Un inmoral, això és aquest tipus...

Aquest tipus és un impresentable. Com tants, tot val per guanyar, ni que sigui dir barbaritats com aquesta:
«La segona part del procés tindria dues dates determinants: les municipals, en què es tracta que ETA es faci present als ajuntaments i les institucions del País Basc, i les generals, en què ETA tornaria el favor a Zapatero» (El Periódico.cat)
I lo pitjor, ningú ha sortit a dir que el pp no pensa això. Rajoy ni mana ni deixa, si fos un cap com cal, el faria callar. I pensar que al País Vas governen amb aquesta gentussa.
Quin país mare meva!
Pd: Dubtes.

¿Se alegró Mayor Oreja del secuestro de Miguel Ángel Blanco?

Les imatges, un cop més, del blog "Los Calvitos"

La sort de "La China"...

No he quedat mai tancada en un ascensor, ni ganes, la veritat, crec que m'agafaria un "yuyu" terrible.
Però és clar... si fos amb ell, seria menys dolorós. I mira que la cançó no es gaire del meu estil.
La sort de "La China".
Què voleu?, la carn és feble i la meva... encara més!

Veritats, a grapats!

Poques vegades faig reenviaments de les moltes coses que rebo.

Aquesta, enviada per una companya de feina, m'ha agradat tant que la poso aqui.
És clar que venint les paraules de qui venen... no podia ser d'una altre manera.
Noies, va per vosaltres!

Sempre tindrás present que la pell s’arruga,

el cabell es torna blanc i els dies es converteixen en anys.

Però el més important no canvia.

La teva força i la teva convicció no tenen edat.

Darrera de cada repte hi ha un nou estímul.

Mentre estiguis viva, viu intensament.

Si enyores el que feies, torna a fer-ho.

No visquis de les velles i esgrogueides fotografies.

Segueix, encara que tothom esperi que abandonis.

No deixis que s'oxidi el ferro de què estàs feta.

Procura que et tinguin respecte en lloc de llàstima.

Quan els anys no et deixin córrer, apressa el pas.

Quan no puguis anar de pressa, camina.

Quan amb prou feines puguis caminar, fes anar el bastó.

Però mai, mai,mai et deturis

Teresa de Calcuta

Tinc un foradet....

Primer no sabia d'on venia aquesta corrent d'aire que em travessa i em gela la pell.
Aquesta sensació de buidor que m'ha envaït aquest vespre en veure el llit desfet, l'armari gaire bé vuit...
He arribat molt tard per feina, crec que ha sigut millor, pensar que les teves abraçades i el teu somriure no m'esperaven no motiven la tornada.
Perquè casa nostra, company de pis, de viatges, de cuina i de vida, no és la mateixa sense tu, els teus ulls i la teva mirada sempre feliç quan entro per la porta. O quan em vens a esperar a la parada del bus i passegem el gos junts.

Ara mateix miro la teva imatge i em pregunto si tot va bé... és un camí molt llarg.
En Martí ha marxat una setmana d'intercanvi musical a Alemanya, torna divendres 26 i l'endemà mateix marxa de campaments...
He d'acceptar que comença a tenir la "seva vida" i l'he de diexar volar.
Avui.... tinc un foradet... i per això escolto aquesta cançó que els dos cantem a "veu de pito".

Amistats "perilloses"...

Ahir, en mig d'un cafetó informal, algú em va dir que visita el meu blog, però mai comenta per evitar tenir "problemes"...
Resulta, que en una reunió, no tant informal, va sortir aquest tema i es va aconsellar als i les assistents, de manera "informal", que no es visités i que sobre tot, no es deixessin comentaris.
Crec que la meva boca em va toca el pit del desprendiment que va patir.
També és cert que no va ser l'únic blog diguem... mal vist?.
Ara fa uns dies vaig tenir una converssa amb algú que em va dir que no deixa comentaris al meu blog, malgrat que li agrada com escric i el que dic, per evitar que jo "tingui problemes".
Jo, sempre sincera, li vaig admetre que tampoc en deixo al seu per evitar que em digui el que ja em varen dir un dia "tens amistats perilloses, ves amb compte".
Fins aquest punt hem arribat, deu ser la famosa "llibertat" d'expressió que alguns fan servir en benefici pròpi però no volen que la resta faci el mateix, veritats a mitges no?.
Això és com aquell que diu que no em visita però imprimeix escrits per defensar la meva "persecució".
Trist, la veritat.
Però aquí, a "Ca la Joana", ningú està vetat ni bloquejat, trobo trist que algunes persones em facin arribar les seves opinions per correu però no gosin escriure les mateixes en "obert", més que res per no ser criticats.
En fí, va ser un café molt interessant i vaig descobrir coses que no sabia, algo és algo! I lo pitjor, més persones assistents ho varen confirmar.
Ho seguirem fent, com diu la cançó, escondidos?, jo no.

"Coti Coti"....

Estem en un país de xafarderies. Tot hom es veu en cor d'opinar, dir i comentar la vida privada de la resta de la gent.
La vida privada, és, ha de ser, això, privada. Qui en pot parlar?, sense cap dubte els i les "titulars".
Però és clar, la versió pot diferir molt segons qui l'explica. La part A o B, això si no és un joc a "tres bandes"!.
Quan em pregunten, jo dono la meva, és clar i evident, ningú està més autoritzat que la persona que ho viu i no pot ser criticable explicar la teva história, per algo és teva. Després cada ún pot fer la versió que vulgui i d'aqui al final de les explicacions, el que has explicat ha crescut o decaigut segons els interessos del que ho "sub explica".
De versió n'hi ha una, la certa, la documentada i viscuda, però és evident que amb d'altres interessos per el mig, cada ún creu qui li dona la gana.
I tot això ho vaig rumiar divendres al vespre mentre intentaba trobar algo per veure a la tele que no fos "coti coti", a les 11 era al llit, ja veus.
Com tant bé diu Alejandro Sanz, "no es lo mismo"...

