I qui vol res més?...

Cap de setmana deliciós. Ja convenia.
Dissabte, passejada entre bolets, butifarres i fuets, coques i formatges.
Després dinar a casa de les meves nenes, aquest mes tenim moltes coses per celebrar.
Sants, aniversaris....
En Carles 29 i en Daniel 27... em faig gran i lo millor, m'agrada. El Sant de la Elisabet i el d'en Martí.
M'agrada gaudir d'una sobre taula llarga, entre café i tallat, galetes i mousse de xocolata amb cruxent de neules, de "Ca l'Uñó".
Per "culpa" dels horaris de feina tenim molt poquetes ocasions d'estar així, relaxats i distessos, fent broma i jo... en fí, feliç amb tots els meus nens i nenes al voltant.
Concretant els dinars de Nadal i Sant Esteve, s'ha de complir amb les "dues bandes" familiars i jo ho entenc i respecto. Preparant el menú de la nit de fí d'any que aquest any toca a casa meva.
Al vespre una peli i a dormir aviadet.
Un dissabte inmillorable.
Diumenge, primer de tot passeig amb la Glòria, amb un solet estupendo. Després lectura, fa molts dies que no m'hi podia dedicar, el diari, el llibre i bona música.....
Vaja, estic nova per una setmana que imagino tant complicada com la darrera.
I estic... feliç....
Heu vist quina família més bonica tinc? A la foto de dalt els meus fills amb mi, a la de sota, les meves joves.

Apendre a viure, no és senzill....

Sembla que una persona adulta com jo, ja tingui que saber com i de quina manera pendre's les coses, les actituds o els comportaments adequats a cada moment....
Però no, aprenem cada dia, ni que sigui una cosa insignificant, cada dia veus algo nou i no vull perdre la meva capacitat de sorpendre'm, ni que de vegades sigui de manera desagradable, també amb això aprenem.
Ahir va ser una tarda que voldria oblidar, però no ho faré. Una tarda on els minuts eres dècimes de segòn i malgrat les meves ganes de plegar, era divendres i tinc un xic d'estrés, doncs volia parar el rellotge per poder arribar a tot, per fer que les màquines corresin una mica més, que internet anés més ràpid i que l'ordinador seguis el ritme embogit i absurd de la feina del moment.
De vegades, massa sovint, si s'organitzes tot amb més temps, no tindria que patir, no ja sols per arribar, també per arribar senceres i amb salut al final d'una tarda.... per oblidar.
Però un cop a casa, aquesta que cada dia descobreixo algo nou, aquesta on fins i tot he trobat gustet a planxar, veien el que surt en aquesta foto que encapçala el meu escrit, on neteges els vidres i gaudeixes amb tantes vistes, on la llum entre per tot arreu i el solet..... doncs decideixes que no tornes a passar una tarda com aquesta, que ja està bé i que de tant en tant, un bon cop de puny a la taula val la pena, ni que tingui que aguantar males cares, un cop més....

Va per tu....

Per tot el que vares defensar i creure, i per la gran part que jo comparteixo amb tu, més de 40 anys després.
Ara que no falli, que demostri la capacitat i el canvi que ens ha assegurat.
Martín, avui és un gran dia! El color, ara, més que mai, ens ha igualat.

Mobbing...

Algú em pot dir en què consisteix això?.

És a dir, aquesta definició és correcte?, te nom en català?.

Tinc una necessitat urgent de saber si algú, molt, però molt proper a mi, l'està patint i si fos que sí, què és pot fer?. I si resulta que qui li fà ha estat família seva?.

Que el Mon està ple de malparits recony.

He demanat conexió "de prestado" per poder escriure.....

Anem de Congrés!

Aquest cap de setmana passat m'ha tocat treballar al 5è Congrés del PSC del Maresme.
He de dir que malgrat ser una tasca dura, de vegades els nervis juguen males passades, ha estat un bon cap de setmana, hem acabat lo que es diu rebentats, però si la feina surt, i surt bé, ja no notes tant el cansament.
Divendres d'abans de les 9 del matí i fins passades les 9 del vespre, esgotador, això sí, varem intentar tenir un xic de bon humor, el "personal d'organització" varem fer un dinar prou bò i que ens va permetre descobrir llocs com aquest a Cerdanyola. Un supen mencado.

He conegut gent de la Comarca que encara no havia vist mai, sols escoltat, m'ha agradat i en algún cas, m'ha encantat.
He tingut una mica de tot, temps per "tontejar" amb un xicot encantador, temps per riure, fins i tot temps per callar i deixar passar la tempesta.
He descobert lo estupendos que son els traballadors de la Escola Universitària Politècnica, en tot moment amables i disposats a donar una mà. Així dona gust!.
Total, en lloc d'estar a casa meva fent capses, cosa que aquesta setmana faré a tota màquina, he escoltat, petonejat, (fins i tot a alguna persona que mai hauria dit que jo li donaria dos petons). He fet web, manipulat fotos, fet un munt de fotocòpies, grapat documents i treballat, ningú podrà dir que tota la organització no ha estat... casi perfecte!.
I tot això, acompanyada d'un grup de gent estupendo, de bons companys i companyes i d'alguns caps que no s'han "apuntat" la feina si no que han agraït la mateixa als treballadors i treballadores de la casa, això ja és un "puntazo".

Aquesta setmana estarè una mica "missing", ja sabeu, el 24 canvio de casa i no se quàn tindré internet!

Calenteta....

Aquesta sensació, tan coneguda per mi, de pell calenta, un xic humida, que va adquirint la suavitat desitjada a mida que la vas tocant i perfumant, a cada carícia puja i puja la temperatura i jo, de normal de "sang calenta", no puc estar tranquila, no aconsegueixo relaxar la ment i el cos.

Provo primer de panxa amunt, després panxa avall, de costat, per postures que no quedi que una està encara bastant lleugera. Fins i tot la poca roba que porto em fa nosa...

Però la temperatura puja, les segones passades de mans ja em posan un xic frenètica, ara sento bategar la pell, te vida pròpia.

