De sobte...

Sempre arribes poc a poc, i tant com m'agrades, t'espero, impacient, per la llarga absència, per oblidar la calor i incomoditat dels mesos que et precedeixen. Mai falles, els colors dels arbres, les olors d'humitat, la llum més tènue...
Cert que amb tu arriben els cap vespre més foscos, però a la vegada gaudiexo de les espelmes, la mitja llum i les olors que portes, a mi m'agraden.
No hi ha moment més dolcet, ni més tendre, ni més tranquil per mi que quan tu arribes.
Benvolguda tardor, ja ets aquí i amb tu, el meu somriure.
(Imatge: "Otoño en Baviera" de Kandinsky, un dels meus pintors preferits)

El dia després....

Ahir, la "factoria" Torres i companyia, va tenir un dia de vestits llargs, un dia de perruquería, de manicures, de talons... pobres peus!
Ahir es va casar un dels meus germans grans, (a en Quim no li agradarà això de gran, però si va néixer abans.... ).
Una de les millors coses que tenen els casaments, per mi, es poder veure tots els meus nebots junts. Fan una patxoca immensa. En tenim des de la Meritxell, que ahir feia 33 anys, fins la més petita, la Laia que en te 7. La bona relació entre ells, el anar i venir d'una taula a l'altre, les bromes i balls...
Una cosa que no em va agradar, l'absència dels fills dels nebots, un casament sense ells, per mi, no és amb tota la família.
El casament va ser a l'Ajuntament de Mataró, una sala que queda bonica en aquestes ocasions i malgrat que ahir el discurs del "mossèn" sem va fer molt llarg, a mi i a gaire bé tot.hom, vaig poder gaudir de la complicitat de mirades amb cunyades i una germana.
Lo millor de la cerimònia, apart de lo guapos que anaven els nuvis i convidats..... l'Emili Suriñach, amb una poesia personal per ells, emotiva i molt tendre. No la tinc, si no, la posaria.
Potser em quedo amb una frase del "mossèn": "Qui creu que te drets i no te deures, mala cosa"..... (més o menys).
No sabeu lo molt que em va recordar algú!
Com no tinc la poesia i en tinc una dedicada de l'Emili de fa molt de temps, la poso, per recordar. Ell sap, i la seva dona, el gran afecte que els hi tinc. Ens varem marcar un lent que no va estar gens malament.


Total, avui tinc un grapat immens de capses per buidar, he anat a dormir passades les 3, he ballat i petonejat i estic baldada, però mica a mica....
Visca els nuvis!!

A una voluntat

Rellisca la nit paret avall,
orbes mare perles s’afeixuguen
dins la presó de nacrat.
El balcó es l’escletxa tafanera
d’un interior de lluerna
i d’un nord que recorda llunyanies.
Mentre...
Uns ulls radiants guaiten el cel,
l’esperit inquiet, la boca fresca
i el petó a la punta dels dits
cercant esperances.
Una, dues... nou-centes.
Els estels s’esmunyen juganeres.
Comença de nou: Una, dues... mil.
La lluna mira embadalida
La Joana, còmplice, li fa l’ullet.
Ja sé que no es poden contar...
Però es tan maco intentar-ho!

Emili Suriñach

EmBloCA'T...

En Rafa, del bloc Kasundena.cat em deixa el que en podem dir un "mem".
(Un mem per ajudar en la difusió dels blocs catalans)
Fa molt que ens llegim, amb alguna absència seva durant una temporada, però em consta l'afecte que em te i ell sap quin li tinc jo.
Podira posar molts nomes però he preferit els que poques vegades he mencionat.
Per tant vaig a intentar fer el mateix lo millor possible.