Doncs sí, encara sí.....

Divendres al matí, que no treballava, vaig anar a fer una gestió a la Comissaria de Mataró.
En Martí marxa una setmana d'intercanvi musical amb l'institut a Alemania i em diuen que li cal un paper de permís per sortir del país al ser menor.
Lo primer que em va sorpendre és que has de pujar unes 20 escales per accedir, ni rampa ni punyetes, per sort no portava en Dídac. (Per cert, vaig haver d'accedir per l'escala on posa "Extrangeria"... deu ser per lo de Catalans?).
Un cop a dins un agent em pregunta, sempre en castellà, què vull, un cop explicat m'adreça a la cua on un grapat d'inmigrans esperen per recollir la seva tarja de residència.
Després de mitja hora em va tocar entrar, el senyor que em va atendre, molt amable això sí, no entén el català i em dona dos fulls per omplir amb les meves dades i les del nen, (noi, que si no s'enfada).
Em fa tornar a sortir mentre els omplo i el full també és en castellà, no sols això, tot el full és en masculí, res de en/na, no no, soc "hijo" dels meus pares... ja em diràs tu si als 48 anys he de posar el nom dels meus pares, ell ja és mort per cert!. Així que vaig posar unes "cuetes" a les "o", cosa que el va fer riure....
Un cop els vaig tinir plens vaig tornar a fer cua i és clar, no m'he em vaig poder estar de preguntar al mateix agent per quin motiu no teníen fulls de "llenguatge no sexista" i en català.
Crec que encara riu, va i em contesta que abans, deu fer 50 anys, només els pares anaven a fer aquestes gestions, les mares no podien signar aquests papers, però que jo no em preocupés, que ara ja podia signar!.
brrrrrrrrrrrrr, vaig comptar fins a 10, li vaig dedicar un somriure i li vaig dir: bueno, d'aqui 50 anys torno i signo els documents del besnèt, a veure si ja son "normalitzats"...
Això sí, li vaig dir amb un somriure y en la llengua del "país d'aqui al costat", ves que no hagi de trucar el meu fill gran que em vingui a treure de comisaria.

Un any en un click... o dos...

Un any espectacular, son ja 15 mesos. I sí, és tan dimoniet com sembla.
Espereu, vaig a buscar un pitet... :)

Per si us animeu...

Diumenge a la tarda vaig de concert i mira que costa que jo em mogui un diumenge a aquesta hora...
Però les bones causes tenen això. A més, canta la Gwuen Perry, entre d'altres, s'ho val.
Vinga, no sigueu així!

Concert benèfic per recaptar fons pel manteniment anual del pavelló de maternitat de l´Hospital de Goundi (Txad).
Detalls del concert.

Ser de "missa"...

Sovint he parlat del concepte "ser de missa", com és evident jo no en soc.

Quan he rumiat sobre aquest tema he arribat a la conclusió que els que van a missa, sobre tot els que hi van molt, els reconforta. Les persones tenim moltes maneres de recuperar la calma, perduda sovint per camins inexplicables de la vida, sobre tot incomprensibles.

Jo, quan vull recuperar la calma, marxo al passeig marítim. Miro el mar, oloro el seu perfum de sal, observo les ones....

Reconec que torno a casa relaxada i amb un altre tarannà. També reconec que aquestes excursions les tinc que fer sola, sols així puc pensar i gaudir a la vegada.

Per tant crec que els que van a missa sovint deuen sentir una mica el mateix que sento jo amb el meu passeig.

Una altre cosa son els que hi van per ser perdonats, per les malifetes que fan, les mentides que expliquen i la hipocresia que fan servir...

Aquests van a missa per tornar a començar l'endemà a fer coses dolentes, a veure com poden fotre el veí, l'amant o la ex.

D'aquests en conec un bon grapat!

Crec en les persones, encara hi crec, però la majoria, no son de missa.

(Avui he començat el dia de manera deliciosa, amb aquesta bonica imatge de Jordi Gras, publicada a Diarimaresme.com)

3 mesos i escaig... valoració.

Ja fa un xic més de tres mesos que vaig canviar de feina, amb els nervis d'una"novata", però amb la seguretat que era per bé, el meu bé.
La cosa és que m'ha passat volant, molt!, Tinc un munt de feina, com tenia abans, de trucades, de correus, de peticions... en això ha canviat poc la cosa. Si ho ha fet en les formes, en les gràcies, en la manera...
Tinc menys visites, aqui la gent ve per gestions més puntuals i el correu electrònic és el que mana.
He trobat paciència, he trobat amabilitat, petons i abraçades noves, d'altres ja conegudes, viatjo més per la Comarca, hem toca per formació per "un tubo", no per ignorant, aqui tot funciona d'una altre manera.
He de recordar més noms, més càrrecs, mes pobles, no és el mateix 1 executiva que 28...
NO oblido que serà un any molt dur, fins el maig de l'any que ve podem dir que estarem en campanya, però en això, no soc gens nova.
Total, estic feliç, de veritat, anyoro la meva companya de despatx, aixó sí, però sempre ens quedaràn els nostres dinars de "puesta a punto".
(Felicitats a totes les dones que sou treballadores, com jo)

Revival dels 70...

