Per fí has arribat...

Poc a poc, com venen les coses bones, has vingut i jo espero que no marxis, que siguis entre nosaltres una bona temporada, no sols per lo bé que em sento al teu costat, també per les sensacions i emocions que em provoques, que no son poques.

Ha arribat la tardor, com cada any, ha omplert la meva ciutat de tons rojencs i daurats, ha mullat el meu cos quan dimarts baixaba ràpida i decidida a la feina i no em molesta, abans al contrari, crec que vaig baixar més lleugera i amb un somriure als meus llavis que gaire bé ningú compartia aquella hora matinera.

A mi em doneu una bachata, una mica de fresqueta i unes gotes de pluja.... i ja em teniu feliç!

Ara, que tantes persones es posen tristes i agafen depres etc.... jo gaudeixo com una burra, i ni tan sols algunes "certificacions" i "comprovacions" de males notícies, rés és tan evident com el que els teus ulls poden veure, ni la crisi, ni tan sols la feina, poden amb els meus ànims...

Intenteu gaudir de la tardor, pot ser una experència deliciosa...

Estimo la tardor i encara més el que vindrà després...
No sabeu quin gustet dona passejar per aquesta platja meva....teva i vostre.

Conjuraria, mans al cel, la nit...

Conjuraria, mans al cel, la nit

i amb la nit una tempesta ardent:

grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,

i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,

i brusques morts d'estels; i de sobte, després,

una aurora esclatant que et revelés

-conjuraria, mans al cel,

per a omplir els teus braços oberts.

Em caldria, la mà sobre el teu front,

el parlar d'un llenguatge inexistent:

violins entre els nacres d'un silenci marí,

i aloses sobre el món en son primer matí

i sil·labeig de fonts;

i de sobte, després,

ton nom quotidià que et despertés

-caldrien per a acompanyar,

amor, els meus somnis oferts.

Carles Riba

Ser un o una MTV.....

No fa massa dies, en un soparet que vaig anar, em varen preguntar si jo era una "mtv"... em va sonar molt estranya la pregunta, això no és un canal de televissió?, vaig respondre ignorant de mi...
Doncs no, és tracta de ser un/a de "Mataró de tota la vida!"... encara ric...
Perquè és clar, qui decideix si som o no "mtv"?, els puretes aquests del centre que si no vius dins les muralles ja ets de "fora"'. Els que s'apropien les Santes i no les mouen del Centre caigui qui caigui?. Potser ho decideix una mateixa?, si fos així, haber nascut, crescut, estudiat, casat, criat fills etc... a Mataró em concedeix el títol?.


Jo soc i seré mataronina sempre, m'agrada la meva ciutat perque te mar, te muntanya, hi viu la gent que m'estimo i m'he estimat, els fills, alguns germans i la mare. No m'agrada que ara som massa gent, massa cotxes i massa brutícia, però no renuncio a ser mataronina, amb títol o sense, total... serveix per algo tenir "pedigree"?.
Soc una "mtv"?, soc una capgròssa i punt!

Sortir de l'armari..... (per adults)

Fa ja un temps, el Veí de Dalt, em va fer arribar un mail on a un bon grup de persones ens demanava de fer un escrit eròtic, però de veritat, per un programa que porta per nom "El racó del blocaire calent" a Ona Fm.
Vaig dubtar, és clar, sempre fa un cert pudor això, però em vaig animar i li vaig donar total llibertat que s no li agradava o bé no era prou adient, doncs el podía eliminar i tan amics.
Em va respondre que li agradava i el pensava emetre, ufff, vermella com un perdigot!
Aquest programa el fan una mica tard per mi, la 1 de la nit, ell, tot amable, m'ha fet arribar el mp3 amb el meu escrit llegit per una veu sensual i anònima, que NO és la meva, encara m'ha agradat més!.
He dubtat si el pujaba aqui o no, però noi, em fa molta gràcia compartir el mateix, ni que alguns i algunes dels que em llegiu ja sabeu que hi tinc certa afició, fins i tot us he deixat llegir algún relat... fins i tot m'heu aconsellat que m'hi dediqui..., per tant he decidit "sortir de l'armari literari".
Total, no l'escolteu amb nens ni nenes aprop, i siusplau, no sigueu molt durs amb mi!
Els pudorosos i estrets de ment... millor no l'escolteu. Porta per títol: Papers cubans... i no penso dir en qui em vaig inspirar per el mateix...

Ja em direu...

Dissabte de glòria i "chicha"...

De vegades, no massa, però si algunes ocasions, els dies es converteixen en escapades estupendes, on primer veus una cosa, en trobes una altra.
Avui he gaudit de moltes coses a l'hora. De bones converses, i malgrat ser un grup "liat" en política, aquest ha estat un del temes menys tractats.
Sortida de Mataró a les 11 del matí direcció al poble de Lavern, petita parada a comprar xocolata a Sant Sadurní, de " Can Simón", ufff, deliciosa...., amb una escapadeta així no podia faltar fer un "pecat".

Seguim cap a Lavern, anem a "Ca la Seca", masia catalana, magnífica i ample, amb una cuina que enamora i una llar de foc al mig del camp, impresionant!.
Primer un passeig per les vinyes, amb una temperatura molt agradable i després......
Carn a la brasa, cuinada de manera magistral per en Quim, marit de l'anfitriona, amanida i verdura escalivada a la llenya, torradetes de pagés, melonet i café. Tot amb bones vistes i bona conversa, ha estat un dia estupendo.
Un dissabte diferent amb un ambient diferent, però del tot estupendo!
I jo tan feliç!

Tan han canviat????...

Quan jo era joveneta, casi una nena, veia sortir els meus germans grans els cap de setmana tot "mudats". Les seves melenes al vent, camises de manigues molt llargues i de punys impossibles, sabates amb taló, pantalons acampanats i cadena al coll.

Ara, aquesta descripció, sona com molt "hortera", però era la decada dels 70 i els homes, la majoría, anaven així.

Quan els preguntava on anaven em responien, a Calella, a lligar extrangeres!, és clar que jo no entenia encara el significat, sols els veia super guapos i ben perfumats, la majoria de dies no tornaven fins l'endemà, amb el primer tren i de vegades "empalmaven" amb la feina, però ells encantats de la vida.

Vaig descobrir que els meus germans eres a ulls d'aquestes desconegudes uns "Latin lover", la veritat, em va agradar, jo els trovaba molt guapos, doncs elles també.

Ara resulta que el "Latin lover" espanyol ve a ser aquest tipejo que la revista "El Jueves" escenifica tant bé en aquesta caricatura i és clar, la Joana, jo mateixa, es pregunta... son així ara els "Latin lover"?, quina por no?, si és així i han canviat tant jo em busco rapidament un no llatí! que sols imaginar arribar a ballar i trobar aquest "sujeto" ja m'indisposa!

Lo pitjor és que ell.... si considera!

Ideals....

Dissabte al migdía vaig anar a veure "Che" al cinema. Vaig anar sola, a les 12:15 i em va encantar, encantar de veritat.
Primer de tot, crec que és una de les més reals que s'han fet d'ell i de la Revolució Cubana. Sense "florituras" ni decoracións de ficció, ni lios de llit ni romanticisme.
Al poc de comançar, jo, que adoro Benicio del Toro, que m'apassiona el seu somriure i em "desfà", tal com sona, la seva mirada, ja no el veia a ell, veia a El Che Guevara, sentía i m'emocionaven els motius de la Revolució. El seu afany perquè la gent deixés de ser pobre, tingués cultura, evitar que fossin enganyats...
La película, que barreja escenes en blanc i negre amb el color, no la pot entendre qui no hagi llegit o bé viscut, o bé sentit, que amb ganes i força es poden canviar les coses. Es poden millorar les situacions, ni que mai és senzill.
Vaig gaudir molt, em vaig emocionar i vaig recordar la Joana dels 15 anys amb la samarreta del PSUC i la xapa del Che, que es va guanyar una bona bronca de la seva primera jefa que li va cridar, Comunista!, com si fos un insult, ves per on....
No parlaré de que després s'ha convertit, en Fidel, com tants i tants ha perdut una mica el tren o la oportunitat d'obrir Cuba al Mon, ni que no oblidem que amb els americans, autèntics voltors esperant la caiguda de la "presa" per ocupar un cop més la Illa, és gaire bé impossible.
Per mi ha estat un película on els ideals, han guanyat la guerra. A mi, sovint m'acusen de ser idealista.... quàn podràn entendre, que per mi, és el millor dels "piropos"....
Soc una idelaista, cert, si no, no podría creure ni en el nostre sistema ni el l'amor, tan ampli com és el ventall...
Total, Visca Cuba lliure!