Striper.
El que més m'agrada d'ell és que tan aviat parla de teatre, de sexe, de menjar o de viatges, sempre em distrec el dia que el visito. (gaire bé cada dia ho admeto).
Llum de dona.
Les meves emocions, sentiments, la tendresa, les lletres i paraules que jo voldria escriure, ella ho fa per mi. Un dels millors llocs que he trobat per anar i gaudir.
Sànset i Utnoa.
No fa massa que els llegeixo però noi... potser al ser dos tenen més imaginació, però m'ho passo teta amb ells.
Garbí24.
Sempre te alguna cosa a la que fer "punxa". Subtil, original, amb segones intencions... en el que explica... és indispensable ja per mi.
T'espere en Albanta.
Una de les blocaires que potser conec menys, però de la que anyoro els escrits, lo poquet que ho fa, i tant que diu, sento un gran afecte per ella doncs crec que tenim una sintonia.

Èxit rotund...

Calen moltes, però moltes i moltes mans per organitzar un acte solidari com el de diumenge.
No cal dir la importància dels i les caminaires, son indispensables.
Però jo voldria tenir un record per els i les voluntaris/es.
Persones, la gran majoria anònimes, que amb el seu granet de sorra, granot si cal, han dedicat dies, setmanes o encara que només sigui un instant, a fer que tot rutlli com cal.
És evident que tenim un "cap de colla" que te més piles que el conillet de Duracel, en Joan Antoni Ciller, crec que no ha dormit en molts dies.
Apart d'ell estem els que hem intentat aportar la nostra feina, dedicació, ajut, temps i ganes perquè el dia d'ahir fos el que va ser, magnífic.
Les persones de la sortida, les que varen començar a fer entrepans abans de les 6 del matí, les que varen marcar, i després desmarcar el recorregut, els de l'aigua i els sucs, els que dissabte varen preparar a tota màquina els regals per els caminaires i varen acabar a les 9 del vespre, les persones que varen, varem, recollir inscripcions i fer ingressos, els que ahir els varen repartir, les que varem vendre cava solidari, la Montse, en Quim, en Josep, en Paco, dos més que ara no recordo el nom i que varem acabar ballant el Waka Waka per animar a les persones a comprar el cava i patates, tot a benefici de l'Associació de malalts d'Alzheimer, els que es varen quedar a desmuntar....
Hem dec deixar gent, però vull mencionar una persona molt especial per mi, amb 13 anys el voluntari número 1, en Martí, dos dies fent inscripcions, dissabte bosses de regal, ahir des de les 7 del matí, amb en Toni en cotxe, amunt i avall, muntant, desmuntant, recollint brossa... de tot va fer, i tot, a petició pròpia.
Estic ben estarrufada amb ell.
Una gran cadena de voluntaris, ahir i en setmanes anteriors, varen aconseguir que tot funcionés, TOT.

Clik

Paciència.

Conceptes...

Què o qui pot decidir quan una persona és “gran” per segons quines coses?.
Ahir, dia intens i esgotador, enmig d’una conversa i davant una broma meva algú va dir... Joana, que ja et gran, si fins i tot ets àvia!.
Lo pitjor del comentari, ser àvia vol dir que ja has caducat?.
Soc àvia, una àvia una mica diferent, ho reconec, lluitadora, emprenedora, “peleona” quan cal, una àvia que pot parlar i sentir un milió de coses, un milió d’emocions, que pot viure el sexe en llibertat, que soc feminista dialogant, que m’agrada riure, somriure i fer broma. Una àvia que no te por de fer-se gran, que li agrada de tant en tant anar a ballar, escoltar música, cuinar i gaudir de la meva gent, a la que estimo i em sento estimada. Una àvia que sovint diu que és mare i àvia soltera i per això vaig a pocs llocs, perquè poques coses m’omplen més que els meus nens i nenes. Una àvia que es perd comprant llibres, que somia amb un lector digital, però sense deixar de fer les seves excursions al Fnac a comprar llibres, a trepitjar les Rambles i el passeig marítim..
Una àvia que pot gaudir, quan tingui amb qui, d'un sopar romàntic a la vora del mar.
Sí, una dona de 49, però amb un munt de somnis i viatges per complir.
També se estar quan “toca” o la situació ho requereix. Tinc la força, per això i per molt més.
Però resulta que soc gran per el sol fet d’haver estat àvia amb 48 anys?.

I una punyeta!
És el que vaig respondre.
Com dic sempre, jo estic divina.