La intentem calmar i relaxar, una bona hidratació és important i tu me la dones, a dues mans, pujes i baixes les meves cuixes amb intensitat i jo agraïexo el teu gest, és més, m'agrada molt...

quan sembla que l'escalfor m'ha de tumbar, m'he d'abandonar a les sensacions i oblidar aquesta caloreta que tant i tant m'incomoda...
La pell pot dur moltes sensacions, si tanques els ull i et deixes anar...

Llavors, tu, també a dues mans fas el cop definitiu, esquitxes les meves cuixes amb un líquid fret i impactant, el gust és inmediat....

Ahir em vaig anar a depilar amb cera calenta...

Ernest, aquest cop NO!

Llegeixo, realment sorpresa, aquest notícia: Educació manté les ajudes a escoles que separen per sexe els alumnes. He quedat, com no!, parada.

A veure... l'escola pública te moltes carències, falta de pistes esportives, de biblioteques en condicions, aules literalment "abarrotadas" i masificades i vas i dones diners a escoles del Opus, amb pistes esportives, i tots els serveis magnífics, on tot.hom sap es paguen molts diners per portar els nens. On ha quedat la nostre lluita per aquest tipus d'escola?.

Escoles elitistes i a sobre separatistes, anem bé noi!

On han quedat les queixes que l'any 2001 vareu formular a l'anterior Govern exactament per el mateix que ara penseu fer?.

Ernest, malgrat lo molt que t'aprecío i valoro la feina que fas i el teu pensament catalanista, aquest cop t'equivoques, tu i tots els que doneu suport a aquesta barrabasada!.

M'ajudeu??..

Aqui és on estic....

I aqui on puc anar si accepto.....

Com ho veieu?
A la dreta:

A l'esquerra:

Frontal, sí, és Santa María i al fons el Port...

Estic preparada per un altre canvi?, espero que sí!

Quin us quedarieu?.

Quina poca vergonya!

M'he donat per aludida, és clar que sí!

Doncs no va aquest ximplet i diu aquesta barbaritat: "Las madres con hijos gays quieren que sean diplomáticos para verles poco”.

Però què s'ha pensat aquest capullo???.

La meva filla viu amb una noia, son parella de fa més de 5 anys i jo l'anyoro cada dia que pasa. No la vull lluny de mi, em dona suport, petons i m'abraça, com pot dir ningú que els volem lluny per disimular?.

Disimular què?, potser lo feliç que ella és?.

Conec d'altres mares amb fills i filles gais, i em consta com els estimen i com ells cuiden d'elles, ningú els vol lluny, abans al contrari.

Com és posible que Felipe González fes ministre aquest sujeto?. I que presideixi la el Consell de la Càmara de comerç?.

De veritat, cada dia llegeixo més estúpids i inconscients.

Avui em bull la sang! i no pas per haver tingut una nit "calenta".

La Joana i les seves maníes...

Massa cops he escoltat que m'agrada queixar.me.
Massa vegades m'han dit que soc crítica i no pas constructiva, cosa que no és cert.
He fet, oficialment, més d'una i dues i tres... queixes sobre el Matarobus, lo tard que van, casi sempre, que es salten algunes passades a "la torera" i quan preguntes et contesten malament, els conductors, també em vaig sorpendre, i molt! que renovessin la concessió a la mateixa empresa, no sols per les queixes, també per el mal estat dels autobussos.
Doncs aqui una prova, ben evident, que divendres passat en Martí i jo varem viure en primera persona de l'estat dels mateixos.
Llàstima que era fosc i la brutícia no va quedar prou reflexada a la imatge, els racons negres, l'estat en general... i això un dia i un altre i un altre.....
En fí, sort que només son imaginacions meves que si no....

No em direu que no....

Emociona veure aquestes coses.
No sols com avancen les coses des de que jo vaig ser mare per primera i fins i tot darrera vegada.
Rebre aquestes coses al mòbil, ni que no siguin de massa qualitat, dies com avui, que tant m'agraden, em fa deixar de costat tot, els nervis, les presses, el mal de queixal, fins i tot la tant mencionada crisi!

No direu que no és guapo el meu futur net...

500 ??

Ves per ón!
Vaig començar aquest blog allà per el mes de març del 2006.
Una mica encuriosida, a veure si seria capaç de mantenir el mateix, si no m'aburriria, si tindria prou coses per explicar, si molestaria...
Mica a mica m'he deixat anar, fins i tot alguna vegada, poquetes, m'he "desatado" i he tingut alguna explosió. De vegades, ni que admeto que ho faig poquet, he mirat el comptador i em sembla del tot impossible que tates persones puguin seguir les divagacions d'aquesta divorciada, mataronina, "roja peleona", apassionada, mare, "picarona" i podriem dir feliç i tranquila.
Deunidor les coses que he explicat, opinat, expressat.
La gent que "he conegut", els blog estupendos que he descobert... les persones que s'amaguen al seu darrera...
En fí, aquest és el meu escrit 500, ni que em sembla del tot impossible, encara tinc ganes de seguir.....

Suavitat infinita....

Mai havia provat res semblant. Ni per el tacte ni per la suavitat, per aquest motiu feia anys que no en feia servir.
Potser, en el fons, m'agrada més fer.ho sense, gaudeixo i em relaxo més aviat. Sempre que ho faig, que és a diari, em serveix per desconnectar i relaxar...
Vaig decidir fer.ho a pèl, més ràpid i efectiu.
Alguna vegada n'havia fet servir, poques, però alguna si i sempre acabava llençant la capsa sencera. No els trobo pràctics i no tens la mateixa soltura, comoditat ni rapidesa.
Frenen, quan els fas servir sovint frenen i desaniman.
Però avui n'he provat uns de nous, calentets i perfumats, no he tingut temps de saber si també tenen sabor, he anat massa ràpida i és que m'han provocat molt, era com anar nú, però amb protecció. Tu la poses a dins.... i ja aquest gest és un plaer.
La seva suavitat ha fet que em deixés anar i fes com si no en portés, com si el contacte i la humitat fossin allà, a tocar....
Avui he provat uns guants de fregar plats nous, son.... un plaer....
Què pensaveu eehhh??