Dels camins a seguir....

No se si serà la millor manera, és dura, però crec que hem de fer el posible per arribar a tot.hom, el jovent son el nostre futur i no tinc cap dubte que molts d'ells, i elles, segueixen el Hip-Hop, per tant, que un grup d'aquests parli en contra de la violència masclista, doncs m'ha de semblar bé.
Lo important, insisteixo, s'ha d'arribar a cada raconet, a cada persona, una per una, és mogui en la música que es mogui...
Ara, en aquest instant, ja n'han matat 50 de dones el que va d'any, i li queden més de 3 mesos a l'any....

Delicatessen...

Primer t'he depositat als meus llavis, de manera suau i sensual t'he llepat, lo justet per no pujar massa la temperatura, cal escalfar, no bullir...
T'he fet una lleugera mossegadeta, he pogut notar el teu sabor inténs, fort i gustós, una dolça esgarrifança ha recorregut tot el meu cos, un plaer inténs i contundent.
He començat a llepar, succionar, estobar, degustar, insistir i repetir, el plaer no ha disminuit, malgrat que no és el mateix, amb, que sense, avui ho he fet a "pèl", sense, directe, la qualitat era tal que tampoc importaba massa... Ni que el teu color, tan fosc, la teva contundència i tamany impresionaba una mica...
Mica a mica has cedit als meus llavis, t'he besat i m'has inundat de plaer amb la teva intensitat...
Feia temps que no practicava i per aquest motiu, el teu sabor, ha estat... orgàsmic!
Avui he menjat trufes sense sucre, ni falta que li feien!

Feliç Diada.....

Avui, que m'he llevat aviat doncs no puc dormir, ves a saber els motius. Avui que he trobat una senyera penjada al menjador amb un burro català al centre, se qui l'ha penjat és clar..., ni que ho ha fet amb "nocturnidad i alevosía", és un pillet.
Avui que tinc mal de cap i estic molt espesa, un desitjo una bona Diada.
No vaig a fer ofrenes ni cap cosa similar, ja sabeu, fujo de cap cosa que faci olor "d'institucional".
Avui, quan vegi quin dia fa, encara no ho tinc clar, decidirem amb el meu xicotet on i com anem, tenim total llibertat.
Avui, que estic contenta de tenir pont i recuperar una certa calma, us desitjo un bon dia, no se si us sentireu més o menys catalans i catalanes per ser la Diada, jo m'hi sento tot l'any.
Deixo un acudit dedicat molt especialment, a Chavez Guerra, Bono, i demès "especimens" que vijilen tant l'Estatut i la financiació. Sense cap afecte, és clar...
(l'acudit va sortir ahir al Punt i és de Xavi Torrent)

Ídol caigut....

Fa temps que vaig descobrir que el teu "españolismo" caspos t'havia decantat del camí que varem fer junts uns quants anys i mira, per mi sempre havies estat un ídol, per parlar clar, per dir les coses a "raig", per debatir i discutir amb la dreta més rància d'aquesta Espanya nostre, i per moltes més coses.

Sovint havia demanat a la meva Agrupació que et portessin a un sopar d'inici de curs o de campanya, eres dels pocs que em feia certa il.lusió conèixer...

Però noi, la jubilació no et senta bé, potser ha estat la falta de protagonisme, no ho se. Conec d'altres polítics que els hi ha passat, queden a l'ombre i no ho poden superar, deixar el camí lliure a noves generacions i idees, doncs no ho porteu bé, si fos més grollera et diria que tens la famosa "pitopausea". Sort que Montilla ho te clar.

Total, quan vares fer aquella desafortunada intervenció dient que "nos hemos cepillado el Estatuto", vares caure molts punts a la meva escala de valors, aquests que intento mantenir purs.

Però ara, amb el tema de la financiació, ja desbarres, ja dius barbaritats com temples. No oblidem que ets del Sur, allà on van part de les aportacions d'aquests catalans i catalanes dels que ara renegues però tants anys heu parat la mà per rebre els nostres calers.

Ho sento Alfonso, no sols has deixat de ser l'ídol, has deixat de ser company, ni tan sols conegut, per tant, "callese señor Guerra".

Vosté no pot decidir qui és, o no, un bon socialista.

(La caricatura de Mingote, així de "fosc" veig en Guerra)

Exibició impúdica...

Sempre m'ha fet autèntic fàstic la gent que fa servir els seus fills per aconsseguir un "estatus" polític, bueno, per qualsevol fí, però en especial els que els treuen a les fotos electorals, als escenaris electorals i a fer veure lo estupendos que son encara que la resta de l'any potser ni els miren ni s'en preocupen, però quan hi ha campanya, alguns estàn en campanya permanent, doncs aapaaa! passejem la criatura.
Em fan autèntic repelús les imatges de la "senyora" Sarah Palin amb la seva família. Allà dalt, a l'escenari, fins i tot amb un bebé amb sindrome de Dawn, amb la filla de 17 anys embarassada i amagant el seu estat mentre aguanta el nen petit. La única cosa que se li acut dir quan la premsa descobreix l'embaràs de la menor, , (vaja pebrots aquests també a l'hora de respectar la vida privada d'aquesta noia), és que la nena és casa!, no patiu, ho farem ¿ben fet?.
Una autèntica vergonya.
No que la noia estigui embarassada, això com diem aqui passa a les millors famílies, la vergonya és com tracta el tema, fer sortir el "autor material" de l'embaràs, amb un vestit ben elegant a fer el numeret...
En fí, vergonya haurien de tenir alguns pares de no respectar els seus fills, d'obligar els mateixos a fer segons quins numerets al seu antull, sense comptar amb la sensibilitat dels mateixos ni amb la seva opinió.
Els nens no son artícles de lluïment, son persones i ens debem a ells i no els hem ni d'exibir ni de mentir.

Un dia d'aquells.....

Ahir va ser un dia d'aquells per oblidar, però del tot.
Us ha passat mai?.
Dies que des de el matí les coses es comencen a girar i arribes a casa i esperes certa calma i tampoc, i estàs nerviosa i casi ni saps el motiu, i dines a corre cuita i intentes fer una mica de bacaina per calmar els nervis, i tampoc, botes al llit com una mala cosa.
I arriba una trucada que no t'agrada, et carregues una mica més...
Vas un altre cop a la feina i els elements estàn girats, algunes persones no veuen la urgència i et poses encara més nerviosa, comences a maleïr i a pensar... Jo agafo la baixa!!!
Intentes però no arribes i pateixes.. aixó és lo més fort, pateixes tu per la feina que no surt, ni sortirà avui...
I quan mires el rellotge ja no queda temps i per fí sona el telèfon, i algú et diu... estàs bé Joana?, de miracle no plores i dius que sí.... que estàs estressada i sols fa 9 dies que has tornat de vacances...
I tanques la porta i respires, surts al carrer i la calor encara et posa pitjori això que son les 8 de la tarda!, però el veus a ell, allà, esperat pacient amb el seu somriure i penses.... Joana, demà és divendres, calma....
Arribes a casa i llences la roba, entres a la dutxa, respires fons i ja ho veus tot un xic més bé, si no hi puc posar més, perquè pateixo tant?.
En fí... ja ho he dit, un dia d'aquells....

La "mala" memòria....

O la falta de voluntat...

S'ha muntat un bon lío amb la petició d'en Garzón sobre les víctimes, mai trobades, assasinades i amagades en fosses comunes.

I qui l'ha muntat més gran?, doncs els que saben que els seus "predecessors" i varen estar implicats. La dreta reaccionaria i visceral ha posat el crit al Cel.

