tot arreu.
I no parlo ja de feina, esgotadora, cert, i encara queda demà, el dia més llarg.
Puc presumir, ho sento, d'això sí ho faig, d'estar pendent dels meus fills i filla, no de manera presencial, que he tingut sogre i se què és, però n'estic pendent i quan em demanen allà que vaig.
Aquesta setmana, deia, el net malalt, com tants infants, no el puc cuidar per els horaris meus, te això ser una àvia jove.
D'altres fills disgustats per temes seus, intento arribar a tot, és clar, però poso en pràctica allò d'escoltar, que no gaire gent fa servir. Que t'escoltin sempre ajuda, escoltar també. Abraçar, enorme vitamina.
Soc de donar pocs consells, la meva vida demostra que algunes de les decisions que vaig prendre fa anys no varen estar gens encertades, per voler ser bona he acabat sent ximple.
Deia, que ha estat una setmana complicada, però malgrat tot, crec que les coses van prenent forma, qui més i qui menys va millorant els ànims, les situacions.
Ahir va tocar vespre de confidències i sopar xinés, va estar bé, n'estic ben orgullosa de com confien en mi, del tot.
Aquest paper, el de mare, crec que m'ha sortit prou bé.
I tal com els dic, la primavera sempre torna, per negre que ara ho veiem.

Diumenge...

Despertador, mandra, una estoneta més, que avui pots...
Café amb llet, correu i premsa, sense cap pressa.
Llevar en Martí, petons i abraçades, ell fa l'esmorzar, que per més que ho intenti val bastant més que un miserable €.
Després d'una reconfortant dutxa, esmorzar tot xerrant, avui volem parlar amb Adelaida, d'on arriben aquests vídeos magnífics de postes de sol impressionants, fer un xic de jardineria i descansar...
Després de treure l'Elmer, Skype, llarg, avui no hi ha pressa, en una setmana passen moltes coses i ell vol parlar amb el seu germà gran.
Cuinem, fem bromes, organitzem una mica els menús de la setmana, la darrera de campanya i sempre una mica desorganitzada. Vinc, o no, a dinar i cal estar organitzats.
Preparem pollastre al forn amb patates, puré de carbassó, bacallà també al forn amb ceba i fem paella per dinar. Fins dimarts ja ho tenim arreglat que al vespre qualsevol cosa ens va bé.
Després una estona de "free time", així ho denomina ell, i després una peli, junts, cada un al seu sofà. Les crispetes les posa ell.
Després soparet, una estona la tele, i a dormir.
És diumenge, hem compartit tant.... però per més esforç que hi poso, 6€ no alimenten un noi de 14 anys. Les misèries humanes poden ser infinites.
El dia 21 s'apropa, i estic preparada, les misèries les apliquen d'altres. I no parlo de perdre eleccions, que jo encara confio remuntar, parlo d'exhibicions impròpies, les que el dia 21 s'han de resoldre, o no, que tinc clar que la "vendetta" durarà molts anys. I aquí estic, defensat els drets del meu fill petit, com sempre.
És diumenge, ha plogut, he gaudit i soc feliç. El sol sortirà, també aquí, malgrat tot.

Pensar en vermell...

Estem en campanya, crec que no cal recordar-ho.

Reconec no haver vist el debat, no llegir intervencions, gaire bé ni les notícies si no és que em "toca" de prop per feina.

Però em resulta del tot incomprensible anar del vermell al blau.

Voto vermell, penso tornar a fer-ho, perquè jo hi penso en vermell, en la justícia social, en la igualtat, en l'amor sense distinció de sexe, en la solidaritat, en donar la mà a qui més ho necessita, com a dona treballadora, com a mare, penso en vermell perquè aquestes condicions, són les que defenso.

Cert, no cal dir-ho, no tots/es els que són a prop del vermell ho són. Però jo defenso unes idees i aquestes si ho són i mai, però mai!, podria agafar el blau com a color propi, com a norma de vida.