La "mediació"...

Ja fa uns dies que penso en aquest tema, la mediació, un servei d'alguns ajuntaments per els problemes de convivència. Normalment, dels "d'aqui" amb els "d'allà".

Crec que ja ha quedat clar en aquest blog meu que no tinc ni un pèl de racisme a la mava sang, però no estic cega i veig el que passa al meu voltant.... de cap manera voldria que aquest escrit, molt raonat, s'entengués malament.

Ara farà un any que vaig aconseguir aquest pis de la bossa de lloguer que l'Ajuntament posa a disposició de joves i dones soles, també de la gent gran, i passat aquest any prenc la decissió de buscar un altre lloc.

Quan vaig venir a viure aqui la majoria de la meva família i també algunes amistats, em varen preguntar si estava segura, jo vaig afirmar i de manera contundent que sí.

Tinc davant de les finestres del menjador i la meva habitació la plaça Colombia, lloc on a tota hora, matí, tarda, vespre i nit, pots trobar gent. Aquest estiu no he pogut dormir amb la finestra oberta ni un sol dia, però ni un!.

A les 2 de la nit corra i crida la canalla, xerren a tota veu les seves mares i "ells" s'estàn arrepenjats a les façanes parlant. Quan els hi demanes silenci, lo millor que et pot passar és que et mirin malament i no es moguin, lo pitjor, que et comencin a picar la finestra i a escupir. Consti que parlo des de l'experiència, no de res que m'hagin explicat. Imagino que és un dels inconvenients de viure en un baix.

Tenim els mossos dia sí i dia també, cada nit, escorcolls, corredisses, en fí.... mai hagués pensat dir això, però és gaire bé impossible de suportar. Potser tan sols és que no estic acostumada, ni m'hi vull acostumar.

Després el tema del veinat d'escala, no els pots fer entendre que el teu pati no és un femer, que el pobre Elmer viu sempre per més que netejo, entre restes de xiclets, esclovies d'ou i fins i tot restes de fruita!. Per no parlar de l'aigua que cau a raig, que no fan el centrifugat a la roba malgrat els hi he demanat de manera molt educada. El president d'escala em va aconsellar que els hi posi una denúncia, "esta gente sólo entiende eso" em va dir.

Total, mediem, que no falti, però una cosa és respectar les seves costums, però i els meus drets qui els defensa?. Per cert, la notícia no parla de l'èxit d'aquesta mediació.
Jo estic a favor de qualsevol iniciativa que serveixi per la convivència, per suposat, però crec que també és important fer entendre als "nouvinguts" que han d'acceptar les normes bàsiques per adaptar-se a les nostres.

Apa Joana!, torna a començar...

17... i 1 dia!

Avui, aquesta "senyora" que sovint escriu, que deixa anar la llengua més del que alguns voldrien, però menys del que sembla. Aquesta "revolucionaria" del seu temps, i de l'actual.
Aquesta que sembla que mai perd la força i quan ho fa, disimula. Que us explica com li van les coses, no totes és clar, que noteu si està bé, o no...
La que sovint empeny i aconsella i dona força, però llavors calla si no està bé.
La que ha pujat i baixat, rigut i plorat, estimat i gaire bé odiat, abraçat i petonejat, mirat malament i també amb afecte infinit. La que ha fet grans amigues i confidents en aquest camí...
Aquesta que les injusticies posa de tan mala llet i malgrat les decepcions aqui segueix.
Servidora, que tant de temps ha dit.... sí, mani?, atenent el telèfon, la que tot.hom troba primer en arribar, no per grossa, si no per tenir el primer despatx de la "santa" seu.
La que malgrat tot és Socialista "hasta las trancas".
La que mai surt a les fotos, ni ganes, lo meu, sempre ho dic, és la feina interna.
Aquesta que l'estrés empeny a mirar el mar per la finestra del despatx i contar números.
Donc aquesta, la Joana, avui fa 17 anys i un dia que va entrar com a treballadora a la casa, el PSC de Mataró. I pensar que vaig entrar per fer una prova, que jo venent bistecs i pollastres estava molt tranquileta!.
Aqui teniu la única foto que m'han fet al meu despatx, no vaig tenir temps de fugir...
(lo de i 1 dia, com és evident, va amb segones je je).

I tu, on eres?....

No se per quin motiu sovint miro erera, sense acritut ni males cares, tan sols contemplo en la distància com veig ara, i com veia llavors, la vida.
Penso què feia tal o qual any, amb qui ho feia, si em sentia feliç...
I en aquest llarc camí, de la mateixa manera que Miguel Bosé ha estat un "ìdol" sensual, en Miguel Rios ha estat la marxeta, el rok i la reivindicació.
Reivindiquem, si no, mai canviaran les coses....
Va per tots els que alguna vegada em reivindicat alguna cosa, amb èxit o sense, tan se val!

Per fí has arribat...

Poc a poc, com venen les coses bones, has vingut i jo espero que no marxis, que siguis entre nosaltres una bona temporada, no sols per lo bé que em sento al teu costat, també per les sensacions i emocions que em provoques, que no son poques.

Ha arribat la tardor, com cada any, ha omplert la meva ciutat de tons rojencs i daurats, ha mullat el meu cos quan dimarts baixaba ràpida i decidida a la feina i no em molesta, abans al contrari, crec que vaig baixar més lleugera i amb un somriure als meus llavis que gaire bé ningú compartia aquella hora matinera.

A mi em doneu una bachata, una mica de fresqueta i unes gotes de pluja.... i ja em teniu feliç!

Ara, que tantes persones es posen tristes i agafen depres etc.... jo gaudeixo com una burra, i ni tan sols algunes "certificacions" i "comprovacions" de males notícies, rés és tan evident com el que els teus ulls poden veure, ni la crisi, ni tan sols la feina, poden amb els meus ànims...

Intenteu gaudir de la tardor, pot ser una experència deliciosa...

Estimo la tardor i encara més el que vindrà després...
No sabeu quin gustet dona passejar per aquesta platja meva....teva i vostre.

Conjuraria, mans al cel, la nit...