Se, en soc conscient, que es varen comentre barbaritats per els dos bàndols, però de qui en va cometre més, a posterior, no en tinc cap dubte. Qui va fer un cop d'estat del tot il.legal, davant un govern democràtic, els feixistes, aquests dels quals encara ara en queden reductes, o no, al pp i en alguns mitjans de comunicació proper a aquest partit.

Les famílies no estàn tranquiles, els seus morts no descansen en pau i no saber on estàn enterrats deu ser terrible. Volen saber.

No parlem d'obrir rés, parlem de justícia, aquesta que la Memòria Històrica ha de retornar als morts i les seves famílies.

No se si Garzón ho farà bé o no, però algú ha de posar ordre en aquesta injustícia tan bestial.

La Generalitat ha estat ràpida i efectiva, esperem que l'Esglèsia, aquesta que ahir ja buscava excuses, també ho estigui, ni que no hi confío gaire...

Dolentes, però molt....

Sempre he pensat que les dones, en general, posades a ser dolentes, ho som més que els homes. Per quin motiu?, no fem servir la violència, fem servir el cap, llavors, les que son dolentes, no m'hi trobo en aquest grup, ho son molt, poden ser maquiaveliques.

En l'àmbit polític tenim alguns exemples:

Una de les que trobo més dolentes, Rosa Díez, amb un afany de protagonisme increible que la porta fins el punt de mentir caigui qui caigui, encara trobo increible que formés part del PSE tants anys...

Una altre que s'ha fet "famosita" des de fa relativament poc temps, Soraya Sáenz, del PP, la veig a la tele i em regiro tota, amb aquest somriure de "mosquita muerta" que "las mata callando", quan parla.. fa por!.

També María Dolores Cospedal, també del PP, ha dit tantes barbaritats en tant poc temps que te el futur asegurat a "can pp".

Després tenim les dolentes "de cor", les que cerquen, persegueixen, menteixen i fan el que calgui en tant puguin aconsseguir l'objectiu desitjat, l'home desitjat, al preu que sigui i casi sempre per la seva posició.

Algunes, llavors, tenen una sorpressa inesperada, l'objectiu els és "robat" als seus nassos, per qui menys esperen, segurament tant dolenta com elles mateixes. En aquest instant més val fujir, la venjança pot ser.... terrible!.

La història, per degràcia, ens explica molts casos de dones dolentes i perverses, per sort, son minoria!, però insisteixo, posades a ser dolentes....

Poesia oblidada...

Dies i dies sense penjar cap poesia, aquestes lletres que tant m'emocionen i m'agraden, les que posen els pèls enxerinats i endolcen tants moments asseguda al meu sofà, amb un bon café, amb els sentits a flor de pell... gaire bé tant com aquesta canço...



Me desordeno, amor, me desordeno
cuando voy en tu boca, demorada;
y casi sin porqué, casi por nada,
te toco con la punta de mi seno.

Te toco con la punta de mi seno
y con mi soledad desamparada;
y acaso sin estar enamorada;
me desordeno, amor, me desordeno.

Y mi suerte de fruta respetada
arde en tu mano lúbrica y turbada
como una mal promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada,
cuando voy en tu boca, demorada,
me desordeno, amor, me desordeno.

Carilda O. Labra

Parlem clar....

Cada cop que escolto "plorar" els promotors inmobiliaris, els venedors de pisos, les grans inmobiliaries, doncs m'emprenyo.
Portem un munt de temps, anys, parlant de que no podia durar aquesta "bombolla" i que el dia que això petés cauria molta gent. Però mentre guanyaven milions i milions no patien, mentre abusaven de milers de persones que s'embarcaven en hipotèques impagables, el maleït euroibor, i tants i tants abussos, doncs callats com uns putes.
I ara vinga plorar, vinga demanar ajuts, però on tenen tot aquest diner?.
Tot.hom sap, és conegut, que quan compres un pis et demanen diners en negre, on son?.
Aquests no passen gana, mai, però ara toca despedir treballadors i esperar que passi, que tornin les "alegries", però ells segueixen el seu tren de vida, amb els seus iots, luxes i temes varis.
Ens han de fer pena?, ni una mica!

Tocada i enfonsada?...

Espero que no...
Dissabte al vespre, un cop més, vaig sortir amb les amigues a ballar, nit divertida i alegre, com gaire bé sempre.
Va ser una nit moguda doncs el primer lloc on varem anar ha canviat i ara sols posen salsa i era ple de canalla i llatins, em sentía la mare de tots i totes :)
Allà mateix, mentre esperavem que obrisin, assegudes en un banc, una de les meves amigues va establir conversa amb un home que també esperava. La cosa és que quan varem marxar, aquest senyor li va preguntar on anavem i va venir al segón local. Ens varem trobar exactament el mateix problema, gent massa jove i sols balls i balladores llatines, els homes espanyols a la "caça" de jovenetes.
Total, abans de marxar d'aquest segón local i donat que haviem pagat varem pendre la consumició i aquest senyor es va adreçar a mi i varem mantenir una conversa prou interessant.
Quan li varem dir passat un quart d'hora que marxavem a un altre lloc, ell va venir també amb el seu cotxe.
Un cop allà, i ni que em fa cert rubor reconèixer això, el senyor em va dir clar i directe que venia per mi, que li agradava la meva conversa i em va començar a llençar uns "piropos" que com no estic gens acostumada, però gens, em varen incomodar una mica.
Vaig ballar amb ell algunes cançons i malgrat que reconec que no li vaig donar peu, ell anava directe, sols li interesaba jo. i mira que vaig intentar un cop i un altre que ballés amb les meves amigues!. Imagino que lligar és això...
Que si d'ón ets, fills, feina etc... em va fer cinc cèntims de la seva vida i en un moment donat, ballant, li vaig deixar clar que jo no busco ni vull parella, que no estic preparada i que em limito a conèixer persones, entrar sortir i fer cafés, però poc més, potser vaig ser massa directe o seca, no se...
Es va parar en sec, em va mirar als ulls, als quals havia dedicat un munt d'elogis, i em va dir.... has desistit d'estimar algú?, tant de mal t'han fet?.
Bueno, en aquell moment jo no li vaig donar gaire importància i amb un somriure varem seguir ballant i xerrant, l'home és un bon conversador i també un bon ballarí, ho ha de ser per dur la Joana....
Va ser agradable i les estones que seiem també parlava amb les amigues, per això no s'em va fer pesat, malgrat que elles vinga insistir que em deixés anar i no em tanqués, que l'home feia "bona pinta".
Quan ens varem despedir, dos petonets a les galtes i un saber si aquesta setmana aniriem, ell ja tenia clar, imagino, que jo no estava interessada ni disposada, ni em va demanar el mòbil.
Després, ja a casa i donat que estic sola, en Martí és fora amb el seu pare, doncs he pensat, i molt, en aquestes paraules que em va dir. I m'he emprenyat i de valent amb mi mateixa, perque resulta que aquet home, que no em coneix de rés i segurament no tornaré a veure, va endevinar el que sento i com ho sento i m'emprenya pensar que sigui així. No que s'adonés, si no estar així, tancada.
Ahir, tot xerrant amb en Carles mentre feiem una cerveseta a la Rambla, em vaig adonar que a tots dos ens agradaria poder sentir coses similars.
Avui he despullat l'ànima, però no patiu aquests que sovint em dieu que explico massa, ja em vesteixo, fins i tot amb abric i casc i poso el vestit de "dona dura", ni que vaig poder observar que davant un home llest, aquest no serveix de rés.
Demà serà un altre dia, no penseu pas que estic trista, no és el cas, més aviat sorpresa de mi mateixa.

Barbuts....