El blau mai defensarà el treballador, ho farà amb l'empresari, amb els poderosos, són dels seus i les ajudes socials, en educació, en sanitat.... de fet ja ho estem patint no?

Algunes persones estan indignades amb el lema: Lluita pel que vols... jo ho faig, de fa molts anys, i el que no puc, no podem, permetre, és anar cap enrere, perdre el que ha costat tants anys aconseguir.

Penso i sóc vermella, de sempre, per sempre.

(la imatge d'aquí)

Ja et val!!

He conegut un munt d'excuses per no complir com cal. Per no pagar un soparet, un aperitiu mirant el mar o senzillament, un bocata al Cokki!.
Però és clar, tu sempre has tingut més imaginació, no poses excuses com per exemple que tens feina, que has quedat amb algú, que no tens diners...
Noooooooooooooo, tu vas i em dius que estàs fora... val, el teu company de pis ho confirma, però noi... marxar a Adelaida per no pagar!! Ja et val Daniel.... :)
Encara que siguis a 17.000km, i que per primer cop no et pugui fer dos petons el dia del teu aniversari, hi penso, i guardo la convidada com a pendent, per tant, apunta a la teva agenda, juny del 2012, pagar a la mama, el cumple, el sant i el dinar de Nadal!!.
Per molts anys fill estimat, estic molt feliç que hagis pogut gaudir, i ho segueixis fent, d'aquesta enorme experiència, viure a Austràlia, el teu somni. I gràcies per tantes imatges, totes, tant magnífiques. A més, et prova.
30 anys... i com no... sembla ahir....

Estrena morena!

Te 18 anys, ciutat mig desconeguda, cap experiència, molta por, molt valenta, decidida, amb moltes ganes i molt buscat. Com tots els que te...

Molta gent preocupada, les mares més que res, sols han passat 11 mesos del casament quan va arribar, però demostra que pot, tota sola, gaudir i cuidar, ser jove no és un impediment, tota la vida ha estat més madura del que correspon a la seva edat.
I s'en surt, i aquest menut que la manté sempre en vil la fa mare, el primer, sempre tant especial, aquest que ara, l'abraça quan decau i que l'ha fet àvia.

Mirar enrere i pensar... sí, vaig ser molt valenta, no va ser fàcil, però tampoc em va anar malament.
32 anys fa avui que vaig ser mare per primera vegada, i ara, encara, m'emociona recordar.ho.
Per molts anys Carles. T'estimo.

Micro conte.....

Havia previst aquesta trobada com aquell que espera lo més especial del món.
En arribar a casa va disposar l'ambient, tant important en les primeres trobades, tan essencial, tant especial i molt més quan saps que serà primera i darrera...
Hi havia espelmes d'olor de vainilla per tot arreu, de l'entrada del pis al dormitori, passant per el bany i la sala.
El cava era a la nevera, les copes fredes, els llençols nets i perfumats amb barretes de canyella que ja havia retirat....
El pis era en penombres, sols il·luminat per les espelmes, el dormitori, amb les cortines onejant per una lleugera brisa, mig obertes, deixaven entrar el llum mig ataronjat del fanal.
Llavors va preparar el seu cos, amb molta cura, bany, cremes, i dues gotes del seu perfum en llocs estratègics, no massa, en la intimitat cal gaudir també de les olors corporals.
Aquella trobada, que seria primera i darrera, ho tenien clar els dos, havia de ser especial. Aquella tensió, molt sensual i sexual, no la volien deixar a mitges, s'havia de descobrir què amagava i avui era el dia.
Música a l'ambient, sap que ell també gaudeix de la sensualitat de les bachates...
Truc al timbre, una lleugera bata per cobrir el cos nu, un somriure, un petó als llavis i tancar la ment, avui toca gaudir i no pensar en lo jove que és, lo fort que està, tancar els ulls...