Conjuraria, mans al cel, la nit

i amb la nit una tempesta ardent:

grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,

i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,

i brusques morts d'estels; i de sobte, després,

una aurora esclatant que et revelés

-conjuraria, mans al cel,

per a omplir els teus braços oberts.

Em caldria, la mà sobre el teu front,

el parlar d'un llenguatge inexistent:

violins entre els nacres d'un silenci marí,

i aloses sobre el món en son primer matí

i sil·labeig de fonts;

i de sobte, després,

ton nom quotidià que et despertés

-caldrien per a acompanyar,

amor, els meus somnis oferts.

Carles Riba

Ser un o una MTV.....

No fa massa dies, en un soparet que vaig anar, em varen preguntar si jo era una "mtv"... em va sonar molt estranya la pregunta, això no és un canal de televissió?, vaig respondre ignorant de mi...
Doncs no, és tracta de ser un/a de "Mataró de tota la vida!"... encara ric...
Perquè és clar, qui decideix si som o no "mtv"?, els puretes aquests del centre que si no vius dins les muralles ja ets de "fora"'. Els que s'apropien les Santes i no les mouen del Centre caigui qui caigui?. Potser ho decideix una mateixa?, si fos així, haber nascut, crescut, estudiat, casat, criat fills etc... a Mataró em concedeix el títol?.


Jo soc i seré mataronina sempre, m'agrada la meva ciutat perque te mar, te muntanya, hi viu la gent que m'estimo i m'he estimat, els fills, alguns germans i la mare. No m'agrada que ara som massa gent, massa cotxes i massa brutícia, però no renuncio a ser mataronina, amb títol o sense, total... serveix per algo tenir "pedigree"?.
Soc una "mtv"?, soc una capgròssa i punt!

Sortir de l'armari..... (per adults)

Fa ja un temps, el Veí de Dalt, em va fer arribar un mail on a un bon grup de persones ens demanava de fer un escrit eròtic, però de veritat, per un programa que porta per nom "El racó del blocaire calent" a Ona Fm.
Vaig dubtar, és clar, sempre fa un cert pudor això, però em vaig animar i li vaig donar total llibertat que s no li agradava o bé no era prou adient, doncs el podía eliminar i tan amics.
Em va respondre que li agradava i el pensava emetre, ufff, vermella com un perdigot!
Aquest programa el fan una mica tard per mi, la 1 de la nit, ell, tot amable, m'ha fet arribar el mp3 amb el meu escrit llegit per una veu sensual i anònima, que NO és la meva, encara m'ha agradat més!.
He dubtat si el pujaba aqui o no, però noi, em fa molta gràcia compartir el mateix, ni que alguns i algunes dels que em llegiu ja sabeu que hi tinc certa afició, fins i tot us he deixat llegir algún relat... fins i tot m'heu aconsellat que m'hi dediqui..., per tant he decidit "sortir de l'armari literari".
Total, no l'escolteu amb nens ni nenes aprop, i siusplau, no sigueu molt durs amb mi!
Els pudorosos i estrets de ment... millor no l'escolteu. Porta per títol: Papers cubans... i no penso dir en qui em vaig inspirar per el mateix...

Ja em direu...

Dissabte de glòria i "chicha"...

De vegades, no massa, però si algunes ocasions, els dies es converteixen en escapades estupendes, on primer veus una cosa, en trobes una altra.
Avui he gaudit de moltes coses a l'hora. De bones converses, i malgrat ser un grup "liat" en política, aquest ha estat un del temes menys tractats.
Sortida de Mataró a les 11 del matí direcció al poble de Lavern, petita parada a comprar xocolata a Sant Sadurní, de " Can Simón", ufff, deliciosa...., amb una escapadeta així no podia faltar fer un "pecat".

Seguim cap a Lavern, anem a "Ca la Seca", masia catalana, magnífica i ample, amb una cuina que enamora i una llar de foc al mig del camp, impresionant!.
Primer un passeig per les vinyes, amb una temperatura molt agradable i després......
Carn a la brasa, cuinada de manera magistral per en Quim, marit de l'anfitriona, amanida i verdura escalivada a la llenya, torradetes de pagés, melonet i café. Tot amb bones vistes i bona conversa, ha estat un dia estupendo.
Un dissabte diferent amb un ambient diferent, però del tot estupendo!
I jo tan feliç!

Tan han canviat????...

Quan jo era joveneta, casi una nena, veia sortir els meus germans grans els cap de setmana tot "mudats". Les seves melenes al vent, camises de manigues molt llargues i de punys impossibles, sabates amb taló, pantalons acampanats i cadena al coll.

Ara, aquesta descripció, sona com molt "hortera", però era la decada dels 70 i els homes, la majoría, anaven així.

Quan els preguntava on anaven em responien, a Calella, a lligar extrangeres!, és clar que jo no entenia encara el significat, sols els veia super guapos i ben perfumats, la majoria de dies no tornaven fins l'endemà, amb el primer tren i de vegades "empalmaven" amb la feina, però ells encantats de la vida.

Vaig descobrir que els meus germans eres a ulls d'aquestes desconegudes uns "Latin lover", la veritat, em va agradar, jo els trovaba molt guapos, doncs elles també.

Ara resulta que el "Latin lover" espanyol ve a ser aquest tipejo que la revista "El Jueves" escenifica tant bé en aquesta caricatura i és clar, la Joana, jo mateixa, es pregunta... son així ara els "Latin lover"?, quina por no?, si és així i han canviat tant jo em busco rapidament un no llatí! que sols imaginar arribar a ballar i trobar aquest "sujeto" ja m'indisposa!

Lo pitjor és que ell.... si considera!

Ideals....