Tota la meva vida, 47 anys, he tingut un problema amb els barbuts, siguin barbes incipients, llargues, fins i tot ajustadetes a la cara.
Deixant apart que no m'agraden els homes barbuts, quan ún em fa un petó, sense distinció de la mida, de la barba... em provoca una granissada a la cara.
Tinc amics barbuts, no he tingut cap parella que ho sigui, imagino que per el mateix.
Tinc en Joan, amic de fa anys, el primer cop que el vaig veure sense, em va costar molt de reconèixer.lo. S'havia tret de sobre 20 anys!
En Carles, des de fa un temps porta barba i creu que lliga més, diu que les seves amigues, les altres, és clar, el troben més guapo... jo el trobo més gran :)
En Javier, el fà més gran quan la porta, però segueixo preferint la seva "pinta juvenil".
Per sort, cap dels meus germans ni fills en porta!.
Què voleu?, on hi hagi un home ben afeitadet i perfumat..... treieu els pèls del meu camí!.
(Amb afecte a tots els mencionats eehh, que avui he tornat a la feina i tinc un trauma....).

I algú ha preguntat?...

Tant és qui te raó, o qui no la te. Qui son els "bons" o els "dolents", qui va começar i qui ho acabarà, però algú ha preguntat a les autèntiques víctimes, la població, com estàn?, algú ha preguntat a aquestes pobres dones de les fotos com estàn?, si ha perdut algún fill germà o persona estimada?. Els hi hauràn curat, espero, les ferides físiques però i el cor?, qui lls ha donat una bona abraçada?, qui els donarà arguments per la barbàrie?.
Restem impassibles, un cop més, davant una guerra a les portes de la "gran" Europa?.
On és la Onu?, 1200 morts i qui clama al cel per això?.
A mi, sols veure aquesta foto i les imatges de la tele, ja em varen sortir les llàrimes, soc la única?.
Quina vergonya, un cop més, tot s'hi val per el petroli i d'interessos malvats ells dos, aquest i aquest, fan el que volen, caigui qui caigui.
Maleïdes armes...

Un any més?... un dia més....

Soc molt conscient que no tinc la pell tan ferma, que aquest "rictus" impertinent al voltant dels llavis ha caigut un xic, malgrat ser tan riallera. Soc molt conscient que potser veig les coses amb més calma, que ja no m'altero amb tanta facilitat, però si m'apassiono igual....

També en soc de que alguna taqueta, de moment insignificant i gaire bé invisible, ha aparegut a les meves mans, però aquestes conserven la seva força.
No pasen en va, però els porto prou bé.
Conservo les ganes, la "picardia", les mirades intenses que dieun tant en tan poca estona. Conservo la majoría de gent estimada, les meves curves, ni que més suaus. Conservo el meu "canalillo", ni que més petit. També l'amor per els meus. Les ganes de soparets amb amigues, de balls i confidències. Les ganes de fer l'amor i de gaudir, de fer petons....
L'amor per la música, per les caminades per la platja, de bones lectures i bon cinema.
Conservo les estones amb bones amigues, discretes i tolerants. També el bon humor i el meu caràcter...
També la passió per Ribes de Fresser i Queralbs, per les seves muntanyes i valls, la seva fresqueta d'agost i per els bons àpats dels Caçadors...
Conservo, les ganes de viure i espero impacient el moment de conèixer el meu net, i de que ell em conegui, àvies com jo no en corren massa.
Avui faig 47 esplèndids anys, diguin el que diguin!

Mamma Mia !!

Dimecres vaig anar a veure Mamma Mía al cinema, l'obre de teatre la trobo massa cara, ni que segur m'encantaria.
Vaig passar casi dues hores estupendes, vaig riure i molt, vaig plorar, em vaig emocionar i per fí, després de tants anys, vaig saber què diuen les seves cançons.
Anava acompanyada de dos joves que ja m'han vist en casi totes les situacions possibles, els dos els va encantar veure com reia a "carcajadas", ni que no crec que entenguessin les llàgrimes, de vegades les lletres d'alguna canço descriu part de les nostres vides i no pots evitar les emocions, aquestes venen soles i jo crec que és bò deixar.les fluir i sortir.
Aneu a veure la peli, val la pena per els actors i per la música. Per veure en Pierce Brosnan amb plaformes i pantalonets ajustats, la Meryl Streep, magnífica i divertida, la interpretació de Mamma Mía ha estat divina.
Com és evident no soc crítica ni tan sols entenc de cinema, però us garantitzo que passareu una molt bona estona.

A tota màquina.....

Imagino que no soc la única, però a l'estiu sempre llegeixo molt més que la resta de l'any. El relax, les poques ganes de fer res, les hores que estic sola i la calor, son propicies perque em pasi això.
Porto tanta marxeta que m'he quedat, gaire bé, sense lectures, i tenia pendents 8 llibres!, dos d'ells super gruixuts.
La "cosa" va començar amb la marxa de campaments d'en Martí, de cop i volta hi ha una sèrie d'obligacions que no tens, deu dies seguits... tens més temps del normal i aprofites.
He llegit Los Pilares de la Tierra, Hermanas, Solteros tóxicos, Francesca Martín, (quins records....), Irisacions, La noia dels seus somnis, La política de la Bondad, estic casi al final de El juego del Ángel i m'han deixat El Perfume, que penso començar demà.... i finito!.
Aixi que ahir a la tarda vaig fer una petita excurssió, pocs cops m'ho puc permetre, i vaig anar al Robafaves amb en Martí, m'he comprat dos llibres, no massa cars, i he apuntat un parell de títols per si ara que ve el meu aniversari algú pregunta regal, cal ser previsora :)
Em vaig comprar Trena de Cendra, de Carme Guasch i La mala dona, de Marc Pastor i no, no parla de mi.. je je.
(p.d. m'ha donat per fer fotos, però soc dolenta.. ufff)

Tot el que m'he estalviat....

o no....
Quan vaig decidir agafar "vacances" del blog, sabia que alguns dies em costaría molt i molt, estar calladeta.
Passen coses, bones i dolentes, però sovint en passen d'aquestes que em fan treure el caràcter, la força i perquè no, la mala llet.
M'ha costat i molt no parlar de coses que no entenc, i mai entendré. No cridar, tal com sona, d'avant d'actituds masclistes i incomprensibles, a l'Espanya actual encara patim aquestes coses, llavors no em pregunteu per quin motiu soc feminista. Aquest paio és un poca vergonya.
Podia haver cridat, un cop més, contra els assasinats masclistes i vils, ho seguiré fent.
No parlar d'atacs imaginaris d'alguns integristes castellanoparlants, aquest No és dels meus ok?.
També ha tornat una part del que mai hauria d'haver marxat.....
Callar, davant el racisme, la insensatesa i les decissions cafres, també m'ha costat.
Com podeu veure, llegir, he tingut "temptacions" de tornar i dir el que penso, però el meu fetge, i segurament algun dels meus lectors, hauràn agraït el meu silènci.
També hem tingut bones noves, notícies amables, no tot ha de ser dolent.
Per exemple anar al cinema, un diumenge a les 12 del migdia, sola, i plorar sense maníes, la película ho valia. També les ballaruques i rialles amb les amigues, les caminades per Ribes de Fresser, els àpats.
També de que som més que molts no es pensen, malgrat vulguin fer "desaparèixer" la paraula amb esmenes de lo més increibles. M'he fet les mateixes preguntes que ell, ni que ell sap molt millor que jo transmetre les mateixes.
Podia haver parlat de tantes coses....
De moment, les vacances, bé, si no fos per la calor... estic tan esplèndida.

Apunt de Santes...

Arribo a la Plaça Santa Anna acompanyada de les meves amigues amb les que he sopat una estona abans. La Alfonsa, la Encarna i la Carme.
Miro, trio i remeno fins a trobar el que busco, la Cuca, matinera com sempre, te una taula junt amb la Núria, han "pispat" dues cadires!, tot un èxit, com sempre el patronat ha fet curt i falten moltissimes cadires.
Decidim fer torns per seure, al  cap d'un instant arriba la meva estimada Glòria amb l'Evarist, el seu marit, la Pepi, (aquesta xicota és la bomba!), en Diego, la Joana amb el seu marit, en Joan Antoni i comecen els Requisits. El meu cartrò de ball és ben vuit, no ballo avui.