Fredor...

Avui, tot esmorzant amb en Martí, a les notícies parlaven del cas de la noia Marta del Castillo, com ja sabeu va morir assassinada.
Em pregunta si mai la trobaran.
Jo li responc que no puc entendre, no puc, com gent tant jove poden tenir aquesta sang freda, mentir amb aquest descar sota la pressió d'un tribunal.
Quin tipus de jovent està gestant aquesta societat?.
Que adults menteixin, inventin i aguantin, s'entén, que no respecte.
Però estem parlant de menors, menors que violen, maten i amaguen i en cap moment, ni un!, defalleixen, s'esfondren ni ploren.
Ni que fos per el patiment dels pares, que mai podran descansar donat que no han acomiadat com cal la filla, ni davant dels plors i desesper dels mateixos, no diuen on és la morta.
Un altre paper és el que juguen les televisions, en alguns casos una vergonya.
M'he callat dir a en Martí que si jo fos la mare.... no se si em conformaria amb aquesta paròdia de judici, no ho se....

De nou....

El GRA al cul.

Estic acollonida....

Al mes de juliol vaig escriure això:
De com flipar sense provar gota de res!
Ara, un cop he llegit que han multat una periodista mataronina i el seu manso per "supuestamente" haver insultat un mosso, doncs ja pateixo!.
Ja veig qualsevol dia d'aquests un sobre a la meva bústia provinent dels nostre "estimat" ajuntament amb una multa per el meu escrit i és clar, ja sabeu com en soc de subversiva jo!
Deu resultar que la paraula del mosso val més?, no va dir l'ajuntament, preguntat per un partit de l'oposició que no es pensava posicionar?.
Molts i moltes mataronins i mataronines ens varem sentir del tot envaïts per els mossos, en plan "machomen", passamuntanyes i postures del tot innecessàries davant de canalla i famílies que volien gaudir de les Santes. La seva actuació va ser, sense cap dubte, del tot desproporcionada.
Aquest món cada dia és més boig. A partir d'ara ni els podrem mirar. Aquests d'en Puig i de CiU, de "mal en peor". Aquí a callar, pagar i punt!
Una vergonya.
(si arriba la multa faig una col.lecta val?.

Habitacions tancades....

Agafo el llibre, Habitacions tancades, em te enganxada, cada vespre, de dia tinc poc temps, l'agafo, i recordo el darrer llegit la nit abans, i avanço, i em dol pensar que s'acabarà, enganxada a la família protagonista, a les ombres, a la pols, a les nines velles, als quadres penjats, a les habitacions sorpresa, al servei de la casa, al redactat....
Però avui tinc el cap molt ple, aviat veig que no puc "entrar al llibre", tinc massa informació, massa notícies recents, no se per quin motiu la gent pensa que em pugui interessar per segons quins temes...
Tinc, com sempre, l'habitació ben ventilada, penombra i silenci.
Poso el llibre, obert, sobre la meva cara, tanco els ulls, respiro en profunditat, rememoro el dia, les hores, arribo fins dissabte, les rialles que vaig gaudir amb en Dídac, la llarga, llarguisima caminada per un nen que encara no te tres anys, anar a buscar en Martí a l'esplai, fins la Plaça Granollers, des de l'Avinguda d'Amèrica, i tornar!, les fulles seques als peus, tots dos escampant fulles i rient...
I aquí sí, trec el llibre de la meva cara i enfilo la novel·la de nou, ara ja concentrada i amb un somriure als llavis. No m'adono i em toca gaire bé la 1 de la nit llegint.
Si teniu ocasió llegiu el llibre, s'ho val.
S'ha de saber buscar la calma, i res millor que el somriure d'un trapella espavilat.

Costa de creure.