Val, ho diré...

Ja m'heu preguntats alguns/es sobre el tema llistes.
També sabeu que com diu la meva amiga Encarna, " en boca cerrada no entran moscas", però tinc opinió i malgrat els intents de que aquesta no surti, val, la diré de manera "fineta" :).
No he sigut mai partidària "d'ell", dins la nostra família i ha diferents maneres de veure les coses, la meva mirada és, i serà, catalanista, sense excessos absurd, però si d'aquest sector que molts neguen, ell és un.
Frases com aquesta em posen dels nervis, jo, amb aquests ni ha fer un aperitiu!. Els que fan campanya bruta amb frases que interpreten al seu antull, no!
Comparteixo moltes opinions amb en Pic, fa unes anàlisis polítiques en les que em sento molt implicada, ni que ell ja sap que el visito "d'amagat" doncs ell és "perillós". i ell no em deixa comentaris perquè jo no tingui problemes....
Però aquest cop no estic d'acord amb ell, sí en la part del "degoteig catalanista", però no en que l'exemple sigui en Sobrequés. Una persona que deixa un partit avui i demà dona suport a un altre, és, sense cap dubte, un "chaquetero". Només pensar en en Mas com a president, "melena al vent", m'esgarrifo.
Un clar exemple hauria estat en Castells, aquest, jo, si el trobaré a faltar. Aquest sí és del "meu sector", entre d'altres que poques vegades surten a la foto.
(he estat prou... fina o l'he de posar en el "secret"?

La més ràpida...

De la meva història.
Matí de divendres, plou, jo encantada. Pujo al bus a les 20:28, com cada dia. Sec al davant de tot, gaire bé mai ho faig, però m’he llevat cansada.
A l’altre costat del passadís, just darrera del conductor hi ha un seient. Intueixo, quan el bus torna a moure’s, que la persona es lleva i ve al meu costat, jo, com gaire bé sempre, vaig amb la música a les orelles, veig que em parla, trec el “pinganillo” de la meva orella i repeteix....

Ell: Quin dia més lleig no?
Jo: A mi m’agrada.
Ell: A sí?, si a tu t’agrada a mi també.
(m’hi fixo, el conec? No...)
Ell: Vas a la feina?, vaja si tens la sort de treballar que aquests socialistes dels collons ens estan deixant sense feina.
Jo: Sí, vaig a la feina.
(Pobret, acaba de fotre la pota fins a dins, veig que el conductor ens mira per el retrovisor intern, em pregunto si l'engego ara ho m'espero)
Ell: (insistent), de què treballa una senyora tan bonica com tu?
(jo cara d’espant, pot ser que aquest tipus em vulgui lligar?)
Jo: Treballo a una multinacional. (a la fi tenim sucursals a Espanya...)
Ell: A sí?, i t’agrada la feina?.
Jo: Sí.
( no s’adona que no m’interessa?)
Ell: I què fas els caps de setmana?, no seràs d’aquestes noies avorrides que el dediquen a llegir o bé anar al cinema?.
(El conductor em pica el ullet per el retrovisor, està fart de veure com llegeixo cada dia al bus)
Jo: doncs no, surto de festa, vaig a ballar i penso poc.
Ell: Molt bé!! Com jo!! Ara si em vols fer feliç digues que estàs soltera o divorciada.
(aquí m’ha costat amagar el somriure, el conductor ja estava petat, sense dissimular ni una mica, penseu que tot això ha passat en 10 minuts!, això sí, com plovia el trànsit era abundant i hem trigat més del normal en arribar)
Jo: Doncs no, ho sento, estic casada feliçment amb el meu quart marit, he quedat vídua tres vegades, si vols i em torno a quedar vídua doncs podem quedar... a més, tinc 7 fills i filles.
(paraula que ha anat tal com dic, la seva cara... un poema).
Ell: Val, si de cas en parlem un altre dia.
(blanc com el paper s’ha baixat a la parada del Caminet, jo he esclatat a riure i el conductor s’ha girat i m’ha dit, "lo dels marits es mentida no?". Tot ho és! Li he respost jo.