Comecen a còrrer ampolles de cava, jo amb l'aigua a la mà, algú ha de conservar el senderi no?. Miro i gaudeixo veient tot.hom com gira, riu, s'acalora, s'entrebanca amb les rajoles trencades....
Arriba en Quico amb la Montse, en Carles amb en Ramon, la Glòria B, la Teresa, algunes persones que no conec, més tard la Mercé i el seu xicot, en Marc, també la Carme i l'Arcadi, una altre Carmen i petons i abraçades.

Em regalen el Ram, per el ball de Rams, bò i que quedo un xic parada l'accepto i des de aquest instant, deixo de ballar ben poca estona, ja estic en forma, ni que soc conscient que no ho faig bé, gaudeixo de la música, d'alguna arrambadeta, gens desconeguda, i dels canvis de parella, fins i tot acabo ballant amb una dona!.
Entre ball i ball, les bromes, el bon ambient, les rialles i les abraçades omplen la nostra taula de caliu i somriures còmplices.
A aquestes alçades ja tenim un grapadet de cadires que em "pispat" als que marxen més aviat.
Toco un culet, com aquell que no vol, a un jove que va fet un "pimpollo" de guapo.
Agafo l'Evarist i amb el permís de la seva dona el trec a ballar, pobret.... no el deixo manar ni un segón!.
A les dues dic prou, tinc mal de peus, estic acalorada però.... contenta i feliç, ha estat una nit... magnífica, per no oblidar. Truco un Taxi i arribo a casa sobre les 2.30 de la nit, estic desvetllada i encara llegeixo una estona, amb el llum apagat recordo... la música, la calor, les mans...
Reprenc el meu descans a ritme de bachata, aquesta em te el cor robat....

Xino xano....

Anem cap a les vacances...
em queden: dues setmanes, de nervis, massa i tot, d'aguantar algunes impertinències, també, de falta de solidaritat, també, sembla que quan més falta fa ser comprensius, menys ho son els que han de ser.ho, i això que son conscients del que ara mateix tenim. Queda el Congrés de la propera setmana, del qual evito opinar i després.... Santes!
M'esperen: els Requisits de Festa Major, Chambao, si m'animo, Ribes de Fresser, Els Caçadors, la Vall de Núria, Queralbs amb els seus carrers empinats i tranquils, llargues estones de lectura, (amb un llibre que em varen regalar ahir per sorpresa i que em va encantar per de qui ve el regal), al costat de la piscina del poble amb un ull al llibre i l'altre a en Martí que no surt de l'aigua, llargues caminades a l'ombre del meu barret, la temptació dels esmorzars llarcs i tranquilets, dels dinars de l'hotel, durant 6 dies, ni parlar de dietes!.
També m'esperen soparets al Cambados, a casa d'una estimada amiga a Dosrius, estones d'afecte i amistat, balls, tendressa i passió, algún tonteig.....

Alguna escapada a Barcelona, algunes exposicions per veure, uns dies de sol.litud amb en Martí de campaments i 15 que serà amb el seu pare....
M'espera, més que res, la calma, i com a tots i totes em fa falta. Al setembre tenim ja esperant un munt de feina que jo espero vagin acompanyats d'un munt de canvis.....
M'agafo, des de avui, vacances del blog, però no m'oblideu, penso tornar, potser més aviat del previst i tot!. Us deixo una temporadeta i amb bona música.
Bones vacances i molta felicitat per tots i totes, us aniré visitant.

Fer" Xarxa"...

Les darreres setmanes he intentat estar al dia amb una xarxa d'aquestes anomenades "socials", és a dir, no serveixen per lligar, vaja, crec jo, que avui serveix gaire bé tot!

Bé, em vaig donar d'alta al facebook amb una invitació del meu fill Daniel.

Els primers dies ni ho vaig mirar, després de 7 hores davant un ordinador a la feina, doncs no tinc massa ganes de fer servir el de casa, però he anat posant alguna foto, m'he inscrit a alguns grups reivindicatius i tinc alguns amics i amigues que sovint estàn connectades al mateix, ni que també les tinc al msn, molt més pràctic al meu entendre.

Lo més curiós que m'ha passat en aquesta xarxa és que responen unes preguntes d'una mena de "joc" que porta per nom "de quina corda política ets", crec que m'ho va proposar la Judit Vives, va resultar que les meves idees son més properes a IC que no pas al PSC, encara flipo!
Diu en concret:
ets un socialista de l'antiga escola, la igualtat de les persones està per damunt de tot i l'home ha de buscar l'equilibri amb la natura. Tot i que has acceptat que la revolució internacional es un fenòmen poc probable penses que treballant desde les institucions es pot arribar a un sistema socialista.

És una eina un tant curiosa, molt més curiós és veure com t'afegeix la gent , gaire bé sense conèixer'te ningú i com d'altres coneguts i conegudes no ho fan.

També em vaig donar d'alta al Neetlog, també per invitació d'una coneguda, i aqui encara entro menys, apart, aquesta "xarxa" si sembla per lligar, no tinc tant de temps i al vespre, segueixo preferint una bona estona mirant la tele amb en Martí, i després llegir, que no pas engegar l'ordinador!.

Però bueno, m'agrada conèixer gent nova, i aquestes son unes eines més.

La mateixa Joana??

Davant l'actitud d'algunes persones, sovint, em faig aquesta pregunta.
Soc la mateixa de fa un parell d'anys o bé soc una altre?.
El motiu de la pregunta és senzill, i em consta que no soc la única persona que es fa la mateixa, quan et separes, divorcies o bé deixes d'estar de núvia amb algú, deixes de ser la mateixa persona?.
La persona amb la que has sopat tantes vegades, anat al cinema, compartit festes i aniversaris etc....
He parlat algunes vegades amb les amigues d'aquest tema i totes diuen que no, però jo veig que sí. Ni que totes han viscut situacions similars a la meva.
Persones que quan eres senyora "de", malgrat que mai, però mai, he exercit d'això, venien a casa, sopaven, reien, et trovaben per el carrer i vinga petonets i abraçades, i de cop, sense que el tema vagi amb ells, doncs et veuen i fan com que no, o bé saps que malparlen de tu, o també quan fan alguna festeta, doncs t'ignoren, ja no ets benvinguda, ja no tens el "títol".
I resulta que tu recuperes la calma i la tranquilitat, fins i tot amb el teu "ex", les coses, tal com ha de ser, es normalitzen i ells ja han prés "partit", això sí, ningú els hi ha demanat.
A mi em dòl això, soc la mateixa persona d'abans, sense marit, cert, però llavors quin tipus d'amistat era la nostra?, doncs sols d'interés per la teva parella, punt.
Jo fa molt de temps que poso el "mundo por montera", no puc fer feliç tot.hom quan decideixo alguna cosa, però llavors, aquests, interessats, que ni em mirin, no els necesito a la meva vida, per res.
No tot.hom és aixì, ho se, divendres mateix vaig sopar amb un amic que ens comparteix, que no ens jutja, va al cinema amb ún i a sopar amb l'altre, i és així com tindria que ser, però alguns casos puntuals m'arriben, no ho puc evitar.
Sort que sempre ens queda Maitena per riure una estona....

Tot al seu lloc.....

De vegades costa endreçar, que les coses siguin, o bé tornin, al seu lloc. Les darreres setmanes, algunes coses que m'envolten han recuperat l'ordre previst i desitjat per mi.
Una relació que semblava impossible per un final terrible, recobra l'afecte i la comunicació.
Una persona molt malalta, va endavant i comença a veure el final del seu "martiri".
Unes altres persones, que no es podien ni veure, però ni de lluny, descobreixen que no n'hi ha per tant i que s'han deixat "inflar" el cap. Ara veuen com han estat de "tontes" i tornen a començar.
Aquest dijous va passar una d'aquestes coses, una cosa que va quedar on tocava. La Núria va entrar de regidora, per mi ho havia de fer fa més d'un any, però tot arriba i malgrat tot, és regidora, i jo, que vaig a l'Ajuntament molt poquet, per no dir mai, i menys a un Ple Municipal, doncs li he volgut donar tot el meu suport, se que ho ha agraït.
Serà una bona regidora de Gent Gran, pot semblar una cartera "petita" però no és pas així, sols hem de veure que cada dia vivim més, amb més qualitat i per tant, volem més.
Està preparada, formada i forta, te empenta i ganes. Una dona més al Grup Socialista, bona notícia.
Força Núria i paciència, saps que et farà molta falta.