Dissabte al migdía vaig anar a veure "Che" al cinema. Vaig anar sola, a les 12:15 i em va encantar, encantar de veritat.
Primer de tot, crec que és una de les més reals que s'han fet d'ell i de la Revolució Cubana. Sense "florituras" ni decoracións de ficció, ni lios de llit ni romanticisme.
Al poc de comançar, jo, que adoro Benicio del Toro, que m'apassiona el seu somriure i em "desfà", tal com sona, la seva mirada, ja no el veia a ell, veia a El Che Guevara, sentía i m'emocionaven els motius de la Revolució. El seu afany perquè la gent deixés de ser pobre, tingués cultura, evitar que fossin enganyats...
La película, que barreja escenes en blanc i negre amb el color, no la pot entendre qui no hagi llegit o bé viscut, o bé sentit, que amb ganes i força es poden canviar les coses. Es poden millorar les situacions, ni que mai és senzill.
Vaig gaudir molt, em vaig emocionar i vaig recordar la Joana dels 15 anys amb la samarreta del PSUC i la xapa del Che, que es va guanyar una bona bronca de la seva primera jefa que li va cridar, Comunista!, com si fos un insult, ves per on....
No parlaré de que després s'ha convertit, en Fidel, com tants i tants ha perdut una mica el tren o la oportunitat d'obrir Cuba al Mon, ni que no oblidem que amb els americans, autèntics voltors esperant la caiguda de la "presa" per ocupar un cop més la Illa, és gaire bé impossible.
Per mi ha estat un película on els ideals, han guanyat la guerra. A mi, sovint m'acusen de ser idealista.... quàn podràn entendre, que per mi, és el millor dels "piropos"....
Soc una idelaista, cert, si no, no podría creure ni en el nostre sistema ni el l'amor, tan ampli com és el ventall...
Total, Visca Cuba lliure!

Dels camins a seguir....

No se si serà la millor manera, és dura, però crec que hem de fer el posible per arribar a tot.hom, el jovent son el nostre futur i no tinc cap dubte que molts d'ells, i elles, segueixen el Hip-Hop, per tant, que un grup d'aquests parli en contra de la violència masclista, doncs m'ha de semblar bé.
Lo important, insisteixo, s'ha d'arribar a cada raconet, a cada persona, una per una, és mogui en la música que es mogui...
Ara, en aquest instant, ja n'han matat 50 de dones el que va d'any, i li queden més de 3 mesos a l'any....

Delicatessen...

Primer t'he depositat als meus llavis, de manera suau i sensual t'he llepat, lo justet per no pujar massa la temperatura, cal escalfar, no bullir...
T'he fet una lleugera mossegadeta, he pogut notar el teu sabor inténs, fort i gustós, una dolça esgarrifança ha recorregut tot el meu cos, un plaer inténs i contundent.
He començat a llepar, succionar, estobar, degustar, insistir i repetir, el plaer no ha disminuit, malgrat que no és el mateix, amb, que sense, avui ho he fet a "pèl", sense, directe, la qualitat era tal que tampoc importaba massa... Ni que el teu color, tan fosc, la teva contundència i tamany impresionaba una mica...
Mica a mica has cedit als meus llavis, t'he besat i m'has inundat de plaer amb la teva intensitat...
Feia temps que no practicava i per aquest motiu, el teu sabor, ha estat... orgàsmic!
Avui he menjat trufes sense sucre, ni falta que li feien!

Feliç Diada.....

Avui, que m'he llevat aviat doncs no puc dormir, ves a saber els motius. Avui que he trobat una senyera penjada al menjador amb un burro català al centre, se qui l'ha penjat és clar..., ni que ho ha fet amb "nocturnidad i alevosía", és un pillet.
Avui que tinc mal de cap i estic molt espesa, un desitjo una bona Diada.
No vaig a fer ofrenes ni cap cosa similar, ja sabeu, fujo de cap cosa que faci olor "d'institucional".
Avui, quan vegi quin dia fa, encara no ho tinc clar, decidirem amb el meu xicotet on i com anem, tenim total llibertat.
Avui, que estic contenta de tenir pont i recuperar una certa calma, us desitjo un bon dia, no se si us sentireu més o menys catalans i catalanes per ser la Diada, jo m'hi sento tot l'any.
Deixo un acudit dedicat molt especialment, a Chavez Guerra, Bono, i demès "especimens" que vijilen tant l'Estatut i la financiació. Sense cap afecte, és clar...
(l'acudit va sortir ahir al Punt i és de Xavi Torrent)

Ídol caigut....

Fa temps que vaig descobrir que el teu "españolismo" caspos t'havia decantat del camí que varem fer junts uns quants anys i mira, per mi sempre havies estat un ídol, per parlar clar, per dir les coses a "raig", per debatir i discutir amb la dreta més rància d'aquesta Espanya nostre, i per moltes més coses.

Sovint havia demanat a la meva Agrupació que et portessin a un sopar d'inici de curs o de campanya, eres dels pocs que em feia certa il.lusió conèixer...

Però noi, la jubilació no et senta bé, potser ha estat la falta de protagonisme, no ho se. Conec d'altres polítics que els hi ha passat, queden a l'ombre i no ho poden superar, deixar el camí lliure a noves generacions i idees, doncs no ho porteu bé, si fos més grollera et diria que tens la famosa "pitopausea". Sort que Montilla ho te clar.

Total, quan vares fer aquella desafortunada intervenció dient que "nos hemos cepillado el Estatuto", vares caure molts punts a la meva escala de valors, aquests que intento mantenir purs.

Però ara, amb el tema de la financiació, ja desbarres, ja dius barbaritats com temples. No oblidem que ets del Sur, allà on van part de les aportacions d'aquests catalans i catalanes dels que ara renegues però tants anys heu parat la mà per rebre els nostres calers.

Ho sento Alfonso, no sols has deixat de ser l'ídol, has deixat de ser company, ni tan sols conegut, per tant, "callese señor Guerra".

Vosté no pot decidir qui és, o no, un bon socialista.

(La caricatura de Mingote, així de "fosc" veig en Guerra)

Exibició impúdica...