Enganxo per aquest ciber espai, tard, com sempre, un "repte" llençat per J.M: Tibau de posar música dels anys 70. Deixo aquesta, Hotel California, canço que em porta uns records estupendos, lo bó del pas del temps és que et vas quedant amb lo millor de les persones, la memòria és selectiva.
El meu primer marit em va demanar de sortir amb aquesta i encara ho recordo!, tenia jo 16 anys...
Si la voleu subtitulada aneu aqui.

Poquet a poquet....

Avui he tingut una tarda diferent....
He tingut que anar a Malgrat de Mar per feina. Allà la Joana carregada amb el llibre, la música i contemplant aquest recorregut que tant m'agrada, amb tren, veient el mar...
A l'arribada m'esperava un jove encantador, afectuós i amable que ha estat el meu guia, reconec, amb certa vergonya que no conec la població.
Hem anat a veure el que m'havia dut allà i fins que hem arribat al lloc m'ha anat explicant què veiem, quins projectes estàn fent etc, tot aixó passejant.
Després, tant sí com no, que jo soc molt meva amb aquests temes.... m'ha dut a veure la Conxita, sense compliments, sense hora concertada ni punyetes!, ha trucat i hem entrat. Ella s'ha sorprés un munt de la meva visita i ha insistit que seiés una estona, que li agradava molt que després de tants anys l'hagués anat a veure! (Conxita Campoy és l'Alcaldessa de Malgrat de Mar) .
Hem parlat una estona, hem recordat i rigut, és una política d'aquelles d'abans, propera, simpàtica i afectuosa.
Després hem anat fins a la Seu del PSC de Malgrat, inaugurada fa un any. Allà he saludat la Caterina i un parell de c ompanys i després de veure la seu m'he despedit amb petons i petons.
He tornat a Mataró, i al meu despatx, amb un gust inmillorable a la boca, encara queda gent que fa política de proximitat, el meu guia, en Jordi, n'ha estat un bon exemple. Gràcies.
La tarda ha pasat poquet a poquet, de manera dolceta....

La norma de desprestigiar...

Als que no pensen com ells.
Aixó és el que ha fet, i fa, el diputat socialista David Pérez.
Ha fet perles com aquesta el cap de setmana, tot un personatge, sobre tot a l'hora de matxacar els que estem en contra, que malgrat la seva opinió, no som pocs!
És clar que ves a saber què han fet a la visita a les deveses i que després, a toc de pito, se sortiràn amb la seva i aqui seguiràn maltractant animals...
I si ens deixen votar a les bases?, aiiss no... no ens deixen!

1.- Pérez también ha explicado que en Cataluña está, en relación con los toros, el debate "animalista", por un lado, al igual que en toda España, pero también se plantea la prohibición de las corridas como "rechazo a lo que es español", en relación con un debate de identidad del pueblo catalán.

2.- Pérez reconoció que tras la ILP firmada por 180.000 personas se esconden intenciones en pos de la protección de los animales pero también otras con marcado carácter identitario «para intentar prohibir aquello que no es propio de Cataluña».

3.- David Pérez reveló que el PSC tratará de poner de acuerdo a taurinos y antitaurinos en Cataluña antes de la votación definitiva que podría celebrarse en mayo o junio. Si ese acuerdo no fuera posible, reiteró, «el PSC no optará por prohibir los toros en Cataluña».

4.- El parlamentario catalán (referint-se a David) también ha explicado que dentro de su partido hay tres tipos de pensamiento en relación a las corridas:

• Los que están a favor (la mitad más o menos)
• Los que están claramente en contra (una minoría)
• Los que están indecisos (más menos la mitad)

En cuanto a los antitaurinos, los socialistas catalanes han explicado que es cierto que existen dentro del PSC, "pero son un grupo reducido que no serán un problema para la decisión que hemos tomado".

De mirar i veure...

Sovint mirem, però no hi veiem. Sovint sentim, però no escoltem.
De vegades, quan matino i prenc el meu primer café, malgrat ser dissabte i que no faci falta cap urgència en llevar-se, gaudeixo d'un silènci que la setmana no porta, de la calma de l'Avinguda, de la tranquilitat de llegir sense cap pressa i poc a poc els blocs que m'agraden, i rebo imatges del fill que és a Nova York i m'inspiren i emocionen, ara, que aqui sembla brotar la primavera, al final del recorregut per la xarxa, que els dissabtes poca gent escriu, acabo amb un llibre a les mans, veient Mataró als meus peus i desitjant gaudir l'instant.
Ho faig.

Imant (J.L. Bruguera)

Llavis molsuts, vermells, imants del bes.
Sensual guiatge per rutes d'amants.
La boca, ofrena de balma plaent
on fer-hi estada mentre levitem.
Després serà la veu tota murmurís
on clam ferotge proclamant l'amor
a tots els vents.
I novament els llavis pervindran
centre d'un univers que ens engoleix.
Llavis molsuts, vermells, imants del bes.

La "pell que amaga el llop"...

Com diria la meva amiga Encarna, "los mismos perros con distintos collares", és molt de refranys ella...
Les propostes de CíU, les mateixes que el PP, i és que no podem oblidar qui forma part d'aquests partits i les seves direccions. Empresaris i potentants que sols cerquen una cosa, treballadors i treballadores "més econòmics".
No oblidem que sols és pell d'ovella, el llop és ben amagadet.

De vegades...