Excursió a BCN....

Ahir vaig teni el gust? d'anar a Barcelona a fer un curs d'administradora web. Es preveuen canvis i a Can PSC administro aquesta i aquesta.
El primer entrebanc de l'excursió, arriba el tren a Mataró i va a "tope", però ple, de gom a gom. La major part dels ocupants, "guiris" Suecs, i sueques, joves i guapos, tirats per terra, imagino que dormen poquet. La gran quantitat de gent que esperavem a Mataró, eren les 10:20 del matí, ens varem col.locar com varem poder, apretats i acalorats.
A cada estació pujaba més i més gent, crec que ja els miravem malament i tot. Vaig fer la major part del viatge encastada a l'aixella d'un jove català, que per sort anava net, i amb una iaia enganxada, tal com sona, al meu esplèndid cul doncs tenia por de caure amb les frenades. Em va demanar perdò un munt de vegades.
A Catalunya varen baixar un 80% dels viatgers, cosa que ens va permetre un respir als que varem seguir fins a Sants.
Vaig arribar a la seu, Nicaràgua per els de la casa, suada i esgotada!. I jo, que mai hi vaig allà, en 17 anys a la "casa" ahir va ser la tercera, doncs vaig i em trobo de "morros" amb un "pope", bon dia i punt, que soc així d'esquerpa, què li farem!
El curs... bueno la mestra molt didàctica, però el curs mereix almenys un parell de dies, l'hem fet en 3 hores, ara queda practicar i molta paciència.
Lo pitjor, el dia que em toqui fer el curset a mi per la gent de "casa", entre lo vermella que em poso i lo poc que m'agrada parlar en públic..... uffff.
La tornada, penjada al mòbil parlant amb la meva companya i amiga, per sort ha sortit del gran susto que ens ha donat i que com repeteixi li estiro les orelles, trigarem a compartir despatx, que no altres coses, i després de parlar amb ella, el meu ipod, sort que porto bona música.



Per sort vaig pujar a Sants i vaig poder seure doncs a Catalunya va ser una bojeria la gent que va pujar, em vaig estalviar unes quantes "arrambades". Gent, calor, olors... o tinc que dir pudors?, amb lo baratet que és un desodorant punyetes!
Vaig arribar directe a la seu a les 17:20, sense dinar amb un entrepà a una mà i un café a l'altre. Un cop més, la Glòria.... què faria jo sense ella, va venir i va enganxar etiquetes i omplir cartes, amigues així no n'hi ha massa i menys amb la calor que fà al meu despatx....
Si tingués que fer això cada dia, anar a BCN..... soc afortunada de viure i treballar a la mateixa ciutat no creieu?.

Eròtica....

I perquè no?. Poesia...

DEFINICIONES

(Gioconda Belli, Nicaragua)

Podríamos tener una discusión sobre el amor.
Yo te diría que amo la curiosa maneraen
que tu cuerpo y mi cuerpo se conocen,
exploradores que renuevan
el más antiguo acto del conocimiento.
Diría que amo tu piel y que mi piel que te ama,
Que amo la escondida torre que de repente se alza desafiante
y tiembla dentro de mí
buscando la mujer que anida
en lo más profundo de mi interior de hembra.
Diría también que amo tus ojos
que son limpios y que también me penetran
con vaho de ternura o de preguntas.
Diría que amo tu voz
sobre todo cuando decís poemas,
pero también cuando sonás serio,
tan preocupado por entender
este mundo tan ancho y tan ajeno.
Diría que amo encontrarte y sentir dentro de mí una mariposa presa
aleteándome en el estómago
y muchas ganas de reírme
de la pura alegría de que existía y estás,
de saber que te gustan las nubes
y el aire frío de los bosques de Matagalpa.
Podríamos discutir si es serio esto que
te digo.
Si es una quemadura leve,
de segundo, tercero primer grado.
Si hay o no que ponerle nombre a las cosas.
Yo sólo una simple frase afirmo
Te amo.

I encara no ets aqui...

Com pot ser que una personeta que encara no conèixes ja t'emocioni?, abans d'arribar imagines, penses, com serà?, de qui tindrà els ulls?, i el somriure?, i l'alçada?, i les mans?...

Et decobreixes pensant les mateixes coses que quan havies de ser mare, només que ara seràs àvia!.

Vaja, que estic "tonta" només de pensar en el primer moment que el pugui abraçar...

Aquest estiu he pensat rellegir un llibre que em varen regalar fa ja uns anys, Una àvia d'estiu, de Rosa Regàs, em va agradar molt i a més.... espero ser una àvia així.

És un nen i li pensen posar Dídac, un nen molt dessitjat i molt esperat.

En el fons..... m'agrada...

Llegeixo a Que.es una notícia que diu: Adèu al rubor...
Sembla que més de 500 persones s'han operat a Espanya per evitar posar.se vermells en parlar en públic.
Jo pateixo aquest "mal", no m'agrada gens parlar en públic i ho evito tant com puc, no tinc "tablas".
Una altre cosa, coneguda per la gent més propera a mi, és que em poso vermella, com un perdigot, quan dic una "picardia", que en dic sovint, quan tiro "los tejos" a algun home que per algún motiu, m'agradi o em cridi l'atenció, però vaja, ni així deixo de fer.ho.
A les persones que m'envolten els sorpren bastant això, soc una dona decidida i quan algú em gasta una broma, "picarona", no m'estic pas calladeta, però acabo vermella i acalorada, això sempre provoca un somriure.
No se, forma part de mi i no crec pas que m'operi, sempre em queda el meu ventall i una finestra oberta...
No deixaré pas de tirar "piropos" a un "pimpollo" per evitar el rubor no? És la salseta de la vida.
A més.... em consta que a algunes persones els hi agrada, el meu rubor....

L'amor ha de ser lliure...

O de quan les campanyes institucionals m'agraden, que és poques vegades.
He trobat aquest vídeo per casualitat, al blog de Toni Soler, que a partir d'aquest moment penso seguir, no l'havia vist, el vídeo, però al meu despatx de Can PSC tinc penjat un cartell on diu el mateix, l'amor, no pot tenir ni fronteres ni barreres, això sí ha de ser inconstitucional.
Estimem i estimeu de forma lliure i si us critiquen, passeu, a la fí, lo important, és estimar segons voleu, no segons pensin els altres.

La finestra...

Des de que visc a Rocafonda miro poc per la finestra. Viure en un baix te aquests inconvenients, lo primer que vetlles son unes cortines que no deixin veure el que fas, però deixin entrar certa llum. La gent que circula per la vorera acostuma a ser indiscreta i mira endins sense pudor.
Quan varem venir a pintar el pis, com és evident, ho teniem tot obert, i alguns, fins i tot, es varen parar mirant endins, sense manies, només quan nosaltres els miravem fixament seguian el seu camí.
Entenc que quan veien la meva habitació de color lila claret, els cridava l'atenció, i el grapadet de gent que em va ajudar, però noi... cal ser discret.
Abans, quan sí podia mirar per la finestra, al Carrer Rocafonda, per exemple, prenia el meu primer café mirant els cotxes, els plataners de carrer, escoltant la ciutat com es llevaba i els seus sorolls habituals.
Sempre he estimat Mataró, no soc ni Santera, ni de cap colla d'aquestes festives, soc, senzillament, Mataronina. Tenim mar, tenim muntanya, activitats per distreure, exposicions per visitar, jo sí les visito, bons llocs per menjar i passejar, música per escoltar, amics i amigues per estimar però.....
Cada cop tenim més soroll, més crits, més edificis alts i a preus impagables, menys espai per les persones, i més per els cotxes, més voreres ocupades i menys multes, menys conèixer els veíns i veïnes, i mes sospites en creuar amb desconeguts...
Cada vegada penso més en buscar una paisatge com aquest que és veu per la finestra de la Maternitat d'Elna, cada vegada i penso més i ho desitjo més.... el silenci, és important per viure.
La foto és de Santi Fontbona, li he demanat, va fer unes fotos estupendes d'aquesta sortida.