Sempre m'ha fet autèntic fàstic la gent que fa servir els seus fills per aconsseguir un "estatus" polític, bueno, per qualsevol fí, però en especial els que els treuen a les fotos electorals, als escenaris electorals i a fer veure lo estupendos que son encara que la resta de l'any potser ni els miren ni s'en preocupen, però quan hi ha campanya, alguns estàn en campanya permanent, doncs aapaaa! passejem la criatura.
Em fan autèntic repelús les imatges de la "senyora" Sarah Palin amb la seva família. Allà dalt, a l'escenari, fins i tot amb un bebé amb sindrome de Dawn, amb la filla de 17 anys embarassada i amagant el seu estat mentre aguanta el nen petit. La única cosa que se li acut dir quan la premsa descobreix l'embaràs de la menor, , (vaja pebrots aquests també a l'hora de respectar la vida privada d'aquesta noia), és que la nena és casa!, no patiu, ho farem ¿ben fet?.
Una autèntica vergonya.
No que la noia estigui embarassada, això com diem aqui passa a les millors famílies, la vergonya és com tracta el tema, fer sortir el "autor material" de l'embaràs, amb un vestit ben elegant a fer el numeret...
En fí, vergonya haurien de tenir alguns pares de no respectar els seus fills, d'obligar els mateixos a fer segons quins numerets al seu antull, sense comptar amb la sensibilitat dels mateixos ni amb la seva opinió.
Els nens no son artícles de lluïment, son persones i ens debem a ells i no els hem ni d'exibir ni de mentir.

Un dia d'aquells.....

Ahir va ser un dia d'aquells per oblidar, però del tot.
Us ha passat mai?.
Dies que des de el matí les coses es comencen a girar i arribes a casa i esperes certa calma i tampoc, i estàs nerviosa i casi ni saps el motiu, i dines a corre cuita i intentes fer una mica de bacaina per calmar els nervis, i tampoc, botes al llit com una mala cosa.
I arriba una trucada que no t'agrada, et carregues una mica més...
Vas un altre cop a la feina i els elements estàn girats, algunes persones no veuen la urgència i et poses encara més nerviosa, comences a maleïr i a pensar... Jo agafo la baixa!!!
Intentes però no arribes i pateixes.. aixó és lo més fort, pateixes tu per la feina que no surt, ni sortirà avui...
I quan mires el rellotge ja no queda temps i per fí sona el telèfon, i algú et diu... estàs bé Joana?, de miracle no plores i dius que sí.... que estàs estressada i sols fa 9 dies que has tornat de vacances...
I tanques la porta i respires, surts al carrer i la calor encara et posa pitjori això que son les 8 de la tarda!, però el veus a ell, allà, esperat pacient amb el seu somriure i penses.... Joana, demà és divendres, calma....
Arribes a casa i llences la roba, entres a la dutxa, respires fons i ja ho veus tot un xic més bé, si no hi puc posar més, perquè pateixo tant?.
En fí... ja ho he dit, un dia d'aquells....

La "mala" memòria....

O la falta de voluntat...

S'ha muntat un bon lío amb la petició d'en Garzón sobre les víctimes, mai trobades, assasinades i amagades en fosses comunes.

I qui l'ha muntat més gran?, doncs els que saben que els seus "predecessors" i varen estar implicats. La dreta reaccionaria i visceral ha posat el crit al Cel.

Se, en soc conscient, que es varen comentre barbaritats per els dos bàndols, però de qui en va cometre més, a posterior, no en tinc cap dubte. Qui va fer un cop d'estat del tot il.legal, davant un govern democràtic, els feixistes, aquests dels quals encara ara en queden reductes, o no, al pp i en alguns mitjans de comunicació proper a aquest partit.

Les famílies no estàn tranquiles, els seus morts no descansen en pau i no saber on estàn enterrats deu ser terrible. Volen saber.

No parlem d'obrir rés, parlem de justícia, aquesta que la Memòria Històrica ha de retornar als morts i les seves famílies.

No se si Garzón ho farà bé o no, però algú ha de posar ordre en aquesta injustícia tan bestial.

La Generalitat ha estat ràpida i efectiva, esperem que l'Esglèsia, aquesta que ahir ja buscava excuses, també ho estigui, ni que no hi confío gaire...

Dolentes, però molt....

Sempre he pensat que les dones, en general, posades a ser dolentes, ho som més que els homes. Per quin motiu?, no fem servir la violència, fem servir el cap, llavors, les que son dolentes, no m'hi trobo en aquest grup, ho son molt, poden ser maquiaveliques.

En l'àmbit polític tenim alguns exemples:

Una de les que trobo més dolentes, Rosa Díez, amb un afany de protagonisme increible que la porta fins el punt de mentir caigui qui caigui, encara trobo increible que formés part del PSE tants anys...

Una altre que s'ha fet "famosita" des de fa relativament poc temps, Soraya Sáenz, del PP, la veig a la tele i em regiro tota, amb aquest somriure de "mosquita muerta" que "las mata callando", quan parla.. fa por!.

També María Dolores Cospedal, també del PP, ha dit tantes barbaritats en tant poc temps que te el futur asegurat a "can pp".

Després tenim les dolentes "de cor", les que cerquen, persegueixen, menteixen i fan el que calgui en tant puguin aconsseguir l'objectiu desitjat, l'home desitjat, al preu que sigui i casi sempre per la seva posició.

Algunes, llavors, tenen una sorpressa inesperada, l'objectiu els és "robat" als seus nassos, per qui menys esperen, segurament tant dolenta com elles mateixes. En aquest instant més val fujir, la venjança pot ser.... terrible!.

La història, per degràcia, ens explica molts casos de dones dolentes i perverses, per sort, son minoria!, però insisteixo, posades a ser dolentes....

Poesia oblidada...

Dies i dies sense penjar cap poesia, aquestes lletres que tant m'emocionen i m'agraden, les que posen els pèls enxerinats i endolcen tants moments asseguda al meu sofà, amb un bon café, amb els sentits a flor de pell... gaire bé tant com aquesta canço...



Me desordeno, amor, me desordeno
cuando voy en tu boca, demorada;
y casi sin porqué, casi por nada,
te toco con la punta de mi seno.

Te toco con la punta de mi seno
y con mi soledad desamparada;
y acaso sin estar enamorada;
me desordeno, amor, me desordeno.

Y mi suerte de fruta respetada
arde en tu mano lúbrica y turbada
como una mal promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada,
cuando voy en tu boca, demorada,
me desordeno, amor, me desordeno.

