dilluns, 2 d’abril de 2007

Reflexions després de la batalla...


No hi ha cap dubte que això he mantingut, una petita guerra, amb mi mateixa, amb els meus compromissos i les meves creences més sentides, una altre cosa son els que m'han volgut fer la guerra, jo segueixo preferint fer l'amor.....
Les pressions, ja ho vaig dir, varen poder amb mi, unes petites reflexions, uns llarcs passejos pel Parc Central aquest cap de setmana, molts ànims rebuts de diferents àmbits, no vull posar noms, no vull oblidar ningú, em fan reconsiderar el meu calentón.
A la vida he prés un munt de compromisos, crec que el grau de cumpliment ha estat bastant acceptable. Amb aquest bloc, ja fa més d'un any, vaig pendre el compromís d'esciure sovint, una mica de tot, però principalment el de ser jo mateixa, per bé o per mal.
Quan tenia 17 anys acabats de fer em vaig comprometre amb un casament, amb el resultat de tres fills maravellosos, treballadors i afectuosos, el compromís amb el seu pare no va acabar bé, un fracàs que vaig assumir fa gaire bé 15 anys, malgrat tot, manetenim una relació cordial y i afectuosa.
Després vaig adquirir un altre cop un compromís matrimonial, a tranques i barranques ha durant fins fa poquet, no importaba si junts o no, però sempre hi habia estimació i respecte, d'aquest compromís en vaig agafar un de nou, el meu fill petit, la meva ombra, l'home que ocupa ara mateix el meu cor i les meves hores, rés, però rés, val més que una bona estona amb ell.
El compromís dels fills, el polític, el de l'amor quan ni habia, tots aquests, els vaig acceptar lliurement, de cor, amb molt d'amor i molta passió.
No deixaré que quatre brètols amb fam de poder es carreguin tants anys de treball, ni que els morritos que darrerament em dediquen em distreguin de la meva tasca, guanyar les municipals.
Voleu saber qui m'ha fet canviar d'opinió?, (malgrat agraïr tots i totes els i les que m'heu encoratjat, estic realment aclaparada), doncs en Pere Pascual, Pic per els que seguim les seves crítiques, aquest diumenge al matí, tot prenent un café, vaig llegir un escrit on hi habia una petita dedicatòria, una part del mateix i noi... he llegit que algú molt lletrat i per mi important a la meva ciutat, valoraba les lletres d'aquesta dona una mica boja i tan transparent, vaig plorar com una tonta una bona estona, per fi algú enten les meves cavil·lacions i dubtes!. Algú que tal com ell diu, va compartir amb mi uns moments d'intimitat, Pere... saps que m'ha emocionat també recordar allò?.
Pere, quan et torni a veure, vas de cap a l'ascensor, ni que pateixis claustrofòbia, i tens dos petons asegurats!. Amb permís... és clar.
Demà, serà un nou dia i enteniment.... la Joana ha tornat i amb les piles a punt!.
Llàstima no tenir per mi una Aurora Boreal....
Deixo el link a una canço per el meu petit, és de campaments i no sabeu com l'anyoro...

Bendita la luz

5 comentaris:

Duna. ha dit...

Jo també prefereixo fer l'amor que no pas la guerra! I ja t'he regalat una Aurora Boreal, tota per a tu.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si vols puc parlar amb el Dúo Dinàmico. "Quisiera ser aurora boreal etc". Ben retrobada

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Apreciada amiga:

Amb complau mol llegir i sapiguer que tornaràs a escriure les teves reflexions, es segur que o faràs una mica temorosa per no molestar a ningú i potser una mica avergonyida per reconduir una decisió agafada en moments d´ofuscament.

Res, ni cas, passa pagina i siguis tu mateixa, amb els teus pensaments i continua sent pura amb la critica, encara que sigui de les petites pífies del partit, ja saps, que si algú esta alerta, la resta te cura de no fotre els peus en el regat.

Sols resta dir, que dones, mares i persones com tu, fan molta falta en la societat en que vivim.

Una abraçada, i pit i a munt

rafael ha dit...

Passi el que passi i malgrat qui pesi, cal procurar per tots els mitjans ser un mateix. M'ha agradat molt la teva confessió, però sobretot que estiguis recuperat d'aquest baixó que tots solem passar alguna vegada. Bienvenida de nou al món de l'Aurora Boreal, i besitos al teu nen. Bueno, va, també per a tu.

Rafa ha dit...

Me n'alegro que tornis.
Petons.