De com "flipar" sense provar gota de res!!

En Martí i jo compartim un munt de coses, tenim les nostres tradicions, de família monoparental, ell i jo, jo i ell.
Una d'aquestes tradicions és anar a veure els gegants, nans, mumerota, l'àguila, etc... sortir del carrer Pujol i enfilar la Riera el dia 27 de juliol, sota un sol de justícia i un cop passat, anar a fer un gelat.
Avui hem quedat tant parats, indignats, emprenyats, que el mal gust de boca ens ha fet modificar gaire bé tot.
En arribar a l'ajuntament, la porta i l'espai que es deixa lliure per passar les figures era ple de mossos d'esquadra amb armilles anti bales i passamuntanyes que els hi cobrien el rostre. Davant seu, l'enemic eren criatures, super petites, pares i mares amb cara de por, espant diria. Ells, en posició xulesca i amenaçadora, amb unes mirades que feien esgarrifar.
Un bon grup de pares i mares ha optat per tirar avall i veure les figures més lluny que no la tancada habitual.
Com és pot actuar així?, com poden convertir un acte festiu i popular en un acte repressiu que ningú entenia?.
Quan han arribat les autoritats hem comprés part dels motius, en "Puig" s'havia dut els que he escoltat anomenar per allà: "gossos de quadra", la comitiva semblava una desfilada del País Basc en els seus pitjors moments, envoltats de policies i "segurates", en Mora, el nostre flamant nou alcalde duia al seu costat l'insigne conseller.
De qui ha estat la magnífica idea de convidat aquest tipus?, no ha estat una provocació?, quan ens ha costat als i les contribuents aquest acte de xuleria i prepotència?. Potser no ho hem pagat entre tots i totes?.
Al darrera de tot, un grupet d'indignats amb uns petits cartell protestaven per la seva presència. Aquests eren el perill?.
Quina vergonya!! La foto no ha pogut ser millor, el mosso miraba en Martí amb ulls amenaçadors.
Al Facebook he llegit aquest apunt que ho deixa ben clar.

No m'ho demaneu....

Que entengui que un/a jutge desnoni una dona amb dos fills de casa seva, quan un d'ell te una discapacitat del 77%, que aquesta família acabi al carrer per un deute de la seva ex parella i que el Món segueixi rodant.
No em demaneu que entengui que quan els veïns i veïnes, ara, que tant costa que et diguin bon dia a la teva escala, deia... quan aquests van de manera pacífica a bloquejar la porta per evitar el desnonament, els antidisturbis reparteixin a "diestro i siniestro", sense mirar edats ni condicions, hòstia va, hòstia ve.
No em demaneu que entengui que els bancs i caixes diguin que amb l'entrega del pis no queda satisfet el deute, ells, que varen ser els que el varen valorar en concedir la hipoteca, ara no el volen. Ells que no renúncien a pujar la seva ja voluminosa nòmina per millorar una situació de la que com a mínim en son còmplices.
No em demaneu que entengui un Parlament i un Congrés incapaços de tallar amb aquests abusos, amb aquesta disbauja, amb aquest deliri...
No em demaneu que entengui que els mossos surtin al carrer per el mateix, enlloc d'agafar, i tancar, carteristes, és més senzill llançar els llops contra els veïns i veïnes.
Estic indignada, estic emprenyada, decebuda, amb els meus, amb els altres, amb tots i totes els que mai es podran posar en la pell de les famílies que van al carrer i mengen de la caritat, viure entre cartrons en un anomenat país del ¿primer Món?.

Ahir va ser un GRAN dia......

Sovint, més del que m'agradaria, he comentat que certes "persones", per ser educada, em tenen al seu punt de mira.
Qualsevol àmbit de la meva feina és revisat amb lupa i sempre has d'estar pendent de si parles, les parets escolten. Pendent de donar explicacions a companys disgustats per coses que tu has fet, i ell pensa que no, llavors li has d'explicar i ell s'enfada, però no amb mi.
Fa uns dies vaig escriure sobre les mentides, sobre les manies persecutòries, malgrat que he marxat, per la meva pau interior i personal, allà segueixen els mateixos amb les mateixes obsessions.
Ahir, gràcies a una amiga i companya es va destapar la veritat, les seves mentides, mantingudes sense cap prova en reunions públiques, ahir, la seva incompetència va quedar demostrada, evident i clara.
Això sí, no varen tenir ni la valentia ni la decència de demanar disculpes.
Ahir va ser un gran dia, molt gran. I sabeu què és el que més em va agradar?, que mentre eren informats un per un, varen desfilar endins sense badar boca.
Avui plego de vacances, satisfeta, ni que no al cent per cent, ara, jo soc fora, però li fan la guerra i les seves injustes "justícies" a una altre persona.
Per sort vaig acabar el vespre amb un "segrest" per part de les "meves nenes" i un sopar deliciós a la Rambla de Mataró.
A la foto el Foié grillé amb virutes de mango i torrija de pistatxos que vaig sopar.