Però és del tot cert.
Tinc una coneguda que està, com tantes persones, passant un moment molt dolent econòmicament.
Fa 7 anys varen comprar amb el seu marit un pis, després de estalviar anys, de dubtar, es varen decidir. El banc amb el que varen fer la hipoteca els hi va valorar el que compraven en 340.000€.
Ells en varen demanar 270.000 i han anat pagant sense fallar mai.
Ara, ella ha quedat a l'atur. Els ofeguen bastant els 900 i pico d'euros que paguen, per tant, varen anar al banc, de nou i varen demanar una nova valoració per mirar de vendre el mateix.
Quan va venir el taxador varen estar contents, era el mateix que els havia valorat el pis en la seva compra.
La sorpresa va venir quan els va dir que ara, el mateix pis, amb la cuina nova i finestres noves, que no és poc, valia 230.000€.
La seva cara, un mapa, i l'argumentació del taxador molt pitjor: Ara, ha caigut la bombolla i els pisos es valoren al preu més real.
I dic jo, els bancs mentien en el preu dels habitatges?. Qui va crear aquesta bombolla si no ells?. I ara, a sobre es queden el pis, segons ells per molt menys valor que el vares comprar i quedes deutor per tota la teva vida!
Estem ja insensibilitzats? o bé tota aquesta gent que es mou aconseguira que la famosa "dación de pago" tiri endavant?.
Els mateixos que ara son rescatats posen el peu al coll als que varen enganyar en el seu moment.

Això em sona....

Núvol...

De vegades perdem el món de vista, tants malparits per el món poden amb qualsevol, fins i tot amb la Joana, ella, sempre tant forta.

Però la negror dura poc.
Una jove que demana de fer un cafè, una conversa tranquil·la, una rialla sincera.
Una família que et visita el diumenge a la tarda, sense avisar, més conversa, petons, un menut que ho enreda tot, i ens treu un somriure. Una jove i un fill també preocupats, però també disposats.
Una filla que et necessita, i estàs present, i cuines, i fas endreça amb tot l'efecte del món. Un viatge a Barcelona, també imprevist, unes llaminadures, un reagrupament familiar inesperat, bon ambient, tendresa.
Un menut que ja fa temps em va passar un pam, o més, que m'abraça i em demana que no em preocupi, que els tinc a ells, ens tenim, que passarem com sigui amb el que sigui, almenys ens tenim els uns als altres, no tothom ho pot dir ni gaudir.



Un fill a 17.000km que em fa un Skype i m'anima, i m'envia postals, i cartes que em fan plorar, d'emoció. Fotos des de Adelaida, boniques, romàntiques. Com la que teniu a dalt.
Si en soc d'afortunada!, prou per no deixar que un cabró em segueixi amargant la vida.
El núvol és fora i jo, envoltada d'afecte i forta, de nou.
Espero impacient el juny per poder fer una bona celebració, amb tots i totes, ja en tinc ganes.


La foto no és bona, ho se, però per mi és la millor i més bonica.

Col.lapse.

Stress, obsessions, plans de futur i contradiccions.

El teu cap fa massa voltes abans de poder dormir,
Una vida més senzilla, només vols estar tranquil.
Busques gent sota les pedres en qui poder confiar,
És difícil de trobar-ne i potser no en trobes cap.

Divideixes el teu temps, separant la realitat,
Tens formigues dins del cap, que no paren de pencar,
Busques temps dins de l’agenda, busques lloc on no n’hi ha,
És difícil dir que no, a mi sempre m’ha costat.

Has de trobar un lloc on protegir-te
Has de trobar temps per tu...

I somies un futur on tot es veu tant bell i clar,
Hi existeix la vida plena, prats bucòlics i ideals,
Però et lleves al matí amb tres mil coses a fer,
I aquest somni se n’ha anat, i de nou la realitat.

Has de trobar un lloc on protegir-te,
Has de trobar temps.

Ser bona persona és:
No saber dir que no,
Sentir la lleialtat,
El pes d’estar obligat,
Saber que has de complir
Amb la paraula donada.