Mai havia "lligat" i "deslligat" més ràpt.
Vaja, que he lligat al bus, sense ser conscient ni donar peu, amb un paio que devia tenir 15 anys menys que jo, i és un brètol. Quin panorama!!

Penombre...

Estic estirada a la meva habitació, en penombra, gaire bé només intueixo els mobles, pocs, no m’agraden les habitacions massa equipades...
La finestra tancada em permet somiar, el silenci em permet pensar, res distreu el meu cap, ni el que per dins discorre.
De vegades em fa por tantes coses per fer, tants instants que no vull viure i em veig obligada a fer-ho, per ell, tot per el seu benestar, soc la que hi ha de pensar.
Avui una persona m’ha dit que soc una dona forta, ara tot just ho recordo, ho soc? ... miro la finestra... em te encisada....
Crec que sí ho soc, de que de vegades decaic, de vegades no puc més i és en aquests instants quan ell em mira i m’ho recorda, mama, soc aquí.
Una abraçada, moltes vegades, és la millor força.
Torno a mirar la finestra i els filets de llum del nou dia intenten entrar, em llevo i obro, tot just comença un nou dia i li dono la benvinguda al nou dia amb un cafè a les mans, mirant el mar.
Sí, sense cap dubte, soc una dona forta, només que de vegades m’ho han de recordar.
(la imatge és regal d'un bon amic. R.S.)

Tradicions....

No passa pas res, son tradicions, tota la vida ho hem fet, aquests son els arguments en tots els casos...
I se suposa que els humans raonem...

Les coses tan clares.....

I només te 13 anys, m'espanta una mica, de vegades, que ho digui tan clar, que ho expressi tan clar, que ho tingui... tan clar.
Periodista en potència?, ell diu que sí, de fet, l'escrit, te "tela".
(Espereu, vaig a buscar un pitet per les babes :)
(la foto te uns anys)

Estic que "trino"....

Ja ho crec...

A mil per hora...

Vaig a mil, tinc el meu pobre cap fet pols.
Estic fent una amanida, mentre pelo t tallo els tomàquets i la pastanaga rumio...
He de trucar el paleta, almenys preguntar com va...
No se si haurà vingut el de la finestra...
Per cert, he de trobar el moment, i un/a taxista per anar al Ikea i comprar els estris del bany...
Ara netejo l’enciam...
No se si dur més paquets allà.. potser acabaran emmerdats de pols..
Abans de dur més paquets netejarem no?..
He de decidir mirar mampares de bany o cortines... no se..
Ara recordo que he de posar peix al forn per sopar avui, tinc una reunió i vindré tard...
He de trucar en Carles a veure si convida en Martí a sopar...
He de fer arribar la comanda al Círculo..
Faig llista mental per el “super”, ara som un més a casa i es nota...
Ja tinc el peix a la plata del forn amb patates, tomàquets i una mica de pebre vermella...
Estenc la roba i m’algrat la ventolera el meu cap no para...
He fet aquelles còpies?...
Les targetes de votació?...
La trucada aquella de confirmació?...
Tinc que comprar el material escolar per el nen...
Per fi sec a dinar i em pregunto, venen pastilles, herbes, sobres, el què sigui per aturar una mica el meu “pèntium”??
Em temo que no!
Vaig a rentar els plats i penso....

No vull!