I les "Joanes" què?..

Dimarts, malgrat ser agnòstica fins a la mèdula, és el meu sant. Admeto que el celebro per dos motius importants, un, és una manera com una altre de reunir fills i joves. Dos, la data és festiva i les festes m'agraden, apart, és el solstici d'estiu...
Ni que els petards em fan autèntic pànic, cap de les meves parelles m'ha convençut mai de sopar fora aquesta nit, si de cas, que vinguin a casa.
Una vegada, fa molts anys, el meu pare em va explicar una cosa; quan havia de nèixer, ell, després de 6 fills i filles volia posar el seu nom, Joan, al setè fill, ja esperava un noi, però... vaig venir jo, per aquest motiu, sovint, m'havia recriminat que abans de nèixer ja li portava la contrària... li vaig sortit revolucionària.
Però, ja em podia haver posat Joana d'Arc no?, doncs jo, Joana, de Sant Joan Baptista. Segons un llibre de noms que he llegit, Joana d'origen hebreu, significa "Aquella donada pel senyor". No explica per quin :).
Total, poca gent cau que és el meu de sant, un munt de persones em varen dir, divendres i ahir tot fent un passeig molt ben acompanyada i a ritme de Batucada, bona revetlla Joana!, però no cauen que és el meu sant. Snnniiifff....

Doncs res, penso posar falta, i greu, a tot el que no el recordi, apa!

Molt bé!.... i molt malament!....

Bé, més que bé, magnífic.... ni que alguns votin en contra, bona notícia. No estic sola, sempre ho dic. Malgrat que algunes agrupacions han votat en contra de manera incomprensible per mi.

Les esmenes a la ponència del PSC recullen la petició de tenir grup a Madrid.

Malament, però molt i molt malament, les bones notícies sempre son les menys.... lo més segur és que ell sigui dels que votarien no.

Corbacho no veu possible que el PSC tingui grup propi al Congrés en aquesta legislatura.

Molt més malament encara, casi indignant, bueno, jo estic del tot indignada.

Rubianes serà jutjat per ultratge a Espanya.

Perdò? per ultratge?.... i aqui on queda la famosa llibertat d'expressió?, o la mateixa sols val per la senyora Terribas?. Cony de país que ens ha tocat patir!.

Ànims Pepe! el poble està amb tu. No en va ets l'home que més m'ha fet riure a la meva vida.

De premsa i realitat...

Ahir vaig llegir un escrit de Beatriz Gimeno que trobo magnífic, no, maravellós, estupendo. M'agradaria haver escrit el mateix jo, és tal com ho penso, com ho veig i com ho he viscut.

Les feministes, dialogants, és clar, tan mal vistes per alguns sectors, i que tant han, hem, aconseguit millorar les coses. Aquestes que hem lluitat per la igualtat real, encara no aconseguida.... i em fa pena dir.ho. Les que provoquem "pupes" a alguns homes.

Si podeu el llegiu, val la pena, deixo un petit apunt que ja diu molt.

Per cert, algún mascle "sensible" i "resentit" que passa per aqui, millor el deixa, però les nenes i els homes "alliberats", tots l'heu de llegir.

Val la pena.

Esta ha sido la semana de la misoginia y del antifeminismo militante, de las resistencias al cambio, de la rabia contra la igualdad. El periódico El País lleva un tiempo dando la tabarra con los hombres que reivindican la custodia compartida, esa que no compartían cuando la tenían y que se les ocurre pedir cuando su mujer les deja. Esa con la que chantajean a las madres para pagar menos pensión, dejarlas sin el piso, etc. Contaré aquí algo muy personal: a cambio de la custodia de mi hijo, que mi compañero pedía, le entregué todo: el piso (que era de ambos) la pensión, el coche, y hasta mis cosas. Entonces, la custodia le importó mucho menos.

Això si que NO!

Llegeixo una notícia que em deixa del tot "patidifusa".
Han inventat un robot que fa petons... i una altre que diu que al 2050 podrem, podràn millor dit, tenir un amant robot... sort que no veuré aquest disbarat.
Com és evident ho han inventat els japonesos i la notícia diu que podràn ser sensuals, etc....
A veure.... com podem caure tant baix?.

Podràn tenir el tacte de la pell?, la olor, aquestes olors tant personals i excitants, que en duen a la passió i el plaer... els gemecs a cau d'orella...
Com una màquina ens ha de besar fins perdre el sentit i el pudor?, fins i tot el senderi?.
Quina màquina pot fer lliscar els dits per l'esquena, posar la pell de gallina, quins dits poden tocar les nostres cuixes amb delicadesa, o no, i saber com i quan, quina llengua pot envair les nostres intimitats i fer pujar de to els gemecs i la passió?. Quins melucs poden seguir el ritme cadenciòs i fort que requereix el moment?.
I quan el cos, ja satisfet, es relaxi, l'abraçada aquella tendreta qui la dona?.
La d'una màquina segur que no. Cap màquina és més perfecte que un bon company de llit.

La "sensibilitat" al cul, amb perdó...

Bono recrimina a un ex preso de Franco por sacar una bandera republicana en el Congreso. (El Plural.com 14.6.08).

Notícia que he llegit aquest matí, amb calma, no volia fer males interpretacions, però no, és tal com es pot llegir.
Ell, en Bono, ho "justifica" dient que no pot acceptar manifestacions que no son, legals?. Era un acte organitzat en homenatge als represaliats del franquisme, no podia tenir un xic, sols un xic, de sensibilitat?, què varen patir aquestes persones?, en quin Mon vivien i els varen robar?, doncs amb la República cony!.
Trobo del tot normal que s'emocionin amb aquesta bandera, que per cert també em representa a mi, ni que no ho vaig viure m'hi sento molt propera.
No veig que sigui greu que uns dels que queden vius i ho poden explicar en tregui una. No era una pistola punyetas!.
Lo dit, la sensibilitat la te molt amagada...
Visca la República!

La "senyal"...

A la vida, massa sovint, deixem passar oportunitats esperant que una altra persona ens envií una "senyal", divina o no, però que sigui l'altre qui doni el primer pas.

Podem, i ben segur ens ha passat, estar esperant infinitat de vegades, és que no em diu res, és que espero un comunicat, és que no m'han trucat....

Amb aquesta actitud podem perdre des d'una feina, a un amor, una amistat, un regal, una abraçada....

Tant costa donar el primer pas? Fer un mateix la trucada, el mail, el que faci falta. Demostrar interès, és important.

Les dones de la meva generació, d'ençà que he de ser iaia que em noto més madura :), estem educades a esperar moltes coses, que "ell" ens demani per ballar, per sortir, que faci el primer petó, ja que si primer el dones tu ets una "fresca", etc...

Què té de dolent mirar un xicot i si cal ser tu qui el convida a prendre alguna cosa?, o bé al teu llit, total, convidi ell o tu acabareu al mateix lloc si en teniu ganes no?.

Com és evident no pertanyo a aquest grup, les que esperen, durant una bona època sí, però ara mateix, si vull alguna cosa o bé algú, doncs "tiro los tejos", el NO ja el tinc, busco el sí.

La falta de decisió mai és bona consellera i mira... si el senyal no arriba, doncs jo la fabrico.

Penseu que la gent, parlarà de totes maneres...

Les bones intencions...