Carilda O. Labra

Parlem clar....

Cada cop que escolto "plorar" els promotors inmobiliaris, els venedors de pisos, les grans inmobiliaries, doncs m'emprenyo.
Portem un munt de temps, anys, parlant de que no podia durar aquesta "bombolla" i que el dia que això petés cauria molta gent. Però mentre guanyaven milions i milions no patien, mentre abusaven de milers de persones que s'embarcaven en hipotèques impagables, el maleït euroibor, i tants i tants abussos, doncs callats com uns putes.
I ara vinga plorar, vinga demanar ajuts, però on tenen tot aquest diner?.
Tot.hom sap, és conegut, que quan compres un pis et demanen diners en negre, on son?.
Aquests no passen gana, mai, però ara toca despedir treballadors i esperar que passi, que tornin les "alegries", però ells segueixen el seu tren de vida, amb els seus iots, luxes i temes varis.
Ens han de fer pena?, ni una mica!

Tocada i enfonsada?...

Espero que no...
Dissabte al vespre, un cop més, vaig sortir amb les amigues a ballar, nit divertida i alegre, com gaire bé sempre.
Va ser una nit moguda doncs el primer lloc on varem anar ha canviat i ara sols posen salsa i era ple de canalla i llatins, em sentía la mare de tots i totes :)
Allà mateix, mentre esperavem que obrisin, assegudes en un banc, una de les meves amigues va establir conversa amb un home que també esperava. La cosa és que quan varem marxar, aquest senyor li va preguntar on anavem i va venir al segón local. Ens varem trobar exactament el mateix problema, gent massa jove i sols balls i balladores llatines, els homes espanyols a la "caça" de jovenetes.
Total, abans de marxar d'aquest segón local i donat que haviem pagat varem pendre la consumició i aquest senyor es va adreçar a mi i varem mantenir una conversa prou interessant.
Quan li varem dir passat un quart d'hora que marxavem a un altre lloc, ell va venir també amb el seu cotxe.
Un cop allà, i ni que em fa cert rubor reconèixer això, el senyor em va dir clar i directe que venia per mi, que li agradava la meva conversa i em va començar a llençar uns "piropos" que com no estic gens acostumada, però gens, em varen incomodar una mica.
Vaig ballar amb ell algunes cançons i malgrat que reconec que no li vaig donar peu, ell anava directe, sols li interesaba jo. i mira que vaig intentar un cop i un altre que ballés amb les meves amigues!. Imagino que lligar és això...
Que si d'ón ets, fills, feina etc... em va fer cinc cèntims de la seva vida i en un moment donat, ballant, li vaig deixar clar que jo no busco ni vull parella, que no estic preparada i que em limito a conèixer persones, entrar sortir i fer cafés, però poc més, potser vaig ser massa directe o seca, no se...
Es va parar en sec, em va mirar als ulls, als quals havia dedicat un munt d'elogis, i em va dir.... has desistit d'estimar algú?, tant de mal t'han fet?.
Bueno, en aquell moment jo no li vaig donar gaire importància i amb un somriure varem seguir ballant i xerrant, l'home és un bon conversador i també un bon ballarí, ho ha de ser per dur la Joana....
Va ser agradable i les estones que seiem també parlava amb les amigues, per això no s'em va fer pesat, malgrat que elles vinga insistir que em deixés anar i no em tanqués, que l'home feia "bona pinta".
Quan ens varem despedir, dos petonets a les galtes i un saber si aquesta setmana aniriem, ell ja tenia clar, imagino, que jo no estava interessada ni disposada, ni em va demanar el mòbil.
Després, ja a casa i donat que estic sola, en Martí és fora amb el seu pare, doncs he pensat, i molt, en aquestes paraules que em va dir. I m'he emprenyat i de valent amb mi mateixa, perque resulta que aquet home, que no em coneix de rés i segurament no tornaré a veure, va endevinar el que sento i com ho sento i m'emprenya pensar que sigui així. No que s'adonés, si no estar així, tancada.
Ahir, tot xerrant amb en Carles mentre feiem una cerveseta a la Rambla, em vaig adonar que a tots dos ens agradaria poder sentir coses similars.
Avui he despullat l'ànima, però no patiu aquests que sovint em dieu que explico massa, ja em vesteixo, fins i tot amb abric i casc i poso el vestit de "dona dura", ni que vaig poder observar que davant un home llest, aquest no serveix de rés.
Demà serà un altre dia, no penseu pas que estic trista, no és el cas, més aviat sorpresa de mi mateixa.

Barbuts....

Tota la meva vida, 47 anys, he tingut un problema amb els barbuts, siguin barbes incipients, llargues, fins i tot ajustadetes a la cara.
Deixant apart que no m'agraden els homes barbuts, quan ún em fa un petó, sense distinció de la mida, de la barba... em provoca una granissada a la cara.
Tinc amics barbuts, no he tingut cap parella que ho sigui, imagino que per el mateix.
Tinc en Joan, amic de fa anys, el primer cop que el vaig veure sense, em va costar molt de reconèixer.lo. S'havia tret de sobre 20 anys!
En Carles, des de fa un temps porta barba i creu que lliga més, diu que les seves amigues, les altres, és clar, el troben més guapo... jo el trobo més gran :)
En Javier, el fà més gran quan la porta, però segueixo preferint la seva "pinta juvenil".
Per sort, cap dels meus germans ni fills en porta!.
Què voleu?, on hi hagi un home ben afeitadet i perfumat..... treieu els pèls del meu camí!.
(Amb afecte a tots els mencionats eehh, que avui he tornat a la feina i tinc un trauma....).

I algú ha preguntat?...

