En vull més. I anem i venim, i sentim, tant.... i cada vegada que un adéu ens separa, normalment ben enfadats, sembla per sempre, però els dos sabem que no.
I tornem, i recuperem el temps, i no comencem de nou, senzillament hi tornem, al punt que ho vam deixar, però havent passat la tempesta.
Poden passar setmanes, mesos, gairebé anys, però quan et torno a estimar, el teu cos és el de sempre, el meu cos el reconeix, les ganes cada cop són més intenses, la passió desfermada, fins a límits increïbles per dues persones que fa temps que sense veure's, sense tocar-se, sentir-se....
No importa, allà estem i sabem que estarem, un mes, un any.... res importa quan t'estimo, res ni ningú, cap cos com el teu, cap passió com la que tu provoques i sé, ben clar, que sempre és temporal, que moltes coses són impossibles, però ens veiem, i ja sentim, un somriure, un cafè i ja hi tornem.
I és que algunes passions, no tenen data de finalització, de caducitat, alguns petons són eterns, alguns llavis estan condemnats a trobar-se, sentir-se, i per llavis que petonegem en les nostres separacions corporals, sempre volem tornar a aquests.
Tenim, l'un per l'altre, una passió inacabable, un sentiment i una disbauxa sense fi, duri el que duri, quan t'estimo i em posseeixes, tanco els ulls i ja no penso, tampoc serveix de gaire.
Realment, ho hem deixat del tot alguna vegada?
Les teves mans al meu cos em diuen que no.
Fins la propera, és clar.....
Relax.
