dilluns, 25 de febrer de 2008

Declaracions d'amor...


Les relacions d'amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som aixì, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per "dures" que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona.
Dissabte a la tarda vaig fer una cosa que fa molts mesos no feia, anar a la biblioteca Pompeu Fabra i passar més de dues hores cercant, mirant, xafardejant i gaudin amb el silènci, de veres, em va anar magnificament.
Un dels llibres que vaig mirar allà mateix va ser un de Frida Kalho , adoro les seves pintures, el seu realisme i fins i tot, la seva cruesa. El llibre, d'aquests super gruixuts i molt ben documentat em va encantar, vaig poder llegir la declaració que va fer a Diego Rivera, el gram amor de la seva vida, entre molts d'altres, no en va era una dona super apassionada. Va viure, malgrat el seu patiment, com va voler, sense patir per el què diràn.
Crec que és una de les declaracions d'amor més maques que he llegit mai, d'entrega i dedicació absolutes, un gran amor, sense cap dubte.
Diu la mateixa:

Nadie sabrá jamás cómo quiero a Diego. Si yo tuviera salud quisiera darsela toda, si yo tuviera juventud, toda la podría tomar.
No soy solamente su madre, soy el embrión, el germen, la primera célula que, en poténcia, lo engendró. Soy él desde las más primitivas, las más antiguas células, que con el tiempo se volvieron el "sentido".

És magnífica.
(Aquesta imatge que he posat porta per nom La cama volando, aqui queda ben reflectit el que sent una dona quan ha d'avortar, els malpensats han de veure, si tenen sentiments, que mai és per plaer, ni que en el seu cas va ser espontani).

6 comentaris:

Arare ha dit...

M'ha encantat el teu post, reina del Maresme. Vas veure la pel·li de la kalho? a mi em va encantar!

bona setmana!

Glòria ha dit...

Molt maco el post, I la declaració d'amor... buf!!! Què estàs romàntica??

Striper ha dit...

Un post bonic i per reflexionar. Bon Dia.

Anònim ha dit...

Sense voler tallar el bon rotlle del post....... De que serveix mostrar l'amor si la gent no sap rebre'l? de que serveix dir "t'estimo" a un bloc de gel? L'important no és estimar, és saber-se deixar estimar, cosa que per desgràcia molta gent no sap fer.

Malgrat tot, encara penso en la força de l'amor........

Anònim ha dit...

No crec en deus ni deesses, no crec amb ideals absoluts d´amors impossibles, tot és veritat, tot és mentida, els enganys de somriures interessats en moments no adequats fan desgraciades a moltes persones.

Sempre és la mateixa historia, uns volen i altres no, uns estan i altres no tenen idea de la realitat.

La kahlo Frida va viure una vida plena de sentit, va estimar i va ser estimada, malgrat el dolor que sentia el seu cos per les malformacions traumàtiques d´un accident.

Aquesta artista “persona” és un de tants referents de llibertat i coherència.

Maite ha dit...

Magnifica i apasionant l'obra de la Frida Kalho.
Deu ni do la força amb que va viure la seva vida, tot i que va tenir sempre la salud en contra perquè patia Fibromialgia i el dolor va ser sempre el seu company.
Es curios, però ella va pintar un autorretrat on va posar-hi agulles precisament en els punts més dolorosos i ara s'ha constatat que son els punts que fan servir per diagnosticar aquesta malaltia.