Una troba coses com aquesta i s'ho passa de conya!
La música també acompanya!!

Carnavalera?....

Doncs no.
Mai, de mai de mai! no m'he disfressat. Sempre ha estat una "festa" que trobo bastant absurda, apart, quan jo era joveneta, uuffff...., no hi havia aquesta febre tan forta com hi ha ara.
Cert que vaig vestir els nens quan "tocaba" i a l'escola així m'ho deien... en Carles, el meu fill gran, encara no m'ha perdonat aquesta foto!
En Martí si que gaudeix, dissabte vaig anar amb les "meves nenes" a veure la Rua de Mataró, crec que és la primera vegada que la veig tota i amb el fret que feia!, anava amb el seu grup de Batukada i li voliem donar ànims!, ni que estava ja animat je je. Eren una grapat de Gansters molt guapos!

Ara toca en Dídac, divendres el vaig recollir a la guarderia i feia aquesta fila...
Què voleu?, un dimoniet a la vida li dona certa... salsa!!

I 13!!!

Potser hauria de dir 12 + 1 per els que tenen manies, però no crec en supersticions jo...
Avui, el meu company de pis, amic, abraçador i petonejador número 1, aquest "Hipiji", (hippie i pijet), el que ja és més alt que jo malgrat que li vaig prohibir, el que deixa la casa feta un "cristo" però sempre ho reconeix, el que diu que em cuidarà quan sigui velleta...
Avui fa 13 anys que després d'un tractament de fecundació, tres en realitat, molt durs i forts, va nèixer en Martí, va nèixer amb el que seria la meva quarta cesàrea, però estimar ens fa fer aquestes coses, i n'estic del tot encantada amb ell.
Amb lo clar que parla i expressa, amb lo directe que és, amb que no es deixa enrredar per falses promesses mai complertes...
El que m'espera amb espelmes i música quan arribo cansada i compatrtim uns instants de relax al sofà.
El negociador permanent... el que sap que cada vegada que escolto aquesta cançó de Maná, els meus ulls brillen més del normal.
Quina sort que tinc amb ell, fins i tot ara, que ja marca bigoti i passa llargues estones al telèfon amb jovenetes que l'empaiten!
Per molts anys "somriure" de la meva vida.

Potser, sols potser....

Si deixés de costat les pors.
Si decidis donar un pas més.
Si confiés en el fons d'aquests ulls tan negres.
Si no fos tan comlicat tot, ho jo ho fes més senzill.
Si tanqués els ulls i em deixés portar.
Si la teva força fos la meva.
Si reconegués que t'estimo.
Si fes cas dels i les que m'animen a seguir, a provar.
Potser llavors, obriria del tot les portes sense dubtes ni recances...
Potser, si no sentis tant quan m'abraces, seria tot més senzill.
Diu la cançó.... Tengo un amor....

No poden o no volen?...

Llegeixo, bastant sorpresa, ho admeto, que a Mataró s'han concedit dues llicències per obrir dos prostíbuls, Serem la ciutat amb la casa de putes més gran de Catalunya.
Com podeu notar per la ironia ho trobo del tot fastigós.
Estem farts i farts i farts de sentir parlar de l'explotació de dones de paisos del tercer món, i d'aquest que "supuestamente" és el primer. I ara, aqui, on "supuestamente" teim un govern d'esquerres que ha de lluitar contra tot això, doncs apa, com a bons capgrossos que som, la fotem més gran que ningú!, que per putes no sigui!.
Ja vaig parlar fa un temps sobre si prohibir, o no, la prostitució, però si us plau, que no em diguin que no "ho poden evitar", donar llicència, de vegades, els camins, poden ser recargolats i no facilitar aquestes coses.
A la Junquera tenen un problema ben real amb aquest tema, ara, aqui, ja han fet un crit ben gran, Putes! cap a Mataró que tenim llicències i permís!
Ara m'agradarà veure si algunes associacions es movilitzen com per altres coses.
Per fí em sortit al canal33!.

(Com és evident amb aquestes pobres dones, al meu entendre ho son, vindrà tot el que comporta i envolta aquest ambient, delincuència, drogues, mals tractes i explotació, diguin el què diguin)

Bombolletes d'emocions...

Ahir al vespre, per fí!, vaig anar a veure la Maternitat d'Elna a la Sala Cabañes.
Lo primer que em va emocionar és un munt de persones que vaig "retrobar". Des de que no soc al "5è" pis les veig poquet i ahir vaig repartir petons i abraçades a "tuti pleni".
També em va emocionar trobar un grapadet d'amigues que m'esperaven, persones que em varen dir que anyoren arribar al "5è" i no veure'm, de veritat, va ser molt emotiu.
L'obra, com no podia ser d'una altre manera, magnífica, els pèls de punta, quan varen patir els exilats, quanta fam, fred, por, morts... i ara.. volen posar en Garzón a la pressó per investigar totes aquestes morts i assasinats, quin país...
Va ser un vespre molt emotiu, vaig veure plorar persones que tenia molt aprop, l'emoció i el silènci, i no podem oblidar una cosa important, l'obra la representa una sola actriu acompanyada d'un pianista, ho fa molt i molt bé.
Potser jo estava bastant cansada, ahir vaig tornar a cuidar el "chico serio", després d'un matí inténs de feina, però a mi, també em va costar i molt, mantenir les emocions a ratlla...
Al final vaig poder saludar l'Assumpta Montellà, autora del llibre i amiga, crec que estava tant emocionada com nosaltres. Crec que el seu llibre hauria de ser d'obligada lectura als Instituts.
Per fí, la meva amiga, podrà "descansar" i deixar els nervis aparcats.