No.
Aquesta és una paraula que a nivell personal sempre m'ha costat molt pronunciar. He transigit en coses a la meva vida que ara no faria. Tampoc renego del què he fet, però reconec que els meus No haurien d'haver començat fa molts anys, potser una mica d'egoïsme m'hauria estalviat un grapat de mals de cap dels que ara "pateixo". Més aviat em fan patir.
Vaig decidir fa cosa de 4 anys que s'havien acabat, que si és no, doncs he de dir NO.
El dia 29 de setembre han convocat una vaga amb la que no hi estic d'acord. (consti que tampoc estic d'acord 100% amb la política econòmica).
Fa uns dies, fent broma amb un responsable sindical mentre ens feiem dos petons i ens preguntavem per les vacances, li vaig comentar que jo aquest dia penso treballar. Donat que la meva feina es troba en un edifici compartit amb el sindicat vaig fer broma i li vaig preguntar, directe, com soc jo i amb un somriure: Imagino que ens deixareu entrar no? a la fi jo defenso el meu dret a treballar...
Li va canviar un xic la cara i tan sols em va respondre: nosaltres estarem molt actius des de ben aviat al matí.
Ara no se si podré entrar o no, espero que si, espero que tants anys de relació i amistat permetin que no sigui un objectiu de cap piquet, seria una bona tonteria, és evident.
Jo em pregunto, si estem en democràcia i decideixo treballar, però no em deixen entrar, no em poden descomptar el dia no?.
Ja em veig a la porta, prenent un café darrera l'altre fins l'hora de plegar....

Sense encant.....

Sempre que camino per llocs nous miro els noms dels carrers, és una costum i potser per aquest motiu gaire bé mai m'he perdut a cap ciutat. (val, ho admeto, A Coruña em vaig perdre un dia!).
Em criden l'atenció els noms, alguns, aquest carrer és a Betanzos i recordo com varem riure amb en Martí pensant a qui enviaríem a viure allà... també la seva cara de sorpresa quan li vaig demanar que li fes una foto.
Apart, el carrer no era gens bonic.
Avui estic molt contenta, demà, ell, ja torna, i ni la perspectiva de tornar a la feina em treu el somriure dels llavis, recuperarem el tems perdut.

Imatges d'aniversari....

No calen paraules..... tenia al meu costat qui més m'estimo.

Mal acostumada...

Ens acostumem aviat a les coses bones, i més si aquestes ens donen plaer, si aquestes ens omplen de mil maneres, doncs és com la bona xocolata o el bon cafè, costen de deixar, ni que tinguem clar que ho tenim que fer.
I el temps va tan ràpid que intentes donar l'oportunitat, però sí no tenim les coses clares, quan abans millor...
I gaudir, el que podem dir gaudir de veritat, ho he fet, a fons i de manera lliure i plena, ja sabeu, mai m'ha importat el què diran, ben al contrari, ja vaig viure uns anys amb "l'espasa" de "ves amb compte, la meva imatge pública", malgrat no ser.ho jo.
He gaudit més de dos anys, però ha tocat tancar aquesta porta, les diferències culturals, al final, pesen massa.
Ja no tinc ganes de grans creuades....
Això sí, ha estat molt bonic i actiu, els records, aquests, seran per sempre amables i excitants, i és que fer l'amor i escoltar bachata, mai pot ser un pecat.....

No em deixen.....

Ho dic per activa i per passiva, NO m'agrada!, però per més que insisteixo, doncs m'han dit que no val, que no toca, que ara no és el moment i amb lo cabuda que soc encara m'emprenyo més....
No m'agrada el 49, és lleig de punyetes, he insistit a les amigues, als fills, a la família i res, no em deixen fer 50 anys i tenir-los dos anys seguits!.
Doncs res, que avui en faig 48 + 1, ni que sigui per dur la contrària....
De totes maneres el penso celebrar i com un acte de "protesta" m'he posat en James Brown i estic ballant, en camisa de dormir i acabada de dutxar, sense pentinar, una manera com una altre de gaudir del meu aniversari que tot just acaba de començar....

Deu ser que sí.....