És estiu.....

Sec a una terrassa, espero una benvolguda amiga. Fa dies que no ens veiem i tenim moltes coses per parlar.

El cambrer em demana què vull, la meva tònica habitual, sense gel i amb molta llimona.
Mentre espero miro la gent del voltant, la terrassa és gran, molta gent fuma, cosa que em fa arrufar el nas, però per sort ningú del meu costat ho fa, de moment.
Torna el cambrer, mentre em serveix veig que te uns bíceps estupends, d'aquells que tocaria... quan es gira li miro el cul... noi és un bombó aquest cambrer, dissimulo, no sigui que ho noti.
La meva amiga, com sempre, arriba tard.
A la taula del costat seuen dos nois, mitjana edat, un em fa un brindis amb la seva cervesa i em pica l'ullet. Miro a un costat i l'altre, però ell repeteix, va per tu morena!.
Ja em teniu vermella com un perdigot i maleint la meva amiga per el retard. Li dedico un breu somriure, no massa que no es confií, i miro cap un altre costat.
Ell cerca la meva mirada, ho intueixo, però jo no el miro. Em mira el "canalillo", això si ho tinc clar.
Arriba la meva amiga, petons, somriures i un cop servida la seva beguda el noi, senyor, que s'aixeca i pregunta si ens poden convidar, ell i l'amic, apart de seure amb nosaltres.
La meva amiga em passa el "mort", diu alt i clar, jo estic casada!, jo somric, després ric obertament, li dic que jo no estic casada però serà un altre dia. Pobre, marxa decebut, tampoc deu ser senzill per ells. Abans em diu que li agraden els meus ulls...
Nosaltres seguim a lo nostre posar-nos al dia. Tinc ganes de vacances.
I és que a l'estiu, tota cuca viu. O era tota cuca lliga?.

Massa connectats?....

Més d'un/a dels que em llegiu haureu pensat alguna vegada en si depenem massa d'estar, o no, connectats, que si xarxes socials, que si correu, que si el bloc, que si.....
Un altre tema son els nostres fills, no és senzill fer entendre a un adolescent que no pots estar 5, 6 o 7 hores davant un ordinador, per tant no queda una altre que mirar de limitar aquest temps, però és clar, si treballes tampoc és senzill estar tan pendent d'això.
Jo tinc un pacte amb en Martí sobre el temps d'ordinador, crec que l'anem respectant amb alguna excepció els caps de setmana, però és clar, si va a d'altres cases ja no ho puc controlar, és més, si allà es troba sol o bé avorrit, ho entenc. També tinc activat el control parental, i ell ho sap, per tant, anem fent tot el possible.
Però ara em demana un mòbil amb un sistema de missatges gratuït, ell m'ho ven així és clar, però on es pot accedir de manera il·limitada a facebook i internet. Lo primer que m'ha dit, el molt llest, ha estat: Mama no et preocupis, per 10€ al mes tinc Wasap Android i ja no faré trucades, a més et surt gratis amb els punts Vodafone! (He tingut que buscar què cony era això).
Total, els germans estan tots a favor, i és clar, lluitar contra 4 és massa per mi. :)
Segueixo pensant que estem massa connectats, massa...
Quan varem anar a Ribes de Fresser volia dur el portàtil, em vaig posar tossuda que no, que res. Ara, si marxem de vacances, ho tornarà a demanar, però és clar, si abans te el mòbil.... ja no caldrà.
Son llestos noi!

Inmoral....

Vaig veure a les notícies que una nena que porta per nom Eden Wood, de 6 anys, 6!!!!!, es retira de fer de model i "Reina infantil".
Quan em vaig acostar a la tele, era a la cuina fent un pastís, vaig veure un seguit d'imatges de la petita.
Vestida com una dona gran, més aviat com una meuca, pintada com una dona que no sap en què entretenir les hores, o com una nina "pepona" i amb un "desparpajo" esgarrifós.
He llegit que algunes d'aquestes nenes han patit agressions sexuals.
Vaig veure les declaracions de la mare, una artista frustrada que viu el que vol per ella a través d'aquesta petita, ella tota orgullosa deia que la seva filla: "Crec que està seguint els passos de grans persones com Oprah Winfrey. Per què ella no va a poder tenir un contracte a Hollywood o un programa de televisió? És el somni americà i aquest és la seva destinació", va aclarir l'orgullosa mare.
La meva pregunta és: Quan viurà la seva infantesa aquesta nena?, quan trigarà a caure en les drogues i l'alcohol com ho han fet d'altres artistes?.