No se pas on es...

L'he buscada sota el llit, on per cert he trobat una arrecada que havia perdut.
També l'he buscada per la cuina, i mira que és petita.
Entre la roba que voleiava en un aire gèlid i tampoc, no hi era.
Entre els ous i la botifarra, de dijous gras... res..
Entres els llibres que tinc a la vora del llit, les cremes i els taps d'orella...
A l'habitació d'en Martí, camp de mil batalles d'adolescent.
Fins i tot a la caseta del gos.
Però m'ha fugit. Fa dies que només tinc una cosa al cap i aquesta, no és la meva inspiració, no se pas on l'he deixada...
Potser ara, que ja he posat fil a l'agulla, puc pensar.
Segueixo esperant, com la imatge, la inspiració.
(quadre de Mila Hajjar, "Esperando la inspiración")

12 hores...

Amb el "chico serio".
Després d'un matí de feina, aquest dissabte em va "tocar", al migdía vaig recollir aquest "terratrèmol" de nen.
Un amor, per molt que m'esgota, és un amor, de simpàtic, divertit i dolentot!
A la tarda, 5 hores amunt i avall, amb visita a la besàvia que l'han operada, i amunt i avall per Mataró. Amb persecucions per part de les tietes a la Palça Santa Anna, i és que no para!.
Com podeu veure, al vespre, gaire bé a les 10, va quedar "rendit" al "poder relaxant" dels meus pits :).

M'agrada....

Primero que todo,

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

(jo afegiria: M'agrada el teu somriure, i més, quan no hi ets, el recordo i em fa feliç)

Un capullo més....

Ho sento, amb totes les lletres, capullo!.
Adolfo Domínguez, declaracions que trobo al diari Público.

Adolfo Domínguez cree que hace falta combatir el "elogio de la pereza" que defiende la izquierda..

Un empresari més que culpa de la crísis als treballadors i treballadores i arreclaría la mateixa fent que paguin els de sempre, els que treballem. És clar que veient qui l'acompanya a la imatge, calen poques paraules.
Aixó sí, molt criticar però sempre que pot xucla la "mamella" de les subvencions públiques, per ell sí, per els i les treballadors no.
Sort que no tinc res de la marca que te aquest "senyor", si no, avui ho fotia a la brossa.
(Domínguez, acompañado por Nuñez Feijóo, a su llegada a la conferencia. EFE.)

Delicatesen...

De quan després d'un soparet a Premià de Dalt en una companyia inmillorable, d'un intercanvi de llibres, d'una conversa que no decau, de fotos i records, la meva cunyada em fa escoltar aquesta canço, m'emociona, sense saber què deia... ara sols em queda fer la traducció, és clar que tinc qui la pot fer.
Ja cerco un cd d'aquest autor, m'encanta. Ismael Lo, la cançó: Tajabone i ara he descobert que és la música de la peli "Todo sobre mi madre".

"Salto a la fama"...

Ja et val Joana!!
Ja fa un temps, crec al setembre de l'any passat, va contactar amb mi una noia que es diu Mireia i és la Gestora de continguts de la web Dones en Xarxa. Em va dir que llegia el meu bloc i em volia conèixer i tenir una entrevista amb mi, una mica més i caic de cul!
Va costar bastant que em decidís, no és pas una cosa que em faci especial il·lusió, però la seva insistència, i sobretot la seva simpatia, em varen convèncer.
Vaig anar fins el seu poble per xerrar una estona amb ella i és una passada de dona, no ja per les mil coses que fa, també per lo decidida i simpàtica que va ser. Varem pasar una estona molt agradable al voltant d'una taula i un café.
Un dia vaig mirar si havia sortit l'entrevista però no la vaig veure. Ara, que ella vol preparar un sopar a Mataró, al qual em convida a anar·hi, he pogut veure l'entrevista a la web i encara que em fa vergonya, doncs la poso, una cosa més per conèixer la Joana.
(per cert el logo nou és un regal del meu Martí)


"S’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador d’una dona"

Entrevista a la bloguera mataronina Joana Torres
divendres 25 de setembre de 2009


Dona amb caràcter, decidida (potser massa...), enamorada de Cadaqués, del País Basc i dels seus fills. Apassionada i defensora del que creu amb contundència. Boteriana, divorciada i tranquil·la. Així és com es descriu la bloguera Joana Torres. Aquesta mataronina de 48 anys, mare de 4 fills i àvia del petit Dídac, ha viscut des de molt jove situacions difícils, cosa que l’han fet més valenta. Aquesta és l’entrevista que va concedir a Dones en Xarxa.

Joana, com va sorgir la idea de crear-te un blog?

No tenia ni idea del que era un blog i el vaig crear a través del que podriem dir va ser una aposta. Ja fa tres anys que escric tot el que em succeeix, les meves experiències i inquietuds.

Creus que les xarxes socials d’Internet poden ajudar a les dones a visibilitzar-se i a empoderar-se?

Un sí contundent! Moltes dones han sortit al ciberespai a través de la creació d’un blog. Allà, la majoria poden escriure què senten i com es senten, encara que moltes ho fan amb pseudònim.

Com veus el paper de la dona en les noves tecnologies?

Crec que les dones estan al dia de les noves tecnologies, encara que tenen la tendència de prioritzar altres coses com, per exemple, la família. És deformació professional.

Pertanys a alguna associació de dones?