Malgrat estar de vacances em llevo aviat. No a les 6 ni res d'això, però molts pocs dies he anat més enllà de les 8 o 8:30 del matí. Ja se, tampoc és quan surt el sol però als meus fills els sembla una tonteria, és clar que sí ho faig, és perquè el cos no em demana més, doncs ahir vaig tenir el net però avui... m'he despertat a les 7 i poc!, i no se el motiu, però un cop obro els ulls ja no puc donar voltes al llit, m'he de llevar...
També cada dia, penso mentre prenc el primer cafè, avui penso fer això i potser també allò... val Joana?, em pregunto...
Però un cop dutxada, fresqueta i donat que en Martí és fora 15 dies, la casa està recollida, no cal cuinar, roba bruta només la meva.... veig el llibre al sofà i em dic... va, Joana, estàs de vacances, només mitja hora... JA!!!, passen les hores, esmorzo, miro el mar per la finestra, penso en l'Atlàntic i el Mediterrani.... estic relaxada?, no penseu pas, tinc mil coses al cap, però torno a agafar el llibre i quan l'acabo, no era massa gruixut, m'adono que ja toca fer el dinar!.
Llavors em renyo severament, jo mateixa amb mi mateixa, i dic, bé, a la tarda... és clar que volia veure una peli......
Deu ser que per fi em sento de vacances no?, mira que m'ha costat!!
Total després de la peli aniré a fer un vol.... ja faré la pols demà vinga!

Lectures, a tot drap!

He llegit en unes hores el llibre "Una sortida digna" de Jesús M. Tibau.
El vaig comprar per internet a canvi que vingués signat per ell, ja us ho vaig explicar.
És magnífic, al llegir que parlava de la mort, doncs vaig dubtar, a l'estiu prefereixo llibres més distesos i que no em facin pensar gaire, però les ganes m'han pogut i quina sorpresa!.
Cert, parla de la mort, amb una fina ironia, un punt d'humor negre, una diguem lleugeresa que et treu un somriure als llavis amb situacions del tot inesperades i divertides.
No he pogut deixar la lectura fins al final.
Al ser diguem "contes curts", independents l'un de l'altre, permet arreplegar el llibre en qualsevol moment, fins i tot mentre feia el sofregit de l'arrós, i anar avançant.
Si teniu l'oportunitat el llegiu, creieu que val molt la pena.
En un altre moment faré un petit resum de tot el que estic llegint, que no és poc, però aquest llibre mereix un apunt per ell solet.

Primàries...

Quina mandra parlar de política, però aquest tema de les primàries sempre em fa emprenyar una mica.
Ja n'he parlat d'altres vegades, i ara, veient el "drama" ridícul que viuen a Madrid, i mira que m'importa poc el que faci el PSOE, però ho trobo del tot patètic. Després, els "meus" els imiten en actitud.
Des de que la militància els varem tombar les primàries que ells pensaven guanyar, Almunia-Borrell, i després de ser del tot inmoral l'actitut de la "Ejecutiva Nacional" dient que preferien el primer, ara tornem a viure una situació similar, Zapatero es decanta per una candidata i intenta per totes evitar les primàries, que la militància decideixi.
No em sembla gens bé, la "susodicha Ejecutiva" ha de ser IMPARCIAL. Esperem que les declaracions d'avui d'ella siguin sinceres, transparents i reals.
Ni un ni l'altre em diuen res, però que ho decideixi la militància. Sempre he dit, i votat, a favor que els caps de llista, en l'àmbit que sigui, NO siguin càrrecs màxims als partits, acumular poder als dos llocs és del tot.... incoherent i provoca actituds dictatorials.

De tornada....

Una setmana A Coruña, una setmana tranquil·la, dolceta, amb la millor companyia, hem caminat lo que no està escrit, amunt i avall, de punta a punta.

És una ciutat que permet les llargues caminades, on es menja molt bé, amb un passeig marítim que no s'acaba mai, amb un sol que notes poquet per el vent, però crema com un condemnat.
Hem vist museus, esglésies, com no a Galícia!, menjat pop i musclos, dormit lo justet, però descansat lo suficient, fet compres i detalls per els fills, joves i net, visitat Santiago i Betanzos, ens hem impregnat d'olor de mar, no hem mirat ni correus ni webs, desconnexió total.


Hem brindat per l'abolició de les curses de braus, per la nostra felicitat, per els canvis propers....
Fins i tot, amb molta pena, hem fet un xin xin per en Daniel, ja te dia de marxa a viure a Austràlia, dilluns dia 16 tindré un fill al "cul del món", és, segurament, la única cosa que entela una mica aquest estiu, però és el que ell vol i jo li faig costat, tots n'hi fem.
Estem nous, amb feina, i molta, per davant, però encantats.