Tant és qui te raó, o qui no la te. Qui son els "bons" o els "dolents", qui va começar i qui ho acabarà, però algú ha preguntat a les autèntiques víctimes, la població, com estàn?, algú ha preguntat a aquestes pobres dones de les fotos com estàn?, si ha perdut algún fill germà o persona estimada?. Els hi hauràn curat, espero, les ferides físiques però i el cor?, qui lls ha donat una bona abraçada?, qui els donarà arguments per la barbàrie?.
Restem impassibles, un cop més, davant una guerra a les portes de la "gran" Europa?.
On és la Onu?, 1200 morts i qui clama al cel per això?.
A mi, sols veure aquesta foto i les imatges de la tele, ja em varen sortir les llàrimes, soc la única?.
Quina vergonya, un cop més, tot s'hi val per el petroli i d'interessos malvats ells dos, aquest i aquest, fan el que volen, caigui qui caigui.
Maleïdes armes...

Un any més?... un dia més....

Soc molt conscient que no tinc la pell tan ferma, que aquest "rictus" impertinent al voltant dels llavis ha caigut un xic, malgrat ser tan riallera. Soc molt conscient que potser veig les coses amb més calma, que ja no m'altero amb tanta facilitat, però si m'apassiono igual....

També en soc de que alguna taqueta, de moment insignificant i gaire bé invisible, ha aparegut a les meves mans, però aquestes conserven la seva força.
No pasen en va, però els porto prou bé.
Conservo les ganes, la "picardia", les mirades intenses que dieun tant en tan poca estona. Conservo la majoría de gent estimada, les meves curves, ni que més suaus. Conservo el meu "canalillo", ni que més petit. També l'amor per els meus. Les ganes de soparets amb amigues, de balls i confidències. Les ganes de fer l'amor i de gaudir, de fer petons....
L'amor per la música, per les caminades per la platja, de bones lectures i bon cinema.
Conservo les estones amb bones amigues, discretes i tolerants. També el bon humor i el meu caràcter...
També la passió per Ribes de Fresser i Queralbs, per les seves muntanyes i valls, la seva fresqueta d'agost i per els bons àpats dels Caçadors...
Conservo, les ganes de viure i espero impacient el moment de conèixer el meu net, i de que ell em conegui, àvies com jo no en corren massa.
Avui faig 47 esplèndids anys, diguin el que diguin!

Mamma Mia !!

Dimecres vaig anar a veure Mamma Mía al cinema, l'obre de teatre la trobo massa cara, ni que segur m'encantaria.
Vaig passar casi dues hores estupendes, vaig riure i molt, vaig plorar, em vaig emocionar i per fí, després de tants anys, vaig saber què diuen les seves cançons.
Anava acompanyada de dos joves que ja m'han vist en casi totes les situacions possibles, els dos els va encantar veure com reia a "carcajadas", ni que no crec que entenguessin les llàgrimes, de vegades les lletres d'alguna canço descriu part de les nostres vides i no pots evitar les emocions, aquestes venen soles i jo crec que és bò deixar.les fluir i sortir.
Aneu a veure la peli, val la pena per els actors i per la música. Per veure en Pierce Brosnan amb plaformes i pantalonets ajustats, la Meryl Streep, magnífica i divertida, la interpretació de Mamma Mía ha estat divina.
Com és evident no soc crítica ni tan sols entenc de cinema, però us garantitzo que passareu una molt bona estona.

A tota màquina.....

Imagino que no soc la única, però a l'estiu sempre llegeixo molt més que la resta de l'any. El relax, les poques ganes de fer res, les hores que estic sola i la calor, son propicies perque em pasi això.
Porto tanta marxeta que m'he quedat, gaire bé, sense lectures, i tenia pendents 8 llibres!, dos d'ells super gruixuts.
La "cosa" va començar amb la marxa de campaments d'en Martí, de cop i volta hi ha una sèrie d'obligacions que no tens, deu dies seguits... tens més temps del normal i aprofites.
He llegit Los Pilares de la Tierra, Hermanas, Solteros tóxicos, Francesca Martín, (quins records....), Irisacions, La noia dels seus somnis, La política de la Bondad, estic casi al final de El juego del Ángel i m'han deixat El Perfume, que penso començar demà.... i finito!.
Aixi que ahir a la tarda vaig fer una petita excurssió, pocs cops m'ho puc permetre, i vaig anar al Robafaves amb en Martí, m'he comprat dos llibres, no massa cars, i he apuntat un parell de títols per si ara que ve el meu aniversari algú pregunta regal, cal ser previsora :)
Em vaig comprar Trena de Cendra, de Carme Guasch i La mala dona, de Marc Pastor i no, no parla de mi.. je je.
(p.d. m'ha donat per fer fotos, però soc dolenta.. ufff)

Tot el que m'he estalviat....

o no....
Quan vaig decidir agafar "vacances" del blog, sabia que alguns dies em costaría molt i molt, estar calladeta.
Passen coses, bones i dolentes, però sovint en passen d'aquestes que em fan treure el caràcter, la força i perquè no, la mala llet.
M'ha costat i molt no parlar de coses que no entenc, i mai entendré. No cridar, tal com sona, d'avant d'actituds masclistes i incomprensibles, a l'Espanya actual encara patim aquestes coses, llavors no em pregunteu per quin motiu soc feminista. Aquest paio és un poca vergonya.
Podia haver cridat, un cop més, contra els assasinats masclistes i vils, ho seguiré fent.
No parlar d'atacs imaginaris d'alguns integristes castellanoparlants, aquest No és dels meus ok?.
També ha tornat una part del que mai hauria d'haver marxat.....
Callar, davant el racisme, la insensatesa i les decissions cafres, també m'ha costat.
Com podeu veure, llegir, he tingut "temptacions" de tornar i dir el que penso, però el meu fetge, i segurament algun dels meus lectors, hauràn agraït el meu silènci.
També hem tingut bones noves, notícies amables, no tot ha de ser dolent.
Per exemple anar al cinema, un diumenge a les 12 del migdia, sola, i plorar sense maníes, la película ho valia. També les ballaruques i rialles amb les amigues, les caminades per Ribes de Fresser, els àpats.
També de que som més que molts no es pensen, malgrat vulguin fer "desaparèixer" la paraula amb esmenes de lo més increibles. M'he fet les mateixes preguntes que ell, ni que ell sap molt millor que jo transmetre les mateixes.
Podia haver parlat de tantes coses....
De moment, les vacances, bé, si no fos per la calor... estic tan esplèndida.