Vaig començar amb Dones per la Igualtat però m’estic rumiant entrar a Dones de Rocafonda, que és el meu barri.

En el teu blog, a l’apartat d’interessos, dius que ets anti-violència de qualsevol tipus. Què opines de la lacra de la violència de gènere?

Sincerament, sóc defensora de la dona maltractada, i sóc de la opinió que s’hauria de publicar la foto, nom i cognoms del maltractador. Crec que, tot i que s’han fet certes millores, encara no hi ha mitjans suficients per combatre aquesta situació. La gent s’ha de conscienciar molt, però encara no hem arribat a fer-ho.

Com et descriuen els que et coneixen?

Diuen de mi que visc en un núvol musical. La resta dependrà de si m’estimen o no. Mai m’ha agradat fer mal a ningú amb les meves opinions, però val a dir que sóc molt sincera i transparent.

Veure en línia : Entrevista realitzada per Mireia Fontrodona de Dones en Xarxa

Queden 12 dies....

Tinc que admentre que estic molt contenta amb la vinguda a Mataró de l'obra La Maternitat d'Elna, és un projecte on al principi, molt al principi, hi vaig estar implicada i després ho ha seguit tota soleta la Glòria, i s'en ha sortit, ja ho crec!. I això que no ho ha tingut pas fàcil.
Quan vaig llegir el llibre d'Assumpta Montellà, en vaig quedar del tot enganxada, el vaig llegir molt ràpid i em vaig emocionar més d'una vegada, qui no ho faria veient com de malament ho varen passar aquestes persones?.
Ara, que l'obra gaire bé és aqui, que els nervis i els dubtes normals en qualsevol estrena, per ella ho és, son molt presents, ara, us he d'animar a venir el dia 12 a veure la mateixa, a la Sala Cabañes, divendres dia 12 a les 21:30h. Creieu que serà un musical diferent, amb molta emoció, d'aixó n'estic ben segura i el preu, econòmic! 17€.
Aqui podeu veure la manera de reservar i com arribar·hi.
Us animeu?, val la pena!!

"Casundena"....

Per dos anys!!!!
Ara diuen que els i les nascuts després del 59 tindrem la jubilació als 67!!! casondena!.
Sovint faig broma amb les amigues sobre què penso fer quan em jubili, algunes diuen que s'aburriràn... jo segur que no!!
No penso fer només d'àvia, ara ja soc una àvia "diferent", si pot ser similar al llibre de Rosa Regàs, Una àvia d'estiu, seria tan bonic!. Però aixó ha de ser puntual, tinc tantes coses pendents i valen tants pocs diners...
I ara van i em lleven amb aquest disgust. Sort que avui vaig de tarda si no algú reberia la mala llet que m'ha provocat!
Que jo soc del 61....
Casundena!

Dolcet, com ell...

Llegeixo fa molt de temps el bloc de l'Striper, home dolcet, afectuós i "picant", sempre consegueix que em desperti de cop amb algún escrit, relat, etc...
Intueixo que sota aquest cap, i pell, d'homenot una mica pujat de tó, podem trobar un home molt tendret.
Fa uns dies ens va fer saber que organitzava un concurs de relats, eròtics, sensuals, cada persona podía decidir com de "picant" el volia fer, només un element era comú a tots, la xocolata....
Jo li he fet arribar un, no gaire llarc i més sensual que no pas sexual, espero que li agradi.
Si us animeu a participar, ja sabeu a casa de qui teniu que anar.

Imatge per oblidar...

Rivera (C's), Luna (PP) y Pérez (PSC), en la presentación de los ponentes. | Domènec Umbert

En tenia dues per criticar, una de dissabte, la deixo passar, d'altres ja l'han publicat i la trobo patètica, recorda els anys 40 d'en "Paquito" i aquesta, un diputat del PSC al costat d'aquesta gent....
Qui ens ho tenia que dir...
Diputats nostres defensant posicions amb Ciutadans i PP, com diuen per Espanya: "Ver para creer".
Prefereixo la entrevista a Leonardo Anselmi, a més, jo també crec, com ell, que perderem no només vots, també qualitat per defensar una cosa que no te res a veure amb la nostra cultura.
De vegades em fan passar una vergonya...
Ja heu votat?.
Prou!

Primer va ser la llum...

Després el bes. Seguit d'un somriure, unes galtes enrogides, unes mans que s'estrenyen, uns dits que no es volen separar, uns llavis que cerquen, unes esgarrifances còmplices, unes mans que llisquen cos avall, una roba que cau a terra, un silenci tranquilitzador, una nuesa buscada, una espera finalitzada, una temperatura que puja, un llit que espera impacient, unes mantes que fan nosa, un desenfrenament ansiós, un plaer inmediat, uns sospirs compartits, unes cames entrellaçades, un somriure, una abraçada....
Queda molta nit, molta llum, moltes olors per davant, ara sí, ara ja, amb calma, anar fent...
Nits de divendres, nits especials.
(Imatge del blog: Bringas Neólogo, de la sèrie: Gordas bellas)

Segur que som al segle XXI?