Un "kit kat"....

Fa calor, les idees estan una mica estovades, fem Santes amunt i avall, mirem els focs des de el balcó, amb el nostre "mig australià" de convidat, suem, mengem gelats, bevem granitzats, descansem i llegim, esperem impacients veure avui el net, jugar una estona, donar mil petons, allunyar els mals esperits que sempre malmeten en les dolces ocasions, bé, en les altres també, abracem i gaudim.
Avui requisits, mirar, ser vist, compartir bona estona amb algunes amigues i després... relax.
M'agafo vacances del bloc, no seran llargues, ja aviso, em conec i m'agrada treure el cap per aquí, ni que sigui poquet.
Avui podria ser un gran dia si prosperés la prohibició dels toros, però no hi confio gaire, us recomano. i molt, aquest escrit.
Petons, per gaire bé tot hom, gaudiu i descanseu, sempre va bé!.
P.d. Quina gran notícia. Mai més ben dit, OLÉ!!!

Impacient....

Ni que amb respecte.

Mireu que he rebut!!

Estic feliç, costa poquet, m'ha arribat el llibre de Jesús Tibau, magnífic blocaire i crec que també escriptor, aviat podré opinar!
El llibre ve signat per ell amb una dedicatòria.....
M'ha agradat el detall. Gràcies!
(no feu cas de la foto, estic fatal, però la il·lusió m'ha pogut je je)

Estiu en imatges....

Calor a la feina, visc amorrada al ventilador........

Els privilegiats de sempre....

Fotent als de "sempre"

Prendrem paciència i lluirem escot, ni que estigui tan blanquet..., poc més podem fer!

De petons...

Diuen que;

"Los mayores desastres personales ocurren a partir de grandes besos, y es por eso que las películas casi siempre después del beso aparece la palabra fín".

I jo encara penso:
"Siempre es mejor el beso soñado".

Perque:
"Besar consiste en construir futuros recuerdos".

I no oblidem que:
"Algunos besos son como el clima tropical: Alta temperatura, gran humedad, fuerza relativa y acabado en huracán".

I també que:
" Para un hombre el beso es un buen aperitivo, para una mujer, en ocasiones puede ser el mejor postre".

I recordeu, ara, per l'operació "bikini":
"El mejor método de adelgazamiento son los besos, cuando los estás dando es imposible comer".

(Frases del llibre "Teoria particular sobre el beso", després de molt demanar li he regalat a un amic, a la meva llibreria només recollia pòls, anys que ni el miraba, no us oblideu de donar petons, molts.....)

Discrepar....

Privat....

Digues que sí dona!!

No he seguit gens ni mica el mundial, no puc entendre aquesta febreda futbolistica, no puc...
He tingut coneixement dels gols per els crits del veinat i un bar proper, però mentre feien gols, jo llegia, poc més podem fer.
Sí he seguit per la premsa el descarat masclisme que s'ha fet servir amb una periodista espanyola. Sara Carbonero, sembla ser que malgrat ser periodista i d'esports, hauria d'haver renunciat a un gran event mundial per la "tranquilitat" del porter Casillas.
Com sempre, aquest país, masclista fins la médula.
Però avui, que sembla ser impera un sentiment més espanyol que mai, aixó de veure banderes espanyoles als balcons encara em fa una mica de "yuyu", doncs em llevo i veig la foto del petó.
Un petó magnífic, ple d'agraïment i emoció de Casillas cap a la seva parella, per cert, ella no s'ho esperaba pas!
M'ha encantat, ni que sono a "salsa rosa", d'alguna manera li ha donat suport.
I és que no oblidem que alguns encara creuen que el futbol és, com el "Soberano", cosa de hombres" !.
Jo vull un petó com aquest!!

Preparo...

La caminada.....


Les lectures d'estiu, aquí una petita part....


Les vacances....

Un canvi...

Camins...