Ser bona persona és:
Responsabilitat,
Siusplau no arribis tard,
Siusplau no em deixes tu
Penjat de nou!

I et ve la mala llet
I no la pots evitar
I et ve la mala llet
I no la vols amagar
Et ve la mala llet
I no la vols evitar.

Sanjosex

Estic cansada, porto dos dies que somio ganivets i extraccions d'ulls, no vull pensar el seu significat. Ni tot hom és bona persona ni tot hom està capacitat mentalment per complir el signat. I jo que m'he agafat dos dies per descansar. Vaig a cuinar una estona, això gaire bé sempre funciona....

Del amor... i de l'edat per estimar...

Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interessa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.

Sr. Mas, vostè menteix.

I falta a la cruel realitat.
Des de que varen arribar al Govern, tot han estat retallades, i de les pitjors, educació i Sanitat i sap per quin motiu?, doncs perquè els "seus" poden pagar escoles i metges, clíniques de luxe i el que faci falta, per tant, els importa un pepino si els "de baix" ho passem malament, a vostès no els afecta.
Ara, amb la sanitat és una autèntica vergonya.
Com poden publicar aquestes llistes i dades que saben que son mentira?, sap, quan la meva mare és va operar de cataractes, va esperar uns 4 mesos, ara, tinc un amic que ja en porta 9, 9!!! de mesos i no li donen esperances que sigui aviat la intervenció. mentre, cada dia i veu menys i està més desanimat, per tant, els fills l'han d'ajudar a pagar l'intervenció. Vostré creu que això és digne?.
Per un altre costat, jo porto anys esperant una intervenció, 4 a can Ruti, ara, em varen derivar a la meva zona i n'hauré d'esperar un pro-mig de 4 anys més. I diu vosté que no és cert el que diuen els metges?, ja ho crec que és ben cert!.
Passi vostè una tarda, si els seu tupè i estupideses varies li permeten, a qualsevol sala d'espera d'un hospital, públic eehh, no si val una clínica de pagament, passi allà la tarda, parli amb la gent que s'hi visita i veurà si n'ha dit de mentires en aquest informe que han presentat.
Li dic que menteix donat que és el seu govern, per tant la seva responsabilitat.
I ja sabem, lo pitjor està per venir, per els treballadors i treballadores, és clar. Perquè volen que els metges es rebaixin el sou, però i vostès?, ho pensen fer?.
Amb el tema d'ajut social, ja varen fer una demostracio amb el Pirmi, i aixì anem.

20 anys....

Que una dona de 30 anys acabats de fer va arribar al cinquè pis de la Casa del Poble per fer tasques d'administració. Ben convençuda que seria per poc temps, canviar un mostrador de carnisseria i xarcuteria per una freda taula de despatx no ho veia pas viable.
Però varen passar les setmanes, i va mantenir les dues feines una temporada, fins que ja va veure que li agradava, que s'entenia amb la gent, que en coneixia de nova i coincidia amb altra de feia temps.
A la fi, a la vida, gaire bé tot, consisteix en vendre i a ella, això, se li donava molt bé.
I els anys varen passar, ràpids, com acostumen a fer-ho, amb alegries i disgustos, la mort de companys i companyes amb qui fas camí és molt trista, gent que traspasses el mostradors, taula d'oficina i comparteixes amistats, i molta vida.
Han passat tantes coses que em caldrien un munt de pàgines per fer un resum, algunes d'aquestes coses les he escrit aquí i els que em seguiu fa temps les heu llegit. Hem quedaré amb lo bo, que no ha estat poc. Si alguna cosa trobo a faltar, i molt, son les vistes que tenia abans...


M'agrada la meva feina, gaudeixo encara amb ella, i avui, fa 20 anys, que treballo al PSC.
Malgrat tot, crec que va ser una bona decisió.
Això, ara, ja no s'estila....