Mira, en tinc dubtes.
Llegeixo, un cop més a la premsa: Mataró beatificarà un rector.
I jo em pregunto... ens ha costat diners aquesta pantomima?, als ciutadans i ciutadanes de Mataró vull dir.
Com és possible?, com pot ser que encara anem així. És evident que cada persona pot tenir de manera lliure les seves creences, però no en fan un grà massa?, s'ha de barrejar la roba?, això sí, demà els veurem a tots i totes com xaiets a quedar bé amb "l'establismen" religiós, a demostrar lo bons nois i noies que son, amb els vestits bons.... i a lluïr!
No dubto que fos bona persona el que avui "santifiquen", critico el "boato" i la "fanfarria", com sempre l'esglèsia catòlica de tot menys modesta.
Diu que fa 900 anys que no es feia.... ja veus tu quina necessitat et teniem ara. Ja sabeu... "a Diós rogando y con el mazo dando".
Som un país aconfessional?, ho dubto.

Sabeu aquell que diu....

"Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar"...

Diumenge passat, en Mingo, el meu germà, aquell que sempre ha estat aqui, sense fallar mai, present i generòs com poques persones, va fer 50 anys, i tenint en compte que dels 8 germans i germanes jo vaig darrera seu... dons això, em vaig preparant ni que gaire bé ens portem 2 anys, em preparo.
A mi, que tant intento no "sortir" em va tocar dur el pastís, però per ell, val la pena.
Va ser un aperitiu molt maco, va estar envoltat de la gent que l'estimem i és que a ell, només s'el pot estimar i apreciar, és una bellissima persona.
No us podeu imaginat quan.

El pastís diua una foto que ell ja no recordava d'una escapada a Pals de l'estiu passat. En Quim i la Carme s'en varen encarregar i tot.hom hi va participar.

Espurnes...

De flors, de mirades, de jocs de paraules, de mans que passen gots i somriuen, de plats rentats a quatre mans, de frecs involuntaris... o no.
D'invitacions inesperades, de missatges plens de tonteries i somriures un xic infantils, de buscar i triar alguna cosa que et quedi bé, però a la vegada sigui informal, que no has de sortir, però han d'entrar...
De dubtes amb el menú, de petons de benvinguda, de dubtes tontos i sincers, de xerrades al sofà mentre és va fent fosc, sense ni donar'te compte.
D'un café, i un altre i una copeta i unes galetes... i llibres i posar'se al dia, de vergonyes encetades i mai acabades, de papallones que et fan reviure instants passats..
D'espelmes que es van desfent i perfumant l'ambient.
D'un comiat tendre i petoner, d'uns dits que no es volen separar, d'una cita prevista, ja fora d'aqui, a la llum de dia, o la lluna...
És tan dolç el joc de la seducció...

Del gust de compartir...

Bones estones, sense gaire complicacions, al voltant d'una taula, sense fum, amb anècdotes i somriures, paladejant un sopar magnífic cuinat en gran part per el meu fill gran, amb abraçades sinceres, amb mirades còmplices, un dolç passeig per Passeig de Gràcia, amb un parlar incessant donat el temps d'absències...
Ahir varem sopar a Barcelona 4 persones de lo més diferents, les edats dels 67, la més gran, als 48 meus, la més jove je je.
No va ser senzill trobar dia i hora, el lloc sí el teniem clar, Brown33, al Passeig de Gràcia, on trevalla el meu fill gran, on sabem que l'ambient és agradable i ens varen tractar de manera inmillorable.
Ahir al vespre vaig sopar amb la Encarna, amiga i "germana", la "Chiqui", Àngela, ex jefa meva fa anys i amiga també, i amb en Joan, aquell home perfecte que totes tres "tirem els trastos" i sabem que mai serà nostre, l'estimem.
Avui em sento molt feliç.
Em quedo amb una frase d'en Joan que deia més o menys així: "Miro de fugir dels mals rollos, busco energies positives, gent positiva, i petites estones com aquestes, així soc feliç".
La trobo del tot encertada.

Indignant, un cop més...

Diu el nou bisbe de Sant Sebastian: “existeixen mals majors que el d’Haití”...
Es pot ser més brètol que aquest home?.
Estic veient i patint per les imatges que ens arriben des de allà, per la impotència que genera no saber què fer, com, ni de quina manera, si no és fent un petit donatiu, el que permet la meva minvada economia.
No ha de "patir" aquest tipus que suposadament està aqui per vetllar per les ànimes de les persones?, no pateix per el munt de morts, de nens sense pares ni mares plorant per el carrer?, no te sentiments?, això sí, a l'entrevista carrega contra en Zapatero i els diputats que donin suport a la llei d'avortament.
Quina vergonya!. No se li acudirà agafar un avió i anar a ajudar.

I aquests son els representants de "dèu" a la terra?, estem tots ben apanyats!
Imatge de "Los Calvitos"

Una mica d'humor...

Al cap del dia rebo un munt de correus, amb bromes, amb coses curioses i de vegades trigo dies a poder veure el contingut, quan arribo a casa de la feina ja porto 7 o 8 hores davant l'ordinador i en tinc poques ganes.
Però els caps de setmana em poso al dia i la Montse, companya i amiga, em va enviar aquestes frases que m'han agradat, una mica de conya sempre va bé.
De moment, als meus 48 anys, només compleixo la primera i darrera frase...

De los 45 en adelante...

Plata en los cabellos.
Oro en los dientes.
Piedras en los riñones.
Azúcar en la sangre.
Plomo en los pies.
Hierro en las articulaciones.
Y una fuente inagotable de gas natural.

!!Nunca pensé que a partir de los 45 pudiera llegar a tener tanta riqueza interior!!

No aniré a viure a Vic...

