No hi vull pensar...

No hi vull pensar...
Si ho faig,
els veig,
amb tanta claredat,
que els sento.
Un calfred intens,
profund i plaent,
em recorre.
No hi vull pensar,
però la imatge apareix,
al seu darrere, tu...
I tanco els ulls,
i et deixo fer,
els deixo fer.
Els teus llavis ho saben,
el com i l'on,
els "tempos" i la durada.
Cada cop,
cada instant,
em dic que no hi tornaré,
t'esquivo,
no et penso,
però la imaginació...
Darrere els teus llavis,
hi ha el teu somriure,
la teva llengua,
tot un munt de plaer.
Et deixo fer,
de nou,
no penso, tanco els ulls,
em deixo portar,
esclato i...
Torno a pensar,
no cauré,
no ho faré,
no repetim.
Però veig els teus llavis,
ja no penso,
sense senderi,
sols queda el plaer.
Gaudeixo,
en acabar,
esgotada, relaxada,
llavors manarem,
jo i els meus llavis.
Gaudeix.

(Deixeu la rima de costat, sentiu....)
La imatge d'aquí.