Fem camins tota la nostra vida.
De vegades camins que iniciem malgrat saber que no van enlloc, ens deixem portar, com les ones a la sorra, com l'aigua d'un ruixat d'estiu, camins de cargols per la muntanya...
D'altres, deixem que algú ens el marqui, seguim un full de ruta no dissenyat ni marcat per nosaltres, però en aquell moment ens ha semblat bé que una altre persona pensés per nosaltres, marqués, un cop més, el camí a seguir.
També tenim els camins de feina, professionals, que encara que ja no està de moda, podem seguir allà mateix sense moure res anys i panys...
Els camins de la família, fer content tot hom és gaire bé impossible, sobre tot, si els camins es converteixen en camins petits, senderes, raconets, és impossible.
Sovint seguim un camí i el canviem al poc temps, d'altres vegades passa temps i temps fins que fem el canvi, però a la fi, lo important de veres, és seguir, caminar, no parar ni decaure.
Camins de colors....

Una mort d'arrera l'altre....

Cada dia una morta més, no passa setmana que no mori alguna dona i en aquest degoteig continuat em pregunto... què faria jo de ser algú de la meva sang qui ho patís?.
No ho se....
I ja van 40....

Arrufant en nas...

Incomprensible.
Val, puc admetre que no soc llesta ni potser ni tan sols intel•ligent, em costa molt, segons quines coses, que entrin al meu pobre cap, potser aquest està una mica tip també.
Tip d’incongruències, de tonteries, de defensar parcel•les com qui defensa l’hortet.
Ni entenc ni respecto que no es puguin posar d’acord ni amb el lema de la manifestació.
De veritat, aquí què defensem?, l’hortet o la dignitat com a Nació amb sentiment de país que som?.
El meu fill em va intentar convèncer ahir d’anar junts a la manifestació, si en algun moment he dubtat ara ho tinc clar.
No hi vaig, prou de tonteries punyetes!
Si no us poseu d’acord ni amb això com cony ens han de prendre de manera seriosa “passat l’Ebre?”.
Sí, estic de dol per l’Estatut, aquest que ens han retornat retallat i malmès després de 4 anys.
Alguns, quan no poden guanyar les decisions dels i les votants a les urnes, doncs apa! Al Constitucional.
Ara van per la llei de l’avortament, sort que mentre tant, podem anar respirant no?.


Com sempre, magnífics "Calvitos".

I com vola el temps...

Ja fa dies algú em va preguntar si havia inscrit el meu bloc als premis Blocs Catalans, després de riure una estona em va convèncer que ho fes, almenys tenia el seu vot!
Aquesta persona no és del que podriem dir "de la meva corda", però li agrada com escric i a mi em va fer gràcia, després d'uns quants mails d'anada i tornada, em vaig inscriure.
Encara que sempre guanyen els mateixos, jo també he votat a qui m'agrada, crec que està bé que hi puguem accedir la resta de mortals.
Ja tinc 19 vots! tot un èxit per un bloc petitonet com aquest que ja te més de 800 entrades...

Doncs no, no m'agrada...

Ja se, sempre que ho dic alguna persona em mira com dient... aquesta és un "bitxo raro".
Doncs ho dec ser, i tampoc passa res.
No m'agrada l'estiu, no m'agrada gens, sempre he dit que si fos rica marxaria a Finlàndia ara i tornaria al setembre o l'octubre, que ara dura molt la calor.
Ja se, te les seves coses bones l'estiu, el dia dura més, obren els "xiringuitos" de les platges, l'espectacle a la fruiteria és magnífic, les amanides, aquestes que tant m'agraden, tenen mil colors, portem menys roba, fem vacances....
Però digueu, a qui li agrada arribar a la feina, trobar el despatx calent, acalorada com arribo doncs aquesta setmana entro a primera hora de la tarda, estar amb la sensació de calor mentre treballes a mil per hora amb el ventilador amorrat a la cara, arribar a casa també acalorada i decidir si primer agafes el sofà, l'ampolla d'aigua o bé et despulles... jo sempre acabo amb la darrera opció i a la dutxa!.
I no parlem de les "olors" al bus... mare meva ja se que estem en crisi però cony, l'aigua i el sabó també?.... en fi, ja espero impacient el mes de novembre, i no em queda res!.