Ni que soc catalana, ni que no em calen "papers" especials com a d'altres, ni que hi tinc tot el dret, no aniré a viure a un lloc on no pots accedir al metge, als ajuts, a viure en pau, només si tens papers....
Papers, aquests que sovint perdem quan ens emprenyem, quan les coses no surten com volem, de veritat, prefereixo els Papers Cubans...
No penseu que en faig broma, pensava que el nostre país es destacaba per la seva solidaritat, per la seva generositat i drets humans, sembla que no és així.
Imagino que no tota le gent de Vic està d'acord amb aquesta decisió, és evident que vivim un moment molt dolent economicament i segons qui, com a Calabria, busca "culpables", i ells son els més febles...
Estic per que qui vulgui venir ho faci de manera legal, com s'ha de fer les coses, però sabem que no és així i què fan a Vic?, els deixen com si seguisin al Tercer Món...
No puc entendre que els "meus" estiguin en aquest govern, jo hauria plegat, però ja!
Mentres, els xenòfobs, estàn encantats, és clar...

Veure per creure...

I és que malgrat tot, tenim un país de lo més mascliste.
Aquests dies es parla de la "Sra. Robinson", diputada Irlandesa, però destacada com a "dona del Primer Ministre". Aquesta senyora, per dir algo, ha dit barbaritats dels gais, és una radical catòlica, ha "pressumptament" cobrat comissions... una perla vaja, però la notícia que més destacan d'ella és que tenia un amant de 20 any, 40 menys que ella.
Ella ha fet mèrits propis i tonteries variades per ser decantada de la vida política, però que ara resulti que el realment interessant és a qui s'ha ficat al llit, ho trobo una estupidesa.
Si ho hagués fet el seu marit, seria igual?, doncs no, aqui seguim amb la mentalitat que un home de 50 amb una xicota de 25 és un mascle.
Cony, jo també prefereixo un amant de 30 o 35!
Per un altre costat, però sense desmereixer el masclisme imperant, avui he llegit a El Periódico de Catalunya: Casament de pes, el músic Jamie Cullum es casa amb una ex model de talles grans...
Ho trobo una notícia de lo més estúpida, destaquen que la núvia és una "mazizorra" abans que escriptora i després ens queixem del jovent que pateix anorèxia i bulimia.
Potser les que tenim talles grans ens han de destacar per això?, també podem donar amor en mides grans, i sexe, i el que calgui!, cony que no qualsevol home està preparat per una "gran empresa"!
A més, talla gran una 44?, jo flipo! Recony que les "Boterianes" també tenim el nostre encant!

No pot morir mai....

La seva música, les seves cançons, el moviment dels seus malucs...
No pertany al que podem denominar un músic de la meva generació. Com poden ser Miguel Bosé, o també hauria estat Nino Bravo, Cecilia... i tants d'altres, no oblidem que soc una gran amant de la música i m'acompanya en cada instant de la meva vida.
Ara, de bon matí, fa molt de fret i prenc un altre café, escolto L'Elvis, per els seus 75 anys, per tants instants que m'ha regalat, tanta marxeta i a la vegada tendresa... les meves cames, soles, segueixen el ritme.
Va tenir la seva "part fosca", com tenim tots i totes, però la part "blanca i bona" va ser la millor, sense cap dubte.
Encara recordo una broma amb les amigues dels 15 o 16 anys.... Elvis, mou la pelvis!
Va morir, però com molts d'altres, mai ho farà per les meves orelles i els meus sentiments.

Oooooooolé!!

No estic sola!! i jo... encantada!!
Llegeixo aquesta notícia a ACN: Un regidor del PSC busca adhesions de militants del partit a favor de la ILP antitaurina.
Tota decidida he buscat la pàgina i aqui la teniu, per si voleu signar, ja se... és limitat a militants i simpatitzants, però almenys els meus s'han mogut.... i estic encantada!.
La gestiona un company de Sant Cebrià i ja he signat.
Militants del PSC a favor de la ILP Prou!
Ja queda menys...
Els i les que no sigueu ni una cosa ni l'altre, podeu signar aqui: Prou.cat

No és el mateix....

Estar deprimida, que estar tendreta....
Aquests dies m'han preguntat això. Si estic "depre", i no, després de pensar una bona estona, de tant en tant penso, insisteixo que no, estic tendreta, dolceta, mimosa potser, però depre.... doncs no.
Cert que m'emociono en acabar un llibre que m'ha "enganxat", cert que les abraçades, potser les dono una mica més llargues, i les rebo.
També és cert que soc petonera, però no és pas cap novetat.
Cert que els missatges de cap d'any, no varen ser molts, però si molt intensos i emotius, afectuosos i divertits també, em varen emocionar.
També em va encantar, trobar un germà i una cunyada, per separat i sense estar previst, i fer una tassa de xocolata per recuperar forces al mig de Santa Anna.
Cert que m'emociona esmorzar amb aquella amiga que fa tants dies varem quedar, conversa íntima i afable entre un café amb llet i un entrepà de formatge, ben sec!.
Cert, també, que avui passejant al nèt i amb en Martí al telèfon m'he emocionat, son els dos homes més importants a la meva vida i s'ha de notar.
També m'han emocionat les visites dels fills i filla, de la jove, visites inesperades i amb molta tendresa, amb una pizza inprovisada i una llarga conversa.
No és dolent estar tendre, que la pell senti més que mai una carícia, que els llavis s'entretinguin una mica més en la besada, que unes lletres amables t'humitegin els ulls.

Cert que he vingut des de el parc central cantant al meu nèt el "Corazón Contento" i que ell no em treia l'ull de sobre, li agrada molt que li canti.
Tinc moltes coses per estar feliç.
Aixó no és estar "depre", aixó és.... sentir....