Quan son sinceres, son magnífiques.
Entre diumenge i dilluns he viscut alguns moments especials, moments de retrobaments, ja tocava, posar la primera pedra és important, ara queda aixecar l'edifici, no serà senzill, cal paciència i molta força de voluntat. la tindrem?, jo espero que sí.
Diumenge dinar dels 79 anys de la meva mare, no ha volgut esperar els 80... ella és així. 32 persones a taula, 7 germans i germanes, amb les parelles i una part dels nets i netes, la besneta, alguns dels nets no varen poder venir per motius laborals però a la vegada d'altres varen venir amb les noves parelles, és fan grans.... Bon ambient, conèixer persones noves, bona teca i bones intencions, tot això al mig de la natura amb solet i jo hi vaig estar de gust.
He de donar gràcies als que ho varen comprar i gestionar, aquest cop la Joana no va participar d'això, ni que vaig fer tot el possible per ajudar el mateix dia.
Ahir dilluns, visita que agaiexo molt a can PSC, ell sap qui és i jo se qui és ell, no ens va caler massa paraules, jo crec que hem aclarit els petits "roces" que han pogut sorgir i també que terceres persones foten foc.
Però ell és bon noi i jo li tinc certa debilitat, no em fa res dir.ho doncs ell ja ho sap, compartim en Sabina, l'Hotel California i algunes "afeitades" "induides" per no escoltar rondinar la Joana. Dos petons i un somriure, jo en vaig tenir més que suficient per quedar encantada.
Les bones intencions, si son sinceres, valen més del que jo peso, que no és poc!.
Aquesta imatge, que trobo preciosa, me la fa arribar el meu germà Jaume, a veure qui endevina qui és la Joana.... (no val la família eehhh).

Dissabte de "Ronda"...

Ahir a la tarda vaig fer un passeig magnífic per Mataró. De bracet amb la Teresa, la meva Glòria i l'Evarist, tarda d'exposicions.
Reconec que vaig ser una mica "premeditada" en l'ordre de la ruta, tenia molt clar que hi han moltes coses bones i maques per veure i sentir... a mi les pintures que m'agraden, em parlen.
No entenc d'art, ni pretenc això, sols parlo del que m'agrada, tal com ho sento.
Primer a l'Ateneu Caixa Laietana del carrer Bonaire, la més bonica, per mi, de les 5 exposades, la del segón pis de Stella Atal, ètnica i intensa. Si ho pogués pagar, no és el cas, en compraria una. La planta baixa també val una visita, les aquarel.les d'Amadeu Casals s'ho valen.
La "ruta" va seguir per La Casa Arenas, al carrer Argentona, una part la Glòria i jo ja l'haviem visitat, és semi permanent, em varen encantar uns dibuixos inèdits de la guerra de Cuba, de Ángel de San Pedro. Lo millor, al meu entendre, és clar, Ivan Jordà, a la planta baixa, els quadres de la sèrie Èxode, diria que la tècnica és collage, no se.. a mi em va agradar molt.
I per fí, camí d'allà on jo sabia gaudiria molt i molt, la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, plaça Santa Anna. Èxtasi, ho penso definir així, una magnífica, imponent i estupenda exposició amb autors de "casa", al voltant de El Casament.
No podria dir quin m'ha agradat més, admeto tenir una profunda debilitat per Carlos Soriano, els seus quadres sempre m'aturen, em comuniquen... em transmeten.
Tots els instants d'un casament pasen per davant dels teus ulls, de mà de pintors variats i d'estils diferents, aqui varem estar una molt bona estona, tots quatre varem quedar encantats.
Potser l'altre que destacaria és "la mare del núvi", de Marga Riera, una senyora en combinació que si no fos perquè és bastant més gran que jo..... sería jo mateixa al mirall.
Gràcies a la gent dels dimarts del Llimoner, fa molt de temps que una exposició no m'enganxava d'aquesta manera, gràcies a Manuel Patricio, el Patri, per l'esforç i la dedicació.
Penso tornar abans no la treguin, no entenc de pintura, i casi bé de res.... però si de sentiments i aquesta exposició m'els va treure tots a flor de pell. No sabeu com lamento no haver pogut anar a la innauguració.

La casa dels petons.....

Si no saps el número, no la trobes, has de saber amb exactitud on i com trucar, tampoc obren a tothom.
Un cop passes la porta, tota malva i brillant, la primera sorpresa, has de traspassar unes cortines i trobes un xicot amb un gran somriure, en aquest cas eren dos, anàvem dues amigues... sense paraules ni salutacions et fan un petó, dolcet, una abraçada i t'acompanyen a seure...
Sorprenent, sense cap dubte...
La música que sona és dolceta i suau, l'ambient tranquil i sensual, molt sensual...
Els cambrers van molt ben vestits, cada cop que vas al bany, o bé demanes una copeta, et fan un altre petó, arriba un punt que ja saps quin cambrer vols que vingui, el dels petons dolcets o bé l'apassionat...
Sols hi ha una cosa millor que un petó, un altre petó...
La meva amiga i jo estem en un núvol, quin lloc més estrany. Si no fos perquè un altre m'ho va explicar, i jo no m'ho vaig creure, mai l'hauríem descobert, mai tornaríem a escoltar aquestes cançons i el millor.... no sabríem que existeix... la casa dels petons... un lloc per tornar-hi sempre...

"Para un hombre el beso es un buen aperitivo, para una mujer en ocasiones puede ser el mejor postre". (del llibre Teoria particular sobre el beso).

Un somriure?...

Potser aixì trobem aquest moment de relax, aquest moment de deixar de veure enemics per passar a veure aportacions.
I si el començament de tot hagués estat aquest que descriu el video?, com seria el "ara"?...
Que no falti l'humor, és mitja vida, l'altre mitja l'amor i el sexe.

Aprenentatge...

Quan jo era molt joveneta, cert, ja fa molts anys, però els que esteu propers a mi en edat ho recordareu, quan entraves a una empresa, fos la que fos, començaves des de baix, mica a mica, amb els anys, anaves aprenent, callaves quan "tocava" si no en sabies prou i podies pujar si l'empressa era prou potent.
Jo vaig començar de carnissera, amb 14 anys acabats de fer, primer sols embolicava la carn, mica a mica la jefa "Filbà" em va ensenyar a tallar i esmolar. Primer ofici que vaig tenir i el recordo amb molt d'afecte. Uns anys després vaig tenir la oportunitat de recuperar el mateix, abans d'entrar a Can PSC, ja veieu....
Aquesta petita introducció a la meva vida laboral, ve donada perquè avui és del tot diferent. Avui, alguns aspirants a jasp entren sense cap preparació, cauen bé a l'amo, o bé algú els recomana, el que coneixem com "dedocràcia".
Primer fan molts mèrits, diuen sí i amèn a qualsevol cosa que l'amo de l'empressa desitgi, estàn 24 hores al seu servei, fins i tot els caps de setmana. El que l'amo ni veu ni pensa, és que li volen fotre el negoci.
Està molt bé ser jove, estar capacitat, però fins i tot jo amb 46 anys tinc un munt de coses per apendre, vull seguir aprenent fins que mori. Fins i tot els millors petons de la meva vida els he donat quan ja era madura i la pràctica em va conduir al plaer.
Ells han d'entendre que també necesiten temps, ser jove no vol dir ser ignorant, ni molt menys, però uns anys per apendre, els necessita qualsevol.
L'amo, per cert, ni s'adona fins que el seu "butacó" desapareix del seu despatx...
(qualsevol semblaça amb la cruel realitat, és pura ficció).

Demanar perdó...

Disculpes, dir ho sento, em sap greu....
Com és que a les persones els costa tant?. Per quin motiu en lloc d'admetre que l'han "cagat", que no han estat a l'alçada de les espectatives es tanquem i ho neguen?.
Llavors passa el que passa, al moment que volen reaccionar, ja és tard, ja no tenen camí de tornada, han fet política de "terra cremada" i no queda res, ni una gota d'herba...
No m'incloc en aquest grup, donat que soc de les que pensen que més val una vegada vermella, que cent grogues....
Se demanar perdò, i no em cauen els anells, m'explico, i molt, quan algo no m'agrada ni funciona. Però una gran majoría.... mai ho fan, és tanquen i la seva raó és la del silènci...
No s'hi val dir ho sento a "misses dites", és a dir, quan ja no es pot fer res.

Abraçades...

Ja en doneu prou?, ja en rebeu suficuents?, us agraden?.
A mi, una bona abraçada, forta i contundent, d'aquelles que abarquen tot el teu cos, això ara és més senzil.... m'agraden i molt.
Què voleu, la pluja em posa tendreta, després d'ún dia deliciós, de pluja, de cinema d'acció acompanyada de dos homes estupendos i de bona lectura...
Us puc abraçar?, o preferiu ser vosaltres?.