Ho sento, però de tot en diuen pares. Algú hauria d'avaluar la categoria dels mateixos.
(Malgrat l'empipada el pastís de formatge mascarpone va quedar molt bó).

Valors.

Fa un parell de setmanes vaig poder gaudir d'una conversa amable, tendre i afectuosa amb un bon amic. Un amic d'anys, d'aquests que son discrets, però sempre hi son.
Varem parlar dels valors inculcats a les persones.
Sovint hem parlat del cristianisme, ell es declara cristià, però no catòlic, costa una mica d'acceptar la separació, però jo l'entenc, no és l'únic amic que es declara d'aquesta manera.
Donada la confiança que ens tenim varen sortir temes personals i íntims.
A ell li costa molt, molt, entendre algunes actituds. Em va dir ben clar que no entenia com persones que han estat practicants de tota la vida, que suposadament han de ser "bons cristians", puguir ser tant dolents i tenir tan mal fons.
A mi em va agradar podet tocar aquest tema des de el punt de vista d'una persona no creient, jo.
Li vaig dir que soc molt més bona persona sense posar els peus a missa, que no pas algunes "persones" que hi van cada setmana. Això sí, un cop nets, a pecar de nou!.
Li va doldre, però em va donar la raó, senzillament les proves el varen desconcertar.
Varem parlar d'influències negatives, de mala fe... de coses que em va agradar posar al seu lloc, ell no és l'únic desconcertat.
Jo he educat els meus fills en els valors de les persones, de respecte i bona educació. D'altres donen lliçons i no han mogut un dit.
Soc afortunada de tenir amics com aquest.

Tinc un foradet......

Gran, un foradet que he de mirar de cobrir, dissimular, tapar, amagar, distreure...

Un foradet que pica, de moment no angoixa, però indisposa.

He de ser una super mare per poder distreure, no caure en el parany de la tristesa ni el mal humor.

Sabeu, els que sovint em llegiu, que soc una mare del tipus "gallina clueca". M'agrada tenir els fills a prop, ni que estigui dies sense veure'ls, se que son ben a prop meu.

Durant temps he "presumit" que els tenia tots en 150 metres a la rodona. Ja no és així.

Avui, ell, està a 17.000 kilòmetres. Una gran aventura, sense cap dubte. El seu somni, viure a Austràlia. Ja hi vola, ja és en camí.

Ara queda esperar, si s'hi queda, feina te, el país li encanta, ja hi va viure, o si d'aquí un temps, ens enyora i torna.

Ho veurem.

Jo tinc un foradet per on corre un aire fred, molt fred.
Però estic també contenta, va a complir un somni, poques persones poden fer-ho.

No se quan els tornaré a tenir tots junts.....

Contes per no dormir....

(Fragment del inici d'una novel·la, petita, curta, que vaig començar fa un temps, intriga, mals tractes i venjança. Ara queda decidir, si l'acabo, quin nom li poso i intentar la seva publicació)

Sabia, almenys estava ben convençuda, que si el primer dia que es va posar violent, el primer dia que la va amenaçar, el dia que va sentenciar la seva relació, si aquell dia que podríem anomenar dia "u", l'hagués denunciat, hagués trucat als mossos, davant el munt de testimonis que varen presenciar les amenaces i la seva reacció, plors i tremolors, que la varen consolar i animar a mirar endavant, aquell dia hauria canviat tot. Mai s'hagués embravit com ho va fer després.
Quan les pressions psicològiques varen ser del tot insuportables, enlloc d'anar al psicòleg, hauria d'haver denunciat, ja li va dir la seva advocada, una nit a la garjola, potser el faria recapacitar.
Però no ho va fer, va creure que un moment o un altre, ell, recapacitaria, veuria com anava d'errat, però no va ser així, i la cosa va esclatar, va petar, i ella va decidir que havia arribat el dia de la venjança.
Aquesta que havia deixat adormida per el bé dels seus fills, aquests que ara li reclamen que actuï i acabi amb ell.
Te les armes, te la informació, encara recorda la frase de capçalera d'ell: "La informació és poder", li deia molt sovint i ella d'informació en te molta.
I com no, te les ganes.
Ara sols li queda posar fil a l'agulla.

( Ara, per vacances li donaré l'impuls final, fa dies que la tinc aparcada. No se si escric bé, o no, però m'agrada fer.ho i tinc suficient imaginació, crec jo.....)